INTUÏCIONS, NOMÉS
Cada
vegada que de nou obro l’evangeli i badat aquest sobre la taula m’agafa una
esgarrifança de goig i de temor al mateix temps. ¿Com hi podem entrar sense
unes preparacions prèvies? Primer amb l’aleteig de l’Esperit. És terra sagrada.
No és un llibre qualsevol ni una lectura igual a tantes altres. Ara recordo que
demà celebrarem la memòria de sant Jeroni. Ell es va retirar als afores de
Betlem i immers en una aura divina anava traduint els Llibres Sants. De la seva
traducció se’n diu la Vulgata. D’ell n’ha quedat la dita que “ignorar les
escriptures és ignorar Crist”. El comentari que en farà Pau, escrivint al seu
deixeble Timoteu, ens acompanya en les celebracions dominicals i ho seguirà
fent encara uns diumenges més: “Tota l’Escriptura es inspirada per Déu i és
útil per a ensenyar i educar en el Bé. Així l’home de pau serà madur, sempre a
punt de tota obra bona”. Dono una ullada a la segona carta de Pau al seu
benamat deixeble que li deia diumenge passat: “Home de Déu, busca de practicar
sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe i guanya’t
la vida eterna.
Avui,
torna a la “carga”: “Estimat, et recomano que procuris revifar la flama del do
de Déu. L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny”. Es tracta de
donar en el viure de cada dia el testimoniatge
de la fe. Per això l’invita a viure en
la fe i en l’amor. Aquests “en” de Pau i també de Joan m’enamoren. Entres en un d’aquests en i no saps quina experiència et
vindrà a covar en el cor... Això empalma fi, fi amb l’evangeli d’avui. Amb la
insistent invitació de Jesús: “Només que tinguéssim una fe menuda, menudíssima
com un puntet de llavor de mostassa, faria Déu en nosaltres grans, meravelloses
obres; i més de les que poguéssim imaginar (cf. Mare de Déu. Magníficat).
Obre
Jesús un deliciós parèntesi: “Suposem... que un té un esclau, com Onéssim,
alliberat per Pau i retornat al seu amo fet condeixeble d’ell, pregant que el rebi
com el rebria a ell mateix. (Hi ha una carteta de Pau que en parla). Arriba el
final de l’evangeli d’una manera desconcertant: L’esclau després de
llaurar tot el dia, arribat a casa, ha de servir el sopar al seu amo; després
podrà sopar ell. “Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us
mana, digueu: “Som servents sense cap
mèrit: no hem fet altra cosa que omplir el nostre deure”. ¿Moral d’esclaus?
Apunta al fons el caparró de Nietzsche, murri o foll... En parlarem després.
Llull,
ara és el moment de fer-ne cita. Ara se’n comença a parlar, és un dels nostres grans
nostres: “Caritat no ment (?) i ha en si mateixa són compliment”. “Tant és
noble caritat que ella mateixa constreny a amor, no que se senti constreta”. Caritat
no ment (?) i diu que la caritat té en si mateixa la recompensa”. L’amor dóna
amor, constreta pel mateix amor, no amb constricció aliena.
Tornem al final de l’evangeli d’avui. Recordo
que una comentarista tocada de nobles estimes personals en fer-hi esment, més
sobretot, quan abans la mal traduïen per servents inútils, i s’indignava,
i com!, talment semblava que volia esmenar la plana a Jesús, com si semblés que
Jesús volia predicar una moral d’esclaus.
Pobra, ni ella ni jo, no hi entenem gaire gota. ¡Si tinguéssim el cor caldejat
per Crist ho intuiríem una mica mica -llavor de mostassa!. Des de fora comprenc
que és difícil comprendre que és l’amor i la moral per Jesús, el Crist, que vol
dir ungit per l’Esperit; i amb la finíssima ètica i moral dels que afinen més
evangèlicament.
No
vull entrar en polèmiques, però Carrère (en el seu llibre El Reino) nou
convertit, -perillosos, ei, els nous!)- , amb la “devoració” d’entranyes dels
que comencen pensant que els altres han errat com ell mateix; i ells estan en
possessió absoluta de la veritat. De cremar-se les celles estudiant sant Joan i
Pau, ara s’ha passat a llegir cada dia un aforisme dels de Zaratustra. Perdoni,
senyor “in hoc non laudo” ¿Què va entendre abans i què entén ara?
Es
van publicant diumenge a diumenge tota una col·lecció de grans figures de la
Història de la Filosofia i fa quatre dies que als quioscs està a la venda un
llibre sobre Nietzsche. Després de matar el seu (!) déu (en minúscula), ara
descansa ell en pau, després d’una vida difícil que va acabar en una follia de
casa d’assistència. Sort de la seva mare que l’assistí fins al seu traspàs.
L’última obra “Ecce Homo” (1888) poc abans de perdre el cap escriu la seva
autobiografia, condensant-hi tota la seva vida i obra. “Malgrat que a molts
lectors pugui molestar-los la grandiloqüència i falta de modèstia de les seves
pàgines, aquesta biografia és segurament el millor llibre per a atansar-se al
pensament nietzschià” (del llibre citat).
“The
End”. Cau el teló i ja se senten les paraules de Jesucrist a l’evangeli d’avui:
“Si tinguéssim una mica de fe. Mentrestant el subtítol del llibre de Nietzsche porta
“El superhome y la voluntad de poder”. A les antípodes de l’evangeli sublim
dels esclaus de l’amor a Déu i als altres. ¿Què passa que a molta gent i,
sobretot al jovent, els tempta més el superhome que no pas l’esclau d’amor?
Inexplicable per a mi, ho sento: tot i respectar les persones en les quals l’ateisme
repta en el seu cor... Tota una altra cosa són els agnòstics.
El
tema de l’ateisme és tan vell com el déu (minúscula) que neguen. Ja el Vaticà
II en va promoure un estudi de causes. Són els anys seixanta, la Universitat
rebull de marxisme. Marx, Freud i Nietzsche són els avis dels
nous-ateus-agnòstics i altres. Convé fer-nos la pregunta cautelar sobre el per què
de la negació de déu i la dissolució de les morals a déu i a l’església
lligades. Diu així el Vaticà II: “...Però els mateixos creients sovint tenen la
seva part de responsabilitat en aquest fet. Perquè l’ateisme, considerat
integralment, no és quelcom d’espontani, sinó que més aviat s’origina de causes
diverses, entre les quals es compta també la reacció crítica contra les
religions i, en algunes regions ,
sobretot contra la religió cristiana. Per aquesta raó, en aquesta gènesi de
l’ateisme, els creients hi poden tenir una bona participació, en tant que per
una negligent educació de la fe, o per una exposició fal·laç de la doctrina,
o fins també pels defectes de la seva vida religiosa, moral i social, cal dir
que més aviat velen que no pas revelen, el rostre autèntic de Déu i de la
religió”. Aquest és el número 19 de “L’Església en el món d’avui”,
altrament esmentat en llatí, significativament, com “Gaudium et Spes”. Després
parla al n. 20 l’ateisme com a sistema (entengui’s la Rússia bolxevic i altres
similars. Pregunteu-li a l’Alexiévich, Nóbel 2015, que en sap un niu!) Només
cal passar al número 22 i apareix la sublimitat de la “moral d’esclaus”
sublimada per Crist, l’Home Nou. Aquest número l’hauríem de tenir escrit els
cristians en cada consciència, a cada carrer, a cada vila o civis. Aquí pren
empenta la concepció evangèlica de la vida. Tots cridats a la novetat d’esperit
en l’Esperit de Jesús.
Nietzsche,
l’escriptor, l’apologeta de la força i el rebuig de la compassió; Jesús,
l’apologeta, vivint-ho, de l’amor i de la misericòrdia.
¿Per
què ens costa tant ser persones “de fermesa, d’amor i de seny”, com li deia a
Timoteu, el seu mestre, Pau? ¿Per què som tan remisos a viure en la fe i en l’amor? A mi em sembla que tot és un procés de maduració en la l’experiència
de la fe portada amb la senzillesa de fills de Déu a la quotidianitat. (Esquirol,
Josep M.: La resistència íntima) Ens calen més hores de “Principi i Fonament”
ignasians. ¿Resem assíduament, no oracionetes d’infants o tenim la lectura divina d’instruments com “Paraula
i Vida” i similars? ¡Veieu que no pico massa alt, ben a mà de qualsevol
“esclau”, com jo mateix! Ens prenem temps per “parar, ni que sigui” per aixecar
els ulls de la fe al Déu vivent, que no ha mort com pensava Nietzsche, àdhuc
deia que ell i els que el seguien que l’havien mort i matat. ¿Com es pot tenir tal desvari, almenys vistes
les coses des de dins?” Del Vaticà II: Gaudium et Spes, número 22: “El misteri
de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat.
Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist
Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del
misteri del Pare i del seu Amor, manifesta
plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Res
d’estrany, doncs, que les veritats sobre l’home (la dignitat de la persona
humana (12-18) trobin en Ell la seva font i hi atenyin la seva coronació”. ¡Amb
amor i respecte a tots els amics ateus i agnòstics, de part de Crist! Ell us estima i us espera
Diumenge
XXVII de durant l’any, 2 d’octubre del 2016.
Sabadell P. S.
No hem
féu cas. Em passa com a Don Quixot de tant llegir de nit...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada