CONÈIXER I
SER RECONEGUTS
Pasqua
és també un camí per anar-nos endinsant en la mateixa finalitat que
vàrem treballar en començar la Quaresma, però ara des d’una visió de
Resurrecció. Ens dèiem que en Jesucrist hi ha molts misteris i ara ens trobem en
el de la seva glorificació que marca com el compliment de la seva missió
personal i que adquireix sentit global de tot el que significa Crist per a tots
el creients d’ara i de sempre. Hem de rellegir la seva vida i els seus
ensenyaments des d’una perspectiva de globalitat. Més que pedra angular de tot
l’edifici del fet cristià, Ell és el tot: punt d’unió i de significat. En Joan
i Pau trobarem les identitats diverses que queden emparades per aquest repetit
“Jo Sóc”. Jesús utilitzà aquest mètode d’explicar-los les Escriptures a fi
d’obrir-los-hi els ulls. I veure’l com a Fill de Déu, sense perdre aquest
sentit d’identificació àdhuc corporal. Altrament podien perdre la perspectiva
de continuïtat amb el que fou el seu Mestre i Amic Confidencial, ara glorificat
pel Pare.
Aquests
dies fem lectures que van més enllà dels evangelis, Pere és el que el predica
ja des dels primers dies, Pau sobretot ens en donarà una visió molt madurada
que suposa un coneixement espiritual. Formularà expressions que formaran part
d’una segona lectura, no vinculada a l’experiència deguda a una convivència com
la van fer els apòstols. Tota la riquesa diguem-ne pasqual ens és oferta a la
nostra consideració per anar més a fons en el seu coneixement espiritual. Conèixer-lo
és el gran repte pasqual. Això suposarà un tracte i familiaritat que posi
arrels i fonaments a la nostra fe. Conèixer en termes bíblics vol dir tenir-ne
una experiència directa i espiritual que va més enllà de saber-ne episodis de
la seva vida feta narració, és veure Jesús com a misteri tot ell. Anar del què
al perquè i al per a què. Del saber a l’assaborir-lo com a motiu i significació
del nostre viure. Coneixement experiencial que suposa una actitud peculiar del
nostre viure. Definitivament ja la nostra existència depèn i s’explica amb la
de Jesús, viu en nosaltres per sempre. És allò de Nicodem: tornar a néixer,
con-figurats d’una nova manera de ser i de fer.
Avui
l’evangeli porta l’al·legoria del Bon Pastor que coneix i reconeix una a una
les seves ovelles, donant-les-hi un tracte personalitzat, amb nom propi; i hi
establint-hi una relació única, oberta com d’amistat.
En
el relat evangèlic hi ha com un moment àlgic quan diu Jesús: “Tal com el Pare
em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles i elles em
reconeixen a mi, i dono la vida per elles”. Hi ha un paral·lelisme entre la
relació de Jesús amb el seu Pare i la que estableix entre ell i cadascú de
nosaltres. Aquí toquem un punt abismal de les relacions. Hem de ser-ne conscients. Restem com
estupefactes i ho considerem com una gràcia, la qual ens serà difícil
d’entendre i de correspondre-hi. Només per El, amb Ell i en Ell podem donar-hi
resposta. Tot obra i gràcia de Déu. Aquesta comunió de Jesús amb nosaltres ens
ve com reforçada per les paraules de Joan a la seva primera carta: “Estimats: Mireu
quina prova d’amor ens ha donat el Pare:
Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som”. I hi afegeix un “encara més”
ponderatiu: “encara no s’ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà,
serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és”. Aquesta és la Carta de la més profunda i viva
identitat nostra. Som ja ara en un accentuat to de veu, convençuts i
convincents. Anirem essent en creixement permanent fins a arribar al moment de
plenitud, ja en Déu: “Serem semblants a Déu, perquè el veurem tal com és”. Si
ja és un misteri la nostra relació amb Déu aquí a la terra, com no serà la del
cel en Déu? Fem un acte de fe i d’amor
per entrar, ni que només sigui un xic en la suprema veritat de cada terme.
-
Mireu: ens demana Joan que li prestem més que atenció a allò que ens
dirà. Com si digués: Admireu, no n’hi ha per menys! És veritablement una mirada
de fe. Només Déu ens pot donar una comprensió, una ponderació de la veritat que
inclouen les paraules que ens dirà.
-
Quina prova d’amor: Aquesta és la vertadera causa i motor del contingut
que ens dirà a continuació. Un amor que ens supera, que ens sobrepassa. Atents
a l’afirmació. Cal agrair àdhuc la capacitat de resposta que podem donar. Tot
obra i gràcia de l’amor que se’ns manifesta. Senyor, ja crec, però augmenta’m
la meva pobra fe.
-
Ens ha donat el Pare: Jesús ens va dir que ens relacionéssim amb Déu com a Pare. “Que és meu
i vostre”, ens digué. Hem entrat en la intimitat amb Déu. Ja des d’antic, a la
Didajé des del segle primer se’ns prescriu que el parenostre s’ha de resar tres
vegades al dia. I que ja en la litúrgia romana anava precedida com ara d’un “atrevir-nos
a dir”. Un temerós respecte reverencial. I d’acord amb l’ús que en feia la
litúrgia antiga acabava amb una doxologia que ara queda un xic despenjada:
“perquè son vostres per sempre, el Regne, el poder i la glòria”. (Del llibre
Abbà El missatge central del Nou Testament de Joachim Jeremias)
-
Déu ens reconeix: és el millor aval. Ell en persona. Ara podem capir millor
aquells capítols 15 fins al 17 de l’evangeli de Joan on la relació de Jesús amb
el Pare ens és model al qual ens invitarà el mateix Jesús. L’expressió reconèixer
és fonamental en l’imaginari del Mestre. Com a Pastor, com a Advocat.
-
Com a fills seus: Mai s’havia arribat a formular així la nostra
vinculació amb la paternitat de Déu. Tot obra de la gràcia: som afillats, som
reconeguts com, som adoptats. Fills en el Fill, germans en el nostre Germà,
Jesús. La imatge de fill i de nou naixement aplicada al do de la vida divina es
freqüent en Joan; esdeveniment que es dóna en el baptisme. Ara, pertoca de fer
referència al document del Vaticà II Gaudium et Spes: “El misteri de l’home no
s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Crist en la
mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor manifesta plenament
l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Jesús és la
imatge del Déu invisible, ell és l’home perfecte que ha restituït als fills
d’Adam la imatge divina, deformada des del primer pecat. Anyell innocent, amb
la seva sang vessada lliurement, ens va merèixer la vida, en Ell Déu ens va
reconciliar amb si mateix i entre
nosaltres. Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim
les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim,
la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit. El cristià, fet
semblant a la imatge del Fill, que és el Primogènit entre molts germans, rep
les primícies de l’Esperit, amb les quals es fa capaç de complir la nova llei
de l’amor”.
-
I ho som: Constatació referendària. Jesús s’ha fet tan proper que el
Pare ens veu com a fills en la filiació del seu Fill. Ens veu en la imatge del
seu Fill. Som de Déu: per creació i per redempció: és la nostra identitat
reconeguda. És una reiteració, però gens retòrica, admirativa. Definitiva. “Els
seguidors del Crist, cridats per Déu i
justificats en el Senyor Jesús, no pels seus propis mereixements sinó
per designi i gràcia d’Ell, han estat fets per la fe del baptisme veritables
fills de Déu i participants de la natura divina i, per tant, fet sants”.
-
Però encara no s’ha manifestat com serem: “Certament assetgen al cristià
la necessitat i el deure de lluitar per moltes tribulacions contra el mal, i
fins de sofrir la mort; però associat al misteri pasqual, configurat a la mort
de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança”.
-
sabem que quan es manifestarà, serem semblants a Ell, perquè el veurem tal és:
“Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·luminat per
la revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del
dolor i de la mort, que, fora de l’evangeli, ens esclafa. Crist va ressuscitar,
va destruir la mort en la seva mort i ens va donar la vida, a fi que fets fills
en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Pare!” “A causa de la seva
transcendència, Déu només pot ser vist tal com Ell és, quan Ell mateix obre el
seu misteri a la contemplació immediata de l’home i quan li dóna la
capacitat. Aquesta contemplació de Déu
en la glòria celestial, l’Església l’anomena “visió beatífica”. “Aquest misteri
de comunió benaurada amb Déu i amb tots els qui són en el Crist ultrapassa tota
comprensió i tota representació. L’Escriptura ens parla amb imatges: vida,
llum, pau, banquet de noces, vi del Regne, casa del Pare, Jerusalem celestial,
paradís: “El que l’ull no ha vist mai, ni l’orella ha sentit, ni ha entrat en
un cor d’home, ho ha preparat Déu per als qui l’estimen” (I Co 2,9). Catecisme
de l’Església Catòlica, nn 1027 i 1028. “Perdura eternament el seu amor”. És el
salm responsorial, 117)
Diumenge
IV de Pasqua, 22 d’abril de 2018
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada