“L’ARA I AQUÍ” DEL
REGNE DEL PARE
Estem
a les acaballes de l’any litúrgic. Acabarem i tornarem a començar. És una visió
cíclica a la que hi estem acostumats, però la visió bíblica de la història de la salvació és d’un
“continuum”, pròpiament, d’un procés en creixença, per això proclamar l’ara i
aquí del Regne és el que vertaderament “toca”. Això està clar o ho hauria
d’estar per “gent de missa” (perdoneu, no hi ha cap mena d’ironia). Només
havent llegit Marc, evangelista, que ens ha acompanyat durant tota l’anyada
litúrgica, tot d’una tirada, no com ho hem fet, a la litúrgia amb el
fragmentarisme, àdhuc en la visió actual que tenim (com ho constata i promou el
papa Francesc): “Atès que tot està íntimament relacionat... proposo una ecologia integral que incorpori
clarament les dimensions humanes i socials, sense la qual ens mancarà una visió
completa i a fons del que és el món global”. Insisteixo en una lectura reposada
i íntegra de l’evangeli de Marc abans de confiar-nos a Lluc en el nostre proper
viatge litúrgic. Això es fa imprescindible per saber i sentir a Marc, com de
guia a semblança de Beatriu, que acompanyà Dant a veure i viure el cel,
destravant de cop el cor i la ment. ¡Què poc que ens comuniquem sobre les vivències de la fe, de l’esperança
i de l’amor –que naturalment les tres virtuts teologals demanen intimitat!- Fe
no expressada és probablement fe minsa o asfixiada...
Avui
l’evangeli ens adverteix que del “com” de les “darreries” no en sabem res. És
el discurs escatològic –és a dir del final dels temps-. Dic, afortunadament,
perquè seria –en tenim llarga tradició que va de generació en degeneració (!)- com
una apreciació feta a imatge i semblança dels nostres desigs o de les nostres
“sublimacions”, preses en la literalitat dels textos. Ja ho han dit i
ens ho retreuen els que contradiuen les nostres pobres imaginacions.
Subconscient i imaginari estrafet, fora! També ells han de respectar un “com”
que ens depassa a ells i a nosaltres. És massa fàcil dir que no hi ha “com”;
allà ells amb la seva insuficient suficiència. Com que degut al misteri
del “com” que engloba el quan i on, se’n van i neguen el “què”. Massa fàcil, amics no-creients,
massa fàcil. Ja en tornarem a parlar amb més espai per fer-hi un diàleg, quan
s’escaigui... Ara recordo una entrevista del papa Francesc amb Scalfari,
fundador i director de la Repubblica: Així
canviarà l’Església. La podreu trobar a Documents d’Església núm. 1041. És
un bell model entre la fe respectuosa i el respecte a la fe, per bé que no es
comparteixi. N’hi ha més, de diàlegs, entre creients i no-creients. Porto aquí
el record d’haver llegit fructuosament amb un grup “Amb Déu o sense”. Quaranta
cartes creuades entre Torralba i Villatoro, i una altra més: “El monjo i la
psicoanalista” de Marie Balmary. I Umberto Ecco, i molts més, encara...
Els
fariseus que eren agnòstics en algun sentit(!), negadors de la resurrecció, i que
no podien entendre a Jesús, predicant el Regne del Pare. Eixuts d’amor, s’agafaven
a fer les preguntes d’escàpols: “¿quan vindria el Regne de Déu?”. Ells i
nosaltres, almenys alguns,, també fem similar pregunta; i Jesús els (ens)
respon amb el què i el primer quan: “El Regne de Déu ja és enmig vostre”, àdhuc dins. ¿Ja ho sentim bé?
S’adreça també a tots nosaltres. El què i el per a què ja ens l’ha dit i
predicat a bastament. El “com”, al
qual estaven acostumats a pensar, segons la cultura del temps, escatològica; i
a nosaltres, ensenyats en la literalitat dels textos. ¿Com i quan acabarem
amb tot això? El “Com” demana espectacle, televidents com som; que tot entri
pels ulls i emotivament, amb il·lustracions –perdoneu- de manga, com de
ciència ficció. Així con-figurem l’in-configurable! Jesús es manifesta així, bo
i restant importància al com i al quan:
“Ara, el dia i l’hora (finals), ningú no en sap res, ni tan sols els àngels, ni
el Fill; només ho sap el Pare”. Aquest Pare-Mare, als braços del qual, com un
nen a la falda de sa mare, ens recollim confiats, tranquils i somiant per tal
de que el Regne de tal Pare s’expansioni, sigui conegut i viscut en l’ara i
l’aquí de cadascú. Em ve a la memòria un novel·lista que es diu Carrère que ha
escrit tot un llibràs (de gros que és), titulat precisament “El Regne”. No us
el recomano, si abans no aclarim algunes idees bàsiques:
Marc vol centrar l’atenció dels “seus” creients
originals, primers, per a qui escriu, i utilitza idees que eren comuns al seu
temps, de les quals nosaltres ens n’hem de desfer, perquè ens porten a la
confusió. Hem de treure i alleugerir tramoia.
Ens hem de centrar en el moment històric nostre i, sense tremendismes i
trontolls tel·lúrics, intentar viure la quotidianitat de la nostra fe, vivint
el Regne del Pare que és de “justícia, amor i pau”. I ple d’un exercici
quotidià de misericòrdia, com dirà Mateu en el seu cèlebre capítol 25, 31-46,
on Jesús s’identifica amb els que serveixen als que “ho han de menester”
que dèiem abans. La cosa va per llarg. Hi ha feina per a temps llargs. I serà el
futur-futur d’una manera que no podem ni sospitar, sense res de teatralitat,
només a nivell de consciència i de visió cara a cara amb Déu. (Pausa de
reflexió, que hem canviat de xip, atenció!) “Serem examinats d’amor”. I com diu
Casaldàliga en un poema preciós: davant de Déu obriré el cor i aniran sortint
noms i noms de persones estimades! Així serà al final, és allò que diu Margall:
“sigui’m la mort una millor naixença”. I ho serà, ve certificada pel mateix
Jesús: “les meves paraules no passaran”. Ja sant Pau va advertir als vagarosos
dels inicis del cristianisme que, com que pensaven que el “retorn” de Jesús
glorificat seria d’immediat, s’autoexculpaven de que ja no calia treballar i
guanyar-se el pa del Regne; i no feien més que anar destorbant la serietat del
viure i conviure evangèlics en el dia a dia... L’atenció s’havia de posar en
discernir els “signes dels temps” on es revela i s’amaga la presència actual,
vivencial de Jesús. Deliciós joc d’amagatall...de “quan érem feliços”. Aquí “retorna”
una i altra vegada Jesús, Ell mateix o en els “seus”.
Ara i aquí, amics, ara i aquí, en el
lloc i responsabilitats pròpies hem de fangar, sembrar, recollir i, feta ja la
feina, esperar a tornar a començar la roda del temps. “Els treballa i els dies”.
Anar cansats a dormir, després de acotxar els menuts, per dir-ho amb dues
miques de sensibilitat humana; això: hu-ma-na, sobretot.
El
Regne del Pare és “desvelació” que vol dir apocalíptic (en el sentit literal
del grec). Desvelació o revelació del que és el misteri desembolicat, per
dir-ho així, per Jesucrist, missió i
missioner principal de tota evangelització: “Déu és Amor”, l’Amor per a tothom,
sense exclusions de cap mena, i personalitzant. Tu, jo, l’altre, que té nom
propi i que és estimat com s’estima un fill. Déu és el Tot per a tots. “Solo
Dios basta”, de Teresa de Jesús.
La
tramoia, els decorats, deixem-los perquè l’escena del “retorn” queda
teatralitzada a peu de carrer, vestits de carrer, sense endiumenjaments, on la
vida i l’alegria passa per a tu i per a mi, per a tots, sense fils de músiques
celestials. A peu d’obra, arromangats i feiners... “Veniu i veureu”.
A
mi m’impressiona més l’íntima veritat de que el Regne s’està des-velant en el
centre de la meva vida de cada dia. Diu Francesc: “Invito cada cristià, en
qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu
trobament personal amb Crist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se
trobar per ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú
pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè “ningú queda exclòs de la
joia reportada pel Senyor” (Pau VI). A qui s’arrisca, el Senyor no el
defrauda, i quan algú fa un petit pas cap a Jesús, descobreix que Ell ja l’esperava
amb els braços oberts”. (La joia de
l’evangeli)
Diumenge
XXXIII de durant l’any, 15 de novembre del 2015. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada