diumenge, 27 de setembre del 2015

Homilia del diumenge 27/09/2015 del P. Josep Mª Balcells

L’ESPERIT  SANT  NO  TÉ  NI  POSA  FRONTERES

                                               Res més lliure que l’Esperit Sant. Vola quan vol, on vol i traspassa fronteres. Les fronteres no les posa mai Déu. És “obra de romans”, mai tan ben dit. Són, les fronteres, la imatge de la reclusió. Són defensives, tenen arrels fondes com els castells d’altres temps. Agressivament defensives i excloents. Les claus només les tenen els de dins... i no saben on les han posat. No hi ha sortida ni entrada. Tot sota control. La terra rodona, tanmateix, és de Déu i l’ha deixada en corresponsabilitat tota sencera a l’omnímoda humanitat.  La lliure circulació és un dret oficialitzat com a mínim des del 1948. I tothom està compromès a respectar-lo. No són les ideologies les que han de primerejar sinó les persones, com digué fa només uns dies el papa Francesc, precisament en el millor lloc per dir-ho. Oblidem sovint que la terra és de TOTS, no dels “lladres” sota anonimat. S.A. Les multinacionals que s’esmunyen a dins i tot ho corquen. Globalització?

                                               Quan la persona, els grups, les nacions, l’Església es tanquen (recordem el significat literal de tancar: posar tanques, posar filats) perden, quins siguin, qualitat d’universalitat, es tornen sectes (de seccionar, fragmentar o sectaris). Ja està dit tot. L’individualisme és mare i ensems filla del tancament, d’empobriment, per tant. Això a tots els nivells. No oblidem que també hi ha individualismes de grup i de grans grups. ¡Ai, dels rics, els maleirà Jaume (a la segona lectura, irada i corrosiva), perquè el que “posseeixen” amb gran alt de versemblança  és fruit de “rapinya”. De prendre allò que és de tots. La “possessió” en gran part “desposseeix”; enriquint-se empobreix i posa portes forrellades. Fa una divisió de “casta”. Estableix enfrontats el Meu i el seu, aquest, cada vegada més minso i residual. Com més creix el nombre de milionaris més ampla es fa la base dels que pateixen les injustícies de la fam, de les necessitats més peremptòries, de “l’escart” (dit amb el major respecte humà i evangèlic) de “les escombraries del món”. No és estrany que Jaume digui que les riqueses s’han podrit, s’han arnat i rovellat i ho remata amb gairebé una insolència, en dir “us heu engreixat com el bestiar, ara que és el dia de la matança”.

                                               Només un apunt més: Moisès, paraula de Déu, va establir al Levític que cada set setmanes d’anys, per evitar el possible i quasi segur  “joc brut” de les relacions de persones i béns, s’havia de celebrar un any jubilar on es posés el rellotge de les possessions a zero. I així es recomencés de nou, tornant als antics posseïdors tot els desajustaments que s’haguessin produït en aquells gairebé cinquanta anys. Seria un “any de gràcia”. S’esborrarien els límits, les monjoies i s’instauraria un retorn a la justícia i a la fraternitat en el cor i en la butxaca entre tots els membres del poble de Déu, s’esborrarien les fronteres.

                                               El papa Francesc, d’acord amb aquesta tradició que enfonsa les seves arrels més enllà dels temps, ha declarat des del 8 de desembre d’enguany, fins a finals de novembre, l’Any Jubilar de la Misericòrdia. Ja tindrem temps i oportunitats de parlar-ne. Només deixar re-dit allò que va escriure en Gz. Faus en el penúltim fulletó de Cristianisme i Justícia: “La causa de Déu és la causa dels pobres”, que s’adiu calcadament amb les admonicions de Jaume. Atenció que les pàgines d’aital escrit són roents! Que no ens passi res... El neoliberalisme ens ha esmussat la sensibilitat i la consciència respecte a les injustícies, moltes d’elles estructurals i no diguem les d’avideses personals.

                                               Tanmateix, jo voldria aterrar a la quotidianitat, baixant al terreny que trepitgen els nostres peus. També aquí, peu que avança peu de possible colonitzador. Entrar a saqueig. A la meva infantesa, quan algú trobava quelcom deia abans que ningú: “Samos. A descompartir”. Mai he sabut què volia dir “samos”. L’altre era fàcil d’entendre. Ja de ben petis aixecàvem tanques. Embutxacar era i crec que també ara és costum infantil. ¡Ja comencem bé! Frontera entre, ja ho hem dit, entre el Meu i tot l’altre. Anem pujant l’escala social: la lluita anònima de classes, com sempre plantant les filferrades i impedint els drets dels migrants. Quina vergonya veure els toros des de la barrera i pensant que nosaltres ho faríem diferent; no cal anar fora de casa: la política ben poc social, fronteritzada, excloent. ¿Sabem què vol dir el bé comú? Tot el que excedeix la cobertura de les necessitats pròpies, segons els sants Pares, és despossessió dels altres. Pica fort, oidà! No ens ho creiem, però aquí queda, almenys que no sigui dit que no ho hem escrit. Us asseguro que em fa mal, dir-ho, ¡escandalitzador de mi! Hem jugat massa a dretes i esquerres a tots els nivells; avui això no mola, que diuen. Nou Barris i Pedralbes, s’ha dit en el fragor de les batalletes de les eleccions a la vista. Jo sóc, substitueix el jo estic  (no oblidem que som caminants de per vida...) On posarem les fronteres del jo “sóc”, si sols transitòriament “estic”. Anem més a fons. ¿Qui és cristià i qui és agnòstic,  i entre aquests i els ateus qui és qui?  Siguem més honestos i reals -de realitat- tots plegats i descolonitzem. A vegades donar un pas endarrere és com si en donéssim tres endavant. “Misericòrdia vull i no sacrificis” amb peu d’imprempta. L’Europa de les Nacions o bé corredor de pobles... (si ja ho entenc: organitzat, ep!) amb gent que migra amb tots els drets ensems reconeguts i conculcats... Quins espectacles tan depriments a l’Europa que s’ha fet tota ella de migracions de i en tots els temps tan exteriors, aquestes, com internes. De fet tots venim de pagès tard o d’hora, ¿o no? Les aus migratòries no entenen de fronteres. Volen lliurament. No sé si ploren o riuen en les seves “transhumàncies” celestials, veient des de dalt i pensant en el què passa a ras de terra.

                                               “Diu-li que no profetitzi, que no tregui dimonis, no és dels nostres”; som nosaltres qui en tenim l’exclusiva. Resposta ubiqua: Moisès: “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do d’exaltació profètica, i que el Senyor els donés a tots el seu Esperit” i Jesús: “Deixeu-lo fer: Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”. El Vaticà II ens recorda expressions com aquestes, inclusives: “Tot allò que es troba de bo i de veritable en els qui encara no han rebut l’evangeli, l’Església s’ho estima com una preparació a l’Evangeli i com a vingut d’Aquell qui il·lumina tot home, perquè arribi a la vida”.  Avis i, potser encara millor, les àvies: cuiteu a respectar els camins dels vostres néts i netes, mentre siguin “bones persones” i hagin descobert que “tot l’humà no els hi és aliè” ni a ells ni a nosaltres. L’Esperit de Déu obre camins que nosaltres ni els sospitem. Ell els estima més densament que no els estimem nosaltres. Cada porta entreoberta dóna accés a la Vida. ¿Què en sabem nosaltres dels camins misericordiosos i inescrutables de Déu Pare-Mare? ¡Estan tots ells en les millors mans! Tranquils, tranquils...

                                               Una paraula només sobre escandalitzar o escandalitzar-nos, que té repercussions en nosaltres, sigui preventivament, sigui curativament. Diu el Vaticà II: “Imcumbeix a tot el Poble de Déu, amb l’ajuda de l’Esperit Sant, d’escoltar atentament, reconèixer i interpretar els diferents llenguatges del nostre temps, i de saber-los valorar a la llum de la Paraula de Déu, a fi que la veritat revelada pugui sempre ser sentida més a fons, compresa millor i presentada en una forma més adaptada”. I afegeix: “L’Església veu –i en sent grat- que ella rep en el pla de la comunitat no menys que en el pla de cada un dels seus fills, una ajuda variada de part dels homes de tota classe i condició. Car tots els que promouen la comunitat humana en l’ordre de la família, de la cultura, de la vida econòmica i social, així com de la vida política, nacional o internacional, ajuden també no pas poc, segons el designi de Déu a la comunitat eclesial, en tant que aquesta depèn de factors exteriors. Encara més. L’Església confessa haver tret molt de profit, i poder-ne treure més encara, fins i tot de l’oposició dels seus adversaris i perseguidors”.

