SIGUEU DIGNES
DE LA VOCACIÓ
Jesús
fins als últims moments de la seva vida segueix cridant al seu seguici, si no
físic, sí moral. Sabem que Lluc organitza el decurs de la vida pública de Jesús
en una pujada a Jerusalem, passant per Jericó. Si tal i com narra Lluc el
passatge de la crida de Zaqueu es produí cronològicament, devia ser ja als
últims dies del seu pelegrinar. Jesús crida constantment a seguir-lo, sempre a
través d’un encontre amb ell. Mai aquest serà fortuït. Senzillament aprofita
qualsevol avinentesa per propiciar l’encontre. Avui, a Jericó les
circumstàncies són gairebé risibles, a menys que els costums d’aquelles terres
ens les facin més plausibles. Mira, que
ja és ben curiosa l’escena. Un home baixet, en estranya contrastació amb el fet
de ser benestant, portat de la curiositat o millor del fort desig de veure
passar el Mestre, de qui se’n parla tant, un veritable i notori personatge.
Aquest aniria com de costum rodejat de molts seguidors. ¡Tot un espectacle! I
veus ací que Jesús s’adona del desig que té aquell publicà i recaptador de
tributs de poder-lo veure, tot i la pensada que el porta a pujar en un arbre.
Jesús
l’invita a baixar i, sorprenentment s’invita fora de previsions a allotjar-se a
casa seva. ¡Quin daltabaix per Zaqueu! Sorprès agradosament el rep a casa i
això suposa tenir-lo a taula. Mai que ho hagués pensat, ni ell ni els fariseus
que sempre troben impropi, àdhuc rebutjable, que es posi a taula amb els
reconeguts com a pecadors públics.
Tot
s’esdevé a gran celeritat i fora d’expectatives, però és motiu de gran joia,
com bé connota l’evangelista. Jesús li mostra la seva complaença, talment com
si hagués esperat aquesta ocasió per fer-li la crida essencial: el canvi
d’estil de vida i la recusació dels que no poden admetre aquesta auto-invitació
blasmada, cada vegada que es dóna, pels zeladors de la Llei. La taula, en
efecte, és per als jueus senyal i símbol de comunió. Compartir taula era la
màxima expressió de familiaritat i de transcendència. Ho ha d’explicitar el
propi Jesús quan després de les paraules del cobrador, reparant danys i
perjudicis li diu a ell i als circumstants: “Avui ha entrat en aquesta casa la
salvació, aquest home també és fill d’Abraham”, la seva dignitat va més enllà
del que poden pensar maliciosament els fariseus, els seus judicis són de classe
i van errats. Tot reblat per la reafirmació de Jesús de que la seva missió és
anar a cercar i salvar allò que als ulls de la gent sembla que no puguin tenir
reversions de la pròpia vida, sobretot dels curosos de la Llei. ¿Quina moral
propugnen que no té camí de retorn?
Vocació
pel que sembla tardana, la de Zaqueu. Fulminat per l’auto-acolliment inesperat
de Jesús. Aquesta conversió és de les més costoses, perquè suposa una resposta
decidida als requeriments de la justícia, com bé ho havia dit i repetit Jesús
en el seu ensenyament. La gran dificultat de repensar el concepte de les
riqueses que són una idolatria, aleshores i sempre, fins al punt que els
mateixos deixebles posen dificultats màximes de salvar-se per l’amor als
diners. I també aquell jove que aspirava a millor perfecció i que es tira
endarrere quan Jesús l’invita a donar les riqueses als pobres. Jesús posa les
riqueses com a preu discriminatori per poder-lo seguir. És una, la primera, de
les benaurances. I serà el taló d’Aquiles de les defallences del seus seguidors,
aleshores i sempre. Ara recordo el Manifest de les Catacombes com a expressió
d’aquesta urgència de tots els temps. Del Concili Vaticà II ençà que els
plantejaments són ben explícits i determinants. L’Església, segons Francesc, ha
de ser pobra i destinada als pobres. Sempre voregem el terreny de la
injustícia. El que ens sobra és pertinença dels pobres. L’Església des de
sempre ho ha pregonat i no sempre ho ha viscut. Els diners tenen un poder que
obnubila i que ens fa esclaus. ¿Qui sabrà distingir el que és propi i el que
injustament ens és indegut? José ignacio
Gonzàlez Faus ens ho ha dit de mil maneres, però sempre ens ho hem de repetir,
perquè ens manca la disponibilitat que manifesta espontàniament Zaqueu. Com si
hagués esperat aquesta providencial trobada amb el Mestre per dir aquell
compromís tant ple i sense retorn.
Tothom
té reclam, crida-vocació a hora i a deshora per poder replantejar la seva vida,
sobretot en referència explícita a la justícia en relació als pobres i als
possiblement defraudats.
Narrativament
aquest passatge ve seguit de la paràbola de les Mines, en la que el rei
diposita la confiança en els seus servents, probablement nobles, pel caient de
la narració, per tal de negociar i governar en la seva absència. De fet Lluc
dóna entrada a aquesta paràbola tot dient: “”Estant la gent escoltant aquestes
paraules, afegir una paràbola. La referència il·lativa a les que diu Jesús en
relació a Zaqueu. És com la dels talents on cadascú s’ha de mostrar actiu o no,
referits a tota mena de negocis, els grans i els menuts, de la vida moral.
Sigui o no versemblant la qüestió de fondo és que cadascú té les opcions que la
vida li ofereix i de les quals a fi de comptes caldrà fer-ne una verificació
última i no apel·lable.
Després
Lluc s’endinsa en la foscor de la Passió de Jesús. Temps hi haurà per la
lamentació per l’obcecació dels jueus i del “sistema” que no han sabut ni
volgut conèixer i reconèixer el temps de la vinguda del Messies. Entrarà ja
finalment en la controvèrsia amb els summes sacerdots i l’”stablishment” jueu
que portarà a les últimes conseqüències la missió de Jesús.
Pau,
fit a fit amb el Mestre, ens invita a fer-nos dignes de la vocació– crida que
se’ns fa una volta més. A fer-nos mereixedors de la gràcia. Amb els poders que
ell ens ofereix per poder portar a terme tot el que ell ens inspira . És també un advertiment a treballar i a no fer
cas de que una suposada revelació ens portés a refredar la nostra fe i a perdre
els criteris que ens han de sostenir el bon seny, sabent que Déu ens dóna
fortalesa per estimar la vida.
Una
vegada més la col·lecta ens invita a ser fidels a la gràcia de servir-vos, oh
Déu, d’una manera digna i meritòria. A ser fidels a la vocació rebuda ni que
sigui aquesta a temps d’última hora.
Diumenge
XXXI de durant l’any, 30 d’octubre del 2016.
Sabadell