divendres, 6 de novembre del 2015

Homilia del diumenge 08/11/2015 del P. Josep Mª Balcells

UN “REFILET” EN LA CANTATA DE LA PRIMERA BENAURANÇA

                                               “Tots aquells que estimen ser pobres entraran al Regne del cel” hem cantat no fa més cosa d’una setmana en l’eucaristia del dia de Tots Sants. I avui se’ns posa a consideració la paradoxa en l’evangeli que toca. Contraposició flagrant entre els “devoradors de viudes” que ostentosament fan el bé a toc de trompetes i clarins i l’escena mig amagada i observada per Jesús i amb xiuxiueig, cridant l’atenció dels seus més propers: “Mireu, mireu la velleta. Ella que sí, com qui no vol fer les coses a vista de ningú, mig d’amagatotis, tira a la caixeta dues peces de les més xiques. Paradoxes que es donen a la vida! El que té dóna escarransidament del que li sobra –i de molt!- i la pobra viuda dóna generosament, àdhuc d’allò que li manca. Jesús posa de relleu que hi ha als ulls de la fe unes altres valoracions de les matemàtiques “exactes”. Comença amb la solemnitat usual en Ell quan ha de dir veritats sucoses de l’evangeli: “Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més que tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia”. Cal observar que així acaba Jesús. com una cirereta en el pastís, tota la seva estada en el Temple després de manifestes controvèrsies amb la gent que hi traficava, havia blasmat la gent propera als sacerdots i als fariseus. Quin tomb  i quin “pinyol” en aquest lied a la primera benaurança!

                                               Anem més a fons; cal recordar que a les velles prescripcions de la Llei del desert ja tenien drets preferencials “els estrangers, les viudes i els orfes”. “Només de fer al·lusió als estrangers no puc deixar de pensar en les fileres d’emigrants, asilables (?), que en corrues a la desesperada s’afileren interminables per camins desconeguts i interceptats, ai las!, fugint del fons sense fons de les guerres més incivils, mai patides, concentrats en tendes ominoses no tenint més futur que un present agre. Perdoneu la digressió, però el cor i les retines no es poden cloure. La Bíblia ja ho tenia previst i el text diu: “No oblideu que vosaltres heu estat estrangers, també”.

                                               Concentrem-nos ara en el cas de les viudes,  sempre a risc, elles, d’abandonaments socials i econòmics en aquelles cultures patriarcals. En tenim un exemple en la primera lectura on el profeta “força” un llarg miracle de fer, gairebé del no res. que unes gerres no cessin de fer de font inesgotable de farina i d’oli! Anem al Deuteronomi i allí a la Llei de Moisès es prescriu la protecció dels febles. “Quan seguis el teu camp, si hi oblides una garba, no hi tornis per recollir-la. Que sigui per als forasters, per als orfes i les viudes; així Jahvè , el teu Déu, beneirà tot el treball de les teves mans”. Isaïes, dirigint-se a elles, les viudes, dirà personalitzant: “No et recordaràs més de l’oprobi  de la teva viduïtat, sí, com una dona postergada i que s’enyora, Jahvé t’ha cridat. ¿Qui repudia la dona de quan era jove?, diu el teu Déu”. A l’evangeli tenim la paràbola del trucar, una i altra vegada, a la porta del jutge que no li volia fer justícia, pel fet de ser una viuda i, com a tal, dues vegades pobra, socialment i sense recursos dineraris. Als Fets dels Apòstols els hel·lenistes es queixaven als hebreus perquè les seves viudes eren desateses en la distribució diària de les almoines. Això donà lloc a la institució dels set diaques perquè deien els dotze: “No està bé que nosaltres deixem la paraula de Déu per dedicar-nos a distribuir almoines a les taules”. La situació de les viudes en aquells temps ers d’una extrema precarietat. Per això el salm diu: “el Senyor manté les viudes i els orfes i capgira els camins dels injustos”.


                                               Marc en l’evangeli que hem llegit ara, a diferència del de Lluc, a la primera benaurança ho diu així: Benaurats els pobres “en l’esperit”. En la interpretació ens hi detindrem, perquè per a mi aquesta benaurança en versió de Marc ens obre el camí d’enfocar el que de més intens té el missatge evangèlic. Hi parlarem d’espiritualitat. L’atenció preferent als pobres del papa Francesc són el alçaprem per aixecar amunt tot el bo i millor dels evangelis. La pobresa en diners és una injustícia i un problema social a resoldre, però si entrem de ple en el que significa i comporta el seguiment de Jesús, pobre per excel·lència, que “no té on reposar el seu cap”, no podem oblidar què diu al jove que volia “anar més enllà”: “Vols ser més perfecte?: Ves, ven el que tens, ho dones als pobres, i després vine i segueix-me”. No, ser pobre, sinó fer-se pobre, cosa molt diferent! Es diu en l’esperit perquè és cosa de l’Esperit arribar en un procés continuat a fer-se pobre i a viure i conviure amb els pobres. La pobresa espanta a qualsevol, però si la llegim amb ulls tant de l’AT com del NT hi veiem la vivència de la gent a ras de terra, els anomenats anawim, que eren “la resta d’Israel”, la gent fidel, senzilla, els marginats del seu temps, però que eren profundament religiosos, que només tenien i sentien a Déu com a únic valedor. I no perdem de vista que seran benaurats en vida perquè “d’ells és el Regne del cel”, cosa que no es diu a cap de les segones parts de cada benaurança. Això és assimilable al “deixeu que els nens s’atansin a Mi, perquè d’ells és el Regne dels cels! Benaurats més que tots!  La viuda religiosa, sorprenentment generosa, que posa la vida sencera en mans de Déu, en donar el que li “és necessari per viure”, és model per a nosaltres i figura dels temps de Jesús i d’abans i tot. No juguem a ser sensibles de escassa tirada!. Aquí hi ha el secret de les preferències de Jesús i del Pare: la viuda s’emporta l’essència de l’evangeli, benaurada ella! I ara anem a veure què diu el papa Francesc per a sorpresa –permanent- dels cristians aburgesats que som molts i molts de nosaltres, en una migdiada allargassada que ens té insensibles a les crides de “matxaca” de Francesc en el cada dia a les homilies de Santa Marta i no diguem als esclaridors escrits: “Lloat sigueu” i a “La joia de l’evangeli”. Per centrar-nos al capítol Quart d’aquest darrer que el presenta com a indicadora, com a programa, “per a la marxa de l’Església en els pròxims anys”. Hi llegim: “El lloc privilegiat dels pobres en el Poble de Déu”. Diu: “El cor de Déu té un lloc preferencial per als pobres, tant que fins Ell mateix “es va fer pobre”. Tot el camí de la nostra redempció està signat pels pobres... Amb ells es va identificar:”Tenia fam i em donàreu menjar”, i ensenyà que la misericòrdia envers ells és la clau del cel. Per a l’Església l’opció pels pobres és una categoria teològica abans que cultural, sociològica, política o filosòfica. Déu els atorga “la seva primera misericòrdia”. Aquesta preferència divina té conseqüències en la vida de fe de tots els cristians, cridats a tenir “els mateixos sentiments de Jesucrist”. Inspirada en ella, l’Església ve fer una opció pels pobres entesa com una “forma especial de primacia en l’exercici de la caritat cristiana, de la qual dóna testimoni tota la tradició de l’Església. Aquesta opció –ensenyava Benet XVI- “està implícita en la fe cristològica en aquell Déu que s’ha fet pobre per enriquir-nos amb la seva pobresa”. Per això vull una Església pobra per als pobres. Ells tenen molt a ensenyar-nos. A més de participar del sensus fidei, en els seus propis dolors coneixen el Crist sofrent. És necessari que tots ens deixem evangelitzar per ells. La nova evangelització ha de reconèixer la força salvífica de les seves vides i posar-los al bell mig del camí de l’Església. Som cridats a descobrir Crist en ells, a prestar-los la nostra veu en les seves causes, però també a ser els seus amics, a escoltar-los. A interpretar-los i a recollir la misteriosa saviesa que Déu vol comunicar-nos a través d’ells”.

                                               “El nostre compromís no consisteix exclusivament  en accions i programes de promoció i assistència; el que l’Esperit mobilitza no és un desbordament activista, sinó abans que res una atenció posada en l’altre, “considerant-lo com un amb si mateix. Aquesta atenció amant és l’inici d’una veritable preocupació per la seva persona, a parirt de la qual desitjo buscar efectivament el seu bé. Això implica valorar el pobre en la seva bondat pròpia, en la seva forma de ser, amb la seva cultura, amb la seva manera de viure la fe...” No puc seguir; feu-ho vosaltres. M’escandalitzo de mi mateix. Quines fuetades a com acollir els pobres, el POBRE amb qui s’identifica. Què fort! Mireu on ens ha portat la viudeta generosa. Com la devia mirar Jesús! La mirada de Jesús cura, sana, ennobleix tot el que mira. Ei, segueix mirant...! Tant de bo trobéssim la mirada que ens cerca amorosament! Quina gran lliçó!  Per favor, llegiu, sisplau, LA JOIA DE  L’EVANGELI. Us –ens- hi espera Jesús, la viuda, els pobres i ¡oh fortuna! també el mateix Francesc!


                        Diumenge XXXII de durant l’any, 8 de novembre del 2015  Sabadell