                                               ¡Vol lliure a l’Esperit Sant de Déu, que estengui les seves ales com quan la creació, maternalment covant-la! Déu abraça tota la humanitat i “revela i a l’ensems realitza el misteri de l’amor de Déu envers l’home”. Faríem santament d’immegir-nos en la Constitució del Vaticà II “L’Església en el món d’avui”  per les consonàncies amb les lectures de l’Eucaristia d’avui.

                        Diumenge XXVI de durant l’any, 27 de setembre del 2015.  Sabadell                                                                                                               

dissabte, 19 de setembre del 2015

Homilia del diumenge 20/09/2015 del P. Josep Mª Balcells

L’ACOLLIMENT ÉS LA DELICADESA DEL SERVIR

                                               Tot l’evangeli està amarat de l’actitud de l’acolliment. Llegim, si no, els fragments que ara, l’evangeli del dia, ens posa a consideració. Llegim-lo de baix a dalt i ho veurem clar. “Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi i qui m’acull a mi, no m’acull a  mi, sinó el qui m’ha enviat”. Aquest és el secret de la lectura d’aquest passatge. Comença amb la segona referència solemne sobre el final de la vida del Mestre. És curiós que Marc digui d’una manera global “els homes”, sense precisar i, per tant, donant una visió de totalitat, que ara des dels fets ja passats ho podem interpretar en un sentit de globalitat, val per a tots: “En Él pusísteis vuestras manos”. Altra vegada els deixebles eludeixen el pronunciament bàsic per entendre les coses en profunditat. L’expressió “resurrecció” els ve excessivament ample i no l’entenen... Però com a “mals deixebles” es qualifiquen en aquest cas ben negativament: sense entendre’l, tampoc no li fan preguntes. Diu: “no gosaven...”. De bones a primeres ens podem fer les “preguntes” que ells s’escapoleixen de fer  Les grans dificultats del Mestre és que no remou preguntes esclaridores a fi d’entendre el que se’ls proposa. No és el Mestre, som nosaltres els deixebles “insuficients”. Recordem aquella situació viscuda ja ben a les acaballes de la vida de Jesús, quan Tomàs –llegim en el capítol 14 de Joan- li diu al Mestre: “Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? Li dirà solemnement: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida...” i li diu Felip: “Mostra’ns el Pare. I no ens cal res més”. Jesús li diu: -“¡Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes...!” Mal mestre o mals alumnes?

                                               Ja que les preguntes no les fan ells, ho farà Ell, posant-los en un compromís doble: els rellisca el què diu i proposa d’Ell mateix, per la implicació personal consegüentment; i, d’altra banda, ja vergonyosament indiferents al primer “Si algú vol venir amb Mi...”,  explicitat ja el diumenge darrer, i ara -altra volta- amb un altre “Si algú vol”, complementari o conseqüència del primer. Els descobreix què discutien pel camí, ¡vergonyós!: quin d’ells seria el primer, el més important (tornem-hi amb el messianisme temporal. ¡Repartició de prebendes i sinecures! Decepció del Mestre,o manifestació de la ceguesa en voler entendre el sentit total de la vida i missió de Jesús...).


                                               Tornarà a fer una declaració de sentit i d’ultimitat de l’actitud dels que volen seguir-lo i imitar-lo: “si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots. Ja ho ha dit i ho corrobora agafant un infant, aixecant-lo en alt, ¡senyera d’acolliment i de servei! Ara ens trobarem, com ho havíem dit a dalt, començant pel secret del Messies segons Déu, el Pare, ara entès com el proposa el mateix Jesús: “Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a Mi, i qui m’acull a Mi no m’acull a Mi, sinó el que m’ha enviat”.

                                               En principi destaca l’actitud de ser humil i servidor: aquesta és la grandesa evangèlica i humana, i després porta la interpretació a fons, total: el servei que no porti la precisió de l’acolliment no és el que Jesús vol donar a entendre. No és un servir a hores, a tant l’hora. Tot es mou en la pura gratuïtat. Sense fer distincions que no siguin les preferències subratllades pel mateix Fill de Déu: els pobres o bé en l’expressió de Francesc, en les “perifèries”, on hi ha “els descarts, tots els descarts del món d’avui”.

                                               Tot l’evangeli és un desenvolupament del que per Déu significa l’acolliment. Fem un petit repàs a vol d’ocell del que se’ns diu sobretot al NT:

                                               - El Verb fet Home vingué a casa seva, però els seus no l’acolliren. Als que l’acolliran els donarà el regal de saber-se fills de Déu.

                                                - A la sinagoga del seu poble, Natzaret, s’escandalitzen i no sols no l’acullen sinó que el volen estimbar.

                                                - Els fariseus comploten de bon principi per portar-lo a la mort. “Els fariseus sortiren i llavors juntament amb els partidaris d’Herodes,  començaren  a fer plans contra Jesús per fer-lo morir”.

                                                - Els deixebles després de presentar-se Jesús com el pa baixat del cel que s’ha de prendre, alguns d’ells deixaren d’anar amb Ell.

                                                - A les paràboles: els vinyaters que maten els enviats.

                                                - Als que Ell envia a preparar la seva vinguda i no els acullen, que s’espolsin les sandàlies.

                                                 - Jesús es lamenta que Jerusalem no l’han volgut acollir, quan com una lloca volia aplegar-los  com si fossin uns pollets.

                                                 - En el darrer sopar: “Us he donat exemple fent el servei d’esclau: rentar els peus, cosa que no fan el mandataris d’aquest món, ans al contrari esclavitzen; els amos es fan servir primer a taula, bo i retornats del treball al camp...

                                                 - En el judici final: era foraster i m’acollireu,
                                              
                                               Tot es juga en un acolliment personal o a través de segones persones. M’acollíreu a mi, encara que no en tinguéssiu consciència...

                                                L’acolliment a l’evangeli és l’encarnació (vingut a ca seva, fet un de nosaltres, llevat...); és l’assumpció de la voluntat de Déu, passi el que passi; és la resurrecció com a glorificació-acolliment del Pare. És freqüent en Jesús l’obertura a la Trinitat. És l’acolliment substancial de les tres persones. “El Pare i Jo som una mateixa cosa”. L’Esperit que us enviaré no dirà més que el que jo us he dit... El cercle d’acolliments es tanca: El Pare acull el Fill, aquest acull el Pare, l’Esperit Sant acull el Fill i en Ell a nosaltres i nosaltres acollim a tots i cadascú, donant, això sí, preferència als més petits... Allò de les obres de misericòrdia, materials o espirituals que siguin...¿Les recordeu?

                                               S’acull amb el cor i a braços oberts. S’acull pel que s’és, no pel que un val o pel que ens ofereix o n’esperem.  No hi ha més i millor acolliment que el que es fa amb gratuïtat, a fons perdut. Si hi ha interessos ja no hi ha acolliment. Finalment, amb un “de res”, dit després de servir i de ser-ne agraïts. Això tanca el petit servei que donem. ¡Què t’empatolles, noi! Ja saps que això és excepcional. L’utopia estrenada per Jesús. Només un camí iniciat. I a continuació disponibilitat per tornar a recomençar. Un no donar aparentment importància, com un deliciós “deure” que un sent i viscut sense més ni més. ¡Ah, els serveis de cada dia i a cadascú amb els qui convivim! L’acolliment empàtic que es fa visible en la mirada i en els gestos suaus que demostren simpatia, estar per l’altre. No manifestar presses, ni massa respostes que no siguin les atencions d’un rostre obert, diàfan; el gest és expressió d’una actitud, d’un saber estar “pròxim”, no  tan sols proper. Oferir presència, connivència, el goig de compartir a fons, de persona a persona...

                                               Estic llegint “La resistència íntima”: assaig d’una filosofia de la proximitat”. De Josep Maria Esquirol. ¡I què bé que lliga amb el tema de l’acolliment, pregonesa d’humanitat i, no diguem, d’evangeli! Animeu-vos, ¡satisfà i molt!

          Diumenge XXV de durant l’any, 20 de setembre del 2015.  Sabadell

divendres, 11 de setembre del 2015

Homilia del diumenge 13/09/2015 del P. Josep M. Balcells

EL  CAMÍ  QUE  FEU  JESÚS…

                                               Aquest evangeli en concret divideix les narracions de Marc en dos blocs ben diferenciats. El primer conté la narració de les predicacions del Regne del Pare que feu Jesús pels itineraris a Galilea. El d’avui inaugura el que s’anomena “la pujada a Jerusalem, val a dir un costerut amunt.  Fa de frontissa la pregunta que pot resumir tota l’experiència dels deixebles fins a aquell moment i que sintetitza la pregunta de Jesús inquirint a mena de vol d’ocell: “¿què en diuen de Jesús la gent amb qui heu contactat fins ara? Em remeto al text per saber les respostes. Jesús els fa directament la gran i comprometedora pregunta: “I  vosaltres, ¿qui dieu que sóc Jo?” Pere, com sempre espontani, li diu, s’entén a nom de tots: “¡Vós sou el Messies!” A continuació novament i reiterada prohibició a dir-ho obertament per tal d’evitar una equivocada resposta, d’acord amb les expectatives tradicionals d’un Messies poderós i Rei. A continuació, comença la que és la pujada a Jerusalem físicament i espiritualment en què Jesús ofereix la més profunda captació de la seva messianitat, on hi barreja naturalment l’anunci de la passió, mort i resurrecció com a final de la seva missió messiànica.  A penes ha fet aquesta declaració del sentit total de la seva vida, Pere salta “pensant fer-li un favor, i es posà a contradir-lo”. Jesús renya Pere per la seva intempestivitat, amb la més singular reprimenda: “¡Fuig d’aquí, Satanàs! I hi afegeix a tall de comentari que va al moll de l’os: “No penses com Déu, sinó com els homes”.

                                               Jesús fou contestat diverses vegades al llarg de les seves propostes que donen cabal mesura de qui és Ell. La incomprensió de Jesús és una constant al llarg de tot l’evangeli: la “gent” de Jerusalem, els grans del poble. Ja ho deixa clar Marc a l’inici del seu evangeli. Tot serà una trama constant per portar-lo a la mort, cosa que s’anirà congriant cada vegada més a mesura que puja a la capital. Aquests desencontres s’aniran repetint bé singularment: amb Nicodem (que no l’entén), amb el jove ric (frustrats ell i el Mestre), bé amb part dels mateixos deixebles quan els fa la proposta de rebre’l com el pa baixat del cel, i quan els diu que si no mengen el seu cos (persona) i no beuen la seva sang (vida lliurada) no podran ser deixebles seus. Donada aquesta incapacitat a acceptar-lo, d’ara en endavant continuarà fent proclamacions insistents (fins a tres vegades!) de la necessitat de la seva passió, mort i resurrecció. I nosaltres, ¿què en pensem i com reaccionem? No és bo pensar en la duresa de cor dels deixebles contemporanis a Jesús. A nosaltres que ja veiem les coses des dels fets acomplerts, ¿com ho vivim? Sabem que el que diu si al  Mestre ens implica en primera persona, i com! És la resposta personal a: I.tu, ¿que dius qui sóc Jo? És fe!

                                            Jesús és el Camí i el fem conjuntament amb els deixebles primers i l’hauríem de compartir a partir de les motivacions semblants a les del cor de Jesús. No el deixem sol! No hi ha pitjor solitud del que estimant no és correspòs. Ja ho expressàvem amb el cant que obria títol: “El camí que féu Jesús, ell tot sol el va seguir, oh, ell tot sol, per tots nosaltres, ell tot sol el va seguir... El camí que jo he de fer, ningú no el pot fer per mi, oh, l’he de fer jo, amb tots vosaltres; ningú el pot fer per mi”. Jesús arrodonirà la invitació enunciant el principi de tota espiritualitat cristiana, tots i som inclosos. Llegim literalment: “Després cridà la gent i els seus deixebles: tots, queda clar, i digué: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”. Aquest és el programa del seu seguiment és a dir de la identificació amb Ell, amb la seva vida i la seva missió. No ens en podem fer enrere sense trair la seva missió, que ens invita personalment (si algú...) a compartir. Diu, en efecte el Vaticà II: “Cal que tots els membres prenguin una semblança amb Ell, fins que el Crist quedi format en ells (Gal. 4, 19) Per això som embolcallats en els misteris de la seva vida, configurats a Ell, morts juntament amb Ell. Pelegrinant encara aquí a la terra i seguint les seves petjades en el sofriment i en la persecució, compartim els seus dolors com el Cos els del Cap, patint amb Ell, per ser glorificats ensems amb Ell... I a fi que ens renovem contínuament en Ell ( cf. Ef. 4, 23), ens ha fet participar del seu Esperit, el qual, essent un mateix en el Cap i en els membres, talment vivifica, unifica i mou tot el Cos, que la seva funció ha pogut ser comparada pels Sants Pares amb la que realitza el principi vital, o ànima, en el cos humà” (De la Constitució sobre l’Església, n. 7) .

                                               Seguim punt per punt les tres invitacions, sabent d’entrada que formen un mateix requeriment tot sol. Cada punt incentiva l’altre i s’han de viure com un tot. Tinc a mà un Llibre de Segundo Galilea que es titula precisament: “El seguimiento de Cristo”. Diu l’autor que aquesta noció ens porta a l’arrel mateixa del cristianisme i hauria d’estar a la base de tots els moviments de renovació espiritual. Trobar Jesucrist des del fons de la desconcertant realitat que ens rodeja, seguir-lo pel camí de l’evangeli fins a la contemplació del Pare, més enllà de totes les realitats són el desafiament a la fe de la nostra generació”. Entrem-hi desglossament:

·         Negar-se: Oh, això és molt fort a oïdes de gent d’avui, invitats insistentment a cercar l’autoestima: que vol dir arribar a tenir en consideració la meva pròpia persona, a no tenir por a ser nosaltres mateixos, a tenir consciència pròpia i sentit de ponderació al jutjar i en el fer. Hi ha una autoestima desmesurada que acaba en el naufragi del Jo, bo i endegant l’espantall d’un ego pluriforme (diners, poder, cercar per damunt de tot la felicitat, el “tot i ràpid”, ni que sigui atropellant, etc...) N’hi ha una altra d’autoestima que ens poleix, ens descantona a fi d’esdevenir persona conscient i responsable. Que sap que el millor d’un mateix sempre s’esdevé per l’obertura als altres i per la riquesa que ens ve per feed-back. Som perquè són. A més riquesa dels altres, més enriquiment en traiem. Però això es viu en una paradoxa vital: només negant l’ego, més creix el Jo-Nosaltres. Aquest és l’últim sentit –fortament positiu-: com més em nego “als pensaments del món”, més m’obro als “pensaments de Déu” i a la fe. Ho diu Jesús en una paradoxa: “Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà”. “Que Jesús vingui sempre amb mi. Tot la llarg del meu viatge, que Jesús vingui sempre amb mi. En les penes, en la lluita, en l’angoixa vingui amb mi”.

·         Que prengui la seva creu: hem de saber que en madurar al llarg de la nostra vida no podrem excloure situacions de sofriment o d’entrebancs de tota mena. Cadascú els seus. Jesús els va viure durant tota la vida, no sols al moment de la passió. Tots hi hem de comptar. No solament els propis, sinó solidaritzar-nos amb els dels altres. Ser cristià és seguir Jesús per amor d’Ell  i dels que Ell té per seus. No podem fer un seguiment literal, sinó arrelat en els seus sentiments i sabent compartir-los. És la teologia de la creu que tant rebutgem. Com del mal l’Estradé ens dirà que el sofriment és un problema a resoldre i una entrada en el misteri. Saber entomar el sofriment amb paciència, amb serenor, sabent que ens és donat de participar en la passió mateixa de Jesús: això ens permet donar un tomb positiu i solidari a la vida. La creu acaba en la resurrecció, en Jesús i en tots nosaltres. ¡Enfortiu-nos en aquesta convicció de Fe, només de Fe! No és masoquisme; és alliberament en profunditat!

·         Que m’acompanyi: No és un acompanyament físic, sinó empàtic. Quan es doni una consonància en els valors que Jesús predica i viu, en les finalitats que sabrem extreure en les nostres contemplacions, establint lligams i identificacions sobretot en les situacions concretes que ens toqui viure, aleshores descobrirem per experiència el que digué Pau: “No sóc jo qui visc sinó que és el mateix Crist qui viu en mi”. Sense deixar de ser nosaltres, viurem una transformació que farà el nostre goig i promourà la nostra solidaritat. Pouar en el Crist històric, en els pobres i els més necessitats, cadascú a partir del servei a que se sent cridat. S’acompanya Crist només a través d’una experiència personal i molt fonda, transformadora. ¿Inhabitual? ¿Possible? “Allò que sembla impossible a ulls humans és poder de Déu. El seguiment és una saviesa amagada i vinguda de Déu. L’Esperit Sant hi té un   protagonisme excepcional. “Deixeu obrar Déu”, diu el salm. Fem-ho amb cor dòcil.
                                                                                                                             

                        Diumenge XXIV de durant l’any, 13 de setembre de 2015.  Sabadell

divendres, 4 de setembre del 2015

Homilia del diumenge 06/09/2015 del P. Josep Mª Balcells

LA CAUSA DELS POBRES, CAUSA DE DÉU

                                               De la mateixa manera que hem fet darrerament en uns quants diumenges successius, tant amb el llarg i dens capítol sisè de sant Joan i semblantment amb l’epístola de Pau als efesis, ara és el torn de fer una lectura extensiva  de la carta de Jaume. El Vaticà II volia que a través de la litúrgia coneguéssim selectivament tots els escrits dels Dos Testaments. Això ha portat a fragmentar en les primeres lectures de la missa dels diumenges i fer així una revolada en els llibres de l’AT. Ha estat en va, em sembla a mi. No hi ha pitjor sistema que parcel·lar les lectures perdent el fil o ignorant-lo, que és el mateix, del text sense context tantes vegades. Això em porta a demanar-me i demanar-vos que llegíssim sencera aquesta carta que l’anirem trobant en diumenges successius. Jaume ens situarà en un dels temes de més urgència i que d’altra part ve a ser com una de les característiques bàsiques del tret distintiu de la persona i acció del Messies: la predilecció i la defensa dels pobres.

                                               El títol que encapçala aquestes notes homilètiques ho és també d’una de les últimes publicacions  de Quaderns de Cristianisme i Justícia, on es fa una selecció del que va escriure José I. González Faus en un llibre antologia “Vicarios de Cristo. Los pobres en la teología y la espiritualidad cristianas”. Parlar de la carta de sant Jaume és centrar-nos en el pensament de tota la tradició cristiana i de tots els temps sobre les distintes variants de la pobresa. Tema nuclear de la Bíblia i tema avui més que mai actual i angoixant.


                                               Avui només cal veure per TV les desolades escenes repetides dels vaixells-neumàtics perduts per la Mediterrània i ofegats molts dels que escapen de llurs terres i cauen en mans de màfies que els extorqueixen i tant se’ls en dóna del resultat de les seves aventures...; només cal veure les corrues d’immigrants fugint de guerres que acaben desplaçant milers de persones de tota edat i condició. Guerres que per “col·lateralitat” (¡ai, com sabem dissimular la veritat crua de les guerres que acaben sent guerres civils!) afecta cada vegada més directament la població civil, carn de guerra, motiu de desplaçaments, d’amuntegaments en inferns reals. I què direm de les guerres dels immigrants indocumentats amb la por constant al cos. I més, dins dels nostres segons mons: aturs sostinguts als quals no s’hi veuen un final menys infeliç. Retallades, desnonaments i totes les fúries del Mal en acció permanent. ¿Us heu fixat que darrerament els telediaris estan malaltissos fent protagonistes preferents a la gent desemparada? ¡Quan s’acabarà aquesta paranoia constant! Estem en temps foscos d’inhumanitat. Avui són repetidament els pobres, els desposseïts els que protagonitzen les primeres noticies i els primers plans del món “noticiable”.

                                               Estem bojos, bojos a rematar. Aquesta persistència en mostrar el mal, no té fronteres. Els oients i els espectadors estem perdent les sensibilitats primordials, esmussades de tant veure el que no hauria de ser malauradament notícia. Admetre tot això ens degrada. Cal un crit sostingut en favor de tots els pobres. Estem enverinats i a la llarga cauteritzats i amb la més que possibilitat de perdre sentiments i entrar en degradació dels valors més a ras de tot el que és humà.

                                               Si donem una ullada a tots els testimonis de tots els temps, com ho feu en Gz. Faus, ens aclapararà la persistent doctrina de l’Església en defensa de la dignitat de tot home i de tots els homes. Precisament les tesis subjacents ens les recorda l’autor esmentat:
·         Déu és present en els pobres (“vicaris de Crist”, “persona de Déu”, “rostre de Crist”, “pobres de Jesucrist”, etc).
·         D’aquí se segueix que no és voluntat de Déu que hi hagi pobres.
·         L’ésser humà és mer administrador, mai propietari últim, dels béns de la terra (el propietari dels quals és només Déu).
·         Voluntat de Déu és que, qui tingui no consideri el que és seu com a propi, sinó que, una vegada convenientment cobertes les seves necessitats, sàpiga que el que li sobra no és seu. I és un lladre si ho reté.
·         Si no accepta aquest principi, la mera existència dels pobres és un argument decisiu contra l’existència d’un Déu provident.
·         L’Església és, necessàriament, Església “dels pobres” o no és Església de Crist.
·         En el món modern calen dues coses. El contacte directe amb els pobres, que poden ser font d’experiència espiritual (si no, “d’allò que els ulls no veuen , el cor no se’n dol”), i un acostament al tema des de coordenades estructurals i no merament personals. El problema es converteix en “la qüestió social”.

                                               Fem un rastreig en les lectures d’avui:
                                               Ja ho proclama Isaïes: “digueu als cors alarmats. Sigueu valents, no tingueu por: Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia.  La gran esperança, el clam dels menystinguts. Ho exemplifica profèticament amb la desglossa de la sordesa a la ceguesa i a la mudesa. (Un exemple tòpic: els tres micos que es tapen oïda, vista i boca). Cal obrir, cal despertar: “Efatà” Tot això tornarà a sortir a l’Evangeli, ratificat pels presents als signes miraculosos que no se’n sabien avenir del poder messiànic de Jesús de dir i de fer. Deien: “Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin”.

                                               Déu actua. És interessant llegir tot d’una tirada el salm responsorial. Cada verb en atenció eficaç als desheretats és com martellades successives a la consciència social, evangèlica o, si voleu millor, a les nostres inconsciències socials en favor dels indigents. Escolteu la contundència dels verbs, van passant com en un telediari utòpic: “es manté fidel, fa justícia, dóna pa, deslliura, dóna la vista, redreça els vençuts, estima, guarda, manté, capgira, regna”.

                                               En la col·lecta: “Vós ens heu redimit i ens heu fet la gràcia de ser els vostres fills; mireu aquests fills que tant estimeu i concediu als qui creuen en Crist: la llibertat veritable i l’herència eterna. La pròpia llibertat no és mai aliena a la garantia de l’exercici de les llibertats fonamentals dels altres. Som corresponsables els uns dels altres.

                                               Jaume posarà al prosceni perquè en parlar fa o simula una doble entrada en escena de dos personatges contraposats: Entra un home ben vestit i amb un anell d’or i entra també un pobre mal vestit. Si us fixàveu primer en el que va ben vestit i li dèieu: “segui aquí, que estarà millor”, però al pobre li dèieu: “Tu queda’t dret o seu aquí, als meus peus”.  ¿No faríeu diferències entre vosaltres? ¿No seríeu homes que jutgen amb criteris dolents? Escolteu, germans meus estimats: ¿No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen? Res de deferències als que tenen poder, diners; no a les diferències de tracte. Es el món al revés del que diu l’evangeli.  Àdhuc el papa Francesc lliga el tema de l’ecologisme integral a la consideració dels pobres  i en rememorar la figura preeminent de sant Francesc motivador i exemple, escriu: “En ell s’adverteix fins a quin punt són inseparables la preocupació per la natura, la justícia envers els pobres, el compromís amb la societat i la pau interior”. També i ja com a síntesi del que Francesc en diu “la cura de la casa de tots”, s’esplaia amb una invitació oberta: “L’amor, ple de petits gestos de cura mútua, és també civil i polític, i es manifesta en totes les accions que procuren construir un món millor. L’amor a la societat i el compromís pel bé comú són una forma excel·lent de la caritat, que no sols afecta les relacions entre els individus, sinó “les macro-relacions, com les socials, econòmiques i polítiques”(Benet XVI). Per això, l’Església va proposar al món l’ideal d’una “civilització de l’amor”. L’amor social és la clau d’un autèntic desenvolupament: “Per a plasmar una societat més humana, més digna de la persona, és necessari revalorar l’amor en la vida social –a nivell polític, econòmic, cultural- fent-ne la norma constant i suprema de l’acció”... Quan algú reconeix la crida de Déu a intervenir juntament amb els altres en aquestes dinàmiques socials, ha de recordar que això és part de la seva espiritualitat, que és exercici de la caritat i que d’aquesta manera madura i se santifica”.


            Diumenge XXIII de durant l’any, 6 de setembre del 2015.   Sabadell