FEU  QUE  HI  VEGI

                                               Centrem-nos d’entrada en aquest passatge evangèlic que s’esdevé, bo i pujant Jesús i els “seus” cap a Jerusalem. Retinguem que després de tres anuncis sobre el que li esdevindria a Jesús, els deixebles més propers saben on van i no poden defugir els pensaments contradictoris que nien als seus cors. En aquestes, i ja en camí als afores de Jericó, de cop i volta, un cec mendicant s’assabenta que per allí passa Jesús i es posa a cridar amb tota l’ànima: “Fill de David”. Noteu que l’anomena a les clares: Messies, Vol dir que sabia bé el que deia. El volen fer callar i ell s’hi resisteix: és la gran oportunitat de la seva vida! Tant crida que el sent Jesús i el crida  (benaurada paraula; sabem bé què suposa més enllà de demanar-li que s’atansi). S’aixeca d’una revolada, llença el mantell on recollia les almoines i a pregunta de Jesús inquirint què vols, ell respon confiat: Mestre, que hi vegi! Acomiadat, amb la vista recobrada o estrenada, ell que l’evangelista l’anomena com a Bar-Timeu, conegut, perquè s’afegeix a la comitiva. Es fa un més d’ells. Mireu com ha anat, fins on ha arribat la desclosa dels ulls! Va mirar des del fons del cor: el secret de la Guineu! A completar amb el passatge final del Petit Princep quan tornat ell al seu asteroide, l’aviador va sovint a escoltar les estrelles amb el regal fet a ell a les últimes: -“Quan miris el cel, de nit, com que jo viuré en una de les estrelles, per tu serà com si totes riguessin. Tindràs estrelles que saben riure. Sempre seràs amic meu. Tindràs ganes de riure amb mi. De vegades obriràs la finestra, perquè sí, per gust... I els teus amics s’estranyaran molt de veure’t riure, mirant el cel. Aleshores els diràs: Sí, les estrelles sempre em fan riure! I es pensaran  que ets boig. T’hauré fet una mala passada... I va tornar a riure –Serà com si en comptes d’estrelles t’hagués donat un piló de cascavells que saben riure”. Oh, la magnificència del veure-riure! El goig en la mirada, a nit esplendent d’estels riallers!

                                               Veure, mirar admirar una potent trilogia que es fa  meravellosament florescent, perquè en el seu sí s’hi amaguen-desvelen un dels punts focals que irradien el bo i millor de la naturalesa humana.

                                               Ara, a mig destapar la cara -més ben dit: el rostre- sembla que hem tornat gairebé a la densa i rica “normalitat”. Mirem a fons on rau la vida.

                                               Veure-hi de tota manera: de lluny i de més enllà de lluny amb els apòsits del veure amb els telescopis els estels que riuen, llunyíssims i amics; del microscopi el veure l’infinitesimal. Veure és la meravella de la vida: il·luminant presència, oferint empatia, on la mirada hi juga un paper singular. Els ulls canten identitats. El mirar escolta amb una intensitat amorosida i una profunditat esbalaïdora!

                                               Al llarg de la vida a començar com a nadons on la mirada corresposta ho diu tot, abans que hom assagi el primer mot de llavis de la mare, fem acopi d’un àlbum selectiu de mirades que enjoien els records més íntims. Cada dia donar –quin regal!- un bell mirar per afegir per a aquells que estimem i ens són  propers. No deixem de fer-ho: és el present amb que obsequiem els convivents i també a Aquell que hauríem d’estimar mirant-lo a la llunyania-proximitat amb deler i complaença...

                                               El veure-mirar-admirar conjuguen els tres transcendentals que configuren la persona humana: la Bondat, la Bellesa i també amb senzillesa la Veritat, totes es fan ostensibles en els ulls, en el fons dels quals hi nien les expressions humanes més delicades i apregonades... Som pels ulls, en ells hi ha tota la nostra vida...

                                               Retorno, perquè encara el tinc entre-mans al gran Fromm que es lamenta que a la cultura occidental hem trencat l’harmonia entre el pensar i el sentir. I sentim amb els ulls. D’aquí que el mirar agafa tots els millors qualificatius de la paleta cromàtica i de la intel·ligència emocional. Ulls i cor que fan un tot...

                                               Mirar endins és una de les experiències més àrdues en un món llastat pel “virtual”; hem “desencantat” el món presencial, convivencial, social. Mirem veloçment -que és un no mirar- i hi ha una successió adelerada d’imatges, mil de les quals no valen el que una paraula i un sentiment. Hem d’aprendre a mirar  poc a poc per enriquir amb la mirada el nostre ésser viu i vivent. La rapidesa en el mirar ens ha incapacitat progressivament per entrar en els temples de la Bondat i de la Bellesa. Se’ns escapen els deliciosos detalls on s’hi amaga el goig del viure i del conviure. Ai, aquells precipitats “m’agrada o no m’agrada”. A què responen un o altre? Quin embafament!

                                               Tant llavis com ulls tenen virtualitats terapèutiques, curen, asserenen, fan descansar, porten suaument a la contemplació, que és una expressió senyera del “percebre” i del “gustar”, de l’assaborir rendit, assossegador, calmós i calmant. Hi ha una llaçada entre el mirar i la salut mental. Hi ha una relació pregona entre l’obrir i el tancar els ulls. Interioritzar el pensar i el sentir ens obren el cor a la joia.

                                               Fromm ens remet a mestre Eckart quan ens parla de la diferència entre el plaer i el goig. “És probable que el lector modern no posi esment en l’expressió Joia i la llegeixi com si Eckart hagués escrit al seu lloc “plaer”. No obstant això, la distinció entre joia i plaer és d’una importància crucial, sobretot pel que fa referència a la distinció entre la modalitat  de l’ésser i el tenir. D’altra banda, no és fàcil de copsar la diferència, donat que vivim en un món de “plaers sense joia”. Els plaers dels hedonistes radicals, la satisfacció de sempre noves cobdícies, els plaers de la societat actual donen origen a diversos graus d’eufòria, però no menen a la Joia. Tot al contrari, la mancança de joia fa necessària la recerca de plaers sempre nous, sempre més excitants. La joia és concomitant de l’activitat “productiva” (=que enriqueix l’ésser: expressió pròpia de Fromm): no es tracta de cap “experiència culminant” que assoleixi de cop i volta el cim, sinó més aviat d’un altiplà, d’un estat emocional que acompanya l’expressió de les pròpies facultats humanes essencials. La joia no és l’èxtasi ardent d’un instant, sinó resplendor (altra al·lusió al veure, mirar, admirar!) que aureola l’ésser”. Eckart ens diu: “Quan Déu riu a l’ànima, i l’ànima al seu torn riu a Déu, les persones de la Trinitat és generen. Parlant per hipèrbole, quan el Pare riu al Fill i el Fill riu en resposta al Pare, aquell riure dona  joia. I aquella joia dona amor i l’amor dona les persones (de la Trinitat) una de les quals és l’Esperit Sant”. De manera que la joia és el que experimentem en el procés d’apropament a l’objectiu d’esdevenir nosaltres mateixos”.       

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXX de durant l’any, 24 d’octubre del 2021.  Sabadell