Homilia del diumenge 31/10/2021

                         LA  TRIADA  DE  LES VIRTUTS  TEOLOGALS

                                               He dubtat com encapçalar aquestes reflexions. Si bé m’atreia la cançó musicada de sant Teresa de Jesús: “Nada te turbe, nada t’espante; quien a Dios tiene nada le falta: solo Dios basta”; amb tot, m’ha vençut la crida que em feien les virtuts teologals, dites així per la referència directa i immediata a Déu.

                                               Tenim a l’evangeli el primer -i anava a dir- l’únic i global manament, perquè de fet ja ho avança tot el passatge de l’evangeli narrat avui, on hi ha una coincidència entre allò que respon Jesús i la corroboració del mestre de la Llei. En aquest manament doble hi són i hi caben tots. Diem en català: “Déu, sobre tot”; i ho podem llegir també com “Déu en l’endins de tot. Déu és l’alfa i l’omega, el principi i la fi de tot. El manament comença en un “estima” que pressuposa que per estimar cal conèixer primer. I el coneixem precisament per la fe que ens dona l’accés a Ell. Conèixer que suposa un anar creixent a través del tracte, del confiar, del tenir-lo present en tot moment i en totes les eventualitats de la nostra vida. El coneixement ens pervé a través de Jesús, com ho llegim en l’evangeli, sobretot el de Joan, ja des del començament en el pròleg on l’evangelista diu: “A Déu ningú no l’ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat”. També diu Jesús: “Aquesta és la voluntat del meu Pare: Que tots els qui veuen el Fill i creuen en Ell tinguin vida eterna”.

                                               Les virtuts teologals són interdependents; no podem tenir-ne una sense tenir les altres. La finalitat de totes elles és el Déu de Jesucrist que és Pare a qui el creixent coneixement d’Ell ens portarà a estimar-lo amb totes les dimensions de la nostra vida. La fe –per primer- ens vincula amb Déu a qui anem descobrint progressivament la seva existència i la seva grandesa omnímode i la seva relació viva amb cadascú de nosaltres. Ell ens és el Creador, som seus i ens sentim estimats com a fills i reconeixem que la vida que ens ha donat té per principi, decurs i finalitat la possessió seva com a plenitud del viure. “El just viurà per la fe” (Rm 1, 17).

                                               “La fe sense les obres és morta” (Jaume 2, 26). Privada de l’esperança i de l’amor, la fe no uneix plenament amb el Crist i no en fa un membre viu i actiu del seu Cos que és l’Església. La fe viva “actua per la Caritat” (Ga 5,6).

                                               “La virtut de l’esperança respon a l’aspiració de la felicitat posada per Déu en el cor de l’home; assumeix les aspiracions que inspiren les activitats del homes; les purifica per ordenar-les al Regne del cel; protegeix del descoratjament; sosté en tot desemparament; eixampla el cor amb l’espera de la felicitat eterna. L’impuls de l’esperança preserva de l’egoisme i condueix a la benaurança de la caritat”. (Cat. de l’Església n.1818). La virtut de l’esperança ha estat lligada a les utopies que s’han presentat en diverses ocasions i moments històrics: Ernst Bloch en el seu Principi Esperança; També  Garaudy en el seu Projecte esperança. Recordem el “I am a dream També ha estat poetitzat per Péguy en el “Portic de la segona virtut”, on ens la presenta com a “la petita esperança” que camina solta juganera entre les seves germanes: la Fe que és Esposa i la caritat que és Mare. Una preciositat remarcable!  

                                               La caritat és la virtut teologal amb que estimem Déu per Ell mateix sobre totes les coses, i el nostre proïsme com a nosaltres mateixos per l’amor de Déu. Jesús fa de la caritat el manament nou. Estimant els seus “fins a l’extrem”, manifesta l’amor que ha rebut del Pare. Estimant-se uns als altres, els deixebles imiten l’amor que també reben de Jesús. Per això Jesús diu: “Com m’ha estimat el Pare, així us he estimat jo; persevereu en el meu amor (Jn 15, 9), Diu també; “Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat” (Jn 15, 12) Fruit de l’Esperit i plenitud de la llei, la caritat guarda els manaments de Déu i del seu Crist: “Persevereu en el meu amor, Si guardeu els meus manaments, jo estic en vosaltres.

                                               El Crist va morir per amor nostre. El Senyor ens demana que estimem com Ell fins i tot els nostres enemics, que ens fem proïsmes dels més allunyats, que estimem els més “petits” i els pobres com a Ell mateix.

                                               Sant Pau ens ha deixat un quadre incomparable de la caritat: la caritat és pacient, és bondadosa, la caritat no té enveja, no es vanagloria, no s’enorgulleix, no és insolent, no cerca el propi  interès, no s’irrita, no té en compte el mal, no s’alegra de la injustícia, sinó que s’alegra amb la veritat, tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. (ICor 13, 4-7).

