UNA PASQUA
QUE ENS VE
BALDERA, AI!
...Això
anava pensant quan al capvespre d’ahir anàvem desgranant belles Paraules de la
Història de la nostra Salvació. Dic nostra per accentuar-ne el desfici i neguit
d’”apropiar-me” de tots els records de la presència salvadora del Déu, en
ambdós Testaments. D’aquest repàs memorial, on es palesen aspectes sobirans de
la relació de Déu amb el seu poble, fins a arribar a mi, pelegrí que de tant
mirar-me! (nos) el melic, acabem per fer perdre la densitat divina que m’arriba
així desgastada i que em passa per sobre i per dins sense la ponderació deguda
a tanta meravella del què significa la Redempció.
Redempció que no és cosa passada, no. L’Església ens ho rememora
insistentment, perquè cada paraula és justament profètica i ens ateny en
l’entranya de la nostra pròpia vida. Ai, si ho penséssim com cal. Seria la
transformació pasqual per excel·lència! Com n’és de dolorós quedar-se a mig
camí, ai.
Van
sortint expressions que ens haurien d’avergonyir, al temps que se’ns encén el
cor quan, com amb els deixebles d’Emaús, és el propi Jesús Ressuscitat qui ens
desentranya el sentit i l’eficàcia de tot el seu amor narrat a cau de cor.
Ja
entrant en la litúrgia d’avui, he hagut de repetir-me com a insistent tornada: Realment,
el Senyor ha ressuscitat, Al·leluia!, per tal de creure-m’ho de veritat, no
solament excloent tot dubte i reafirmant aquest punyent realment
(adverbi de certificació i ensems de ponderació) el Senyor (Jesús) ha
ressuscitat! Acabat amb un fulgurant Al·leluia!, que esmaltarà a plenitud tot
el perfumat cicle pasqual.
L’anunci
o pregó pasqual solemne, insistint en “aquesta nit”, nit la més preciosa de
totes les nits, ens portarà amb la seva exaltació fins al deliri a dir una
quasi blasfèmia: “Oh culpa sortosa (Què he dit?) que ens ha merescut un
Redemptor tan gran!
Quan
ho sento m’avergonyeixo de la duresa d’oïda i de cor i de les entranyes totes
de que em sigui tan difícil, no tant d’emocionar-me, sinó de poder seguir
vivint a dictat obert d’aquestes admonicions. Desperta’t, pren consciència de la divinització de la
teva vida! M’ho dic i m’ho desitjo de veritat: “Us donaré un cor nou:
posaré un esperit nou dins vostre, trauré (paraula de profecia que
m’ateny en el meu jo més meu) de vosaltres aquest (aquest!) cor de pedra
(empedreït, que no sap rebre, acollir, amarar-se), i us en donaré (per gràcia!,
gràcia!, gràcia!) un de carn (sensible, atent, acompassat a la teva paraula,
Déu meu) Acaba Ezequiel posant el segell de la marca divina: “Vosaltres sereu
el meu poble ( quin possessiu més entranyable!) i Jo seré el vostre Déu.
M’impressiona,
com sempre, la compendiosa Col·lecta d’ahir nit: “Oh Déu (amb inflexió de veu;
us sento com el meu Déu. Us lloo amb el salm 41: “Com la cérvola es deleix per
l’aigua viva (ressonàncies baptismals!), també em deleixo jo per Vós, Déu meu”.
I encara més: “Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida; quan podré veure
Déu cara a cara? Atreviment pasqual,
desmesura, un deixar-se anar sense aturador!
Què bé, què gran que us pogués, no veure, entreveure només. Sé que m’hi
va la vida en aquest entreveure-us: la vida de l’home vell!
Quanta
Resurrecció, quanta vida nova i quin esclatant renéixer Pasqua Florida,
redundantment florida de mil flors alhora: ametllers, cirerers, pruneres... Veniu
a la meva imaginació per posar harmònics entre els ulls maragallians amb la pau
vostra dins de l’ull nostre i els ulls que fiten essencialitats, oh Petit
Príncep, Oh, Princep de la Pau.
Ai,
m’havia oblidat a mig camí de la Col·lecta , vertaderament he perdut l’oremus!
Torna enrere, perquè me la vull pregar suau, dolçament aquesta Col·lecta una
vegada i altra:
“Oh
Déu (no vull reincidir...) que feu resplendir aquesta Nit Santíssima amb la glòria de la Resurrecció del Senyor, desvetlleu en la vostra Església la consciència de ser fills de Déu, a fi que renovats en el cos i en l’esperit, us servim
amb fidelitat. Amén, per sempre.
Ai,
les nits de san Joan de la Creu: “En una noche oscura/ con ansias en amores
inflamada/ Oh dichosa ventura/ Salí sin ser notada,/ estando ya micasa
sosegada. (Subida del monte Carmelo. Tota la poesia, encara que per ara m’és inaccessible!)
Glòria,
sí, glòria! No vàrem llegir al capítol 17 de l’evangelista Joan: “Pare ha
arribat la meva Hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui”?
Ressonarà ara amb més ímpetu després de les aturades quaresmals aquest Glòria
que posa música de banda a banda, de Nadal a Pasqua, de l’Encarnació a la
Redempció. Pau sintetitza allò bo i millor de la nostra vida cristiana: “En
lloança de la vostra glòria”
Desvetlleu,
una vegada més, mai serà prou; espavileu, poseu vigor i profunditat a la
mirada: ai, altra vegada sant Joan de la Creu, ara al Cántico espiritual.
Descubre tu presencia,/ y máteme tu vista y hermosura;/ mira que la dolencia de
amor, que no se cura/ sino con la presencia y la figura. ¡Oh cristalina
fuente,/ si en esos tus semblantes plateados,/ formases de repente/ los ojos
deseados,/ que tengo en mis entrañas dibujados!
En
la vostra Església, massa endormiscada en el seu no saber, per no haver-ho
experimentat. Rahner, ho hem oblidat, i és llàstima, no hi ha dubte. “No et
recordis de les meves ignoràncies”.
La
consciència: La sensibilitat, més encara, el tenir present, permanentment
actualitzat en la ment i en el cor i en tot el nostre ser i fer. Arreu. Tota
transformació espiritual comença amb el prendre consciència. Atenció plena en
els presents que Déu ens obsequia.
De
ser fills de Déu: aquest és el nucli mateix del do pasqual: “fills en el
Fill. Co-batejats i conressuscitats. Atenció a la Carta de Pau als colossencs:
Llegir-la poc a poc. Tota sencera: va de divins deures. Paraula de Déu
precisament adreçada a nosaltres. Abast més enllà d’aquesta vida, atenció!
Vàrem començar per la Carta als Efesis, continuem per la dels colossencs i
acabarem, per ara, amb la dirigida als filipencs.
A
fi que, finalitat activa, acció assegurada, demanada, cercada, obtinguda i
agraïda.
Renovats:
la gran paraula, la gran acció de Jesús Ressucitat. Nicodem ens en podria dir
quelcom. Re-nascuts moltes vegades, tantes com accions “fortes” l’Esperit Sant
ens ofereixi. Jesús l’Home Nou. Nosaltres en expectativa. “Heus ací que ho faré
tot nou”. Us oblidareu dels vostres mateixos oblits passats. Viureu un present
present, ai, Senyor.
En
el cos: què n’és de preciosas aquesta constatació. No hi ha espiritualitat possible, prescindint,
oblidant, censurant el reflex potent del goig pasqual en el cos. Un dolç mirar,
un “apa, somriu que Déu t’estima”, una mà que sap d’amistat i de fraternitat,
uns braços promptes a l’abraçada, un genolls flectats davant de tanta presència
divina.
I
en l’esperit: en tot el nostre ésser sense distincions, ni menysteniments.
Som esperit i som vida. La que ens ofereix l’Esperit Sant promès i tramès. A
Jesucrist gràcies per l’enviament d’un altre Consolador, Guia, Ànima de la nostra
ànima.
Us
servim: La gran lliçó del darrer Sopar. Servir és la culminació de l’amor.
Sempre que en tinguem ocasió. A començar per les coses petites i anònimes. Com
si fossin donació de llavors de Resurrecció.
Amb
fidelitat: aquí reneixen tots els pactes, totes les aliances pactades entre
un Déu que no respon res més que amb un indefectible Amor fidel. Marca d’origen. Miro l’anell que des del baptisme porto
al dit anular, me’l miro amb delectació i amb profunda dilecció. Fidelitat que
ve de fe, de compromís, de creativitat, d’abandó. Foucauld, valeu-me vós que en
sabeu tant.
Per
Jesucrist, el vostre Fill: dit amb convicció, sabent que el que més val de
tota pregària litúrgica és pel fet de ser feta en nom del nostre Redemptor.
Amén:
amb complaença, volent que sigui definitiu.
Diumenge de Pasqua, 1
d’abril del 2018 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada