SI ALGÚ... VOL VENIR AMB MI
Continuació
de les consideracions de la setmana anterior on contrastàvem les figures de
Pere i de Pau, després, per tant dels episodis de cara i creu –mai tant
escaientment dit- sobre la resposta doble que Pere fa i desfà, potser sense ni
adonar-se’n sobre la identitat -diguem-ne doctrinal- de Jesús, responent doblement
per tota la “colla” itinerant, en nom de la qual parla Pere pels deixebles-seguidors
del Mestre. Ves a saber si tenia la maduresa vivencial per entendre la
revelació feta pel Pare i per això Jesús torna a insistir en la pregunta
canviada per proposta, que la fa Ell mateix, tot fent la proclama essencial
que esdevindrà una expressió clàssica, com és la del seguiment o “discipulat” de Jesús, en això més Mestre que mai, com
a capteniment. Aquest “llavors” del text amaga molta tela per retallar. Vol dir
que el que ara diu és confirmació del que Ell havia dit sobre si mateix respecte
al futur immediat que li esperava... La mirada i la paraula de Jesús s’amplia i
ens envolta amorosament a tots nosaltres, deixebles també entre els primers
deixebles, els que l’escolten. Jesús és un Mestre excepcional. Ens tracta amb
un respecte absolut, però en les seves paraules hi hem de sentir tots una
convicció que ennobleix la proposta feta
amb una estimació de fons que és més que invitació, oferiment serà més
que cap altra cosa! Podem llegir, en efecte, al salm responsorial: “L’amor
que em teniu val més que la vida. Comparteix amb qui fa el pas endavant la seva
pròpia missió. Però no ens avancem. Començarà amb un condicional, que és
més en el to emès un potencial, entès
en la més pura gramàtica: SI ALGÚ... Invitació que ens deixa amb la plena llibertat
d’optar, de voler, de “delir” (expressió aquesta usada en una d’aquests
col·lectes on n’hi ha per sucar-hi pa i els dits i tot... Va dirigida la cosa a
cadascú, encara que no és la primera vegada que se’ns fa la proposta formal.
Recordem allò que dèiem de gradualitat, és a dir de fer passos esgraonats, l’un
sobre de l’altre, vull dir no acumulats, successius, sinó sobreposats com si un
depengués de l’anterior, sobreactuats, nous de trinca a cada resposta donada
amb anterioritat, en el sentit més ple. Ja ho dèiem que tot plegat és un procés
i un possible, desitjable progrés! Cal optar per Jesús diferents vegades, la
con-versió és qüestió de canviar, d’aprofundir el mirar al fons de les coses. I
hi ha tant motiu de distracció en el que ens envolta! Des-pistats com anem pel
món!
Segueix: ...VOL VENIR AMB MI. Cal fer-hi una
pausa a part i respirar ben a fons en sentir-ho, perquè és determinant la proposta que expressa Jesús i que va dirigida a
nosaltres, perquè l’evangeli que ara mateix llegim és viu i és present. És com
qui a la represa del curs escolar –avui, inicis de setembre: nou curs endegat-
és com si Jesús ara que reprenem estudis en el propi currículum vitae, ens
invités, el mateix Jesús, a reiniciar curs nou i a fer un nou pas de relació més
aprofundida en la relació de Mestre-Deixeble. Cal no perdre el sentit de
deixeble-alumne en l’Escola de l’Evangeli. Sempre estem cursant una assignatura
que essent la mateixa, cada vegada és ben nova. Alumne, etimològicament
vol dir “alimentat”, millor definició de la relació mestre-alumne, no la sé
trobar! I és fruit de la sintonia que es pot arribar a tenir en freqüentar el
tracte, en el frec a frec d’anar en companyia, la relació educativa, pedagog ve
d’aquest acompanyament, de donar la mà, que fa l’educador del paidós, del nen,
de l’aprenent. Venir amb mi:
invitació a fer camí conjuntament. Algú va inventar aquesta paraula sinònima de
company de ruta, “viador” , aquell “caminante” del poeta. Deixar-se “prendre”,
“emmotllar-nos”, “transformar-nos”, “renovellar-nos”, sintonitzar pensaments,
sentiments, emotivitat, tots compartits a fons. Sant Pau que és un prototip de
deixeble que s’ha convertit en mestre ens diu a la segona lectura d’avui: si tu
vols venir amb mi et proposo que sàpigues traduir “per l’amor entranyable que
Déu et té, et demano que li ofereixis tot el que ets “com a víctima viva,
santa, agradable. Aquest ha de ser el
teu culte agradable”. Amb aquesta actitud presa, ja s’està a punt de poder entendre
la proposta de Jesús: “Nega’t tu mateix, pren la teva condició de
vulnerabilitat, de compromís, d’assimilació en la creu, la teva, la que tragines en el dia a dia, res de nou!
Només que l’entomis i airosament vagis endavant, i m’acompanyis. Això ho canvia tot! No vas sol! Juga-t’hi la vida, com
jo me la jugo en el fer i en el dir, d’una manera senzilla, planera i també en
moments en què sembla que un la perd, sabedor que és donant-la que un la
recobra. Són les paradoxes de la vida. La mort engendra la vida, una vida més
plena, més de qualitat, que l’evangeli d’avui parla de rescatar-la com si ens
la volguessin prendre, a l’estil de la de Jesús. Hi pot haver moments en la
nostra vida en què les coses es poden posar ertes, difícils. Moments en què
haurem d’arrapar-nos com Jesús al “que es faci la vostra voluntat, així a la
terra com es fa en el cel”, i a Getsemaní. Ara és l’hora de reprendre aquesta
primera lectura d’un Jeremies: Fa esgarrifar i fa admirar l’actitud del profeta
on barreja seducció amb una cremor en les entranyes. No vol parlar perquè ha de
fer crits d’alarma i la gent descreguda se n’hi enriuen i tot ell es pres per
motius d’escarni. Acaba dient: no puc més. Estic rendit de tant aguantar. Quina
vida, quin profeta tan i tan gran. Acabarà, malgrat tot, fent de pro-feta;
parlant Déu en ell, negant la seva mateixa negació!
No
ens espantem, que hi podria haver motius, però la nostra adscripció al
discipulat del Mestre serà proporcional a la capacitat que ens serà donada per
aguantar, sostenir moments difícils. Mai serem temptats més enllà de la gràcia
que ens serà oferta per tenir ressorts i capacitat per no perdre el nord i tots
els punts cardinals i tot! El salm 62 l’hauríem de tenir com a salm de
capçalera: dona bo, dona ànims saber que “l’amor que em teniu val més que la
vida, per això els meus llavis us lloaran. Perquè vós m’heu ajudat, i soc feliç
sota les vostres ales”. Amb aquest final d’ària: “la meva ànima s’ha enamorat
de Vós, em sosté la vostra mà”.
Senyor,
vull seguir-vos, ben de prop, la vostra presència m’asserena i em conforta.
Feu-me aprenent de portar les creus, primer petites, després ja assajarem
algunes de més pesants. Seduïu-me, apodereu-vos de mi. Feu que senti en el meu
cor un foc que crema, que senti un incendi dintre dels meus ossos. Amb Vós fins
on pugui. Us aclamo: “Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls
del nostre cor, perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat. Sento
fortament, asserenadament: “No tingueu por, homes de poca fe. Augmenteu-me-la.
Gràcies
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XXII de durant l’any litúrgic, 3 de setembre del 2023 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada