QUI DIEU QUE SOC JO?
Altra
vegada l’evangeli d’avui ens torna a fer aquesta pregunta cabdal. No és gens
estrany que Jesús ens la faci sovint, perquè és la gran pregunta, la més oberta
de totes: sempre serà deficient el que podrem dir de Jesús, Déu i Home vertader
i a més Fill de Déu viu! Mai en podrem donar una resposta concloent. No és tan
sols una qüestió que la poguéssim donar a nivell empíric de coneixença humana.
Hi ha d’haver una intervenció ocasional que depèn de Déu. Bé li digué Jesús a
Pere: És qüestió de revelació,
no humana, sinó del meu Pare del cel. Més encara, sobre Déu només podem tenir
aproximacions. Gradualitat és l’expressió de què ens en parla el Vaticà
II. S’hi va accedint pas a pas, pujant graons i no sempre de menys a més, sinó
àdhuc a voltes a l’inrevés. I també hem de dir que aquí el nom no fa la cosa. A
Déu ningú no l’ha vist mai ningú. Ens podem preguntar què hi va entendre Pere
en una resposta-afirmació, què hi podia entendre Pere en una resposta
aparentment definitòria? Què entendria Pere per Messies? I encara molt més
sobre el Fill de Déu viu? A judicar per situacions biogràfiques seves, ulteriors,
ben poques coses podria entendre-hi, llevat d’una afirmació rodona, però el
contingut, quina profunditat podria tenir, tot i haver fet Jesús el comentari
de que era una revelació vinguda del Pare, no cosa humana tan sols? Qui digui
que sap què vol dir Déu, de segur que no ho ha entès (sant Tomàs d’Aquino). La
fe pot accedir a un nivell primer de revelació, però això no vol dir gaire bé
massa res. Déu és inefable: no tenim paraules que s’ajustin a la veritat, no
dic sencera, sinó a balbuceigs, poca cosa més... Només cal afegir que Jesús va
prohibir severament als deixebles de dir a ningú que Ell era el Messies, per
tal d’evitar mals entesos. Si estiguéssim avesats a llegir els passatges dins
dels contextos de la Bíblia, veuríem com a continuació d’aquesta situació
privilegiada per a Pere, on es narra la constitució de Pere com a Pedra
fonamental de l’Església i de donar-li el poder i claus sobre el seu
Regne, i per contraposició a tanta
grandesa, Jesús començant a pronosticar que havia de patir de part dels grans
sacerdots i mestres de la Llei, que havia de ser mort i de ressuscitar el
tercer dia. Llavors a un Pere lloat i constituït Cap de l’Església li ve la
pensada d’atansar-se-li i dir-li –comminant-lo-: “Déu te’n guard, Senyor! A tu
això no et passarà! Jesús es girà i li digué, aïrat: Ves-te’n d’aquí, Satanàs!
Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes. Això,
Mateu a l’evangeli ho narra de seguit. Desconcertant, il·luminador! Què poca
cosa que som, però Jesús fa el seu camí amb adhesions dels deixebles ben
pobretes, ben escasses de contingut vivencial. Ai, ai, la fe quina poca poca
volada que té, tant en tot un senyor deixeble predilecte i fet Capdavanter i
blasmat com Satanàs a la plana següent de l’evangeli, i això també ens succeeix
a nosaltres. Recordeu allò d’aquell pare que demanava un miracle i a la pregunta de si ho creu,
respon senzillament: Sí que en tinc de
Fe, però essent petita us demano que me l’augmenteu! Vera imatge de qualsevol
de nosaltres!
Aquestes
imatges que hem comentat ens porten com de la mà a glosar la segona lectura
d’avui. És l’acabament de la part fonamental de la Carta de Pau als romans, on
ens confirma que per la fe tota la resta d’Israel i tota la nova fillada dels
qui dels pagans han accedit a la fe, tots hem estat salvats per la misericòrdia
que ens ha vingut a salvar-nos en fe, esperança i amor. Aquests versets que
avui llegim són una elevació mística que Pau escriu com a final del cos central
de la Carta on després d’haver vist la misericòrdia que Deu té amb tots els qui
reconeixen que Ell ens ha “pensat”, ens ha “somiat”, ens ha “designat” i ens ha
donat la seva pròpia vida, que ens l’ha merescuda en el seu Fill. És una
lloança a Déu que en la seva saviesa amorosa és impenetrable que ens ha cridat
del no-res de la nostra vida i ens ha donat per fe de conèixer-lo i
d’estimar-lo. Pau no va conèixer Jesús en vida històrica, el va conèixer per
revelació ja inicialment al camí de Damasc i després el seu coneixement es va
anar apreuant-lo per la pregaria, per les preguntes que va fer per situar-se,
tot oralment, va tenir una insistència en conèixer les traces de Déu en bé dels
qui s’hi atansen per fe, i per tant per revelació. Ja predicava tot just il·luminat
per Jesús ressuscitat; en feu el tresor més gran del seu viure, quan deia que només
Jesús era el seu viure més íntim. Va anar coneixent un Déu diferent, més inefable,
més Sant, allunyat i proper al mateix temps. Abans de la redacció mateixa dels
evangelis, en fou l’herald i pregoner i va sintetitzar expressions d’una
riquesa tan pregona com la que llegim: “Tot ve d’Ell, passa per Ell i
s’encamina cap a Ell!” Pau fou un místic
i predicava des de la seva vivència del Crist. Tot s’inicia en Déu creador i
sostenidor provident, i la vida cristiana és un venir i tornar a Déu. i en
l’entremig experimentem que Jesús ens és camí, veritat i vida humano-divina al
nostre fatigat i curtterminisme projecte vital, de no tenir accés a la mística,
entesa com a experimentació totalitzant de Jesús. Acabem amb aquest joiós
Glòria a Ell per sempre. Amén.
Podríem
acabar fent nostra la Col·lecta d’avui, que com sempre està reblerta de
contingut vivencial: “Oh Déu, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel,
concediu als cristians de tots els pobles: 1.- que estimin allò que maneu i 2.-
que desitgin allò que prometeu, perquè enmig de les coses inestables d’aquest món,
els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria
veritable, Corroborat pel salm responsorial. Comença amb aquest “El vostre
amor perdura sempre”. Acabeu la vostra obra , Senyor, Enalteixo el vostre Nom,
perquè estimeu i sou fidel”.
Ens hem trobat amb els dos millors exponents de la primera evangelització. Un Pere que és capaç de les millors respostes respecte a Jesús i al mateix temps es blasmat per la contradicció entre sublims afirmacions sobre qui és Jesús i les negacions més flagrants; i per contra tenim Pau que per l’experiència espiritual i mística afirma que Jesús és la prioritat del seu viure, fins al punt de posar-se com a referent de la resposta que hem de donar a Jesús. Dirà sense més: “sigueu imitadors meus, com jo ho soc de Jesús”. Pere, acabarà escrivint unes cartes que estimulen a la Fe en Jesús. Moriran gairebé al mateix temps a Roma i els ensenyaments d’un i altre formen un cos doctrinal i místic dels quals tots nosaltres en som deutors. Deixeu-me fer una vegada més la invitació de llegir en tota la seva càrrega doctrinal i personalitzada, en les pàgines de la Bíblia. Llegir les cartes i meditar-les i portar-les a la vida quotidiana. Els primers cristians no feien altra cosa que ser uns vers oients i orants de la Paraula directa de Déu Pare, en Jesús i en l’Esperit Sant. Acabem amb aquest joiós “Glòria a Ell per sempre. Amén”.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XXI, 27 d’agost del 2023 Sabadell