AI, FAMÍLIA,
FAMÍLIA!
Estem
de ple en el gran tema d’avui: el divorci i les seves causes i conseqüències de
tot tipus. Precisament aquest mes tindrà ocupats la plana “major” de l’Església
en parers contrastats. Ja s’ha vist quan fa pocs dies el papa Francesc va
canviar, ple de matisos, el procediment del Dret Canònic sobre la declaració de
“nulitat” d’un matrimoni cristià. S’han encès totes les llums vermelles. S’han
polaritzat en suposats dos grups –millor dir-ne bàndols- i s’han enrocats i
s’han començat a tirar “a barricades” tancades. Ep, és un dir...
Ei,
que l’evangeli primer és de gent madurada i maduranda, i que tots sense
excepció som més dèbils del què ens creiem. ¿O és que no?
Cada
dia ho tinc més clar que som làbils i trencadissos. I de primer moment he
d’aprendre a ser més benèvol amb mi mateix i no fer el joc: el pa és pa i el vi
és vi. Fora romanços! Els pactes amb un mateix no vol dir que “todo er mundo e
bueno”. Ep, que no, no és això. No hi ha
pitjor mentida que qui es menteix a si mateix. El mirall no ens deixaria mai tranquils. Estem
confonem l’excusa de mal pagador amb deixar-nos anar... Així no arribarem
enlloc i acabarem amb la vaixella feta a miques i a la fi de tanta contumàcia
direm que haurem guanyat (com ho hem sentit, que no vist) en les declaracions
de les últimes eleccions a casa nostra.
Ja
no és hora d’ideologies, ni la contesa electoral és fustigar l’altre, que
sempre és de l’altre costat, perquè jo li poso. Així de clar. Més emotivitat
descontrolada i autopermesa. Costat, costat? Curiosament n’hi ha molts de
costats, la veritat és rodona i mai veiem més que allò i allí d’on ens posem
per fer forat. Un ha de tenir molta parsimònia, la que ens recomanen el dia de
les eleccions, abans anomenat dia de reflexió. Fou el dia 26. Clar i per a mols
autoengany. I d’ençà del dia 28, ¿no hem de tenir més dies de reflexions i
enfocar sobretot “el bé comú” que –com diem- no sol ser el més comú en el “sentit i el bé”, què hi farem i com?
La resposta la tens en el vent, que deia el cantant o poeta, tant se val... El
papa els hi ha engaltat a USA sense por, però amistosament, perquè no feia
sermons moralistes, sinó que planteja les coses des dels ulls de l’evangeli. No
fem sectarismes, no dividim, ans multipliquem. Són les noves “mates” en
perspectiva elevada, que és la bona, almenys a mi m’ho sembla... un cristià no
pot tenir enemics; en tot cas seran els altres o l’altre qui de la seva part
podrà mantenir postures d’hostilitat. Som gent de pacte, som gent de més pacte,
som gent de sempre pacte. I allà penes...
Passem
al rebedor: segui, segui, vol prendre alguna cosa? Podem passar al gra de les
nostres reflexions, les que propicien les lectures d’avui: Ai, mare, aquest fer
i desfer de la parella no ens pot portar, fora de casos que tenen la pròpia
justificació, no en dubto pas, som “humans tanmateix”, segueixo: no ens pot
portar a res de bo per a ningú, hem parlat de bé comú, també i sobretot a
Mireu,
la fidelitat hauria d’anar madurant
dia a dia, cop a cop suau d’amor en creixença. La vida és un brodat que ens
agafem entre les dues agulles feineres i som-hi... Us n’heu adonat de que
l’amor sempre és somrient, perquè és
l’esperança sostinguda i empesa suaument en el vaivé de la sismografia humana.
L’ideal
és i ha de ser sempre utòpic per fer honor a la seva etimologia, i és esforç,
l’esforç que convé al cada dia: en el treball, en la convivència, en les coses
petites que són la grandesa del viure. No fem els desmemoriats, perquè hi anem
sens dubte a perdre. És qüestió de Mindfulness (Atenció plena. Elimina el
malestar emocional provocado por la multitarea y la dispersión mental Isabel S.
Larraburu) Perdona l’aparent fanfàrria d’un fanfarrò. Sóc lector i ho vull
encomanar. Res més i perdó...
