Homilia del diumenge 17/09/2023

                                     AMOR,  PER  TANT,  PERDÓ

                                               Diumenge passat dèiem que ara, durant uns diumenges seguits, la litúrgia se centraria en la vida comunitària, en la relació interpersonal, en la qual es basa l’ètica evangèlica. De la consideració d’individu passaríem a la de persona, aportació fonamental i constitutiva: del jo, i passant pel tu, ens posicionaríem en el nosaltres, plaça major de tota la vida de tot poble. El creixement dels  humans ve marcat per l’anomenada socialització. Viure, en definitiva, no és possible sense aprendre a conviure. Les raons de tot plegat van més fondes, no tan sols necessàries per facilitar la convivència, són molt més, són antropològiques, sobretot avui en el nostre món on l’individualisme, el subjectivisme, l’entotsolament marquen la presumible incapacitat de compartir la vida social, que posa les arrels en tota la vida institucional, social, relacional, també p. ex. en la vida de parella i en la família; no diguem en l’àmbit escolar, en tot i per tot... El Document del L’Església Vaticà II La Constitució Pastoral sobre l’Església en el Món Modern quan afronta L’Església i la Vocació de l’home proposa en successius capítols: 1.- La visió de la dignitat de la persona, 2.- La Comunitat humana i 3.- L’Activitat humana en el món. Que bé faríem  de llegir-los acuradament perquè parla de nosaltres mateixos des d’una perspectiva evangèlica!

                                               Avui la litúrgia ja ens internarà en el gran tema del perdó, tema que porta les arrels humanes a tota la xarxa de relacions en tots els àmbits socials. Ens centrarem avui en la relació indestriable que hi ha entre l’amor i el perdó, així els lligarem com dues cares d’una mateixa moneda: L’amor, tema que fou el del diumenge passat on s’afirmava rodonament en Pau, que deia: “Germans, no deixeu a deure res a ningú. L’únic deure vostre ha de ser estimar-vos els uns als altres. Qui estima els altres ha complert la Llei”. Dit segons l’axioma ètic universal: “Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és tota la Llei”. A l’evangeli ens invitava a la correcció fraterna. Era l’ofès el qui anava a trobar l’ofensor. Important per notar que la iniciativa de donar o d’oferir perdó és sempre del qui té una visió amorosa de la vida de relació, en tots els àmbits. Tot això suscita la pregunta de Pere que és la de qualsevol de nosaltres: “Quantes vegades he de perdonar! Set? El número clàssic de tota ponderació! La resposta de Jesús és taxativa, hiperbòlica: “Setanta vegades set”: és a dir sempre. No ens ha d’estranyar si tenim present que el tema capital de l’amor el llegíem com –a  deute-. Meravellem-nos! El món a l’inrevés. Prenem aire, el Parenostre, és clar: perdonar els “deutors.” Només cal anar al Sermó de la Muntanya en l’evangelista Mateu al capítol 5. 38s en endavant, quan parla de evitar categòricament la venjança al·ludint a la vella formula de la Llei del Talió, prescrita als inicis del poble d’Israel continguda al Pentateuc. Recordeu allò: “Es va dir..., doncs Jo us dic”: “No us hi torneu, contra el qui us fa mal”, i posa exemples de quotidianitat (?): si us pega a la galta, para-li l’altra i altres exemples... desorbitats? Poso l’últim: “Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar”. I si això ho considerem excessiu passem a l’altre: “Se us va dir... i Jo us dic”: “Estimeu els vostres enemics, sí, e-ne-mics! Tot això ho conclou amb aquest: “Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial!” Ho podem veure sintetitzat en les Benaurances, posem per cas per aquesta que potser la trobaríem practicable: “Feliços els compassius, Déu se’n compadirà”. Voldria no escriure la benaurança final que és la “traca”: “Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel. La que segueix no la dec-puc (?) escriure: “Feliços vosaltres quan, per culpa meva, us insultaran...”  Estic trastornat: què poca cosa que soc! Emmudeixo i voldria acabar aquí... però he de continuar i vaig a la Carta de Joan que diu: “Si afirmàvem que no tenim pecat, ens enganyaríem a nosaltres mateixos, la veritat no estaria en nosaltres. Però si reconeixem els nostres pecats, Ell que és fidel i just ens els perdonarà i ens purificarà de tot mal”. Estem a ras, si no parats. Déu és “perdonador”.

                                               Endinsem-nos en el tema del perdó que és ben punxegut! Si m’ho permeteu, no ens “entrebanquem” en la paràbola, que és com un exemple genèric, hiperbòlic, però que no aporta traduccions concretes; que sí les podem subratllar en la primera lectura que és sapiencial i destaca allò que conté la pràctica del perdó a mode “setanta x set”. Compto:  rancúnia, venjatiu, perdonar el mal que t’han fet, irritació, no compadir-se, recorda la fi de la mort, rancorós, enemistat”. Cal tenir en compte que el perdó es presenta com un deute, a l’igual que l’amor, a nivell evangèlic. A l’Aclamació del diumenge passat hi trobo: ”Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb Ell mateix i a nosaltres ens confia el missatge de la Reconciliació”, que lliga esplèndidament amb el colofó de l’evangeli d’avui: “Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà”, com el ministre de la paràbola –perdonat de poc!- en l’esbroncada i en el fet d’encarcerar el col·lega que li devia quatre rals, per dir-ho així! En el perdó hi juga sempre la desproporció en la cancel·lació del deute envers el rei i les miserables maneres del perdonat àmpliament per Déu i la inversemblable gasiveria, mesquinesa del que -oblidat que és tot un “perdonat”- no sap perdonar un res de res!  Què com és pot ser tan miserable!

                                               Avui tenim en el tema polític: “ni perdó, ni oblit”, què s’han cregut aquests?; avui  es respira de tots cantons unes actituds rabioses, negadores de qualsevol pacte i entesa. La violència, el menyspreu primen a tants d’àmbits que un no sap què fer ni què pensar. A les antípodes de l’evangeli! Perquè hi ha tants trencaments en la parella, tant de bullying, tenim el viure i conviure “polititzat”, què lluny del “parlem-ne, del diàleg, del pactisme”: vivim en exasperació! Prenc de l’oració postcomunió: “Senyor que la força del sagrament penetri tot el nostre ésser, talment que no ens domini el nostre propi instint, sinó la gràcia salvadora”. Posats en un àmbit profundament humà i evangèlic ens aniria bé i descansaríem de tanta bel·licositat, hipercrítica ambiental, asserenant-nos. I, encalmats ja, anem al salm responsorial: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. “Ell et perdona les culpes i et guareix de tota malaltia; rescata de la mort la teva vida i et sacia d’amor entranyable”. “El seu amor als fidels és tan immens com la distància del cel a la terra, llença les nostres culpes lluny de nosaltres com l’Orient és lluny de l’Occident”. Uf, uf!

                                               Ho repeteixo: no hi ha amor sense perdó, no hi ha perdó sense amor. Tant l’un com l’altre els hem de llegir com a deutes que tenim i que hem de desfer-los com una obligació, per més que costin... Així entrem en l’àmbit de la generositat, del ser o no ser cristià. Fills del nostre Pare!  

P. Josep Mª Balcells.

Dium. XXIV, 17/09/2023. Sabadell