                                               Si no tingués caritat, afegeix Pau, jo no seria res. La caritat és superior a totes les virtuts.  “L‘exercici de totes les virtuts és animat i inspirat per la caritat que és el “vincle de la perfecció”. És la que les con-forma totes, les articula, les ordena entre elles, és la font i el terme de la manera cristiana de practicar-les. La caritat assegura i purifica la nostra capacitat humana d’estimar L’eleva a la perfecció sobrenatural de l’amor diví.

                                               La pràctica de la vida moral animada per la caritat dona al cristià la llibertat espiritual dels fills de Déu. El cristià ja no es troba davant de Déu com un esclau, amb por servil, ni com el mercenari que espera la paga, sinó com el fill que correspon a l’amor “d’aquell que ens ha estimat primer (1Jn 4, 19).

                                               La caritat té com a fruits el goig , la pau i la misericòrdia; exigeix la pràctica del bé i la correcció fraterna; és benvolent, desvetlla la reciprocitat i es manté desinteressada i liberal; és amistat i comunió. “El coronament de totes les nostres obres és l’amor. En Ell hi ha el nostre fi i felicitat plena. Per aconseguir-lo correm, cap a Ell anem, i un cop hi arribem, en Ell reposarem” (sant Agustí).

                                               Davant de l’anorreament que ben segur que ens aclapararà per sentir-nos ben poca cosa davant de les excelsituds que suposa estimar Déu i el proïsme. ens serà de consol i estímul anar al capítol 15 de l’evangeli de Joan on llegim “Estigueu en mi i jo en vosaltres. Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Vosaltres sou els meus amics”       

Josep Mª Balcells         

Setmana XXXI de durant l’any,   30 d’octubre del 2021. Sabadell

                                           FEU  QUE  HI  VEGI

                                               Centrem-nos d’entrada en aquest passatge evangèlic que s’esdevé, bo i pujant Jesús i els “seus” cap a Jerusalem. Retinguem que després de tres anuncis sobre el que li esdevindria a Jesús, els deixebles més propers saben on van i no poden defugir els pensaments contradictoris que nien als seus cors. En aquestes, i ja en camí als afores de Jericó, de cop i volta, un cec mendicant s’assabenta que per allí passa Jesús i es posa a cridar amb tota l’ànima: “Fill de David”. Noteu que l’anomena a les clares: Messies, Vol dir que sabia bé el que deia. El volen fer callar i ell s’hi resisteix: és la gran oportunitat de la seva vida! Tant crida que el sent Jesús i el crida  (benaurada paraula; sabem bé què suposa més enllà de demanar-li que s’atansi). S’aixeca d’una revolada, llença el mantell on recollia les almoines i a pregunta de Jesús inquirint què vols, ell respon confiat: Mestre, que hi vegi! Acomiadat, amb la vista recobrada o estrenada, ell que l’evangelista l’anomena com a Bar-Timeu, conegut, perquè s’afegeix a la comitiva. Es fa un més d’ells. Mireu com ha anat, fins on ha arribat la desclosa dels ulls! Va mirar des del fons del cor: el secret de la Guineu! A completar amb el passatge final del Petit Princep quan tornat ell al seu asteroide, l’aviador va sovint a escoltar les estrelles amb el regal fet a ell a les últimes: -“Quan miris el cel, de nit, com que jo viuré en una de les estrelles, per tu serà com si totes riguessin. Tindràs estrelles que saben riure. Sempre seràs amic meu. Tindràs ganes de riure amb mi. De vegades obriràs la finestra, perquè sí, per gust... I els teus amics s’estranyaran molt de veure’t riure, mirant el cel. Aleshores els diràs: Sí, les estrelles sempre em fan riure! I es pensaran  que ets boig. T’hauré fet una mala passada... I va tornar a riure –Serà com si en comptes d’estrelles t’hagués donat un piló de cascavells que saben riure”. Oh, la magnificència del veure-riure! El goig en la mirada, a nit esplendent d’estels riallers!

                                               Veure, mirar admirar una potent trilogia que es fa  meravellosament florescent, perquè en el seu sí s’hi amaguen-desvelen un dels punts focals que irradien el bo i millor de la naturalesa humana.

                                               Ara, a mig destapar la cara -més ben dit: el rostre- sembla que hem tornat gairebé a la densa i rica “normalitat”. Mirem a fons on rau la vida.

                                               Veure-hi de tota manera: de lluny i de més enllà de lluny amb els apòsits del veure amb els telescopis els estels que riuen, llunyíssims i amics; del microscopi el veure l’infinitesimal. Veure és la meravella de la vida: il·luminant presència, oferint empatia, on la mirada hi juga un paper singular. Els ulls canten identitats. El mirar escolta amb una intensitat amorosida i una profunditat esbalaïdora!

                                               Al llarg de la vida a començar com a nadons on la mirada corresposta ho diu tot, abans que hom assagi el primer mot de llavis de la mare, fem acopi d’un àlbum selectiu de mirades que enjoien els records més íntims. Cada dia donar –quin regal!- un bell mirar per afegir per a aquells que estimem i ens són  propers. No deixem de fer-ho: és el present amb que obsequiem els convivents i també a Aquell que hauríem d’estimar mirant-lo a la llunyania-proximitat amb deler i complaença...

                                               El veure-mirar-admirar conjuguen els tres transcendentals que configuren la persona humana: la Bondat, la Bellesa i també amb senzillesa la Veritat, totes es fan ostensibles en els ulls, en el fons dels quals hi nien les expressions humanes més delicades i apregonades... Som pels ulls, en ells hi ha tota la nostra vida...

                                               Retorno, perquè encara el tinc entre-mans al gran Fromm que es lamenta que a la cultura occidental hem trencat l’harmonia entre el pensar i el sentir. I sentim amb els ulls. D’aquí que el mirar agafa tots els millors qualificatius de la paleta cromàtica i de la intel·ligència emocional. Ulls i cor que fan un tot...

                                               Mirar endins és una de les experiències més àrdues en un món llastat pel “virtual”; hem “desencantat” el món presencial, convivencial, social. Mirem veloçment -que és un no mirar- i hi ha una successió adelerada d’imatges, mil de les quals no valen el que una paraula i un sentiment. Hem d’aprendre a mirar  poc a poc per enriquir amb la mirada el nostre ésser viu i vivent. La rapidesa en el mirar ens ha incapacitat progressivament per entrar en els temples de la Bondat i de la Bellesa. Se’ns escapen els deliciosos detalls on s’hi amaga el goig del viure i del conviure. Ai, aquells precipitats “m’agrada o no m’agrada”. A què responen un o altre? Quin embafament!

                                               Tant llavis com ulls tenen virtualitats terapèutiques, curen, asserenen, fan descansar, porten suaument a la contemplació, que és una expressió senyera del “percebre” i del “gustar”, de l’assaborir rendit, assossegador, calmós i calmant. Hi ha una llaçada entre el mirar i la salut mental. Hi ha una relació pregona entre l’obrir i el tancar els ulls. Interioritzar el pensar i el sentir ens obren el cor a la joia.

                                               Fromm ens remet a mestre Eckart quan ens parla de la diferència entre el plaer i el goig. “És probable que el lector modern no posi esment en l’expressió Joia i la llegeixi com si Eckart hagués escrit al seu lloc “plaer”. No obstant això, la distinció entre joia i plaer és d’una importància crucial, sobretot pel que fa referència a la distinció entre la modalitat  de l’ésser i el tenir. D’altra banda, no és fàcil de copsar la diferència, donat que vivim en un món de “plaers sense joia”. Els plaers dels hedonistes radicals, la satisfacció de sempre noves cobdícies, els plaers de la societat actual donen origen a diversos graus d’eufòria, però no menen a la Joia. Tot al contrari, la mancança de joia fa necessària la recerca de plaers sempre nous, sempre més excitants. La joia és concomitant de l’activitat “productiva” (=que enriqueix l’ésser: expressió pròpia de Fromm): no es tracta de cap “experiència culminant” que assoleixi de cop i volta el cim, sinó més aviat d’un altiplà, d’un estat emocional que acompanya l’expressió de les pròpies facultats humanes essencials. La joia no és l’èxtasi ardent d’un instant, sinó resplendor (altra al·lusió al veure, mirar, admirar!) que aureola l’ésser”. Eckart ens diu: “Quan Déu riu a l’ànima, i l’ànima al seu torn riu a Déu, les persones de la Trinitat és generen. Parlant per hipèrbole, quan el Pare riu al Fill i el Fill riu en resposta al Pare, aquell riure dona  joia. I aquella joia dona amor i l’amor dona les persones (de la Trinitat) una de les quals és l’Esperit Sant”. De manera que la joia és el que experimentem en el procés d’apropament a l’objectiu d’esdevenir nosaltres mateixos”.       

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXX de durant l’any, 24 d’octubre del 2021.  Sabadell

Homilia del diumenge 17/10/2021

                                       TENIR PODER o  SERVIR

                                               Tenim reformulat el plantejament que glossàvem el diumenge passat entre Tenir i Ésser. I ara entrant en l’entranya més fonda de l’Evangeli que ens revela que el tenir té l’exasperació més cobejada en el tenir poder, tenir escó, ser consellers o ministres que és igual a tenir llibertat, moure’s entre...; a alts nivells, tenir accés als grups financers on un es situa a través de “portes giratòries” on va a parar “la mà extensiva i disimulada” i embutxacar-se fent de Consellers del Diner S.A. Ells –no tots, ni de bon tros- eixamplen les fissures dels entramats dels partits i per a ells, donar un nom pot ser més valuós que donar diners. A més, el diner –mai saps qui en detén la propietat- no necessita diner, ja se’l cria i crea. Tot, societat anònima.

                                               A les antípodes hi fulgura el SERVIR als que més ho necessiten. Les desigualtats es van eixamplant i obrint-se de bat a bat i l’expressió del papa Francesc dels “descartats” bé els hi quadra, per desgràcia. No es pot servir, si no s’estima. Ja ho hem dit tot. Cal partir d’un fet radical: tothom té la mateixa dignitat, sigui home, dona, blanc, negre, minoria i majoria. Quan érem marrecs en habituàvem a dir “servidor de vostè, vostè primer, passi endavant i segui vostè”, En algun país també he sentit la paraula “servus” com a equivalent al nostre servidor. Donar Gràcies. Demanar Perdó. Les paraules tenen significacions amagades: donar, demanar. Amics, que no ens passin per alt els significats preclars! Eren altres temps; -i per què no poden ser els nostres també?- i no hi havia aquest trasbals de persones foragitades, exiliades, retingudes a mercè dels impostors que atropellen famílies. Cases, Treball, Ajuts, Abric, Llum, gas, aigua, serveis higiènics, lleure, mínims vitals, drets a la intimitat. Estem deshumanitzant-nos! Cada persona ens mereix un respecte. Aquest papa titllat de comunista. Somniador, sí ho és ell (I have a dream!), ¿perquè nosaltres ens hem deixat portar per interessos de classe, de partit, de no tenir una visió “frappant” del bé comú. El que és de tots -és un escarni!- perquè no ho respectem ni estem disposats a servir-lo. Comprenc que no és fàcil conjuminar interessos. Si qui té poder i no té reconeguda l’autoritat no sols legal sinó la més preuada, moral, pot fer de la seva gestió una imposició o un mercadeig en favor de qui posa la “pasta”. Manca de respecte per persones i coses. Estem vençuts pel materialisme. Manca volada, creativitat, som “depredadors”, però la naturalesa s’hi tornarà, ja ho està fent, quan es descompensa l’equilibri del bé comú. Hi ha rapinyaires i explotadors,  Manca el sentit de coresponsabilitat.  Ens “ apretem, més junts! per sortir en la fotografia i no quedar emarginats.  Treball just, salari mínim, atenció a facilitar habitacle, Els desnonaments son una lacra, Ajudem perquè ells es puguin ajudar. Els migrants del somni del papa Francesc els concentra en les quatre   verbs: Acollir, Protegir. Promoure i Integrar. Sí, i  els parats? I els que no volen treballar, perquè fa una mandra..! “Si no treballes no mengis”, llegeixo en Pau. De desvagats sempre n’hi ha hagut. Solidaritat, coresponsabilitat, gratuïtat, justícia i pau. Corrupció+ Impunitat: ai del binomi!

                                               Sí, ja sé que és un somni. Francesc en diu Amistat Social. Fraternitat Universal. Francesc d’Assís despertà el somni d’una societat fraternal          , Diu Francesc que s’ha inspirat en Martin Luther King, Desmond Tutu, Mahatma Mohandas Gandhi i molts més. Presenta com a exemple d’immersió en ple desert entre els tuaregs  l’inimitable beat Charles de Foucauld, un home d’una fe indeclinable mort per un lladronici d’aquells a qui va servir vivint entre ells, respectant i respectat.

                                               “Si bé l’Església respecta l’autonomia de la política, no relega la seva pròpia missió a l’àmbit privat. Al contrari, no “pot ni deu quedar-se al marge” en la construcció d’un món millor ni deixar de “despertar les forces espirituals” que fecundin tota la vida en Sociedad. És veritat que els ministres religiosos no han de fer política partidària, pròpia dels laics, però ni tan sols ells no poden renunciar a la dimensió política de l’existència, que implica una constant atenció al bé comú i la preocupació pel desenvolupament humà integral. L’Església té un paper públic que no s’esgota en les seves activitats d’assistència i educació, sinó que procura la promoció de l’home i la fraternitat universal”.                                         

                                               “No pretén pas disputar poders terrenals, sinó oferir-se com una llar entre les llars –això és l’Església-, oberta (...) per a testimoniar al món actual la fe, l’esperança i l’amor al Senyor i a aquells que Ell estima amb predilecció. Una casa de portes obertes. Perquè és Mare. I com Maria, la Mare de Jesús, volem ser una Església que serveix, que surt de casa, que surt dels seus temples, que surt de les seves sagristies per acompanyar la vida, sostenir l’esperança, ser signe d’unitat (...) per estendre ponts esbotzar murs, sembrar reconciliació” (Fratelli Tutti. Núm. 276).

                                               Anem a l’evangeli d’avui, contextualitzant-lo. Jesús puja amb els “seus” vers Jerusalem.  Tres versets abans que comenci en distorsionada contrastació l’escena evangèlica d’avui entre “el Poder i la Glòria” (Bernanos) i la proclama del Servidor Triturat pel Sofriment, quan haurà donat la vida per expiar les culpes, viurà llargament”. Marc posa aquesta determinació de Jesús pujant  a Jerusalem, “Jesús els anava davant i ells n’estaven sorpresos: els qui el seguien tenien por. Llavors Jesús tornà a prendre a part els Dotze i començà a dir-los el que li havia de succeir: Anunci per tercera vegada de la mort i resurrecció: “Ara pugem a Jerusalem, i el Fill de l’home  serà entregat als grans Sacerdots i als mestres de la Llei, el condemnaran a mort i el posaran en mans dels pagans, l’escarniran, li escopiran, l’assotaran i el mataran, però al  cap de tres dies ressuscitarà”.(Mc 10, 32-34)  Al verset següent hi ha la petició de l’empoderament dels dos germans, fills de Zebedeu: “Seure amb tu, un a cada costat”. Quina vergonya! Com s’atreveixen a fer-ho -i públicament!- davant dels companys! Quin desvergonyiment! “Els altres s’indignaren contra tots dos! Jesús els cridà i els digué: -Ja sabeu... Surten tres verbs: figuren, dominen, els mantenen sota el seu poder.  Quin retrat; per emmarcar-lo!

                                               Veiam: figurar, figura, figurants, figurin. Poseu cos a cada una d’aquestes paraules. El rostre de cadascun d’ells ho diu gairebé tot: poseu a la passarel·la tots els que surten als diaris, revistes, teles. No confonguem la “Bellesa” amb la Bondat i menys amb la Justícia...

                                               Dominar, ve la dominus, Senyor. Dominador, dominis, dominància, dominant (una persona), Tenir la supremacia, la preponderància (dominar, domini: vegeu totes les accepcions del diccionari: quin esglai!)

                                               Mantenen sota: Sota els peus, les botes, submissió, mantenir vol dir sostenir, no és una puntada, no; trepitjar, esclafar, recordeu el pobre home retingut pel policia sense poder ni respirar (Floyd o com se digui).

                                               Mareja talment tot el que suposa  poder, poderiu, poderós (quina exaltació més narcisista1), forçar, violentar, imposar-se, tirania encoberta o patent, “heil, arriba!”. No m’agrada donar a Déu els epítets de Gran, Etern i Omnipotent (que malauradament l’Església va copiar dels Emperadors Romans). Sí, ja ho sé que Déu ho pot tot. Fa dos diumenges que ho deia Jesús a l’hora de tractar els divorcis enverinats. M’agrada més la discreció, la senzillesa, la presència, l’Amic, l’Espòs... Com més gran és i veig a Déu, més poca coseta em veig a mi mateix, “un cuc i no un home”, diu l’AT., estimat, agraciat, i Santa Teresa de Jesús, avui que teclejo diu, per dir-ho tot: “Sempre que hom pensi en Crist, recordi’s de l’amor amb què ens va fer tants de favors i de l’amor tan gran que Déu ens ha demostrat donant-nos una tal penyora; per què amor causa amor”. Redimoni de dona!

                                               Ara entrem a les files del servir  (entre vosaltres no ha de ser així); quina blanesa de dir com qui no dient res, ho diu tot:

            -Vols ser important a ulls de Déu, de Jesús el gran Servent (Isaïes), Servidor? No li donis voltes: has de ser esclau, servidor, l’últim de la fila

            - donar la vida no de cop, sinó a “colps  que ens fa la vida”.

            - pagar penyora com a preu de rescat, rescatar, alliberar captius de tota mena.

                                               Hi ha feina pel cada dia, s’aprèn, és “el negar-se un mateix”, per descobrir que és la major afirmació personal agraïda i gratuïta. És un camí que va de l’egoisme, del poder versus el servir.

                                               Hi ha secret i sorpresa: la trobareu a Mateu 25. Busqueu!

                                               Acabem amb la col·lecta com fem sovint: Salteu Omnipotent i Etern (per obvi!) i subratlleu ensenyeu-nos de ser generosos (mot important. Generar: vol dir donar vida, estimeu-la on sigui, promocioneu-la, contempleu-la, beseu-la. I feu que us servim de tot cor. Servir es fa amb el cor, amb l’amor que no exclou, universal. Ja ho dèiem i ho seguim dient: Servidor de Déu i dels demès! Acabo de llegir les primeres paraules del nou Abat de Montserrat:  “Montserrat no és un partit polític que hagi de defensar unes idees polítiques legítimes, però sí “el respecte dels drets humans, civils i socials i una certa catalanitat cultural, amb l’objectiu de ser “un lloc de trobada”.  Sintonia amb el papa Francesc amb Fratelli Tutti. Número 276. Comencem bé per ser servidors. He rescatat un llibre que el tenia mig perdut per “una selva obscura”. Millor dos: “Aprendre a ser” de Edgar Faure publicat el 1973 i un altre més vell i bell: “Ser més” de Teilhard de Chardin del 1968, és el magis d’Ignasi de Loiola. Apa, a llegir, a reflexionar, a contemplar que són dos dies i passen ràpidament...

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXIX de durant l’any, 17 d’octubre del 2021  Sabadell

Homilia del diumenge 10/10/2021

                                                  TENIR  O  ÉSSER

                                               El tema de l’evangeli d’avui, és a dir l’enfocament respecte de les riqueses és definitori. Ja Mateu -tractat breument però intensament- ens diu, i és ressaltant, doncs forma part del Sermó de la Muntanya, que abasta tres capítols que concentren la saviesa de l’evangeli: “Ningú no pot servir dos Senyors, perquè si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà cas de l’altre. No podeu servir Déu i el Diner”. Ho poso en majúscula perquè feia al·lusió a un ídol que el personificava: Mammon (paraula aramea que representa el dimoni de l’avarícia).

                                               Ja es veu que es tracta d’un tema capital i que pot ser “la pedra d’ensopec” que vaticinava el vell Simeó als albors del messianisme en la persona i missatge de l’infant Jesús. La conclusió que salta a la vista és que l’un el veiem cada dia, i -avui més que ahir- el cobegem, hi aspirem; i l’altre ens és evanescent, boirós i no tenim una imatge viva que ens faci l’ullet, que ens atregui, Per això hi posem el cor i deixem que ens narcotitzi. No hi ha res més “vescós”=apelagós que el Diner que assimilem a l’Ego, a la Llibertat i al Plaer... I Déu, on és? Hi és; hi ha misteri a esbrinar.

                                               L’evangeli-evangeli, vull dir el de veritat, té a veure i molt profundament amb el tema de la riquesa, dels béns, possessions, coses, “tenir”. Això ja ho va estudiar el vell amic, Fromm, a qui coneixem ja per l’”Art d’Estimar”. Em refereixo al llibre “Tenir o ser”, on es planteja si la cultura occidental és cristiana o no. Això s’ho preguntava ja a mitjans dels “70”, gairebé premonitòriament. No us vull “anorrear” citant i més citant, però aquesta no me la vull estalviar: “Ètica i psicoanàlisi” on planteja l’Ètica Humanista”. Prou de citacions, a no ser que trobem inexcusable portar a primer pla de les nostres consideracions un Document recent del papa Francesc Fratelli Tutti, que suposa una admonició de les més sentides, ell que hagut de desfer una acusació de “pauperista”, per haver centrat com un lema del seu pontificat: “Pobres i al servei dels pobres”. Se li feia aquesta pregunta no fa gaire: “Santedat, el capitalisme tal i com l’estem vivint en els últims decennis, ¿és, segons la seva opinió, un sistema d’alguna manera irreversible? –No sabria com respondre a aquesta pregunta. Reconec que la globalització ha ajudat a moltes persones a aixecar-se de la pobresa, però ha condemnat a moltes altres a morir de fam. És veritat que, en termes absoluts, ha crescut la riquesa mundial, però han augmentat també les desigualtats i han sorgit noves pobreses. El que jo noto és que aquest sistema es manté a base de la cultura del “descartament”. Hi ha una política, una sociologia, i també una actitud de “descartar”. Quan en el centre del sistema ja no és l’home, sinó el Diner, quan el diner s’ha convertit en un ídol, els homes i les dones queden reduïts a simples instruments d’un sistema social i econòmic caracteritzat, més i tot, dominat per pregons desequilibris. I, així, descarta tot el que no serveix a aquesta lògica. Nens, ancians i ara em colpeix també tants i tants de joves que ni estudien ni treballen”. Parem, per favor! No considerem aquest “ordre de coses” com a irreversibles, no ens hi resignem. Hem de construir una societat i una economia al centre de les quals hi posem l’home, el seu bé, i no el diner”.

                                               Anem a l’evangeli d’avui. Abans prenem l’aclamació que el presideix i li confereix el sentit i abast: “Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells”. No ens escapolim, sisplau. Llegim-lo personalitzant-lo. El jove som cadascú de nosaltres. Més enllà d’un potser somort compliment del decàleg, ¿tenim ganes de veritat d’anar una mica més enllà? Noteu i és entranyablement emotiu que li digui abans de tot: “Jesús se’l mirà amb afecte”. És com una invitació a respondre-li d’acord amb aquesta dilecció manifesta; “Encara et falta una cosa: ves a vendre tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després torna i vine amb mi”. Contrariat, se’n va anar tot trist”. Parem una mica abans de seguir la narració. Què em demana a mi? Que no som ni de bon tros tan rics que ens faci paüra, reconsiderar el nostre capteniment amb les coses que ens lliguen al “tenir” i que per tant ens impedeixen de “ser!” Mireu que en entrar en aquest evangeli no ens pensem que no va amb nosaltres. Error, cras error. Tothom si ha d’enfrontar a partir del que li passa al fons del cor. Estem “engolits” pel posseir. Seriem capaços de primer moderar les pertinences i tenir presents els pobres? Què fem amb els reclams dels mitjans de comunicació: quin grau de consumisme “gastem”? Sé prescindir de petites coses ben a l’abast meu? Què en faig del temps? Quanta tirallonga de whats-Apps administro? Com regalo presència, paraula a l’altre. Com paro de quan en quan per reflexionar o bé per relaxar-me? A quina velocitat va el meu fantasiejar?  Entre Déu per un cantó i Mammon per l’altre hi ha un camí que hem de recórrer cap a una banda o bé cap a l’altra. No es fa per desafecció solament, sinó per afecció, per estima. El que ens mou –no ho oblidem mai- és l’amor. A Fratelli Tutti hi ha un capítol que a primera vista és enigmàtic i es titula “Un estrany en el camí”. I, entrant-hi, ens trobem en el desllorigador per poder estimar Déu: Ens trobem amb la fulgurant e-van-gé-li-ca! paràbola del Bon Samarità. Aquí hem de posar el cor. N’hi ha tants i tants de ferits a peu de camí. I reblant el clau de l’amistat social que en diu Francesc, recorda que en un altre indret de l’evangeli hi ha la identificació del mateix Jesús en l’altre, en tot altre: “Era foraster i em vau acollir”. Acaba la paràbola del Bon Samarità amb un “Ves, i tu fes igual”.

                                               Cap les acaballes del document que cita la trobada del papa amb el gran imam Ahmad Al-Tayyeb a Abu Dhabi el febrer del 2019 hi llegim: “Cal reconèixer que “entre les causes més importants de la crisi del món modern hi ha una consciència humana anestesiada i un allunyament dels valors religiosos, a  més del predomini de l’individualisme i de les filosofies materialismes que divinitzen l’home i posen els valors mundans i materials en el lloc dels principis suprems i transcendents”. Després descabdella el que en diu La identitat cristiana. Els cristians no podem amagar que “si la música de l’Evangeli deixa de vibrar en les nostres entranyes, haurem perdut l’alegria que brolla de la compassió, la tendresa que neix de la confiança, la capacitat de reconciliació que troba la font en el fet de saber-nos sempre perdonats-enviats. Si la música de l’Evangeli deixa de sonar a les nostres cases, a les nostres places, en el treball, en la política, en l’economia, haurem apagat la melodia que ens desafiava a lluitar per la dignitat de tot home o dona. Per a nosaltres la deu de la dignitat humana i de fraternitat està en l’Evangeli de Jesucrist”.         

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXVIII de durant l’any,     10 d’octubre de 2021 Sabadell

Homilia del diumenge 03/10/2021

                                     PARLEM  DE  FIDELITAT

                                              Avui, encetar aquest tema és condemnar-nos gairebé al menyspreu. Sembla talment, la fidelitat, que estigui en contrast amb la sobreestimació, àdhuc l’exasperació en què s’acostuma a viure avui la “llibertat”(!) personal. Tota mena de llibertats-colors de la paleta de pintor, colors diversos per fer-ne les barreges que un vol: llibertat d’expressió, de manifestació, de pensament, àdhuc d’acció, això sempre que no actuï frontalment contra la lesió d’altri. És bona cosa pensar que el que jo postulo per a mi, també l’altre està en igualtat d’expectatives.

                                              Saber conviure ens porta a saber de-limitar àmbits i capteniments. No tot és possible, si no volem tornar a la jungla. Sortits de la jungla hem d’anar a reciclar-nos en l’escola de la vida o en la vida de l’escola, que en una i/o l’altra ens donaran a entenent que a la vida hi ha drets i deures i que no puc esgrimir un dret sense tenir en compte que tot dret comporta no tan sols un deure envers els altres, sinó un deure envers mi mateix! De no fortificar aquesta constatació integral envers el viure i el conviure, no defugirem de tornar a la jungla des d’on es pressuposava que n’havíem eixit.

                                               Fidelitat és donar la paraula i mantenir-la en el teixir del viure, per damunt de les peripècies que ens porta el dia a dia. Fidelitat és estar a les verdes i a les madures. La fidelitat es valida i verifica a través de –sobretot- dues coordenades essencials: la maduració  i la continuïtat, o com es diu avui dia, la sostenibilitat.

                                                La fidelitat és una actitud vital que si no l’aprofundim, si no comporta una dedicació a fer-la créixer i que vagi omplint els replecs del cor; si no vaig afegint motivacions i creativitat; si no miro sols la fermesa meva, sinó la consideració de i envers l’altre, no durarà en un ambient més aviat contrari, en el context en el què vivim. Que fàcilment ens desdim dels compromisos presos. Fidelitat, a més a més, és prendre a càrrec la o les persones vers les quals he emès un com-promís, vers els quals he fet pacte de creixement mutu.

                                              No hi ha tampoc fidelitat si la continuïtat del pacte o compromís no va creixent. O creix o decreix. No hi ha terme mig. Les dues coordenades -que dèiem- s’imbriquen totalment. No es dona una sense l’altra.

                                              Fide-litat té com arrel la “fe”, que engloba la confiança en un mateix i en l’altre. No és una acceptació “genèrica” sinó vital, havent precisat i afermat els motius concrets en què s’estintola la confiança. Anant a fons i prenent peu del que significa la fe (en l’evangeli) diria -sense dubtar gens ni mica- que no hi ha fe, si no hi ha un amor explícit vers la persona a la qual vull i em comprometo a ser fidel. La fe pressuposa una delicadesa i un respecte que fa que tingui per a la persona, salvant tota mena de contingències, per mantenir incòlumes l’afecte promès. Afecte que serà l’humus d’una barreja de paciència, de perdó, àdhuc d’admiració que seran el substrat vital per avançar en tot i per tot... Mireu que Déu es presenta en els salms com a “amor fidel”. Ens serà estímul per poder-ho aplicar al dia a dia, recolzats en la imatge de Déu envers nosaltres. No donem; rebem més aviat. Així passarà també en l’experiència d’amor fidel amb la persona a qui dono “amor fidel”  Si dones fe i amor reps fe i amor.

                                               Cada dia dones assentiment, esperant que la muntanya russa a què ens sotmet la vida, esperant que es puguin neutralitzat les batzegades, L’ estar un amunt mentre l’altre està avall. Hi juga molt la perspicàcia i l’empatia. Som sotmesos a cops de pèndol i hem d’aprendre a saber-nos compensar. Avui tu, després jo mateix. La fidelitat es vesteix d’esperança. D’anar endavant experimentant que tots dos o més compromissoris som febles. Sobretot pensant en persones concretes ens ajudarà a mantenir-nos fidels el fet de fer (treballar) en conjunt. Diem “plegats” en un sentit que a vegades se’ns escapa. Treballant-me a mi treballo l’altre i viceversa.

                                               La  fidelitat creix petit a petit, i també decreix igualment. Cal ser previsors i preventius. Ja ens n’adonem quan afluixem... Hauríem d’estar ben alerta a les petites alarmes que es van fent grans... i que poden arruïnar la fidelitat de i en l’amor. Cal ser lúcids i preveure quan i com es pot malmetre un amor que s’ha anat treballant temps i temps. El “canvi” normalment és una temptació massa fàcil per exposar l’amor fidel. Qui no ha sabut ser fidel “en allò poc o en allò  molt” (de l’evangeli) no reeixirà en altres “provatures”. Avui el fet es dona amb massa freqüència i això porta a desenllaços que són de lamentar. Podríem parlar de “divorcis” genèricament. Canviar atempta en principi a la validesa del compromís, sigui en política, socialment, vivencialment, socialment. Tinc una creença, tinc un compromís laboral, d’amistat o bé de qualsevol determinació: no em puc desdir sense més ni més. Això argüiria una lleugeresa inadmissible, en qüestions importants en una persona adulta i sensata. El “canvi” ha de ser pres amb una reflexió i decantament del què significa el primer compromís. Si no hi va haver aquesta sensatesa en el primer compromís, no cal que parlem en absolut de fidelitat i aleshores el primer que puc pensar és que el canvi no vindrà a resoldre la meva realitat existencial. Jo admeto un canvi de compromís, si la sensatesa primera s’ha de capgirar amb una sensatesa encara més gran, això si m’he equivocat en coses que jo considero de primera “instància”, determinants. Això pot esdevenir-se poques vegades a la vida d’adult, a menys que un no sigui un immadur i que no té consciència de la pròpia immaduresa. Amb el canvi traginarà la pròpia immaduresa. Això portarà el caos vivencial. No vull incidir en l’imperi degradat del “m’agrada”. Com més el “m’agrada” faci servir, més degradat serà l’impromptu. Us deixo a vosaltres qualificar la vida llastada que això suposa...                                                                                            

                                                           Anem a entrar de puntetes sobre l’evangeli d’avui llegit amb les ulleres del “moment”. Decebut i decebut quan el problema me’l plantejo d’una forma genèrica, que pot afectar a tota la gamma de relacions socials, sense excloure la política, la religió, les idees que un pot tenir o pensar que un les té. Avui hi ha un des-apuntament pandèmic. Podem passar d’uns “arravataments” per persones, situacions, idees, àdhuc “objectes” (em fa mal haver posat aquesta desqualificada noció d’objectes dins de la qualificació de l’important). No ho acabo d’entendre ni gens ni mica. Salvant la qualificació de les persones que em mereixen un gran respecte més enllà de les seves preferències en la valoració que en fan en elles mateixes. Admetre que m’he equivocat tan sovint, això voleu dir que no argüeix una manca de sensatesa i de compromís de per vida, això si no hi ha arguments molt sòlids en contra. Estic perplex, us ho dic de veritat. Aquest món que no s’aguanta per la fermesa de les coses (digui’s valors, digui’s compromisos), això no és món... Hem de morir amb la convicció de dos o tres valors, fes, amors. No en fan falta més, però no menys! On és la reflexió en les coses que considerem essencials? Tant poc estrenyen els lligams de les coses primordials? Voldria parlar amb humilitat i contenció. No m’hi trobo en aquest món desajustat i em previnc per a no caure en disbarats existencials. Les requisitòries que aquests dies es fan més estridents sobre la crisi climàtica, no són un exponent del que passa en els climes interiors? Sabem? O creiem que sabem! Em direu que què poc hi podem fer en les derrotes sobre el clima. No és veritat. Sempre hi ha la part congruent que ens toca i afecta. Què me’n dieu d’aquests matrimonis que duren el que duren... Ai, pobrets d’ells! Cercant la felicitat que no han aconseguit en un “primer intent”, creieu que l’obtindran en un segon, sinó en un tercer? Parlo pel què diuen les estadístiques, no dels casos particulars. D’alguns -un a un- podem fer-ne un cas excepcional, però els tants percentuals fan pensar, i tant... “Qui està dempeus, que no caigui”, diu Pau. Començava parlant de l’exacerbació del sentit de la llibertat i acabo dient-me cautament que no hi ha llibertat si no està educada, primmirada, oberta a unes normes pròpies, autoexigides. Déu hi faci més que nosaltres i que ens beneeixi ben bé a tots.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXVII de durant l’any, 4 de desembre de 2021, Sabadell