TENIR PODER o SERVIR
Tenim
reformulat el plantejament que glossàvem el diumenge passat entre Tenir i Ésser. I ara entrant en
l’entranya més fonda de l’Evangeli que ens revela que el tenir té l’exasperació més cobejada en el tenir poder, tenir
escó, ser consellers o ministres que és igual a tenir llibertat, moure’s
entre...; a alts nivells, tenir accés als grups financers on un es situa a
través de “portes giratòries” on va a parar “la mà extensiva i disimulada” i
embutxacar-se fent de Consellers del Diner S.A. Ells –no tots, ni de bon tros-
eixamplen les fissures dels entramats dels partits i per a ells, donar un nom
pot ser més valuós que donar diners. A més, el diner –mai saps qui en detén la
propietat- no necessita diner, ja se’l cria i crea. Tot, societat anònima.
A
les antípodes hi fulgura el SERVIR als que més ho necessiten. Les desigualtats
es van eixamplant i obrint-se de bat a bat i l’expressió del papa Francesc dels
“descartats” bé els hi quadra, per desgràcia. No es pot servir, si no s’estima.
Ja ho hem dit tot. Cal partir d’un fet radical: tothom té la mateixa dignitat,
sigui home, dona, blanc, negre, minoria i majoria. Quan érem marrecs en
habituàvem a dir “servidor de vostè, vostè primer, passi endavant i segui vostè”,
En algun país també he sentit la paraula “servus” com a equivalent al nostre
servidor. Donar Gràcies. Demanar Perdó. Les paraules tenen significacions
amagades: donar, demanar. Amics, que no ens passin per alt els significats
preclars! Eren altres temps; -i per què no poden ser els nostres també?- i no
hi havia aquest trasbals de persones foragitades, exiliades, retingudes a mercè
dels impostors que atropellen famílies. Cases, Treball, Ajuts, Abric, Llum,
gas, aigua, serveis higiènics, lleure, mínims vitals, drets a la intimitat.
Estem deshumanitzant-nos! Cada persona ens mereix un respecte. Aquest
papa titllat de comunista. Somniador, sí ho és ell (I have a dream!), ¿perquè
nosaltres ens hem deixat portar per interessos de classe, de partit, de no
tenir una visió “frappant” del bé comú. El que és de tots -és un escarni!-
perquè no ho respectem ni estem disposats a servir-lo. Comprenc que no és fàcil
conjuminar interessos. Si qui té poder i no té reconeguda l’autoritat no sols
legal sinó la més preuada, moral,
pot fer de la seva gestió una imposició o un mercadeig en favor de qui posa la
“pasta”. Manca de respecte per persones i coses. Estem vençuts pel
materialisme. Manca volada, creativitat, som “depredadors”, però la naturalesa
s’hi tornarà, ja ho està fent, quan es descompensa l’equilibri del bé comú. Hi
ha rapinyaires i explotadors, Manca el
sentit de coresponsabilitat. Ens “
apretem, més junts! per sortir en la fotografia i no quedar emarginats. Treball just, salari mínim, atenció a
facilitar habitacle, Els desnonaments son una lacra, Ajudem perquè ells es
puguin ajudar. Els migrants del somni del papa Francesc els concentra en les
quatre verbs: Acollir, Protegir.
Promoure i Integrar. Sí, i els parats? I
els que no volen treballar, perquè fa una mandra..! “Si no treballes no mengis”,
llegeixo en Pau. De desvagats sempre n’hi ha hagut. Solidaritat, coresponsabilitat,
gratuïtat, justícia i pau. Corrupció+ Impunitat: ai del binomi!
Sí,
ja sé que és un somni. Francesc en diu Amistat Social. Fraternitat Universal. Francesc
d’Assís despertà el somni d’una societat fraternal , Diu Francesc que s’ha inspirat en Martin Luther King,
Desmond Tutu, Mahatma Mohandas Gandhi i molts més. Presenta com a exemple d’immersió
en ple desert entre els tuaregs l’inimitable beat Charles de Foucauld, un home
d’una fe indeclinable mort per un lladronici d’aquells a qui va servir vivint
entre ells, respectant i respectat.
“Si
bé l’Església respecta l’autonomia de la política, no relega la seva pròpia
missió a l’àmbit privat. Al contrari, no “pot ni deu quedar-se al marge” en la
construcció d’un món millor ni deixar de “despertar les forces
espirituals” que fecundin tota la vida en Sociedad. És veritat que els
ministres religiosos no han de fer política partidària, pròpia dels laics, però
ni tan sols ells no poden renunciar a la dimensió política de l’existència, que
implica una constant atenció al bé comú i la preocupació pel desenvolupament
humà integral. L’Església té un paper públic que no s’esgota en les seves
activitats d’assistència i educació, sinó que procura la promoció de l’home i
la fraternitat universal”.
“No
pretén pas disputar poders terrenals, sinó oferir-se com una llar entre les
llars –això és l’Església-, oberta (...) per a testimoniar al món actual la fe,
l’esperança i l’amor al Senyor i a aquells que Ell estima amb predilecció. Una
casa de portes obertes. Perquè és Mare. I com Maria, la Mare de Jesús, volem
ser una Església que serveix, que
surt de casa, que surt dels seus temples, que surt de les seves sagristies per acompanyar la vida, sostenir l’esperança,
ser signe d’unitat (...) per estendre ponts esbotzar murs, sembrar
reconciliació” (Fratelli Tutti. Núm. 276).
Anem
a l’evangeli d’avui, contextualitzant-lo. Jesús puja amb els “seus” vers
Jerusalem. Tres versets abans que
comenci en distorsionada contrastació l’escena evangèlica d’avui entre “el
Poder i la Glòria” (Bernanos) i la proclama del Servidor Triturat pel
Sofriment, quan haurà donat la vida per expiar les culpes, viurà llargament”.
Marc posa aquesta determinació de Jesús pujant a Jerusalem, “Jesús els anava davant i
ells n’estaven sorpresos: els qui el seguien tenien por. Llavors Jesús tornà a
prendre a part els Dotze i començà a dir-los el que li havia de succeir: Anunci
per tercera vegada de la mort i resurrecció: “Ara pugem a Jerusalem, i
el Fill de l’home serà entregat als
grans Sacerdots i als mestres de la Llei, el condemnaran a mort i el posaran en
mans dels pagans, l’escarniran, li escopiran, l’assotaran i el mataran, però
al cap de tres dies ressuscitarà”.(Mc
10, 32-34) Al verset següent hi ha la petició
de l’empoderament dels dos germans, fills de Zebedeu: “Seure amb tu, un a cada
costat”. Quina vergonya! Com s’atreveixen a fer-ho -i públicament!- davant dels
companys! Quin desvergonyiment! “Els altres s’indignaren contra tots dos! Jesús
els cridà i els digué: -Ja sabeu... Surten tres verbs: figuren, dominen, els mantenen sota el seu poder. Quin retrat; per emmarcar-lo!
Veiam:
figurar, figura, figurants, figurin. Poseu cos a cada una d’aquestes paraules.
El rostre de cadascun d’ells ho diu gairebé tot: poseu a la passarel·la tots
els que surten als diaris, revistes, teles. No confonguem la “Bellesa” amb la Bondat
i menys amb la Justícia...
Dominar,
ve la dominus, Senyor. Dominador, dominis, dominància, dominant (una persona),
Tenir la supremacia, la preponderància (dominar, domini: vegeu totes les
accepcions del diccionari: quin esglai!)
Mantenen
sota: Sota els peus, les botes, submissió, mantenir vol dir sostenir, no és una
puntada, no; trepitjar, esclafar, recordeu el pobre home retingut pel policia
sense poder ni respirar (Floyd o com se digui).
Mareja
talment tot el que suposa poder,
poderiu, poderós (quina exaltació més narcisista1), forçar, violentar,
imposar-se, tirania encoberta o patent, “heil, arriba!”. No m’agrada donar a Déu
els epítets de Gran, Etern i Omnipotent (que malauradament l’Església va copiar
dels Emperadors Romans). Sí, ja ho sé que Déu ho pot tot. Fa dos diumenges que
ho deia Jesús a l’hora de tractar els divorcis enverinats. M’agrada més la
discreció, la senzillesa, la presència, l’Amic, l’Espòs... Com més gran és i
veig a Déu, més poca coseta em veig a mi mateix, “un cuc i no un home”, diu
l’AT., estimat, agraciat, i Santa Teresa de Jesús, avui que teclejo diu, per
dir-ho tot: “Sempre que hom pensi en Crist, recordi’s de l’amor amb què ens va
fer tants de favors i de l’amor tan gran que Déu ens ha demostrat donant-nos
una tal penyora; per què amor
causa amor”. Redimoni de dona!
Ara
entrem a les files del servir (entre vosaltres no ha de ser així); quina
blanesa de dir com qui no dient res, ho diu tot:
-Vols
ser important a ulls de Déu, de
Jesús el gran Servent (Isaïes), Servidor? No li donis voltes: has de ser esclau, servidor, l’últim de la fila
- donar la vida no de cop, sinó a “colps que
ens fa la vida”.
-
pagar penyora com a preu de rescat,
rescatar, alliberar captius de tota mena.
Hi
ha feina pel cada dia, s’aprèn, és “el negar-se un mateix”, per descobrir que
és la major afirmació personal agraïda i gratuïta. És un camí que va de
l’egoisme, del poder versus el servir.
Hi
ha secret i sorpresa: la trobareu a Mateu 25. Busqueu!
Acabem
amb la col·lecta com fem sovint: Salteu Omnipotent i Etern (per obvi!) i
subratlleu ensenyeu-nos de ser
generosos (mot important. Generar: vol dir donar vida, estimeu-la on
sigui, promocioneu-la, contempleu-la, beseu-la. I feu que us servim de tot cor. Servir es fa amb el
cor, amb l’amor que no exclou, universal. Ja ho dèiem i ho seguim dient:
Servidor de Déu i dels demès! Acabo de llegir les primeres paraules del nou
Abat de Montserrat: “Montserrat no és un
partit polític que hagi de defensar unes idees polítiques legítimes, però sí
“el respecte dels drets humans, civils i socials i una certa catalanitat
cultural, amb l’objectiu de ser “un lloc de trobada”. Sintonia amb el papa Francesc amb Fratelli
Tutti. Número 276. Comencem bé per ser servidors. He rescatat un llibre que el
tenia mig perdut per “una selva obscura”. Millor dos: “Aprendre a ser” de Edgar
Faure publicat el 1973 i un altre més vell i bell: “Ser més” de Teilhard de
Chardin del 1968, és el magis
d’Ignasi de Loiola. Apa, a llegir, a reflexionar, a contemplar que són dos dies
i passen ràpidament...
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XXIX de durant l’any, 17 d’octubre del 2021 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada