JORNADA DE PORTES
OBERTES… AL CEL
Avui
a la lectura de l’Apocalipsi se’ns permet excepcionalment de fer una passejada
per les “morades” a les que Jesús ens invità a anar-hi com i quan en sigui
hora, quan arribin els propis temps de plenitud dels dons essencials: el
de la vida-vida i el de la
fe-fe. El papa Francesc ho eixampla. Diu: “El fi de la marxa
de l’univers està en la plenitud de Déu que ha estat assolida per Crist ressuscitat,
eix de la maduració universal.
Dante
va accedir poèticament, en La
Divina Comèdia , a fer una visita detinguda –i guiada- al cel.
El va “veure” com un amfiteatre... Nosaltres hi posarem al bell mig del
prosceni l’escena a que fa esment la primera lectura d’avui. Estem al cel, per
tant summa atenció a descobrir-hi en l’escriny obert i ben badat tota una
plètora de sensacions, autèntiques novetats (no vistes ni mai
imaginades). Altrament, ben pobre seria el cel que ens espera!
Deixem
que a l’entrada d’avui se’ns posi al front el segell-unció de l’Esperit, salva conduït
necessari per a l’accés . Després entrem estremits del goig celestial i des de
la tribuna dels “oients”, invitats, veiem la gernació dels cent quaranta quatre
és a dir, de tots els que omplen les grades. Tots dempeus davant del tron de
Déu i davant de l’Anyell, entonant l’himne de la nova pàtria-màtria: “Hosanna
al nostre Déu i a l’Anyell”
M’imagino
que estem en aquesta litúrgia celestial en
el moment del prefaci: Amunt els cors. Donem gràcies al Senyor, Déu
nostre. Sembla que avui han escollit el de la Festa de Crist Rei. El que clou
l’any litúrgic i obre l’any sens fi del cel: “Portat a terme el misteri de la
redempció dels homes; i, de sotmetre tota la creació, posant en mans de la vostra Majestat
infinita el seu Regne universal i etern: Regne de veritat i de vida,
Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau”. Per això,
amb els àngels i els arcàngels i amb tots els estols celestials cantem l’Himne
de la vostra glòria, tot dient: (deixeu-me fer aquesta falca: el GLÒRIA de les nostres
eucaristies dominicals hauria de ser el ressò de la cantúria dels estols dels
àngels allà a l’establia, al principi del misteri de l’Encarnació. Aquí al cel
es complementen l’alfa i l’Omega del misteri del Déu fet Home, perquè els homes
es facin fills de Déu i arribin al Déu, cara a cara): “Sant, Sant, Sant és el
Senyor, Déu de l’Univers. El cel i la terra són plens de la vostra Glòria ”. I
ara, a continuació, com un càntic a moltes veus i amb melodies que
s’entrellacen, prorromp l’exaltació del “GLÔRIA a Déu a dalt del cel i a la terra PAU als homes que estima
el Senyor”. Glòria, com a expressió de la magnificència, altesa com del zero a
l’infinit; Pau, ho té com a expressió humaníssima d’harmonia i concòrdia,
d’amor i de tendresa, signe preferent de l’autèntic messianisme, en acte. I ara
seguim a poc a poc recitant-cantant cada expressió entenent que no són sinònims
sinó les quatre actituds fonamentals
litúrgiques i vitals:
-us
Lloem. Tots els salms estan plens de
lloances, cal saber que els salms eren per ser cantats. Estic recollint totes
les expressions l’alabança i similars que trobo arreu; un dia us les faré
arribar. Pau, recapitulant la vida de fe, d’amor i de tendresa concentra
l’estil de viure en cristià així: “que siguem sempre Lloança de la vostra Glòria ”.
Hauríem de refer la tradició de cantar amb el cor i amb les melodies, quan ens
sigui possible. Així ho feien els nostres avantpassats, reflex potser d’una
vida més feliç, sense, però, demanar-li massa; la felicitat és cosa de qualitat...
Sant Francesc en sentia, de felicitat, a cor obert i en cantava a més no parar:
“Lloat sigueu...”. El Te Deum. Al començament de matines: “Obriu-me els llavis,
Senyor. I proclamaré la vostra lloança”. De la pregària del matí ja en diem les
laudes, les lloances, per onomatopeia. Cantades, per poc que es
pugui, com fan a Montserrat.
-us
beneïm. (dir a Déu floretes, amoretes, admirativament)
Benediccions a Ell pels dons rebuts i reconeguts com a dons i benediccions. El
càntic dels tres joves que ens narra Daniel: “Beneïu el Senyor, totes les
criatures, canteu-li lloances per sempre”. El càntic de Zacaries: “Beneït sigui
el Senyor, Déu d’Israel, ha visitat el seu poble i l’ha redimit”. El
començament de la carta als efesis: “Beneït sigui el Déu i pare de nostre
Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions
espirituals dalt del cel”. “Us beneirem, Senyor cada dia i recordarem la vostra
bondat”. Que us beneeixi Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Conscients de
ser beneïts per Déu, ens hi posem ben de cor. Lodato sí’!
-us
adorem. Diu el papa: “Quan prenem
consciència del reflex de Déu que hi ha en tot el que existeix, el cor
experimenta el desig d’adorar el Senyor per totes les seves criatures i
juntament amb elles”. Al començament de la Pregària de les Hores: Veniu adorem
el senyor: som el seu poble, el ramat que ell pastura. L’adoració de l’infant
per Nadal ho omple tot. Tantum ergo sacramentum veneremur cernui: A tan
gran sagrament agenollats venerem, adorem. “Devot us adoro, veritat latent,
sota aquests signes, verament present”. “Al nom de Jesús tothom flecteixi els
seus genolls”. Agenollar-se és l’actitud primària d’adorar; no diguem,
prosternar-se. “Davant de Jesús flecti els genolls tota creatura al cel i a la
terra”.
-us
glorifiquem. Us reconeixem com a ple
de glòria i majestat. L’home és la glòria de Déu (sant Irineu). “Tornat, el
leprós, l’únic, a donar glòria a Déu”. “Que
vegin les vostres bones obres i glorifiquin Déu”. “Tots van donar gloria a Déu”.
“Mai s’havia vist cosa semblant”. “Els pastors s’entornaren donant glòria a Déu
i lloant-lo”. El cec recobrada la vista “el seguia glorificant Déu”. “Glorificaven
Déu pel que havia succeït”. “A Ell la glòria pels segles dels segles. Amén”. “Ens
gloriarem en la glòria de Déu Pare”. “Per a glòria i lloança de Déu”. “Glòria
al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant”. “Glòria i lloança a vós, oh Crist,
Senyor nostre”.
-us
donem gràcies. “Gràcies d’aquesta
aurora encesa”. L’eucaristia és la plenitud de tots els agraïments. “Donem
gràcies al bon Déu”. “El do de la gràcia que hem rebut”. Sigueu agraïts!. A
gratuïtat del do de Déu, agraïment nostre. “A vosaltres gràcia i pau”. “Atansem-nos
confiadament al tro de la gràcia a fi d’aconseguir misericòrdia i trobar pau”. “Gràcies
siguin donades a Déu per Jesucrist”. “Donem gràcies sens parar”. “Arrelats i
edificats en Ell, consolidats en la fe, desbordant en acció de gràcies”. “Dono
gràcies a déu cada vegada que sento parlar de la vostra fe”, diu Pau. “Sigueu
perseverants en l’oració, vetllant en ella amb acció de gràcies”.
Per
la vostra immensa glòria. Totes
aquestes actituds evangèliques, les esmentades, no primàriament a benefici
nostre, sinó perquè Vós sou el que sou, excels i misericordiós, dador de tota
gràcia. “Perquè vós sou l’únic Sant, vós l’únic Senyor, vós sou l’únic
Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant en la glòria de Déu Pare. Amén”.
Al
cel no hi ha eucaristia, perquè tot serà manifest, “cara a cara”, amb el goig
permanent. Ens retrobarem la comunitat familiar, la comunitat d’amistats, amb
la comunitat de tots amb tots. Aquesta, la Comunitat de comunitats, el Poble de
Déu, serà en viu i per sempre amb la presència, la comunió amb Déu i Tots els
Sants. N’hi haurà més dels que podem somiar, i -uns i altres- de ben a prop del
nostre cor i amor. Oh cel!
El
cel el podem trobar a la terra i de ben a prop, i tota la terra al cel. Res del
què hem estimat, deixarem de poder-lo estimar i en plenitud. “Tasteu i veureu
que n’és de bo el Senyor”. ...Ara ja no
sé si sóc al cel en la jornada de portes obertes o si sóc a la terra a les
portes obertes de l’eucaristia. M’he és ben bé igual! “Tot el que creix
convergeix”, que deia el blasò dels Teilhard de Chardin. Per poca o molta
possibilitat que tingueu, us invito a llegir el penúltim capítol del document
del Vaticà II sobre l’Església, que es titula: Caràcter escatològic (de
plenitud final o de terme) de l’Església en marxa i la seva unió amb l’Església
de cel: “L’Església a la qual tots som cridats en el Crist Jesús i dins el
qual, per la gràcia de Déu, arribem a la santedat, tan sols atenyerà la seva
perfecció a la glòria del cel, quan arribi el temps de la restauració universal
i, juntament amb la humanitat, serà
també perfectament renovat en el Crist tot l’univers, el qual es troba íntimament
unit amb l’home i per ell ateny el seu fi”. (Quina sintonia que hi veig amb
l’encíclica “Lloat sigueu” del papa Francesc; us invito a fer-ne una bona
reflexió. Amén). Continua el document conciliar: “És, doncs, en nosaltres que
els segles s’encaminen ja al seu terme, i el renovellament del món està
irrevocablement decretat i en realitat
comença a realitzar-se d’alguna manera en aquest món, pel fet que l’Església ja
en aquesta terra es troba revestida d’una santedat, imperfecta, sí, però
autèntica”. Salvats en esperança, que diu Pau. Bona festa de Tots Sants i del
dia dels difunts!
Diumenge
de Tots Sants, 1 de novembre del 2015.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada