Homilia del diumenge 27/08/2023

                                         QUI  DIEU  QUE  SOC  JO?

                                               Altra vegada l’evangeli d’avui ens torna a fer aquesta pregunta cabdal. No és gens estrany que Jesús ens la faci sovint, perquè és la gran pregunta, la més oberta de totes: sempre serà deficient el que podrem dir de Jesús, Déu i Home vertader i a més Fill de Déu viu! Mai en podrem donar una resposta concloent. No és tan sols una qüestió que la poguéssim donar a nivell empíric de coneixença humana. Hi ha d’haver una intervenció ocasional que depèn de Déu. Bé li digué Jesús a Pere: És qüestió de revelació, no humana, sinó del meu Pare del cel. Més encara, sobre Déu només podem tenir aproximacions. Gradualitat és l’expressió de què ens en parla el Vaticà II. S’hi va accedint pas a pas, pujant graons i no sempre de menys a més, sinó àdhuc a voltes a l’inrevés. I també hem de dir que aquí el nom no fa la cosa. A Déu ningú no l’ha vist mai ningú. Ens podem preguntar què hi va entendre Pere en una resposta-afirmació, què hi podia entendre Pere en una resposta aparentment definitòria? Què entendria Pere per Messies? I encara molt més sobre el Fill de Déu viu? A judicar per situacions biogràfiques seves, ulteriors, ben poques coses podria entendre-hi, llevat d’una afirmació rodona, però el contingut, quina profunditat podria tenir, tot i haver fet Jesús el comentari de que era una revelació vinguda del Pare, no cosa humana tan sols? Qui digui que sap què vol dir Déu, de segur que no ho ha entès (sant Tomàs d’Aquino). La fe pot accedir a un nivell primer de revelació, però això no vol dir gaire bé massa res. Déu és inefable: no tenim paraules que s’ajustin a la veritat, no dic sencera, sinó a balbuceigs, poca cosa més... Només cal afegir que Jesús va prohibir severament als deixebles de dir a ningú que Ell era el Messies, per tal d’evitar mals entesos. Si estiguéssim avesats a llegir els passatges dins dels contextos de la Bíblia, veuríem com a continuació d’aquesta situació privilegiada per a Pere, on es narra la constitució de Pere com a Pedra fonamental de l’Església i de donar-li el poder i claus sobre el seu Regne,  i per contraposició a tanta grandesa, Jesús començant a pronosticar que havia de patir de part dels grans sacerdots i mestres de la Llei, que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia. Llavors a un Pere lloat i constituït Cap de l’Església li ve la pensada d’atansar-se-li i dir-li –comminant-lo-: “Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà! Jesús es girà i li digué, aïrat: Ves-te’n d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes. Això, Mateu a l’evangeli ho narra de seguit. Desconcertant, il·luminador! Què poca cosa que som, però Jesús fa el seu camí amb adhesions dels deixebles ben pobretes, ben escasses de contingut vivencial. Ai, ai, la fe quina poca poca volada que té, tant en tot un senyor deixeble predilecte i fet Capdavanter i blasmat com Satanàs a la plana següent de l’evangeli, i això també ens succeeix a nosaltres. Recordeu allò d’aquell pare que demanava un  miracle i a la pregunta de si ho creu, respon  senzillament: Sí que en tinc de Fe, però essent petita us demano que me l’augmenteu! Vera imatge de qualsevol de nosaltres!

                                               Aquestes imatges que hem comentat ens porten com de la mà a glosar la segona lectura d’avui. És l’acabament de la part fonamental de la Carta de Pau als romans, on ens confirma que per la fe tota la resta d’Israel i tota la nova fillada dels qui dels pagans han accedit a la fe, tots hem estat salvats per la misericòrdia que ens ha vingut a salvar-nos en fe, esperança i amor. Aquests versets que avui llegim són una elevació mística que Pau escriu com a final del cos central de la Carta on després d’haver vist la misericòrdia que Deu té amb tots els qui reconeixen que Ell ens ha “pensat”, ens ha “somiat”, ens ha “designat” i ens ha donat la seva pròpia vida, que ens l’ha merescuda en el seu Fill. És una lloança a Déu que en la seva saviesa amorosa és impenetrable que ens ha cridat del no-res de la nostra vida i ens ha donat per fe de conèixer-lo i d’estimar-lo. Pau no va conèixer Jesús en vida històrica, el va conèixer per revelació ja inicialment al camí de Damasc i després el seu coneixement es va anar apreuant-lo per la pregaria, per les preguntes que va fer per situar-se, tot oralment, va tenir una insistència en conèixer les traces de Déu en bé dels qui s’hi atansen per fe, i per tant per revelació. Ja predicava tot just il·luminat per Jesús ressuscitat; en feu el tresor més gran del seu viure, quan deia que només Jesús era el seu viure més íntim. Va anar coneixent un Déu diferent, més inefable, més Sant, allunyat i proper al mateix temps. Abans de la redacció mateixa dels evangelis, en fou l’herald i pregoner i va sintetitzar expressions d’una riquesa tan pregona com la que llegim: “Tot ve d’Ell, passa per Ell i s’encamina cap a Ell!”  Pau fou un místic i predicava des de la seva vivència del Crist. Tot s’inicia en Déu creador i sostenidor provident, i la vida cristiana és un venir i tornar a Déu. i en l’entremig experimentem que Jesús ens és camí, veritat i vida humano-divina al nostre fatigat i curtterminisme projecte vital, de no tenir accés a la mística, entesa com a experimentació totalitzant de Jesús. Acabem amb aquest joiós Glòria a Ell per sempre. Amén.

                                               Podríem acabar fent nostra la Col·lecta d’avui, que com sempre està reblerta de contingut vivencial: “Oh Déu, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu als cristians de tots els pobles: 1.- que estimin allò que maneu i 2.- que desitgin allò que prometeu, perquè enmig de les coses inestables d’aquest món, els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable, Corroborat pel salm responsorial. Comença amb aquest “El vostre amor perdura sempre”. Acabeu la vostra obra , Senyor, Enalteixo el vostre Nom, perquè estimeu i sou fidel”.

                                               Ens hem trobat amb els dos millors exponents de la primera evangelització. Un Pere que és capaç de les millors respostes respecte a Jesús i al mateix temps es blasmat per la contradicció entre sublims afirmacions sobre qui és Jesús i les negacions més flagrants; i per contra tenim Pau que per l’experiència espiritual i mística afirma que Jesús és la prioritat del seu viure, fins al punt de posar-se com a referent de la resposta que hem de donar a Jesús. Dirà sense més: “sigueu imitadors meus, com jo ho soc de Jesús”. Pere, acabarà escrivint unes cartes que estimulen a la Fe en Jesús. Moriran gairebé al mateix temps a Roma i els ensenyaments d’un i altre formen un cos doctrinal i místic dels quals tots nosaltres en som deutors. Deixeu-me fer una vegada més la invitació de llegir en tota la seva càrrega doctrinal i personalitzada, en les pàgines de la Bíblia. Llegir les cartes i meditar-les i portar-les a la vida quotidiana. Els primers cristians no feien altra cosa que ser uns vers oients i orants de la Paraula directa de Déu Pare, en Jesús i en l’Esperit Sant. Acabem amb aquest joiós “Glòria a Ell per sempre. Amén”.     

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXI, 27 d’agost del 2023  Sabadell