Estiguem
atents al què passarà aquests dies: Sínode, que ens afecta a la medul·la
mateixa del viure amb sentit i, per tant, amb goig. Voleu més i major felicitat
que la que produïm ara, ara mateix... La Paraula de Déu es manifestarà potser
en els mitjans (No són massa benèvols amb el què passa a l’Església). Hi ha
sequera de notícies eclesials o religioses, però se’n parli o no, les coses es
van donant més enllà de que siguin notícia. La Paraula de Déu, aquesta, és
tensió vers la veritat última, començant per la paraula que com a cristià diré
ara d’immediat. Atenció als fets, els petits fets de cada moment, són la
palestra de la veritat, la petita veritat nostra que l’hem de donar amb
magnanimitat, sense pensar-nos-ho massa. No siguem fluixos, tampoc enervants,
només humans i propers. Ja n’hi ha prou. Raonem un xic cada dia, això ens farà
raonables, No vulgueu enfonsar la petita veritat nostra com qui colpeja un
boxador o com una tirada de roc. Deixem enraonar. Entenguem el què volen dir.
Les matisacions són el terreny de l’entesa.
Hi
ha poques coses –poques, torno a repetir- que són essencials. No ens deixem
portar pel “circumstancial” (circum, el voltant, allò que ens envolta: idees,
rumors, àdhuc lliçons de poca substància, la mala política que s’enlaire cel
amunt, fum, fum fum). Parla poc -m’ho dic a mi mateix-, amb l’oïda ben atenta,
sigues “antena” sempre oberta, sensible a tot el que és humà. Fes que el que
diuen t’arribi a la pell de dins, la que no ens veiem, recordant que per dins
–redaño diu el castellà- tots estem pastats del mateix fang –fang, si: la cosa
no dóna per més- Ara bé el qui modela és el mateix i únic Artista- Som més
semblants del què pensem, del què diem i del que no diem. “Som pastats”, que
diuen la gent...
Torno
la tema que no és més que la
família. De la seva exaltació moderada, humana, fal·lible,
d’aquí no em treu
ningú. Tinc massa saviesa mirant la part positiva i
“possible”. Aquests dies hi havia alguna
pancarta que ho deia: “També nosaltres som família”. I tant més del que us
pensàveu. Això sí, la família que és constructivament reeixida és aquella que
un la viu a peu d’obra. Presència i afecte.
Abans
la pagesia sabia que és ser fidel a la paraula o a la mà donada. Ara juguem a
veure un costat només de la no fidelitat –la infidelitat- no siguem curts de
gambals, amb perdó: no ens perdem el millor-millor per una escadussera
infidelitat. Us ben dic que no us parlo d’aquella Empresa d’infidelitats, ara
posada a la llum del dia per alguns hackers que hi suquen pa i en busquen
rèdits, posant a vergonya pública. Hem consentit massa entre tots nosaltres i
ara n’estem pagant unes primeres conseqüències. “Plaers ràpids i sovint”. Així
no podem edificar més que una tenda per passar-hi una mala, mala nit.
A
l’hora de fer uns primers balanços ens trobarem com diu el Gènesi. Sols, pitjor: mal acompanyats, Déu volia
una mútua presència amorosa, volia també ajuda
d’un cap a l’altre, i que ens acompanyéssim.
Ai Déu, només puc desitjar això, què més us puc desitjar? De fet, el conviure
és –hauria de ser- per ajudar-nos. És que Déu, pobret Déu, es va equivocar? Com
paga ara el fet de fer-nos lliures amb una canalla que no sap ni ha après què
vol dir ser lliures. “La veritat us farà lliures”. “Consagra’ns en la veritat”.
Som durs d’oïda, com hi ha món! Apa, fem-nos-ho mirar!
Deixeu-m’ho
dir amb tot el pensament, paraula, obra i deixant de banda les omissions de
cada dia. Això és el meu miting: Visca la Parella Benplantada ,
visca la Família que es treballa cada dia per fer créixer el seu amor. Cada dia
una flor s’ha d’obrir, cada dia pot ser primavera. Jo hi crec, hi espero i
estimo totes les famílies dels quatre punts de l’horitzó. “La bellesa de
l’Evangeli de la família i la misericòrdia envers les famílies ferides...
(Sínode de la Família, num. 23)
Diumenge
27 de durant l’any, 4 d’octubre del
2015. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada