I L’ESGLESIA
CREIXIA, CREIXIA…
Del
testimoni pres dels Fets dels Apòstols: “L’Església vivia en pau. Així creixia,
s’anava edificant i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada
per l’Esperit Sant”. Quina imatge més serena i més ardida del primer
desenvolupament del germen de l’Església! A voltes es narra d’una forma molt
significativa i personalitzada dient que “la Paraula de Déu s’anava estenent i
escampant, i consolidant de manera poderosa; i el nombre de deixebles creixia
molt a Jerusalem, fins i tot molts sacerdots acceptaven la fe”. Avui, a la
primera lectura àdhuc s’hi fa present el que serà el gran predicador dels
primers temps, Pau. Poc després de la seva conversió tan clamorosa fins al punt
-ho veiem avui- que a Jerusalem la seva predicació no era de fiar perquè sabien
com havia canviat de perseguidor a predicador irreductible, i l’hagueren
d’ajudar a fugir, iniciant així les mil i una aventures viscudes en pro de
l’evangeli, contades a les seves cartes... Quin revulsiu no fou per als primers
cristians la vivència de la resurrecció, sostinguda i avalada per l’Esperit
Sant! Aprofito l’ocasió per invitar-vos
a llegir de primera mà totes les meravelles obrades pels intrèpids primers
testimonis de la Resurrecció, contingudes en el llibre dels Fets dels apòstols;
moments privilegiats per veure com apareixien, com vivien i com s’organitzaven
les primeres comunitats. Patrons que esdevenen per a nosaltres i per a la tasca
que se’ns ha encomanat una i altra vegada a tots els cristians: l’evangelització
oferta a tothom.
Ara,
però, se’ns glaça el cor en veure com a casa nostra la fe i la comunitat
eclesial està en decadència i com decreix i decreix... No és ara el moment de fer una anàlisi
constatant símptomes, causes i situacions. Cal pensar com en els temps clàssics
en l’esperança contra tota esperança. Potser cal que es “deconstrueixi” una
manera de viure l’evangeli o millor la religió perquè en ressorgeixi una xarxa
de petites comunitats que responguin a unes exigències d’humanitat i de
relacions interpersonals al temps que amb més finor evangèlica. Tenim el
problema obert i és el de la transmissió de la fe en un món molt laïcitzat. Les
instàncies de nova evangelització s’han fet més insistents darrerament i haurem
d’emprendre una visió eclesial que sigui radicalment evangelitzadora. El papa
Francesc ens ha emplaçat amb la seva –i nostra!- “La Joia de l’Evangeli”.
Fem–li confiança i seguim el seu esperit d’”Església en sortida”. Som-hi,
començant per resituar-nos a nosaltres mateixos en aquesta urgència, sí,
urgència. Mal podré evangelitzar, si jo no respiro evangeli!
En
els textos de la litúrgia d’aquests dies s’hi respiren aires d’irreprimible resurrecció. Hi conflueixen Pere, Pau,
Joan, els primers diaques, amb la figura tan rellevant d’Esteve. Ja us vàrem
dir que la primera carta de Joan ens anirà acompanyant durant tot el cicle
pasqual i en ella hi haurem d’extreure el bo i millor del que significa viure
com a ressuscitats, com a fills d’adopció, com a deixebles i seguidors propers
del Mestre. En aquesta carta, que fem nostra, hi trobem les millors afirmacions
respecte a la nostra fe: Quin sentit d’experiència vivencial que s’hi nota!: “Us
anunciem allò que hem sentit, que hem vist, contemplat i tocat. Us parlem de
qui és la Paraula de la vida, que se’ns ha manifestat. Que tinguem comunió amb
Joan i la seva comunitat de fe, perquè estant nosaltres en comunió amb el Pare
i amb el seu Fill Jesucrist, formem així una comunió trinitària. Sabem que
coneixem Déu, si guardem els manaments: l‘estimar el proïsme que és nou i vell
a la vegada. Vosaltres heu estat ungits amb l’Esperit Sant, que heu rebut del
qui és sant i tots teniu el coneixement. Manteniu-vos en el Fill. L’unció que
ve del Fill us ensenya totes les coses. Mireu quina prova d’amor ens ha donat
el Pare: Déu ens anomena fills seus, i ho
som! Els qui han nascut de Déu no pequen, perquè conserven dintre d’ells la
llavor de Déu. El missatge que heu sentit des del principi és aquest: que ens
estimem els uns als altres. Estimats meus, estimem-nos els uns als altres,
perquè l’amor ve de Déu: tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. Déu és amor. L’amor consisteix en això:
no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; Ell ens ha estimat primer i
ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats. Si ens
estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la
plenitud. On hi ha amor, no hi ha por, ja que l’amor, quan és complet, treu la
por. La por i el càstig van junts; per això només té por el qui no estima Déu
plenament. Qui venç el món sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu. Qui té
el fill té la vida. Hem cregut en el fill de Déu i en el seu amor. La victòria
que ha vençut el món és la nostra Fe. Hem
conegut l’amor pel fet que Jesucrist ha donat la seva vida per nosaltres”. Mireu quina densitat suposen
aquestes paraules inspirades!
Avui
enfocarem la visió cristocèntrica a partir del capítol 15 que és la perícopa evangèlica de la litúrgia
d’avui. I en els dies que queden del cicle de Pasqua anirem puntejant aquesta
tríade que formen els capítols 15 fins al 17 tots inclusos. Mai s’han escrit pàgines més afectuoses, més
íntimes, car són com el testament espiritual de Jesús que els obre als
apòstols i a nosaltres les portes de la intimitat i que contenen les afirmacions més
transcendents de les vivències de Jesús mateix. La seva vinculació amb el Pare
ens és proposada en la relació de vida amb Jesús. El símil del cep i la seva vinculació
amb les sarments ens planteja una situació d’absolut: “sense mi no podeu fer
res”. Romandre és un verb del que no en podem copsar ni entreveure les
inferències. Mantenir-nos units, fent que la saba vivifiqui el teixit
existencial. És qüestió de vida o mort, mai tan ben expressat. És únicament en
estreta vinculació amb la vida de Jesús que nosaltres podrem viure
espiritualment. Ja ho va dir el mateix Jesús: “Jo visc compartint la vida amb
el Pare, així vosaltres viureu per mi”. El concepte de vida és dels més potents
del nou testament. He vingut perquè tingueu vida. Unit en formulació amb el de
Resurrecció: “Jo sóc la Resurrecció i la vida”. Jesús camí que condueix a la vida. Qui pretengui salvaguardar la vida
la perdrà i qui la perdi per l’evangeli la guanyarà. Es comptabilitzen més de
cinquanta vegades el terme vida en l’evangeli de Joan. A més, el cultiu
de la vinya suposa un podar i un esporgar que simbòlicament són com un “pas de
creu”. El cultiu del cep i de la vinya està en funció del fruit. El Pare cerca
una més ampla i rica floració i el fruit dels raïms.
Pau
va confegir-ho amb una síntesi admirable, expressió que ens ha sortit en les
litúrgies pasquals: “Ningú de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: si
vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si
vivim com si morim, som del Senyor, ja que Crist va morir i va tornar a la vida
per ser Senyor de morts i de vius” (Rom 14, 7-9). Tot en el Crist pasqual és
una conspiració en favor de la vida i de la plenitud de la Vida! “Un sol
Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare!”
Diumenge V de Pasqua,
29 d’abril del 2018 Sabadell