Homilia del diumenge 31/05/2015 del P. Josep Mª Balcells

GLÒRIA  AL PARE,  AL FILL  I  A  L’ESPERIT  SANT

                                               Com una complementació dels cicles nadalenc i pasquals avui celebrem el do de la nostra fe en la Trinitat. He dit per la fe i podria dir també per la revelació que se’ns ha manifestat àmpliament en la Bíblia. Ho sintetitzaré en unes frases que ens obren als misteris de l’àmbit dels àmbits... Com dir-ho?

                                               “Pare nostre del cel. Santifiqueu el vostre Nom, vingui el vostre Regne, faci’s la vostra voluntat, com es fa en el cel, així també a la terra (Mt 6, 9)

                                               “Aquest és el meu Fill, l’Estimat, en qui tinc posada la meva complaença. Escolteu-lo”. (Mt. 17, 5b)

                                               “Jesús els va parlar: “M’ha esta donat tot poder al cel i a la terra. Aneu, doncs, convertiu tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a observar tot allò que us he manat. I Jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món”. (Mt 28, 18-20)

                                               Això mateix ho podríem pregar juntament amb l’Església d’arreu del món amb l’oració col·lecta d’avui: “Oh Déu Pare, Vós en enviar al món el Verb de veritat i l’Esperit santificador, revelàreu als homes el vostre admirable misteri; concediu-nos que en la professió de la Fe veritable, reconeguem la glòria de la Trinitat eterna i adorem la seva unitat de poder i de majestat”. El mateix es digui del “Te Deum laudamus...

                                               Del “Catecisme sabem que el nostre primer deure joiós és venerar i servir Déu, que és el nostre primer origen i el nostre fi últim. Res no podem preferir per damunt de Déu i amb res no podem substituir-lo. Déu es revela, però contínua essent un misteri impenetrable. Diu sant Agustí: “Si l’has comprès no és Déu”. La raó deixa pas a la FE

                                               El misteri  de la Santíssima Trinitat és el misteri central de la nostra fe i de la vida cristiana. Cal ressaltar aquesta segona afirmació, perquè Déu entra de ple en la nostra vida. És la font de tots els altres misteris de la fe, la llum que els il·lumina... tota la història de la salvació no és sinó la història del camí i dels mitjans amb que Déu veritable i únic es revela, ens reconcilia i s’uneix als homes. Déu Pare, amb les “missions” (enviaments) del Fill i de l’Esperit Sant realitza el seu designi benvolent de creació, de redempció i de santificació. Jesús ens va revelar que Déu és Pare: “Ningú no coneix el Fill sinó el Pare, com tampoc ningú no coneix el Pare sinó el Fill i aquells a qui el Fill els vulgui revelar” (Mt 11, 27). Jesús és com “la imatge del Déu invisible” (Col 1, 15) i com la resplendor de la seva glòria i l’empremta de la seva substància”. “Tothom és cridat a la unió amb el Crist, llum del món. D’Ell venim, per Ell vivim i cap a Ell anem”, diu el Vaticà II.

                                               L’Esperit és enviat als apòstols i a l’Església tant pel Pare com en nom del Fill, com pel Fill en persona, després que hagué tornat al Pare. Estarà prop i dins mateix dels deixebles per tal d’ensenyar-los i guiar-los a la veritat plena”. (Jn, 14, 17-18).

                                               De Déu en sabem l’existència (“Jo sóc el que sóc”) i l’essència (“Déu és Amor”) per les successives manifestacions  en la naturalesa i el cosmos, en la participació en la gràcia i en el creixement en la veritat, bondat i bellesa que ens va obrint els ulls de la Fe i del cor de mica en mica. “L’amor –diu sant Tomàs- es dóna entre iguals o fa iguals als que en participen o el comparteixen”. Aquest és l’origen i la finalitat de tota l’obra del Regne de Déu i de l’evangelització o del viure diví-humà en creixença. El sentit primordial i la finalitat del nostre viure és ser i sentir-se cada cop més fills adoptius de Déu, per la seva crida i amorosa destinació. Som amor en l’Amor. Hi ha una explícita i sempre sorprenent crida, designi de comunió en Déu. El fi últim de la “creació, regeneració i santificació” és entrar  i romandre en la unitat (“sense Mí no podeu fer res”, “solo Dios basta”) de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. Cridats a ser “inhabitats” per la Santíssima Trinitat: “Si algú m’estima, diu el Senyor, guardarà la meva paraula, i el Pare l’estimarà i vindrà a ell, i en ell farem estada”. L’acció de Déu en cada persona és la vivència íntima de les Tres Persones en comunió. “El Pare sempre treballa i jo també treballo”. “Així com el Pare té la vida en si mateix, així també ha donat al Fill de tenir vida en si mateix”. I de la vida del Fill tots nosaltres “en vivim, en ella ens movem i som”. I l’Esperit es santificador i vivificador.

                                               Diem Santíssima a la Trinitat com un reflex  del què se sent al cel de part dels “quatre vivents” que no paren de dir nit i dia: “Sant, sant, sant és el Senyor, el Déu totpoderós, el qui era, el qui és i el qui ve”. Així, donem glòria, honor i acció de gràcies al qui seu al setial, al qui viu pels segles dels segles”. Un ressò d’aquesta escena de l’Apocalipsi el tenim  en l’himne del “Glòria a Déu” que ennobleix en la litúrgia el culte al Déu viu i vivificador, sobretot en temps de Nadal (encarnació), de Pasqua (redempció) i Pentecosta (santificació).  Ja fa temps que en aquest himne hi trobo com una “pregària del cor” o bé com un “mantra” -si voleu dir-ho així- en la repetició pausada i interior, en dir: US LLOEM,/ US BENEÏM,/ US ADOREM,/ US GLORIFIQUEM,/ US DONEM GRÀCIES/ per la vostra immensa GLÒRIA.

*US LLOEM: us alabem, us cantem, us celebrem; la meva ànima magnifica el Senyor; us exaltem, us exalcem; us donem culte amb cants de festa; aclameu el Senyor; faré l’elogi de les seves meravelles; canteu al Senyor un càntic nou; segons la seva benèvola decisió que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu estimat; santificat sigui el vostre Nom; canteu al Senyor, lloeu el seu nom... el seu nom és el Senyor, celebreu davant d’ell el seu triomf. “Laudes” pregària matinal de l’Església. Els salms amarats de lloances!

*US BENEÏM: Beneït sigui el Senyor, la meva roca; Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; criatures del Senyor beneïu-lo; beneeix el Senyor ànima meva, no t’oblidis dels seus favors; beneït segui el Senyor, Déu d’Israel, perquè ha visitat el seu poble i l’ha redimit; beneiré el Senyor en tot moment. T’exalçaré, Déu meu i Rei meu. Et beneiré dia rere dia, lloaré el teu nom. El “benedictus”; el càntic de Daniel: “Beneïu el Senyor, tota creatura...”.

*US ADOREM: ens prostrem, m’agenollo; reconeix que el Senyor és l’únic Déu ni dalt del cel ni aquí baix a la terra, no n’hi ha d’altre; li donem culte amb santedat i justícia tota la vida. No sóc més que un sospir; sóc terra: Déu em transcendeix; Déu és gran, és immensa la teva grandesa; al Senyor, el teu Déu adoraràs i només a Ell donaràs culte; nosaltres els que donem culte segons l’Esperit de Déu; adoraran el Pare en esperit i veritat.

*US GLORIFIQUEM: Glòria a Déu a dalt del cel; Crist resplendor de la glòria del Pare; el cec va recobrar la vista i el seguia glorificant Déu; hem vist la seva glòria, glòria que rep del Pare com a Fill; si creus veuràs la glòria de Déu; la glòria del meu Pare està en que doneu molt de fruit; Pare, glorifica el teu nom. Vingué llavors una veu del cel: l’he glorificat i encara el glorificaré, a Ell la glòria pels segles. Amén;

*US DONEM GRÀCIES: en tot doneu gràcies, dono gràcies sense parar a Déu; sigueu agraïts; arrelats i edificats en Crist, consolidats en la fe desbordats en acció de gràcies; donar testimoni de l’Evangeli de la gràcia de Déu; va prendre el calze i va donar gràcies; dono gràcies a Déu sense parar per tots vosaltres; eucaristia, acció de gràcies al Pare per Jesucrist; Paraula de Déu. Us donen gràcies; donant gràcies contínuament i per tot a Déu en nom de N. S. Jesucrist; tots deien: Amén, lloança i acció de gràcies al nostre Déu; Sigueu perseverants en l’oració, vetllant en ella amb acció de gràcies.

*PER LA VOSTRA IMMENSA GLÒRIA: Perquè a Ell pertanyen el poder i la glòria.

Tota la Paraula de Déu és un himne a la grandesa única i immensa de Déu: donem-ne gràcies eternament. Els salms són un terreny propici per lloar i donar gràcia sense parar.

            Solemnitat de la Santíssima Trinitat, diumenge 31 de maig del 2015  Sabadell

Homilia de Pentecosta 24/05/2015 del P. Josep Mª Balcells

“REBEU L’ESPERIT”: “L’ESGLÉSIA EN SORTIDA...”

                                               El títol abraça dues frases: la primera de l’Evangeli; i la segona del papa Francesc. Aquesta és la vertadera doble festa que celebrem: l’acompliment de la promesa que ens feu Jesús abans de “tornar al Pare” i la “posada en marxa” de l’Església promoguda, assistida, animada per l’Esperit Sant, que té en Ell com a protagonista de l’evangelització tant als primers temps, com ens ho ha fet palès la lectura continuada que hem anat fent durant el cicle pasqual, com ho és també avui, i a la qual ens impulsa i ens invita insistentment el “nostre” papa Francesc. En tenim una corroboració en l’oració col·lecta de la Missa de Pentecosta: “Oh Déu, Vós per mitjà del misteri que avui celebrem santifiqueu tota l’Església, enmig dels pobles i nacions. Vesseu arreu de la terra els dons de l’Esperit Sant i repetiu en els cors dels qui creuen en Vós allò que la vostra bondat divina va obrar als mateixos inicis de la predicació de l’Evangeli”. El reclam a tornar al frescor dels inicis de l’evangelització és una crida que des de Pau VI fins avui mateix tots els papes ens han demanat com a punt neuràlgic de la nostra vida de cristians, corregint l’habitud de pensar que això és feina dels cridats al ministeri sacerdotal o bé als religiosos. Avui la crida és universal i no es pot dir més obertament de com ho fa el papa Francesc: -“tots som missió”- que de l’Evangelització n’ha fet el punt central del seu servei a tota l’Església. Llegim a “La joia de l’evangeli”: “La proposta és viure en un nivell superior, però no amb menor intensitat: “La vida creix donant-la i s’afebleix en l’aïllament i la comoditat. De fet, els qui més gaudeixen de la vida són els qui deixen la seguretat de la riba i s’apassionen en la missió de comunicar vida als altres”. “Quan l’Església convoca a la tasca evangelitzadora, no fa més que indicar als cristians el veritable dinamisme de la realització personal: “Aquí descobrim una altra llei profunda de la realitat: que la vida s’aconsegueix i madura a mesura que la lliurem per donar vida als altres.  Això és en definitiva: la missió”. “Un anunci renovat ofereix als creients, també als tebis o no practicants, una nova joia en la fe i una fecunditat evangelitzadora. En realitat, el seu centre i essència és sempre el mateix: Crist és l’Evangeli etern. L’Església no deixa d’admirar-se “per la profunditat de la riquesa, de la saviesa i el coneixement de Déu” (Pau). El Sínode del 2012: “La nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana” convoca tothom. En primer lloc s’orienta al creixement dels creients; també a les persones batejades que no viuen les exigències del Baptisme, no tenen pertinença cordial a l’Església i ja no experimenten el consol de la fe, l’Església com a mare sempre atenta, s’esforça perquè visquin una conversió que els retorni la joia de la fe i el desig de comprometre’s amb l’Evangeli. I en tercer lloc: l’evangelització està essencialment connectada amb la proclamació de l’Evangeli als qui no coneixen Jesucrist. Molts d’ells busquen Déu secretament, moguts per la nostàlgia del seu rostre. Tots tenen el dret de rebre l’Evangeli. Els cristians tenen el deure d’anunciar-lo, no com qui imposa una nova obligació, sinó com qui comparteix una joia. L’Església no creix “per proselitisme” sinó “per atracció”. L’evangelització és la tasca primordial de l’Església. L’activitat missionera “representa encara avui dia el major desafiament per a l’Església i la causa  missionera ha de ser la primera”. “¿Què passaria si ens prenguéssim realment de debò aquestes paraules? Simplement reconeixeríem que la sortida missionera és el paradigma de tota obra de l’Església”. L’Església no es reclou, mai no es replega en les seves seguretats, mai no opta per la rigidesa autodefensiva. Sap que ella mateixa ha de créixer en la comprensió de l’Evangeli i en el discerniment dels viaranys de l’Esperit, i llavors no renuncia al bé possible, encara que corri el risc de tacar-se amb el fang del camí. L’Església en sortida  és una Església amb les portes obertes. Sortir cap als altres per arribar a les perifèries humanes...” “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist”.

                                               I entremig d’aquestes urgències evangelitzadores apareix com un esclat de llum, de força, de renovació l’acció permanent de l’Esperit Sant, celebrat avui litúrgicament en la Festa de la Pentecosta. Vell amic i confident de tots els batejats que saben per experiència que la riquesa de gràcia i de presència i de poder i fortalesa en l’Esperit Sant ens acompanya arreu i ens fa sentir Església, missió i proximitat de fe i d’estimació per a tothom. Tots som Fills de Déu i a tothom s’adreça la veu de la paraula i dels silencis profunds on habita el millor de nosaltres i on se senten les respostes al sentit i el secret misteriós de la Vida. Tot ho fecunda l’Esperit Sant que ens ha estat “donat” per viure des de Déu la plenitud humana, transfigurada des del Crist i de l’amor misericordiós del Pare, prefigurat en el Pare del fill pròdig...

                                               En la Pentecosta hi ha un abans i un després. ¿Qui ha vist les actituds porugues dels apòstols àdhuc en els reconeixements del Crist Ressuscitat i els veu ara en missió permanent, seguint aquell “Aneu” encoratjador de Jesús? Feu deixebles meus i bategeu en nom de la trinitat, on l’Esperit es fa “trontoll”, “ventada” i “irrupció” en forma de llengües de foc. Excels símbol que l’ardidesa, de l’incendi de les persones ungides per l’Esperit...  

                                               Fent un senzill recompte de les vegades que l’Esperit surt als Fets dels Apòstols, que millor se’n podrien dir els Fets de l’Esperit Sant, un queda meravellat perquè en compto cinquanta tres mencions. De manera encara més notable és les mencions en les Cartes de sant Pau. N’he comptabilitzat ¡setanta tres! Més discretament en els evangelis, quaranta set, sobretot en Joan. Podem ben dir que l’església neix, creix, s’expandeix a instàncies de l’Esperit. ¿Com és que l’Esperit per a molts batejats i confirmats és un hoste silenciat, mig oblidat, com si no comptés per a la renovació de tot cristià que vol viure com vivia Jesucrist, el qual segons l’evangeli era empès precisament per l’Esperit?

                                               Avui hauria de ser un dia de desgreuge per tants oblits, quan l’Esperit és l’anima de l’Església, és la vida, com la saba que omple tot el teixit vital de les persones obertes a la Comunió dels Sants. Perquè ell és Sant i Santificador i és el fonament de les virtuts (força, increment i descans) teologals: una fe il·luminada, una esperança indefallent i una caritat difosa per tota la persona i en tota l’Església, presa com a misteri, com la qualifica el Vaticà II. Així ho palesa des de bon començament: “Acomplerta l’obra que el Pare va encomanar al Fill aquí a la terra, fou enviat l’Esperit Sant el dia de la Pentecosta perquè santifiqués incessantment l’Església i així els creients tinguessin accés al Pare per mitjà del Crist en un mateix Esperit. És Ell l’Esperit de Vida, la Font d’aigua que rajarà fins a la vida eterna, pel qual el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins que ressusciti en el Crist els seus cossos mortals. L’Esperit habita en l’Església i en el cor dels creients com en un temple, hi prega i hi dóna testimoniatge de l’adopció de fills. Aquesta Església, la qual guia vers la veritat completa, unifica en la comunió i el ministeri i amb diversos dons jeràrquics i carismàtics instrueix i dirigeix, embellint-la amb els seus fruits *. La rejoveneix amb la força de l’Evangeli,”la renova constantment i la condueix a la unió consumanda amb el seu espòs. Car l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Veniu”. Així es manifesta tota l’Església com una multitud aplegada “conformement a la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”.

·         Ga. 5, 22: Amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix.

·         Ef. 4, 11-12. el do de ser apòstols, de ser profetes, de ser evangelitzadors, de ser pastors i mestres.

·         I Cor. 12, 4: són diversos els dons, els serveis, els miracles, però l’Esperit és un de sol.

                                               “Veniu, oh Esperit Sant, aura divina, baixeu del cel als cors que haveu creat. Pentecostès l’obra del Crist culmina: veniu, Amor sagrat”.

                                               “L’Esperit de Déu omple l’univers: Esperit d’Amor, que ens guarda tots en la unitat. L’Esperit de Déu omple l’univers: Esperit d’Amor que ens don’ la força d’estimar”.

            Solemnitat de la Pentecosta, diumenge 24 de maig del 2015   Sabadell

Homilia del diumenge 17/05/2015 del P. Josep Mª Balcells

L’ESGLÉSIA  DEL  PAPA  FRANCESC:  “SORTIM, SORTIM…”

                                               Avui, la Festa de l’Ascensió ens porta a tancar el cercle de la missió que va realitzar Jesucrist, inclosa entre els termes de l’enviament del Pare per regenerar la humanitat i ara, avui, en la seva tornada al Pare. Encarnació i Ascensió.

                                               L’expressió el Pare m’ha enviat surt repetidament sobretot en els escrits de Joan. En compto uns quaranta! Es pot ben dir que tot l’evangeli de Joan es compendia en aquesta frase i n’és com una síntesi de la figura de Jesús i de la seva missió al llarg de tot l’evangeli. Així ho dóna a entendre als seus més íntims. Desborda, ja ho sabem, la idea renovellada de ser el Messies esperat. És el projecte global de la seva vida i de la seva predicació. És el Regne del Pare que estima tothom i que, una vegada acomplert en la seva vida i mort, deixa entendre que ara retorna al Pare que és qui l’ha enviat “no per condemnar el món sinó perquè se salvi per Ell”.

                                               L’Ascensió escenifica visualment tota la centralitat de la missió d’anunciar el Regne del Pare que és el del seu amor a totes les criatures, i que abans del Retorn al Pare deixa l’encàrrec en mans i en el cor dels seus apòstols (=enviats, plenipotenciaris, ambaixadors) i a tots els deixebles de tot temps, de forma que continuïn la seva tasca de fer conèixer el desig patern de Déu de formar una gran família de fills de Déu. La missió fonamental de l’Església de tots els temps és l’actualització d’aquesta comunió de vida amb el Pare, per Jesucrist i en l’Esperit Sant. “Aquesta és la vida eterna: que et coneguin a tu, Pare, i al que has enviat, Jesucrist”. I conclou: “Així com el Pare m’ha enviat, així també jo us envio”. Justament en l’any 1975, Pau VI començava la seva exhortació apostòlica Evangelii Nuntiandi, l’Evangelització del món contemporani, dient: “L’esforç orientat a l’anunci de l’Evangeli als homes del nostre temps, exaltats per l’esperança però al mateix temps pertorbats amb freqüència pel temor i l’angúnia, és, sens dubte, un servei que es presenta a la comunitat cristiana, àdhuc també a tota la humanitat”. Dirà una mica més endavant: “La tasca de l’evangelització de tots els homes constitueix la missió essencial de l’Església ; una tasca i missió que els canvis amplis i profunds de la societat actual fan cada vegada més urgent. Evangelitzar constitueix, en efecte, la joia i vocació pròpia de l’Església, la seva identitat més pregona. Ella existeix per a evangelitzar, és a dir, per a predicar i ensenyar, ser canal del do de la gràcia...

                                               Estem en l’evangeli en el cor del capítol 17 de Joan i faríem bé i santament de llegir-lo i de sentir-lo vivament com el varen sentir els apòstols al Darrer Sopar. És –ho repeteixo- el Testament on Jesús és manifesta amb intimitat total i amb més pregonesa, poc abans de la passió, com a ratificació de tota la seva vida i missió. En aquest capítol es barrejaran els eixos vivencials de Jesús, com ho hem vist aquests darrers diumenges pasquals. Ell ens és el Camí per a accedir a la plenitud de la fe, “oberts els ulls” en la nostra nova manera de veure i de viure. Aquest camí de seguiment viu i vital ens serà una com una “transfusió” de la nova Vida en nosaltres. Així diu: “Aquesta és la vida eterna que et coneguin (experiencialment) a tu, Pare i al que has enviat”. Tot plegat ve a convergir en la veritat de les veritats, és a dir: l’amor donat pel Pare per a l’amor lliurat als altres.

                                               Tot conflueix en les invitacions insistents del Papa Francesc en “la Joia de l’evangeli”, el nucli de la qual és la transformació missionera de l’Església, crida, redescobriment de la vocació d’una Església “en sortida”, dinamisme que ell, Francesc, vol provocar en els creients. Diu: “L’evangelització obeeix al mandat missioner de Jesús: “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i  Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar allò que us he manat”. “En aquests versets es presenta el moment en què el Ressuscitat envia els seus a predicar l’evangeli en tot temps i a tot arreu, de manera que la fe en Ell es difongui en cada racó de la terra. Avui, en aquest “aneu” de Jesús hi ha presents els escenaris i els desafiaments sempre nous de la missió evangelitzadora de l’Església i tots som cridats a aquesta nova “sortida” missionera... Tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli. “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist. Repeteixo aquí per a tota l’Església el que moltes vegades he dit als sacerdots i laics de Buenos Aires: M’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força i el consol de l’amistat  amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida. Més que la por d’equivocar-nos, espero que ens mogui la por de recloure’ns en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Després d’enumerar els desafiaments actuals exclama: “No ens deixem robar l’Evangeli; no ens deixem perdre l’esperança; no ens deixem robar l’ideal de l’amor fratern, sense perdre la joia, l’audàcia i la donació esperançada, ho rubrica amb un “No ens deixem robar la força missionera!”. Tots som deixebles missioners: “la presència  de l’Esperit atorga  als cristians una certa connaturalitat amb les realitats divines i una saviesa que els permet de copsar-les intuïtivament, encara que no tinguin l’instrumental adequat per a expressar-les amb precisió”. “Per suposat que tots som cridats a créixer com evangelitzadors. Procurem al mateix temps una millor formació, un aprofundiment del nostre amor i un testimoniatge més clar de l’Evangeli. En aquest sentit, tots hem de deixar que els altres ens evangelitzin constantment. Tots som cridats a oferir als altres el testimoniatge explícit de l’amor salvífic del Senyor, que més enllà de les nostres imperfeccions ens ofereix la seva proximitat, la seva Paraula, la seva força, i dóna un sentit a la nostra vida. El teu cor sap que no és el mateix la vida sense Ell; llavors això que has descobert, això que t’ajuda a viure i que et dóna una esperança, això és el que necessites comunicar als altres. La nostra imperfecció no ha de ser una excusa ; al contrari, la missió és un estímul constant  per a no quedar-nos en la mediocritat i per a continuar creixent.  L’Església hauria d’iniciar els seus germans –sacerdots, religiosos i laics- en “l’art de l’acompanyament”, perquè tothom aprengui sempre a treure’s les sandàlies davant la terra sagrada de l’altre. Hem de donar al nostre caminar el ritme saludable de proximitat, amb una mirada respectuosa i plena de compassió, però que al mateix temps guareixi, alliberi i encoratgi a madurar en la vida cristiana”.

                                               He anat seleccionant diversos paràgrafs de “La Joia de l’Evangeli”. Tota l’exhortació és plena de suggestions per fer ben nostres les invitacions a viure “en estat” d’evangelització. Ho diré amb el vostre perdó per endavant: No deixem passar aquest cicle pasqual sense prendre la determinació de llegir aquestes fraternes paraules de gràcia del papa Francesc, bé personalment, bé i millor en grup, perquè fer-ho amb altres germans ja inclou de per sí, LA JOIA DE L’EVANGELI.

                                               A les acaballes del seu escrit, Francesc ens diu: “Jo sóc una missió en aquesta terra, i per això sóc en aquest món. Cal reconèixer-se a si mateix com a marcat a foc per aquesta missió d’il·luminar, beneir, vivificar, aixecar, guarir, alliberar. Cada persona és digna del nostre lliurament, perquè és obra de Déu, creatura seva. Ell la va crear a imatge seva, i reflecteix quelcom de la seva glòria. Tot ésser humà és objecte de la tendresa infinita del Senyor, i ell mateix habita en la seva vida. Jesucrist va donar la seva preciosa sang en la creu per aquesta persona. Més enllà de tota aparença, cadascú és immensament sagrat i mereix el nostre afecte i el nostre lliurament. Per això si aconsegueixo ajudar una sola persona a viure millor, això ja justifica el lliurament de la meva vida. És bonic ser poble fidel de Déu. I assolim plenitud quan esbotzem les parets i el cor se’ns omple de rostres i de noms!” Ressò d’un poema de Casaldàliga...

                        Diumenge de l’Ascensió del Senyor, 17 de maig del 2015  Sabadell

Homilia del diumenge 10/04/2015 del P. Josep Mª Balcells

PASQUA: HIMNE  A  L’AMOR  MÉS  GRAN

                                               DÉU ÉS AMOR, com si fos la més cabal definició seva. No pot ser d’altra manera: si no és AMOR, no és Déu. Jesucrist Ressuscitat és l’AMOR. Aquest cop, oh gran sorpresa, és un Déu-Home que ens ho diu amb un to humà, proper, des de les seves entranyes i ressonant en les nostres. I hi afegeix com a aspiració compartida aquest verb “romandre”. Com veieu lligat a l’alegoria del cep i les sarments.

                                               L’amor es viu com un lligam més que afectiu; compromet tots els nostres éssers: el de Crist Ressuscitat, acabada la missió rebuda del Pare, coronada d’una manera aparentment estrident (què en sabem nosaltres d’aquestes exquisideses divino-humanes!) i el nostre –lligam vivencial- que per petit que sigui, té l’ambició de ser total, definitiu, però creixent pel fet de ser humà, perfectible. Anem seguint un procés guiat i exemplificat en el llibre: “El fenomen humà” per Teilhard des de les mateixes entranyes de la matèria (energia) en ascensió helicoïdal fins a les alteses (de les que, ai, no en som gaire conscients) de l’en-amorament o dit també: procés d’amorització que només pot desembocar en ser uns amb el que és U, per definició. Això és justament el des-velament del projecte de Déu, amagat i descobert oportunament en Crist i participat en tota la humanitat i en cadascun de nosaltres, singularment. Gràcies en siguin donades eternament, que diuen els salms o bé, també d’aquest:“Enaltiu el Senyor: que n’és de bo, perdura eternament el seu AMOR”. luia”.

                                               A Joan l’hauríem de llegir, meditar, contemplar de genoll, i amb l’assistència plena, que no ens mancarà mai, de l’Esperit d’Amor, viu i vivificador.  L’AMOR és l’última Veritat de totes les veritats.  Quin desfici té l’Esperit Sant de voler  atansar-nos a successives aproximacions al Déu AMOR, a l’AMOR entranyat i entranyable... Tot crema, dolça flama, dolç cauteri! És la feina encomanada per Jesús a l’Esperit, hores abans de morir. En el seu Testament espiritual se’n fa declaració, revelació. Hauríem de rebre-la amb una gratitud fora de mida; ai, las, quan sabem que no és així! L’Amor del Pare davallant al Fill i Ell vessant-lo en nosaltres!

                                               Avui, en aquest diumenge es clou el tríptic que en aquests tres últims diumenges anem perseguint com una utopia sempre oberta, com un reclam de creixença espiritual. “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Veniu, assaborim, becada a becada, les delicadeses d’un AMOR que és la vida de i en Déu; que és més camí que meta, que és la veritat essencial i fonament(al) del què som (fills de Déu!) i del que serem (vertigen!)  Ens n’ha donat, Joan, certesa plena: Fills en plenitud donada. L’AMOR sempre –si és autèntic- és “donat”. Paraula aquesta aclaridora: ve de Do, és gràcia, és present –regal- que sols es pressent -i no és un joc de paraules-: no anem més enllà, pressentiment, intuïcions... Aquí hi descansarà el nostre ésser. Ja ho deia s. Agustí: “només en vós descansarem. Una etimologia més –i perdoneu-: des-cansar. Treure tot cansament, desig, anhel, fita sospirada de plenitud, només intuïtiva... Endins, és el camí de la vida. Què bé que ens sona, i què gran i desmesurat que ho trobem! Desproporció, asimetria entre cel i terra..!  

                                              

                                               “L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu. Ell ha estat el primer d’estimar-nos; tant (incomprensible, però com hi descansem!) que ha enviat el seu Fill (Pasqua plena) com a víctima propiciatòria pels nostres pecats”. Ara entenc una mica més això de víctima propiciatòria (lliurat voluntàriament diem en començar la consagració). No és més que arribar al final, a l’acompliment d’una missió d’amor, d’un projecte: el de l’AMOR més GRAN, que segons el mateix Crist és donar la VIDA per als seus Amics (no servents), en dir-ho emocionadament als darrers moments i com a Testament Espiritual. I som, comprèn, tots els homes, sense marginació de cap mena, inclusivament que es diu ara: els traspassats, els vivents i els venidors. Estem segellats amb el segell d’un amor indicible, indefectible, que sobrevola totes les mancances de correspondència i d’agraïments oblidats, perquè ens entossudim a ser ¡nosaltres!, quan només podem ser per donació. ¿Què recordem allò de que “sense mi no podeu res?” L’amor de Déu és braços i cor oberts, augurant abraçada i petons. Immerescuts i per això més valuosos, entendridors. Em considero un insipient deixeble de la gran lliçó: estimar. No trabuquem les coses essencials. Amor és donació, només ho saben els vertaders “aimadors”. Passeu per alt, Senyor, les meves ignoràncies, les meves nicieses d’adolescent Narcís, encallat en el seu “ego”,creient-se que tot el món és seu en les camuflades “possessions”. Vaig llegir un article d’en Aragay titulat “No tinc emoticones per explicar el que sento. (De l’ARA del dia de sant Jordi, en el suplement “Llegir i Estimar”, simulant que escriu una adolescent, Giorgina, trabucant hormones amb actituds fonamentals en l’Amor vertader. (No us el perdeu; quina ironia més fina!)   No confonguem els enamoraments amb el “treballós i treballat” amor “en esperit i veritat”. Em fa vergonya constatar-ho en negatiu. “Que el vostre Amor, Senyor, no ens deixi mai, aquesta és l’esperança que posem en Vós”.

                                               Avui deixem que el nostre amor tan petit i esquifit s’ompli del do del vostre Amor i que fem units, mà a la mà, tot fent el camí de la vida. L’amor és obert, és mà distesa que, estrenyent-ne una altra, acarona. Ho veiem en aquestes parelles, mà a la mà, que no tenen edat, que van endavant amb una lluïssor en la mirada. És l’espectacle que irradia, de senzill que és... Feu-nos créixer i “mantenir-nos” en el vostre amor desbordant: “Jo us estimo Tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’A MOR que us tinc”. Més encara: “Jo no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit AMICS, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare” (Ell i el seu Pare no es parlen en paraules, sinó divinament, comunionalment). Embadalits, nosaltres, fem-hi parada llarga... que s’oxigeni i es perfumi tot el nostre ser i obrar. Ai, què petits que som; arrosseguem la síndrome de Peter Pan d’un amor d’infants, possessiu a tot ser-ho... o bé, ¡què adolescents! que arribem a ser. Copio d’un diari, parlant d’uns eterns adolescents (etimologia: “en creixença); en el món d’avui, potser més que mai, desbordant, els precoços adolescents, l’espai vital que els pertocaria, segons els manuals: començant encara púbers i allargant l’adolescència en àmbits de joventut, àdhuc de maduresa immadura, (¡com hi ha món!). Copio, doncs: “L’adolescència és aquest període de desconcert inevitable en el què l’ésser humà es debat entre la independència i el ramat, aquest instant a voltes besllumat com una eternitat en el què tot es confon, ideals i pràctica, missatge i actitud, orgull i tancament, autenticitat i procacitat”.(Parla d’aquelles noies de la pel·lícula Girlhood). No té més importància la cosa...

                                               Deixeu-me acabar com ho fa Joan a l’evangeli: “SÓC JO qui us he escollit per confiar-vos la (meva) missió”. Demaneu al Pare poder ser consistents i no tan trencadissos en la Missió. Com fer-ho? Jesucrist ens diu: “Us mano, (us demano) que us estimeu els uns als altres, TAL com Jo us he estimat” I això ho rubrica com si fos amb una benedicció pasqual: “Us he dit això, perquè tingueu l’alegria que Jo tinc, una alegria ben plena”.

                                               Perquè som tan poc avantatjats, tan fràgils en l’amor a Déu i als germans? Aquests, nosaltres inclosos, només podem créixer, només podem recolzar-nos com a únic fonament sobre el Jo (vertaderament com una au encara sense plomes i sortint del niu desorientada), no sobre l’Ego. Hi ha avui una clara pandèmia d’egos de tota mena i pelatges. Mirem-nos al mirall de les nostres inconsistències i a veure si en els miralls entelats ens veurem amb les nostres màscares o disfresses, diverses segons els estats d’ànim dels nostres egos mutables o mutants. Us recomano la pel·lícula “El cambio” i els comentaris d’en Wayne W. Dyer. Els trobareu editats en DeBolsillo que porta per subtítol: “De la ambición del ego a una vida con sentido”.

                                               ¿Perquè són tan fràgils i trencadissos i de vegades tan poc aterrats els nostres amors, repeteixo? Un amor que no creix i no es fa sostingut, a la llarga decau i no deixa créixer i fruitar el do més important que ens bescanviem –l’amor mutu- i que dóna l’esperança i el goig de “mantenir” –¡paraula d’evangeli!- el cos a cos i l’ànima a ànima com el terreny més viu del nostre viure de cada dia. Jesús hi diu un secret que no podem oblidar: “Jo us estimo Tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els “meus” manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com Jo també observo els manaments del “meu” Pare i em mantinc en l’amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena”. Tornem-ho a llegir, sisplau. Tot plegat fa rodar el cap i el cor. En dir alegria, la de Jesús, hi veiem tota la fulguració de la felicitat que perseguim tantes vegades sense cap nord.

                                               Si m’ho permeteu, voldria posar a la vostra consideració el fet de llegir-vos atentament no sols com a teoria, sinó amb les pràctiques consegüents

un manual de bones pràctiques d’un amor que es fa primavera en el seu exercici concret. Es tracta del llibre: “El amor: la gran oportunidad”. Subtítol: “Tú puedes conseguir un amor duradero”. Temas de hoy. De ediciones Planeta.  L’autor: Rojas Marco. És persona reconeguda en temes de creixement humà i ho enfoca tot sobre la parella. Falta ens fa. Benvingut!  Avui les relacions de la parella són el punt neuràlgic del conviure...

                                               Hem dit que l’AMOR més GRAN era l’apoteosi pasqual, de la qual Pau ja ens en va fer  l’HIMNE, que no és tan sols un cant, sinó una invitació a confrontar-nos-hi de forma sostinguda en el dia a dia, sense saltar-nos-en cap ni un. Fent de la seva “cantata” l’himne des del despuntar de l’alba fins al rogent de ponent. Possiblement fou la lectura de les vostres noces, dic. Pengeu-lo a la nevera o bé en un raconet del vostre mirall. Un repàs repetit pot anar bé per adquirir-ne l’habitud ferma i decidida. Pas solemne a sant Pau; que cada recitació en veu alta tingui ressons de les experiències domèstiques. Convé no fer-nos trampa, bé saltant-nos una “variació” musical o bé enfurrunyats de bon matí, de mala lluna, quan ens permetem de fer-li el salt, per un dia, “un dia és un dia”. Malament. Així no aconseguirem res en la solubilitat de no construir-ne sense interrumpció música i lletra i ressons, ecos en les “muntanyes” (llegeixi’s: les dificultats nostres de cada dia). La vida –diu la Bíblia- és milícia, esforç tenaç, posar-hi el cor. Prou de consideracions sense suc ni bruc. Dono pas a Pau: “I ara us vull mostrar un camí incomparablement més gran.

El qui estima és pacient,

                      és bondadós.

El qui estima no té enveja,

                      no és presumit ni orgullós,

                      no és groller ni egoista,

                      no s’irrita ni es  venja;

                      no s’alegra de la mentida,

                      sinó que troba el goig en la veritat;

                      tot ho excusa,

                      tot ho creu;

                      tot ho espera,

                      tot ho suporta.

La caritat no passarà mai”.

            ¡En el Senyor s’inspirarà el meu himne el dia del Gran Aplec!

          Diumenge VI de Pasqua, 10 de maig del 2015.  Sabadell

Homilia del diumenge 03/05/2015 del P. Josep Mª Balcells

PASQUA :  “HIMNE  A  LA  VIDA!”

                                               Seduïts per l’evangeli de Joan. Ens ha acompanyat, Joan,  aquests diumenges pasquals. Si no ho ha fet fins ara, encara hi som a temps. Joan, a mesura que anava endavant el cicle pasqual, abans de posar-hi el punt final amb la reactualització litúrgica de l’Ascensió i concloure amb la Pentecosta, que ens ha de durar dies i dies, present -a moment i a moment- amb la “beguda de l’Esperit Sant”, ens va endinsant en el misteri de Crist, que consegüentment és el, també misteri, de la seva (nostra) Església, i, per tant en el misteri de cadascú de nosaltres. Atenció, que si no tenim per endavant aquesta Trobada, Manifestació, Revelació de Jesucrist, des que “ens ha obert els ulls de la FE”,  tot el que ens espera, serà debades. Tot té un preu, i els misteris van més enllà, “no tenen preu, són incommensurables”. Poso per enèsima vegada les inspirades paraules de Benet XVI: “Déu és Amor; el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell (I Jn 4,16)  Aquestes paraules de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també consegüent de l’home i del seu camí. A més, en aquest mateix versicle, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”.

                                               “Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. Atenció: “No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la Trobada amb un Esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva!”

                                               “Això hauria d’haver succeït els primers dies de Pasqua, quan Jesús es manifestava als seus apòstols i deixebles perquè fessin el seu acte de FE, més enllà de les contingències de la vida de cadascú. El punt final és l’acte de FE de Tomàs: prostrat als peus de Jesús i dient: “Senyor meu i Déu meu”. Fem l’acte de Fe Personal ara, si no l’hem fet ja abans. Si no, ens perdem els tres diumenges: els dies 29 d’abril i el 3 i 12 de maig, perquè Joan ens il·lustrarà aquests diumenges allò que solemnement diu als apòstols: “Jo Sóc el Camí, la Veritat i la Vida”. Ho farà, com acostumava, amb símbols o paràboles que aniran aprofundint la vivència nova amb i en  Jesús Ressuscitat. Ens il·lustrarà qui, què i com som transformats i configurats amb i EN Ell. Deixem-nos remodelar per Jesucrist, el gran Poeta de la Vida. Crear és la poesia essencial. Deixeu-vos re-crear i re-creem donat la vida-Vida! Tot és nou, nou de trinca!

                                               Jo, amb permís del mateix Jesús, em permeto dir per imperatius litúrgics que ja havent començat el diumenge passat amb la figura del Bon Pastor sabem que Ell és el nostre Camí: Amb l’afegitó del Salm: “El Senyor és el meu Pastor, no em manca res. Seguiu i veureu com Ell ens acompanya arreu on anem. Més que ramat som Comunitat, som Cos, som el seu Seguici. Ara, després de Pasqua, ja no tenim por. Ell ens guarda, ens alimenta, ens coneix i reconeix, cadascú té el seu nom propi posat i reconegut per Ell... Conèixer-nos per la veu, un miracle quotidià. Quin goig quan ens diuen, per telèfon: Què em coneixes?  No faltava més! Sí et conec: dir això va més enllà: Et conec i et reconec. Oh meravella de familiaritat, d’amistat, Vida!

                                               Donem un pas més en profunditat: Avui se’ns mostrarà a bastament jesús ressuscitat com a Vida. No hi ha cap figura més encertada que la de la vinya, imatge tan usada en tot el Vell i el Nou Testament. La vinya és objecte de l’amor delicat de “Nostramo” Hi té posats els ulls i el cor. No podia ser menys, perquè la paraula vinya, amb l’encert d’aquest capítol 15 arriba a la més estreta connexió, unió  i comunió entre el cep i les sarments. Amb aquest inimaginable “sense Mi no podeu res”. Quina manera més entranyable de dir: “Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense Mi no podeu fer res”.

                                               Hem passat de la preposició amb del diumenge passat a l’en d’aquest diumenge. Hi ha hagut un canvi substancial. De proximitat hem passat a intimitat. De confiar-nos a Ell ara ens hi sentim configurats, empeltats; l’amor que ens té ens fa u amb Ell. Comunió, ¿es pot dir d’una altra manera? No ho podem entendre, ¡mal aniria que ho entenguéssim! La vida se’ns torna Vida, de servents ara esdevenim Amics, tot per do, per gràcia. ¡Quin flux de saba divina ens fa fetus, nadons, fills i hereus. Si ens ho haguéssim cregut, perquè ens ho haguessin dit a partir d’experiències viscudes, ara seríem Vida en Ell. Mireu-ho per on vulgueu, diu Agustí, i sereu envaïts de Gràcia per tots costats. “Ai, estar en gràcia, ¡què en sona de diferent de com ens ho deien! Renoveu-vos en l’Esperit. Deixeu-vos prendre per Jesús Ressuscitat! Estem en l’àmbit de Déu. Que la seva saba divina ens sadolli, ens alimenti, ens tonifiqui, ens unifiqui, ens mogui i ens remogui... ¡Ai, què tard que ho hem sentit, experimentat, no de veu de gent estranya que probablement no ho experimentava, sinó de llavis del mateix Crist i del seu Esperit, des de dins... Ser cristià és una altra cosa. Tot, tot, amarat de Vida. L’expressió que surt més al NT, sobretot a Joan en l’evangeli i en la seva primera carta. També en Pau... Els salms tenen com a teló de fons: la VIDA.

                                               Deixarem per al diumenge proper en que serem il·lustrats, introduïts per la paraula de Déu mateix: “Jo sóc” l’última veritat de la vida: l’amor que Déu ens té, en present etern, ens urgeix a l’amor als altres, a tots, tal com Jesús ens ha estimat i ens estima: no hi ha major sentit que donar la Vida per a tothom. Descansem-hi! Ja hi tornarem diumenge vinent. Ara cal que ens embriaguem de VIDA. Som-hi

                                               Aquest és el frontispici de l’evangeli: “A mi m’ha enviat el Pare que viu i Jo visc gràcies al Pare, igualment els qui em mengen a Mi, viuran gràcies a Mi”. Qui mai s’ha atrevit a dir això? ¡O la gran mentida o la més gran veritat dels segles! El capítol sisè de Joan: Jesús és el PA de VIDA. “Qui ve a MI no passarà fam i qui creu EN mi no tindrà mai set. Jo Sóc la Resurrecció i la Vida. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món”. Unes cinquanta vegades surt l’expressió VIDA en l’evangeli de Joan i unes tretze a la seva Carta Primera. Afegim-hi les de Pau i tot esdevé vida, una vida que allarga els seus braços amunt... i es torna Vida amb v alta que dèiem d’infants. Ja estem de sobte en un altre Món. El món de la gràcia, de la vinya, del Cep i les sarments. Mirem la natura que ens envolta i veurem admirativament com rebrolla, com apunta, com llueix, cada bri, cada brot, cada poncella són dos miracles: la natura i el símbol de la “sobrenatura”: ¡Quina prodigalitat, quin bé de Déu!; així som cadascú de nosaltres a ulls de Déu. Les vinyes apunten vida nova. ¡Quin encant, badem, estem fets per a badar. El nen es para i veu tot un món en qualsevol cosa que li concentra la mirada. “Nen, no badis! ¡Ai, com matem l’admiració! Massa pressa, massa lliscar per camins de practicitat mal entesa. Badem, badem: això és el que ens des-resseca ens rejoveniex l’esperit.  ¡Nascuts per sentir la poesia, tota la bellesa se’ns malmet, si no parem compte! D’admirar retrocedim a mirar i no veure i no Viure. Tenim a Joan de la Creu: poeta en viure i en escriure: “El càntico espiritual. L’hauríem de saber de cor: “Mil gracias derramando  / pasó por estos sotos con presura / y yéndolos mirando, con sola su figura / vestidos los dejó de hermosura”. “Descubre tu presencia, / y máteme tu vista y hermosura; / mira que la dolencia / de amor, que no se cura / sino con la presencia y la figura.” “¡Oh cristalina fuente, / si en esos tus semblantes plateados, / formases de repente / los ojos deseados, / que tengo en mis entrañas dibujados!”

                                               Per aquí trobareu un llibre que es titula “La pedagogia del asombro”. Què poca cosa és “l’(a)na(r) fent”. La vida hem de fer que canti. És qüestió, més que res, d’actitud, malgrat els possibles i reals “malgrats”. Reculls allò que sembres. “Sempre positius”. I quan “apreta, apretarà” menys, menys, si saps ser senyor de tu mateix. I quan vingui l’hora de temença (de la prova, de la por), tinguis trempera i troba motivacions per defensar la integritat de la teva vida, millor: Vida. Pensa que al cep hi ha altres sarments, tot ajuda. Deixa’t oxigenar. Una bona funció clorofílica. Els pulmons, bé..., la respiració és molt important: Pausadament: inspirar fins a les entranyes, treure tot el suc millor de l’aire, que és vida, si no és contaminat i expirar la resta, tòxica. I després, vinga: sístole i diàstole. Respirar bé és vida, respirar des de la Fe que és Vida. Una mica de saviesa oriental ens vindria de mil meravelles. Així ho veu i ho viu en Panikkar en el seu llibre “Invitació a la saviesa”. “Deixeu-m’ho dir parafrasejant el poeta (rellegiu El càntic espiritual d’en Maragall!): “I quan vingui aquella hora de saviesa / en què es desvetllin els sentits humans, / feu que siguin molt més penetrants,/ que sense oblidar la immediatesa / ens duguin a descobrir la bellesa / en la Vida tot estant”. Respirem fondament. ¡Unes glopades de poesia, què bé que ens anirien! ¡Ai, les humanitats i les sobrehumanitats perdudes... Estem en temps de “piulades” i no hi ha millors piulades que les dels ocells enmig del silenci alat en ple bosc. Oh, delícia! Massa màquina desconcentradora de la vida-Vida real, ventilador de banalitats, a voltes... Domini del “virtual” enlloc del presencial: paraula més que bonica, to el gran món de les relacions en proïsmes. Mans i cor estan fets per acaronar, per besar, per sentir els batecs de les presències, ai Déu, com ens costa d’aprendre l’essencial.

                                               Déu és la Vida-Vida que, en crear, la posa com anhel en tots els éssers vivents. Tot és vida, seguint les intuïcions de Teilhard, i la vida-Vida fa una ascensió en espiral des de la matèria amunt, amunt: tercera dimensió (la consciència, allò que en diu la noosfera, l’amorització, la sobrevida) fins i tot quarta, en espera de la quinta i definitiva En ELL, (donada, des de “El fenomen humà” a allò que en diu ell mateix “El fenomen cristià”) fins al mateix Crist, punt Omega,  principi i fi de tota evolució, punt central d’arribada de tota la Creació i de la Re-Creació . “Aspirem a dons millors!”. Apuntem el més amunt que es pugui: “A dalt tot convergeix” (lema dels Teilhard). “¿La humanitat encara està “verosa” per a determinats èxtasis?  Pitjor per ella”, escriu el Dr. Crusafont el primer traductor de “El fenómeno humano”. ¿Sabeu quant fa d’aquesta aventura intel·lectual i cristiana? Només seixanta anys! Firma el pròleg a Sabadell, agost del 1955. Visca la Vida i la seva permanent evolució-Evolució! El cristià serà místic, serà espiritual de veres o no serà. Profecia viscuda en el dia a dia, n’est pas! Humanitzar la humanitat, a partir de la proximitat”. ¿Us sona? Casaldàliga.

                                               Havia previst alguns apunts sobre la Vida, a triar, per incentivar-vos, perquè cadascú fes el seu propi Himne a la vida-Vida. Per escrit, ep! Per poder-lo cantar cada dia i per anar-lo fent més dens de natura i de sobrenatura... Serà un altre dia. ¡Gracias a la vida por todo lo que me has dado”. “Confieso que he vivido” “Fills/filles de Déu, tingueu vida eterna, en quarta dimensió, moment a moment...

                                               Acomiadament: ¡Que la Vida, que és Déu, sigui EN tots vosaltres i EN tots aquells que estimeu o hauríeu d’estimar! Ho faig meu, abans de que us ho ofereixi a tots els amics, saludats i estimats. Bon proseguimento, que diuen els italians.

                                   Sabadell, 5 de maig, Diumenge Vè de Pasqua.