L’ESPERIT SANT
NO TÉ NI
POSA FRONTERES
Res
més lliure que l’Esperit Sant. Vola quan vol, on vol i traspassa fronteres. Les
fronteres no les posa mai Déu. És “obra de romans”, mai tan ben dit. Són, les
fronteres, la imatge de la
reclusió. Són defensives, tenen arrels fondes com els
castells d’altres temps. Agressivament defensives i excloents. Les claus només
les tenen els de dins... i no saben on les han posat. No hi ha sortida ni
entrada. Tot sota control. La terra rodona, tanmateix, és de Déu i l’ha deixada
en corresponsabilitat tota sencera a l’omnímoda humanitat. La lliure circulació és un dret oficialitzat
com a mínim des del 1948. I tothom està compromès a respectar-lo. No són les
ideologies les que han de primerejar sinó les persones, com digué fa només uns
dies el papa Francesc, precisament en el millor lloc per dir-ho. Oblidem sovint
que la terra és de TOTS, no dels “lladres” sota anonimat. S.A. Les
multinacionals que s’esmunyen a dins i tot ho corquen. Globalització?
Quan
la persona, els grups, les nacions, l’Església es tanquen (recordem el
significat literal de tancar: posar tanques, posar filats) perden, quins
siguin, qualitat d’universalitat, es tornen sectes (de seccionar, fragmentar o
sectaris). Ja està dit tot. L’individualisme és mare i ensems filla del
tancament, d’empobriment, per tant. Això a tots els nivells. No oblidem que
també hi ha individualismes de grup i de grans grups. ¡Ai, dels rics, els
maleirà Jaume (a la segona lectura, irada i corrosiva), perquè el que “posseeixen”
amb gran alt de versemblança és fruit de
“rapinya”. De prendre allò que és de tots. La “possessió” en gran part
“desposseeix”; enriquint-se empobreix i posa portes forrellades. Fa una divisió
de “casta”. Estableix enfrontats el Meu
i el seu, aquest, cada vegada més
minso i residual. Com més creix el nombre de milionaris més ampla es fa la base
dels que pateixen les injustícies de la fam, de les necessitats més
peremptòries, de “l’escart” (dit amb el major respecte humà i evangèlic) de
“les escombraries del món”. No és estrany que Jaume digui que les riqueses
s’han podrit, s’han arnat i rovellat i ho remata amb gairebé una insolència, en
dir “us heu engreixat com el bestiar, ara que és el dia de la matança”.
Només
un apunt més: Moisès, paraula de Déu, va establir al Levític que cada set
setmanes d’anys, per evitar el possible i quasi segur “joc brut” de les relacions de persones i
béns, s’havia de celebrar un any jubilar
on es posés el
rellotge de les possessions a zero. I així es recomencés de nou, tornant als
antics posseïdors tot els desajustaments que s’haguessin produït en aquells gairebé
cinquanta anys. Seria un “any de gràcia”. S’esborrarien els límits, les
monjoies i s’instauraria un retorn a la justícia i a la fraternitat en el cor i
en la butxaca entre tots els membres del poble de Déu, s’esborrarien les
fronteres.
El
papa Francesc, d’acord amb aquesta tradició que enfonsa les seves arrels més
enllà dels temps, ha declarat des del 8 de desembre d’enguany, fins a finals de
novembre, l’Any Jubilar de la Misericòrdia. Ja tindrem temps i oportunitats de parlar-ne. Només deixar re-dit allò
que va escriure en Gz. Faus en el penúltim fulletó de Cristianisme i Justícia: “La
causa de Déu és la causa dels pobres”, que s’adiu calcadament amb les
admonicions de Jaume. Atenció que les pàgines d’aital escrit són roents! Que no
ens passi res... El neoliberalisme ens ha esmussat la sensibilitat i la
consciència respecte a les injustícies, moltes d’elles estructurals i no diguem
les d’avideses personals.
Tanmateix,
jo voldria aterrar a la quotidianitat, baixant al terreny que trepitgen els
nostres peus. També aquí, peu que avança peu de possible colonitzador. Entrar a
saqueig. A la meva infantesa, quan algú trobava quelcom deia abans que ningú:
“Samos. A descompartir”. Mai he sabut què volia dir “samos”. L’altre era fàcil
d’entendre. Ja de ben petis aixecàvem tanques. Embutxacar era i crec que també ara
és costum infantil. ¡Ja comencem bé! Frontera entre, ja ho hem dit, entre el
Meu i tot l’altre. Anem pujant l’escala social: la lluita anònima de classes,
com sempre plantant les filferrades i impedint els drets dels migrants. Quina
vergonya veure els toros des de la barrera i pensant que nosaltres ho faríem
diferent; no cal anar fora de casa: la política ben poc social, fronteritzada,
excloent. ¿Sabem què vol dir el bé comú? Tot el que excedeix la cobertura de
les necessitats pròpies, segons els sants Pares, és despossessió dels altres.
Pica fort, oidà! No ens ho creiem, però aquí queda, almenys que no sigui dit
que no ho hem escrit. Us asseguro que em fa mal, dir-ho, ¡escandalitzador de
mi! Hem jugat massa a dretes i esquerres a
tots els nivells; avui això no mola, que diuen. Nou Barris i Pedralbes, s’ha
dit en el fragor de les batalletes de les eleccions a
“Diu-li
que no profetitzi, que no tregui dimonis, no és dels nostres”; som nosaltres
qui en tenim l’exclusiva. Resposta ubiqua: Moisès: “Tant de bo que tot el poble
del Senyor tingués el do d’exaltació profètica, i que el Senyor els donés a
tots el seu Esperit” i Jesús: “Deixeu-lo fer: Qui no és contra nosaltres, és
amb nosaltres”. El Vaticà II ens recorda expressions com aquestes, inclusives: “Tot
allò que es troba de bo i de veritable en els qui encara no han rebut
l’evangeli, l’Església s’ho estima com una preparació a l’Evangeli i com a
vingut d’Aquell qui il·lumina tot home, perquè arribi a la vida”. Avis i, potser encara millor, les àvies: cuiteu
a respectar els camins dels vostres néts i netes, mentre siguin “bones
persones” i hagin descobert que “tot l’humà no els hi és aliè” ni a ells ni a
nosaltres. L’Esperit de Déu obre camins que nosaltres ni els sospitem. Ell els
estima més densament que no els estimem nosaltres. Cada porta entreoberta dóna
accés a la Vida. ¿Què en sabem nosaltres dels camins misericordiosos i inescrutables
de Déu Pare-Mare? ¡Estan tots ells en les millors mans! Tranquils, tranquils...
Una
paraula només sobre escandalitzar o escandalitzar-nos, que té repercussions en
nosaltres, sigui preventivament, sigui curativament. Diu el Vaticà II: “Imcumbeix
a tot el Poble de Déu, amb l’ajuda de l’Esperit Sant, d’escoltar atentament,
reconèixer i interpretar els diferents llenguatges del nostre temps, i de
saber-los valorar a la llum de la Paraula de Déu, a fi que la veritat revelada
pugui sempre ser sentida més a fons, compresa millor i presentada en una forma
més adaptada”. I afegeix: “L’Església veu –i en sent grat- que ella rep en el pla de la comunitat no menys
que en el pla de
cada un dels seus fills, una ajuda variada de part dels homes de tota classe i
condició. Car tots els que promouen la comunitat humana en l’ordre de la
família, de la cultura, de la vida econòmica i social, així com de la vida
política, nacional o internacional, ajuden també no pas poc, segons el designi
de Déu a la comunitat eclesial, en tant que aquesta depèn de factors exteriors.
Encara més. L’Església confessa haver tret molt de profit, i poder-ne treure més
encara, fins i tot de l’oposició dels seus adversaris i perseguidors”.
¡Vol
lliure a l’Esperit Sant de Déu, que estengui les seves ales com quan la
creació, maternalment covant-la! Déu abraça tota la humanitat i “revela i a
l’ensems realitza el misteri de l’amor de Déu envers l’home”. Faríem santament
d’immegir-nos en la Constitució del Vaticà II “L’Església en el món d’avui” per les consonàncies amb les lectures de
l’Eucaristia d’avui.
Diumenge
XXVI de durant l’any, 27 de setembre
del 2015. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada