Homilia del diumenge 27/08/2023

                                         QUI  DIEU  QUE  SOC  JO?

                                               Altra vegada l’evangeli d’avui ens torna a fer aquesta pregunta cabdal. No és gens estrany que Jesús ens la faci sovint, perquè és la gran pregunta, la més oberta de totes: sempre serà deficient el que podrem dir de Jesús, Déu i Home vertader i a més Fill de Déu viu! Mai en podrem donar una resposta concloent. No és tan sols una qüestió que la poguéssim donar a nivell empíric de coneixença humana. Hi ha d’haver una intervenció ocasional que depèn de Déu. Bé li digué Jesús a Pere: És qüestió de revelació, no humana, sinó del meu Pare del cel. Més encara, sobre Déu només podem tenir aproximacions. Gradualitat és l’expressió de què ens en parla el Vaticà II. S’hi va accedint pas a pas, pujant graons i no sempre de menys a més, sinó àdhuc a voltes a l’inrevés. I també hem de dir que aquí el nom no fa la cosa. A Déu ningú no l’ha vist mai ningú. Ens podem preguntar què hi va entendre Pere en una resposta-afirmació, què hi podia entendre Pere en una resposta aparentment definitòria? Què entendria Pere per Messies? I encara molt més sobre el Fill de Déu viu? A judicar per situacions biogràfiques seves, ulteriors, ben poques coses podria entendre-hi, llevat d’una afirmació rodona, però el contingut, quina profunditat podria tenir, tot i haver fet Jesús el comentari de que era una revelació vinguda del Pare, no cosa humana tan sols? Qui digui que sap què vol dir Déu, de segur que no ho ha entès (sant Tomàs d’Aquino). La fe pot accedir a un nivell primer de revelació, però això no vol dir gaire bé massa res. Déu és inefable: no tenim paraules que s’ajustin a la veritat, no dic sencera, sinó a balbuceigs, poca cosa més... Només cal afegir que Jesús va prohibir severament als deixebles de dir a ningú que Ell era el Messies, per tal d’evitar mals entesos. Si estiguéssim avesats a llegir els passatges dins dels contextos de la Bíblia, veuríem com a continuació d’aquesta situació privilegiada per a Pere, on es narra la constitució de Pere com a Pedra fonamental de l’Església i de donar-li el poder i claus sobre el seu Regne,  i per contraposició a tanta grandesa, Jesús començant a pronosticar que havia de patir de part dels grans sacerdots i mestres de la Llei, que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Llavors a un Pere lloat i constituït Cap de l’Església li ve la pensada d’atansar-se-li i dir-li –comminant-lo-: “Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà! Jesús es girà i li digué, aïrat: Ves-te’n d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes. Això, Mateu a l’evangeli ho narra de seguit. Desconcertant, il·luminador! Què poca cosa que som, però Jesús fa el seu camí amb adhesions dels deixebles ben pobretes, ben escasses de contingut vivencial. Ai, ai, la fe quina poca poca volada que té, tant en tot un senyor deixeble predilecte i fet Capdavanter i blasmat com Satanàs a la plana següent de l’evangeli, i això també ens succeeix a nosaltres. Recordeu allò d’aquell pare que demanava un  miracle i a la pregunta de si ho creu, respon  senzillament: Sí que en tinc de Fe, però essent petita us demano que me l’augmenteu! Vera imatge de qualsevol de nosaltres!

                                               Aquestes imatges que hem comentat ens porten com de la mà a glosar la segona lectura d’avui. És l’acabament de la part fonamental de la Carta de Pau als romans, on ens confirma que per la fe tota la resta d’Israel i tota la nova fillada dels qui dels pagans han accedit a la fe, tots hem estat salvats per la misericòrdia que ens ha vingut a salvar-nos en fe, esperança i amor. Aquests versets que avui llegim són una elevació mística que Pau escriu com a final del cos central de la Carta on després d’haver vist la misericòrdia que Deu té amb tots els qui reconeixen que Ell ens ha “pensat”, ens ha “somiat”, ens ha “designat” i ens ha donat la seva pròpia vida, que ens l’ha merescuda en el seu Fill. És una lloança a Déu que en la seva saviesa amorosa és impenetrable que ens ha cridat del no-res de la nostra vida i ens ha donat per fe de conèixer-lo i d’estimar-lo. Pau no va conèixer Jesús en vida històrica, el va conèixer per revelació ja inicialment al camí de Damasc i després el seu coneixement es va anar apreuant-lo per la pregaria, per les preguntes que va fer per situar-se, tot oralment, va tenir una insistència en conèixer les traces de Déu en bé dels qui s’hi atansen per fe, i per tant per revelació. Ja predicava tot just il·luminat per Jesús ressuscitat; en feu el tresor més gran del seu viure, quan deia que només Jesús era el seu viure més íntim. Va anar coneixent un Déu diferent, més inefable, més Sant, allunyat i proper al mateix temps. Abans de la redacció mateixa dels evangelis, en fou l’herald i pregoner i va sintetitzar expressions d’una riquesa tan pregona com la que llegim: “Tot ve d’Ell, passa per Ell i s’encamina cap a Ell!”  Pau fou un místic i predicava des de la seva vivència del Crist. Tot s’inicia en Déu creador i sostenidor provident, i la vida cristiana és un venir i tornar a Déu. i en l’entremig experimentem que Jesús ens és camí, veritat i vida humano-divina al nostre fatigat i curtterminisme projecte vital, de no tenir accés a la mística, entesa com a experimentació totalitzant de Jesús. Acabem amb aquest joiós Glòria a Ell per sempre. Amén.

                                               Podríem acabar fent nostra la Col·lecta d’avui, que com sempre està reblerta de contingut vivencial: “Oh Déu, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu als cristians de tots els pobles: 1.- que estimin allò que maneu i 2.- que desitgin allò que prometeu, perquè enmig de les coses inestables d’aquest món, els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable, Corroborat pel salm responsorial. Comença amb aquest “El vostre amor perdura sempre”. Acabeu la vostra obra , Senyor, Enalteixo el vostre Nom, perquè estimeu i sou fidel”.

                                               Ens hem trobat amb els dos millors exponents de la primera evangelització. Un Pere que és capaç de les millors respostes respecte a Jesús i al mateix temps es blasmat per la contradicció entre sublims afirmacions sobre qui és Jesús i les negacions més flagrants; i per contra tenim Pau que per l’experiència espiritual i mística afirma que Jesús és la prioritat del seu viure, fins al punt de posar-se com a referent de la resposta que hem de donar a Jesús. Dirà sense més: “sigueu imitadors meus, com jo ho soc de Jesús”. Pere, acabarà escrivint unes cartes que estimulen a la Fe en Jesús. Moriran gairebé al mateix temps a Roma i els ensenyaments d’un i altre formen un cos doctrinal i místic dels quals tots nosaltres en som deutors. Deixeu-me fer una vegada més la invitació de llegir en tota la seva càrrega doctrinal i personalitzada, en les pàgines de la Bíblia. Llegir les cartes i meditar-les i portar-les a la vida quotidiana. Els primers cristians no feien altra cosa que ser uns vers oients i orants de la Paraula directa de Déu Pare, en Jesús i en l’Esperit Sant. Acabem amb aquest joiós “Glòria a Ell per sempre. Amén”.     

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXI, 27 d’agost del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 20/08/2023

                                    DONA,  QUINA  FE  QUE TENS!

                                               Quin doble elogi que li fa Jesús a la cananea. En primer i  millor lloc per la seva fe que li pondera com a notable: quina fe!  I, a més, per l’aguda intel·ligència en la conversa que manté amb el Mestre quan aquest li diu: “No està bé prendre el pa dels fills i tirar-lo als cadells”. Ella, sense pensar-s’hi més, li contesta: “És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos”. Trobo d’una intel·ligència i d’una rapidesa que, de segur, que Jesús va admirar. Una fe tan lúcida venç el cor misericordiós de Jesús i li concedeix el que la insistència maternal li demana, tot i haver dit que “únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel”. L’escena és ben significativa. Estan en terra pagana i no obstant es produeix un miracle que per la conversa resulta prototípic. La fe no té fronteres.  Més encara, com més “de fora” es constata, més valor té. És tòpic en Jesús valorar allò que és excepcional i que ho esmenta per posar-ho en contrast amb la fe que no troba als del seu poble. M’agrada verbalitzar-ho així: Benaurats els qui resulta que són “de dins” essent de fora, i al revés: Pobres els qui resulta que són “de fora”  essent “de dins”. Massa de pressa ens deixem portar per enquadrar identitats massa delimitades i per traçar fronteres lineals, maniquees: bons/dolents. Fora i dins són d’un relativisme que hauríem d’evitar per no caure en sorpreses venturosament com la de la dona cananea...

                                               La fe és una opció personal i és flor que neix on troba la terra adient: el cor per dir-ho a l’antiga. No us hi heu trobat més d’una vegada que hem de reconèixer que Déu propicia el miracle de fer créixer la fe, la confiança en Déu en persones en qui no ho podríeu esperar i és meravella constatar-ho!

                                               En les pàgines de l’evangeli hi ha un sèrie d’improperis per a ciutats del poble d’Israel que no van acceptar el missatge de Jesús, tot i ser “de casa”. Àdhuc el mateix poble seu de Natzaret, fins a voler-lo estimbar. Inimaginable! El mateix Cafarnaum, el seu quarter d’operacions missioneres!

                                               Es troba tanta tebior en persones on era d’esperar que hi trobaríem més fe i més amor! Les persones valen per la constatació de ser el que són i de fer el que els és connatural de fer. Autenticitat és la figura. Recordeu que “abans” dèiem que eren de la “colla” els practicants, sense haver ponderat la vàlua concreta de la seva pràctica. Jesús va desqualificar tantes i tantes vegades els que “guardaven” el dissabte, sense veure què hi havia de veritat en aquesta prescripció. Va arribar a dir que el dissabte estava fet per als homes i no a l’inrevés. On no hi ha esperit, la moral no significa res o poc més. És ben curiós on hem anat a parar “practicants” del dissabte segons estimatives de compliment de mínims i els “practicants” de diumenge, per l’altra. Tots dos reduïts a ben poca cosa. Una cosa és l’esperit i ben altra la lletra.

                                               Anem a la Col·lecta i veurem què s’hi dedueix. A voltes una Col·lecta val per tot un Credo, com diem. Fem-la ben nostra. És pregària que abasta tota l’Assemblea de la Missa i àdhuc diria que tot el Cos Místic, car és oració pública. S’hi albira una excel·lència de sentiments confiats. Reconeixem que per als qui us estimem heu preparat béns invisibles, béns que no són tangibles: allò invisible és més preuat, excel·leix sobre allò visible. Més atansat a Déu que és l’Invisible, Infoneu, paraula que sovinteja en les pregàries i és el reconeixement de que és do, que ve de dalt, que és gràcia I tant!, perquè demanem allò més gran: poder estimar (de veritat). Ens enganyem tan sovint pensant que estimem de veres. No diguem; amb la càrrega del “jo” que hi ha en els nostres pobres amors... La tonalitat queda clara, patent: perquè “estimant-vos “en tot i per damunt de tot”. No res menys! Aconseguir allò que ens prometeu: Déu donant-se i en la forma superlativa i indeguda que va més enllà de tot el que puguem desitjar. Curts no ens quedem! Pregar fa de pobre, però sense passar-nos de la ratlla!

                                               Tornem a aquesta expressió ponderativa: Dona, quina fe que tens! La trobem en el passatge de la Visitació de Maria a la seva parenta Elisabet. La seva presència, només saludar-la, el fill de les seves entranyes ha saltat d’entusiasme (val a dir: divinització, literalment). Elisabet plena de l’Esperit Sant li fa el millor i més sentit elogi: “Feliç tu que has cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà!”. És una escena adorable com una transfiguració a parte ante. Ambdues estan belles de la bellesa  fruit de l’Esperit Sant i com especifiquem en el primer tríptic de fruits de l’Esperit: “amor, goig, pau”. Noteu la similitud amb l’elogi a la cananea d’avui! Aquest passatge és ben nostre, perquè estem inclosos dins el Càntic del Magníficat quan ella, Maria, nostra Mare, ens hi fa reflectit, quan canta: “Des d’ara totes les generacions (i nosaltres en elles) em diran benaurada! Tota fe quan és autèntica i autentificada com en la de Maria, la nostra Mare, és transcendent, roman viva, creïble, encomana fe. La nostra. Definitiu, herència viva de la que gaudim “ara i en la hora de la nostra mort”.

                                               Encara en voldria aportar una altra d’escena de fe extraordinària. Estem a la casa de Betània, els tres germans hostatgen Jesús una vegada més. Maria, resta embadalida a peus de Jesús i Marta vol que la seva germana l’ajudi el quefer de fer l’obsequi a tal amic. Jesús la reconvé i li diu que Maria ha escollit allò més necessari, l’únic i que no li’n traurà. Un elogi a la fe expressada a peus de Jesús, escoltant-lo, complaguda, serena, admirable! La fe en el mirar, sense paraules, oint-les!

                                               No puc deixar de ressaltar el que en un matrimoni que conec, ell davant de les manifestacions de fe de la seva esposa li deixà aquest elogi literalment igual al de la cananea: -Dona, i quina fe tan gran que tens! Memorable, memorable. M’ho comentava embadalit, testimoniant que la fe de l’esposa era tot un referent per a ell. Em consta de veritat. La fe autèntica s’encomana, i tant!

                                               De ben segur que tu tens entre els teus coneguts i estimats una manifestació tan i tan semblant a aquesta, sense obviar que ve referida a una dona, perquè són les dones les que habitualment són més i millors exemples d’una fe que il·lumina tota la família. Quin goig i quina riquesa tenir a la vora voreta persones:   amb una fe tan motivada i motivadora. T’invito a pensar i a subratllar -en la teva “història de la fe”-  la fe d’alguna/es persona/es, dones,  de les que pots explicitar aquest formós elogi: Dona, quina fe que tens!  Jo en tinc més d’una i em són referents cabdals per a la meva fe.     

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XX de durant l’any litúrgic, 20 agost 2023  Tàrrega Sabadell

Homilia del diumenge 06/08/2023

   LA  TRANSFIGURACIÓ, ICONA  DE  LA MISSIÓ  DE  JESÚS

                                               Els tres evangelis sinòptics estan marcats i dividits per la Pujada a Jerusalem, pujada que simbolitzarà l’accés a la plenitud del sentit de la vida i missió de Jesús: el lliurament de la seva persona a través de la passió, mort, resurrecció i glorificació en favor de tots. Tots tres posen el fet de la Transfiguració com a llindar d’aquest camí que portarà Jesús a plenitud en la missió encomanada pel Pare, Déu.

                                               Per tal de centrar aquest “fet” veritablement insòlit, únic, caldrà veure de prop el context en el què es va situant i circumstanciant, perquè ens aclarirà moltes coses i ben importants! En Mateu, que és l’evangeli que proclamem avui, el fet l’hem de contextualitzar a partir del reconeixement de Jesús com a Messies i Fill de Déu, quan els fa als deixebles successivament aquestes preguntes cabdals: “Què diuen què és el Fill de l’Home?” i la més compromesa: “I vosaltres qui dieu que soc? Pere, l’home de les reaccions ràpides i concloents li respon amb el reconeixement més rotund: “Tu ets el Messies i el Fill del Déu viu”. Jesús li fa veure que aquesta identificació és revelació del meu Pare del cel”. I hi afegeix amb una declaració pregonament bíblica: Li canvia el nom de Simó per el de Pere, com Déu ho fa en els moments preclars (de Abram a Abraham i de Jacob a Israel); canvis que suposen l’encomanament solemne d’una missió nova per part de Déu. Sobre la Pedra que significa Pere edificarà l’Església com a Reialme amb poder de lligar i deslligar... Llegim en Mateu sense més transició: “Des d’aleshores... (En lloc paral·lel, Lluc escriu que “quan es complien els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, com si fos arribada ja la seva “hora”)... Jesús començà a explicar que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar al tercer dia”. Reprenem la declaració a Jesús de Pere, que adés narràvem i ara succeeix l’inversemblant: Pere li explota a cau d’orella: “Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà. Jesús li esventa durament: “Ves-te’n d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes”. Jesús pren la recriminació de Pere com flagrant temptació diabòlica. Notem el contrast entre l’elogi, dient que era cosa del Pare la seva afirmació de divinitat i ara ho contraposa amb “cosa d’homes”, pensar desencertat per massa humà, que suposa que no ha entès res de les declaracions de la seva mort a mans del “sistema” religiós... A continuació Jesús fa aquesta crida a tothom (a nosaltres també, no ho oblidem!) com referendant tot el que anava dient de sí mateix: “Si algú vol venir amb Mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi”... “Si algú s’avergonyeix de Mi i de les meves paraules, el Fill de l’home s’avergonyirà d’Ell, quan vindrà en la seva glòria i en la glòria del seu Pare”. Curiosament acaba aquest important paràgraf amb “us ho asseguro, alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Regne de Déu”. Podia molt ben ser que al·ludís als tres coprotagonistes de l’episodi que narra tot seguit sobre la Transfiguració. Ja ens el sabem gairebé de memòria, però voldria ressaltar algunes remarques que no convé que ens passin per alt. La visió ens la presenta formant un tríptic. Jesús campeja i té com a adlàters, sobretot Moisés que representa la Llei i Elies que dona lloc als profetes. Pràcticament tot l’Antic Testament, que aurèola la de Crist que tot Ell engloba el Nou Testament. Lluc hi afegeix que tots tres parlaven de la propera mort de Jesús, just!

                                               Tríptic com per donar la idea de que formen una continuïtat i que troben en Crist la plenitud  les diferents Aliances que Déu ha mantingut amb els seus patriarques i que ara la trobem definitiva en la persona de Crist i en la declaració pública de que el Pare beneeix solemnement la missió definitiva portada a terme per la seva passió, mort i resurrecció. Ho farà amb aquestes paraules vingudes com sempre del mig del núvol, com feia a l’Antic Testament, planant sobre l’Arca i el mateix Moisès: “Aquest és el meu Fill, el meu Estimat, en qui m’he complagut. Afegeix: Escolteu-lo”. Els tres temorosos per la presència viva de Déu, es prosternen bocaterrosos amb l’esglai al cor, perquè Déu s’ha manifestat en viu; i saben que els qui veuen Déu han de morir, segons saben per les narracions del seu poble. Passada, doncs, la manifestació divina es retornen de la visió amb l’actitud benvolent de Jesús que els diu: -“Aixequeu-vos, no tingueu por”, que no morireu pas.

                                               No podem menys que recordar el que fou el preludi de la manifestació del Pare a l’inici de la missió de Jesús que la tenim narrada similarment en el baptisme de Jesús amb una declaració paraula per paraula: “Tu ets el meu Fill, el meu Estimat, en Tu m’he complagut”. Podríem completar i arrodonir aquesta declaració amb la primera lectura de la Festa d’avui, presa del profeta Daniel, que ens mostra aquesta visió de nit: “vaig veure venir dels núvols del cel com un Fill d’home que s’acostà al vell venerable, el presentaren davant d’Ell i li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa, tots els pobles, tribus i llengües li faran homenatge. La seva sobirania és eterna, no passarà, no passarà mai”. Pere -en l’altra lectura d’avui- encara porta l’esglai al cor rememorant l’escena. I pren peu per recordar-los que fou ben real la plena manifestació a la Muntanya del Tàbor i els assevera que no eren faules, sinó veritat plena el que us vam fer saber del poder i de la vinguda gloriosa de Jesucrist, el nostre Senyor. Això ens va confirmar les paraules dels profetes i vosaltres fareu bé d’escoltar-les amb tota atenció, ja que són una llum que fa claror en un lloc fosc, mentre espereu que neixi el dia  i l’estrella del matí surti a l’horitzó dels vostres cors”.

                                               Podríem cloure fent nostra aquesta experiència del Tabor, bo i expressant-la amb la Col·lecta: “Oh Déu, en la gloriosa Transfiguració del vostre Unigènit, vau confirmar els misteris de la fe amb el testimoni de Moisès i d’Elies i vau anunciar de manera admirable la nostra condició de fills, feu que escoltem la veu del vostre Fill estimat i esdevinguem hereus de la glòria amb Ell”. Bella icona, assumint com a primícies del que s’esdevindrà a la fi de la nostra vida com  una coglorificació amb Jesús, tot i bandejant ara en el nostre viure com a cristians marcats, “tatuats” per la imatge de la Transfiguració, els nostres propis escàndols de la Creu, sabent que no hi ha vida eterna si no hi ha abans una lluita habitual contra els temors de la creu, que sabem que és compartida i que és alleujada com ens ho deia el mateix Crist no fa pas gaires dies: “Veniu a Mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. El meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera”. Tatuats a foc amb la icona de la Transfiguració en el cor. 

P. Josep Mª Balcells

Festa de la Transfiguració del Senyor, 6 d’agost del 2023  Sabadell