UN “REFILET” EN LA
CANTATA DE LA PRIMERA BENAURANÇA
“Tots
aquells que estimen ser pobres entraran al Regne del cel” hem cantat no fa més
cosa d’una setmana en l’eucaristia del dia de Tots Sants. I avui se’ns posa a
consideració la paradoxa en l’evangeli que toca. Contraposició flagrant entre
els “devoradors de viudes” que ostentosament fan el bé a toc de trompetes i
clarins i l’escena mig amagada i observada per Jesús i amb xiuxiueig, cridant
l’atenció dels seus més propers: “Mireu, mireu la velleta. Ella que sí, com qui
no vol fer les coses a vista de ningú, mig d’amagatotis, tira a la caixeta dues
peces de les més xiques. Paradoxes que es donen a la vida! El que té dóna
escarransidament del que li sobra –i de molt!- i la pobra viuda dóna
generosament, àdhuc d’allò que li manca. Jesús posa de relleu que hi ha als
ulls de la fe unes altres valoracions de les matemàtiques “exactes”. Comença
amb la solemnitat usual en Ell quan ha de dir veritats sucoses de l’evangeli: “Us
dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més que
tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava
per a viure, ha donat tot el que tenia”. Cal observar que així acaba Jesús. com
una cirereta en el pastís, tota la seva estada en el Temple després de
manifestes controvèrsies amb la gent que hi traficava, havia blasmat la gent
propera als sacerdots i als fariseus. Quin tomb
i quin “pinyol” en aquest lied a la primera benaurança!
Anem
més a fons; cal recordar que a les velles prescripcions de la Llei del desert
ja tenien drets preferencials “els estrangers, les viudes i els orfes”. “Només de
fer al·lusió als estrangers no puc deixar de pensar en les fileres d’emigrants,
asilables (?), que en corrues a la desesperada s’afileren interminables per
camins desconeguts i interceptats, ai las!, fugint del fons sense fons de les
guerres més incivils, mai patides, concentrats en tendes ominoses no tenint més
futur que un present agre. Perdoneu la digressió, però el cor i les retines no
es poden cloure. La Bíblia ja ho tenia previst i el text diu: “No oblideu que vosaltres
heu estat estrangers, també”.
Concentrem-nos
ara en el cas de les viudes, sempre a
risc, elles, d’abandonaments socials i econòmics en aquelles cultures
patriarcals. En tenim un exemple en la primera lectura on el profeta “força” un
llarg miracle de fer, gairebé del no res. que unes gerres no cessin de fer de
font inesgotable de farina i d’oli! Anem al Deuteronomi i allí a la Llei de
Moisès es prescriu la protecció dels febles. “Quan seguis el teu camp, si hi
oblides una garba, no hi tornis per recollir-la. Que sigui per als forasters,
per als orfes i les viudes; així Jahvè , el teu Déu, beneirà tot el treball de
les teves mans”. Isaïes, dirigint-se a elles, les viudes, dirà personalitzant: “No
et recordaràs més de l’oprobi de la teva
viduïtat, sí, com una dona postergada i que s’enyora, Jahvé t’ha cridat. ¿Qui
repudia la dona de quan era jove?, diu el teu Déu”. A l’evangeli tenim la
paràbola del trucar, una i altra vegada, a la porta del jutge que no li volia
fer justícia, pel fet de ser una viuda i, com a tal, dues vegades pobra,
socialment i sense recursos dineraris. Als Fets dels Apòstols els hel·lenistes
es queixaven als hebreus perquè les seves viudes eren desateses en la
distribució diària de les almoines. Això donà lloc a la institució dels set
diaques perquè deien els dotze: “No està bé que nosaltres deixem la paraula de
Déu per dedicar-nos a distribuir almoines a les taules”. La situació de les
viudes en aquells temps ers d’una extrema precarietat. Per això el salm diu:
“el Senyor manté les viudes i els orfes i capgira els camins dels injustos”.
Marc
en l’evangeli que hem llegit ara, a diferència del de Lluc, a la primera
benaurança ho diu així: Benaurats els pobres “en l’esperit”. En la interpretació ens hi detindrem, perquè per a
mi aquesta benaurança en versió de Marc ens obre el camí d’enfocar el que de
més intens té el missatge evangèlic. Hi parlarem d’espiritualitat. L’atenció
preferent als pobres del papa Francesc són el alçaprem per aixecar amunt tot el
bo i millor dels evangelis. La pobresa en diners és una injustícia i un
problema social a resoldre, però si entrem de ple en el que significa i
comporta el seguiment de Jesús, pobre per excel·lència, que “no té on reposar
el seu cap”, no podem oblidar què diu al jove que volia “anar més enllà”: “Vols
ser més perfecte?: Ves, ven el que tens, ho dones als pobres, i després vine i
segueix-me”. No, ser pobre, sinó fer-se pobre, cosa molt diferent! Es diu en
l’esperit perquè és cosa de l’Esperit arribar en un procés continuat a fer-se
pobre i a viure i conviure amb els pobres. La pobresa espanta a qualsevol, però
si la llegim amb ulls tant de l’AT com del NT hi veiem la vivència de la gent a
ras de terra, els anomenats anawim,
que eren “la resta d’Israel”, la gent fidel, senzilla, els marginats del seu
temps, però que eren profundament religiosos, que només tenien i sentien a Déu
com a únic valedor. I no perdem de vista que seran benaurats en vida perquè “d’ells és el Regne del cel”, cosa que no
es diu a cap de les segones parts de cada benaurança. Això és assimilable al
“deixeu que els nens s’atansin a Mi, perquè d’ells és el Regne dels cels!
Benaurats més que tots! La viuda
religiosa, sorprenentment generosa, que posa la vida sencera en mans de Déu, en
donar el que li “és necessari per viure”, és model per a nosaltres i figura
dels temps de Jesús i d’abans i tot. No juguem a ser sensibles de escassa
tirada!. Aquí hi ha el secret de les preferències de Jesús i del Pare: la viuda
s’emporta l’essència de l’evangeli, benaurada ella! I ara anem a veure què diu
el papa Francesc per a sorpresa –permanent- dels cristians aburgesats que som
molts i molts de nosaltres, en una migdiada allargassada que ens té insensibles
a les crides de “matxaca” de Francesc en el cada dia a les homilies de
Santa Marta i no diguem als esclaridors escrits: “Lloat sigueu” i a “La joia de
l’evangeli”. Per centrar-nos al capítol Quart d’aquest darrer que el presenta
com a indicadora, com a programa, “per a la marxa de l’Església en els pròxims
anys”. Hi llegim: “El lloc privilegiat dels pobres en el Poble de Déu”. Diu: “El
cor de Déu té un lloc preferencial per als pobres, tant que fins Ell mateix “es
va fer pobre”. Tot el camí de la nostra redempció està signat pels pobres...
Amb ells es va identificar:”Tenia fam i em donàreu menjar”, i ensenyà que la
misericòrdia envers ells és la clau del cel. Per a l’Església l’opció pels
pobres és una categoria teològica abans que cultural, sociològica, política o
filosòfica. Déu els atorga “la seva primera misericòrdia”. Aquesta preferència
divina té conseqüències en la vida de fe de tots els cristians, cridats a tenir
“els mateixos sentiments de Jesucrist”. Inspirada en ella, l’Església ve fer
una opció pels pobres entesa com una
“forma especial de primacia en l’exercici de la caritat cristiana, de la qual
dóna testimoni tota la tradició de l’Església. Aquesta opció –ensenyava Benet
XVI- “està implícita en la fe cristològica en aquell Déu que s’ha fet pobre per
enriquir-nos amb la seva pobresa”. Per això vull una Església pobra per als pobres. Ells tenen molt a
ensenyar-nos. A més de participar del sensus
fidei, en els seus propis dolors coneixen el Crist sofrent. És necessari
que tots ens deixem evangelitzar per ells. La nova evangelització ha de reconèixer
la força salvífica de les seves vides i posar-los al bell mig del camí de
l’Església. Som cridats a descobrir Crist en ells, a prestar-los la nostra veu
en les seves causes, però també a ser els seus amics, a escoltar-los. A
interpretar-los i a recollir la misteriosa saviesa que Déu vol comunicar-nos a
través d’ells”.
“El
nostre compromís no consisteix exclusivament
en accions i programes de promoció i assistència; el que l’Esperit
mobilitza no és un desbordament activista, sinó abans que res una atenció posada en l’altre,
“considerant-lo com un amb si mateix. Aquesta atenció amant és l’inici d’una
veritable preocupació per la seva persona, a parirt de la qual desitjo buscar
efectivament el seu bé. Això implica valorar el pobre en la seva bondat pròpia,
en la seva forma de ser, amb la seva cultura, amb la seva manera de viure la
fe...” No puc seguir; feu-ho vosaltres. M’escandalitzo de mi mateix. Quines
fuetades a com acollir els pobres, el POBRE amb qui s’identifica. Què fort!
Mireu on ens ha portat la viudeta generosa. Com la devia mirar Jesús! La mirada
de Jesús cura, sana, ennobleix tot el que mira. Ei, segueix mirant...! Tant de
bo trobéssim la mirada que ens cerca amorosament! Quina gran lliçó! Per favor, llegiu, sisplau, LA JOIA DE L’EVANGELI. Us –ens- hi espera Jesús, la
viuda, els pobres i ¡oh fortuna! també el mateix Francesc!
Diumenge
XXXII de durant l’any, 8 de novembre del 2015
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada