Homilia del diumenge 22/09/2019

COMPLEMENTS A… TORNEM  A ESCOLA

                                               Guaiteu-lo, fent riota en males formes, molt “tipical” avui dia; tothom un Salomó en “ciernes”. Títol: “El fals complot” de Arturo San Agustín: “D’alguns fanals de l’enllumenat públic en pengen certes banderoles propagandístiques. Parlo d’aquella campanya d’estiu creada, segons que sembla, per pèssims publicitaris que potser havien militat en l’escoltisme o en un grup catòlic o budista. O potser vegans de fa poc. O llibertadors de conills. Aquesta campanya inútil davant el soroll proposa el SILENCI i davant el CRIT (    )  proposa la CONVERSA i l’eslògan encara més definitiu: Conviure és fàcil. Qui va aprovar aquesta campanya o bé és un incompetent (qui?) o bé és un cínic (Why?). Conviure no ha estat mai fàcil. (Si hi poséssim quelcom de la nostra part...? Sí, idealistes, nosaltres!) I menys en aquesta Barcelona d’ara mateix”. (Raó de més, dic jo!) D’on ve la paraula “chacota” Coromines: “bulla y alegría, mezclada con bromas y carcajadas”, 1517, también portugués , donde significó antiguamente una canción que los rústicos cantaban en coro. Probablemente de la onomatopeya chac, imitativa del ruido que emite el que ríe compulsivamente y del sonido de ciertos instrumentos de música popular (y véase chacona)= danza clásica española bailada con castañuelas, 1592 (empleado también, antiguamente, en el sentido de “bilarina descocada”) Lo mismo  con chacota (véase) , parece ser derivado (ut supra), que imita el ruido (ut supra). Del castellano pasó a las varias lenguas europeas ya en el siglo XVII.  Us estalvio de llegir tot l’article: bochorno, ara hauria de dir...No ens passem de llestos, podríem ensopegar i fer-nos mal.

                                               Del dia 7 de setembre la Pilar Rahola escribia un article titulat Una Festa. No us el perdeu. Parla de la paràbola d’avui sense fer-h’hi esment.

                                               Es també il·lustratiu l’article de Manuel Castells titulat “La llarga marxa de Huawei. No tots són Epulons... Arribo en retard, no hi puc fer més.

Té un avantatge i és que cada dia n’hi ha una de nova. El Sr. Ren Zhengfei fa dos dies, com aquell qui diu, que s’ha “jubilat als 55 anys. Llegeixi’s que l’han jubilat. Ves què hi farem.

                                               Cada dia té la seva sorpresa. Continuarà.

                                               Amb un bon company i amic teníem oberta una amigable controvèrsia. Ell una persona que escrivia llibres i suposo que encara els deu escriure i jo, modestament, no podia ser d’altra manera, que li deia que només llegint bé i acuradament la premsa, un es podia fer una “cultureta” no menyspreable. Ara això sí, no era qüestió de donar-hi una “ullada”, sinó seleccionar els articles de fons i retallar-ne els que fossin de qualitat i subratllar-los i guardar-los als arxius de la memòria. La ullada és pel matí a l’hora d’esmorzar i l’altra operació és per uns dies després, perquè un no té temps per a abastar tanta feinada. Encara, com que no sé escriure llibres, faig el que de molt de temps enrere vaig fent amb certa premsa, polítiques a part que darrerament  ja empudeguen i molt...

                                               Precisament l’altre dia llegia a la premsa local un article sobre Els dillunsos de Cal Llonch. Converses d’un patrici sabadellenc que reunia  interlocutors (quina paraula més bonica aquesta) casa seva, setmana rere setmana, i parlaven, dialogaven sobre l’actualitat. La cosa va funcionar ben poc des del 1924 fins que quedaren estroncats per la més que infausta guerra civil. Em venien unes ganes de fer una cosa semblant, però menys, evidentment. És un somni d’estiu ara que l’hem deixat, precisament avui 23 de setembre. No he dit res.

P. Josep Mª Balcells. 

Dins la setmana de durant l’any litúrgic, 23 – 29 de setembre del 2019. Sabadell

Homilia del diumenge 15/09/2019

TORNEM  A  ESCOLA (1)

                                               Aquests dies són de tràfec i tràfic dens. Pares i fills, fills sobretot, perquè tornen a l’escola. Amb pors per ser la primera vegada o com si ho fos; i amb goigs de “retrobaments”. No vaig més enllà de punts de fantasies o bé de pàgines viscudes... El que no es fa tan explícit per a una gran majoria és que hi tornem tots, vulguem o no. Els pares, els pares en la FE, som padrins de bateig tots. No abandoneu els apadrinats. Hi ha un compromís. Compromís que no exerceixes és un frau.

                                               A la barberia com fem molts, fent temps d’espera,vaig entreveure, només fullejant-lo El Periòdico del divendres de la setmana passada que parlava de que avui estan organitzant-se Escoles de Pares. Brava descoberta!  Jo conec persones que ja fa gairebé cinquanta anys (cinquanta!) que les promovien, les van fer, patir i gaudir, perquè a escola s’hi va a experimentar ambdues coses, que no són coses, sinó actituds, esforços, aprenentatges i moltes coses més, totes de primera necessitat...

                                               Per què dic això tan circumstancial, banal, si voleu? Per una cosa que no n’és tant d’això que dèiem -suara, que diuen els primmirats. Tots hauríem de tornar, si és que la vàrem abandonar, a l’escola d’adults, que som tota la colla a què tenim accés a aquests escrits... Es tracta de “no fugir d’estudi”, com us deia la setmana passada. Només “quatre gats evangèlics” ho han entès! Impertinència: som dels quatre? O n’hem d’esperar un altre que no sigui jo? Anar, tornar, seure, a pupitre doble com en aquells temps, ai!, a l’escola de l’Evangeli.

                                               Permeteu-me tirar endarrere, no us espanteu que va de cosa fina, i tant, finíssima!: “Estem a la dècada dels pretèrits-actuals (?) “seixanta”. Pel qui escriu, ahir mateix com qui diu... Era l’any 64 entre-sessions del Concili Vaticà II: El papa d’aleshores, Pau VI, d’entranyable memòria per a mi. Un místic i d’alguna manera “Hamlet” com el sobreanomenaven els detractors que no entenien la mística, que com deia Machado: “que desprecian lo que ignoran” va fer un viatge a Terra Santa i un dia en el seu pelegrinar, sí, pe-le-gri-nar; no fer el badoc turista..., d’”alguns”: no em digueu quants?, va anar dalerós a visitar la que suposadament (!) fou la llar de la petitona família de Natzaret. Allí hi ha les arrels, el primer pensament dels promotors de la idea inicial de la nostra casa-santuari-església-basílica de la Sagrada Família –cal saber-ho-. Allí, suggereixo d’anar-hi i, en un lloc mig amagat i discret, llegir les paraules sàvies, místiques (no tingueu por!) que va dir contingudament amb goig i, més, letícia espiritual Pau VI, de les quals ara només us en vull donar un petit tast: “La casa de Natzaret és una escola en la qual es comença a conèixer la vida de Crist, és l’escola de l’evangeli. En ella, primer hi aprenem a veure, a escoltar, a meditar, a capir profundament la força, pregona i misteriosa, que hi ha en aquesta revelació del Fill de Déu... Potser hi aprenem fins i tot, sense adonar-nos-en, a imitar-lo”.

                                               “Aquí, certament, percebem la raó i el camí en el qual podem comprendre fàcilment qui és Crist. Aquí aprenem, per damunt de tot, a considerar aquelles coses que es refereixen a la seva estada entre nosaltres i, en certa manera, ens expliquen , com és ara els llocs, els temps, els costums, la conversa, els ritus sagrats, tot allò, finalment, de què Jesús se serví per a manifestar-se al món. Aquí tot té la seva veu, tot té la seva significació”.

                                               “Precisament aquí, en aquesta escola, ens adonem per què s’ha d’observar un disciplina d’esperit el qui vol ser deixeble de Crist i seguir la doctrina de l’evangeli. Ella ens ensenya, de bell antuvi, el silenci. Tant de bo rebrotés en nosaltres sempre el silenci, aquest hàbit mental admirable i necessari, però més ara quan, en la vida massa agitada de la nostra època, ens veiem escomesos per tants estrèpits, per tants clamors i per tantes vociferacions! Oh silenci de Natzaret!” Paro, que si no acabaria fins a citar-vos-el tot”.

                                               Aquí, varen recalar sant Jeroni, Charles de Foucauld i més que no sé... Per què no ens disposem a fer-hi una primordial estada. D’aquí, a nivell humà-diví, ve tot: “Crist ho és tot, i és en tots”. Cadascú sabrà com, quant, de quina manera, creant ambient, ara en diuen àmbit. Això sí, per entrenar-nos suggereixo llegir compassadament “Biografia del silenci”. Una mica foguejats –sense cap pressa podríem anar entrant de puntetes en la intimitat de Déu. Ai, què dic! Sí, sí, moltes vegades sí!

                                               Farem ara uns prolegòmens per iniciar-nos en l’Escola de l’Evangeli:

- sense la capacitat de saber escoltar no hi ha ni escola ni mestre que valguin

- la capacitat d’atenció avui la tenim molt baixa de to, escassa de no res.

- diu S. Weil: “el desig de llum produeix llum. Hi ha veritable desig quan hi ha esforç d’atenció. És realment la llum allò que desitgem, quan qualsevol altre mòbil n’és absent. Malgrat els esforços d’atenció que hàgim fet puguin semblar anys i anys estèrils, un dia, una llum exactament proporcional a aquests esforços inundarà el nostre esperit. Cada esforç afegeix una mica més d’or a un tresor que ni ningú ni res ens el podrà prendre”. Per Weil l’atenció és la clau d’entrada a palaus impensats.

- ítem: tracta de corregir els errors mitjançant l’atenció, no a cops de voluntat

- ítem: estudi i fe. Donat que l’oració no és més que l’atenció en la seva forma més pura, i que l’estudi constitueix una gimnàstica de l’atenció, cada exercici escolar ha de ser una refracció (reflex) de vida espiritual. Fa falta un mètode. Una determinada manera de fer una traducció del llatí, una determinada manera de resoldre un problema de geometria (i no una manera qualsevol), constitueixen la gimnàstica de l’atenció idònea per a aconseguir que aquesta sigui més adequada per a la pregària”.

 - item: Un mètode per a comprendre les imatges, els símbols, etc: No tractar d’interpretar-los, sinó senzillament mirar-los fins que brolli d’ells la llum”

 - ítem: l’atenció absolutament pura i sense mescla és pregària.

 - ítem: no ja comprendre unes quantes coses noves, sinó arribar a comprendre les coses evidents, posant-hi de nostra part i a força de paciència, de treball i de mètode.

 - ítem: els valors autèntics i purs d’allò que  és Veritable, el Bell i allò que és Bo en l’activitat d’un ésser humà s’originen a partir d’un únic i mateic acte, per una determinada aplicació de la plenitud de l’atenció a l’objecte. L’ensenyament no hauria de tenir cap altra finalitat que fer possible l’existència d’un acte com aquest, mitjançant l’exercici d’atenció. Tots els altres beneficis de la instrucció no tenen cap interès.

 - la puresa és la nostra capacitat per a contemplar la taca.

 - íem: La capacitat d’expulsar un pensament d’una vegada per totes és la porta de l’eternitat. L’infinit en un instant.

 - a l’evangeli llegim sovint tocs d’atenció, de desvetllament. Sense anar més lluny, avui llegint a l’evangelista Lluc, Jesús aixecant la vista als deixebles diu: “A vosaltres que escolteu, jo us dic”. A continuació esmenta els verbs d’acció i d’implicació més importants de tot l’evangeli: estimeu, feu als altres allò que voleu que us facin , sigueu compassius, no judiqueu, no condemneu, absoleu, doneu. Al final i va la sentència del bon i millor fer: Déu us farà la mesura que vosaltres hàgiu fet” (Lluc 6, 27– 38)

- l’oració matutina de Jesús, com a bon jueu, començava amb la Paraula Shemà Israel: escolta, atenció, compte. Sense atenció cau la sorpresa, estem fora d’osques, res no prospera. No entra ni surt. Ho diem ben malament. No pot sortir allò que no entra. Una cosa és sentir i una altra oir. Per oir cal atenció. Per a mi és el problema més greu que a més s’accentua de mòbil a mòbil i “passo per què hem toca”. Estem perduts en el marasme de saber, saber coses, notícies, rumors, a-lie-nats. Alineats en la colla dels que saben de tot, sense saber de res. D’on deu venir marasme? Segons en Coromines: de consumpció, esgotament, ve del grec.

- hi ha un barem de capacitat d’atenció, i per tant d’assimilació en la paràbola del sembrador. Jesús solia acabar sovint: “qui tingui oïda que escolti”.

- m’he adonat que per tenir interès, cal posar-li. No és un joc de paraules. És que és avorrit!: posa-li atenció i veuràs com n’és d’interessant. A part de que pugui ser més o menys interessant allò que sents, si li poses interès acabarà essent interessant per a tu. Paraula d’home! En tinc experiència. Sense esforç res no fruita, no fructifica, vull dir...

- entrar en l’esglesiola interna. Cadascú té la seva i cal no ignorar-ho, per fora bruzits, per dins pau i serenor.  Deien els clàssics: pau a la cel·la, fora moltes guerres.Costa de mantenir-s’hi, certament.

- per que hi hagi corrent hem de treure els fusibles. A l’inrevès de l’electricitat. Primer quedar-se a les fosques i anirà fent-se llum de mica en mica. Algú n’ha sortit il·luminat!

- ho deia santa Teresa: cal situar-se. Amb qui parlo, com parlo, com escolto, quant! Els adverbis tenen la seva importància.

                                               Acabem la lliçó inicial. A partir d’ara es recomana un llibre que ens pot introduir on no podem ni somiar. Coratge i “prèmer colzes” El llibre es de Francesc Torralba: “L’art de saber escoltar”.  Vindrà per a exàmens, quedi clar de bon començament. Qui bé comença, té assegurat un final de molta vàlua. Demà segona lliçó. Ens veurem satisfets i amb ganes, espero!. Cadascú presentarà la seva experiència d’atenció, per petita que sigui. Atenció a l’evangeli del diumenge. El gran capítol de les tres paràboles essencials. Encara no heu llegit “El retorn del Fill pròdig”?  Això no s’hi val! Mira que ho hem dit vegades i vegades. Aquesta pot ser la bona.

 PS: totes les cites de Simone Weil són del seu llibre profund a voltes abstrús per a mi La Gravetat i la Gràcia. Ed. Trotta Edició quarta del 2007.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXIV de durant l’any, 15 de setembre del 2019  Sabadell

                                                                                                                                                        

Homilia del diumenge 08/09/2019

                      NO  TINGUEU  POR  D’OBRIR  DE  BAT  A  BAT…

                                               Anava a la recerca del títol, com sempre faig, per obrir horitzons al tema que vull glosar. Aquest evangeli “crema” i volia fer-hi un comentari.

Però si no poso la cançó sencera no es podrà entendre res i/o amb dificultats notables. Passo a posar l’encapçalament de la cançó: “L’Esperit del Senyor vindrà a vosaltres. No tingueu por d’obrir de bat a bat el vostre cor... (atenció!)... al seu amor”. Això és fonamental. L’amor ens és donat i potencialment agradós d’agrair. No puc estimar, si no em ve de “dalt”. És precisament l’Esperit Sant qui s’hi entén en aquests afers. Ara ja podríem llegir cautelosament l’evangeli d’avui. Són quatre “gats vells evangèlics” els que ho entenen... Segueixo amb la cançó:

                                               Ell transformarà les nostres vides,

                                               us donarà un cor per estimar;

                                               serà foc que purifica,

                                               força en l’actuar.

                                               Ell transformarà les nostres penes,

                                               us sabreu fills seus ben estimats;

                                               vostres cors obriu joiosos

                                               A la llibertat.

                                               Ell enfortirà tota feblesa,

                                               us dirà com heu de pregar;

                                               posarà en els vostres llavis

                                               paraules de bondat.

                                               Ell canviarà tota tristesa

                                               pel gran goig de la fraternitat:

                                               Vostres cors obriu joiosos

                                               A la llibertat.

                                               I tornem-hi: L’Esperit del Senyor...

                                               Fa dies que he entrat en una radical sospita dels sospitosos: Nietzsche, Freud i Marx. Pertanyen al segle XIX-XX. Al Déu que neguen jo també m’hi apunto. Són temps gairebé pre-evangèlics, aquells. Avui, les coses discorren per altres vies. La sospita ja em va venir des que les “aproximacions” de diccionari són fetes per persones interessants, però que no respiraven el Déu de Jesucrist, que és el nostre. Acabo de llegir tot un estudi profund per veure que l’expressió Abba Pare-Mare-Avi és la que feia servir Jesús sempre que es dirigia a Déu. I sempre en actituds d’acció de gràcies! Només els alemanys poden escriure aitals coses. L’autor Joaquim Jeremias. El títol: ABBA. El mensaje central del nuevo testamento. De la manera com pregava Jesús en va sortir el Pare nostre, que els primers cristians resaven, al mode dels jueus: matí, migdia i vespre. El problema que acostumem a tenir, una mica o molt, tots els qui vàrem rebre uns “rudiments” (sí, sí, només uns rudiments!) de la FE, és que no és, ni molt menys, qüestió de saber –massa i tot que sabem: pura informació repetitiva!- sinó de sentir trasbalsadament la proximitat de Déu, proximitat “de pell endins”. Se’n va adonar Agustí i es feia aquesta dolguda auto-queixa: Tard us vaig conèixer! Us buscava fora i  vaig descobrir -amb meravella!- que éreu dins i jo tan despistat adollant-me en beuratges forans. Algú li va dir. Encara no estaves prou madur per assaborir-delejar-patir el que és Déu, el Déu de Jesucrist que no es coneix, sinó que s’experimenta. No hi ha Déu sense silenci, sense espais interiors, sense “sentir”, -res de sentimentalismes ni evasions, ni fugir d’estudi-. Ho dic bé: “no fugir d’estudi”, si no hi ha estudi no hi ha saber. Massa informacions i poques connexions. Hem deixat els estudis a mig acabar.

                                               No em seguiu, però ho he de dir. Estic llegint un llibre que de temps volia llegir i es diu “El llop estepari”. No l’he acabat, però aquestes soles pàgines m’han colpit, fet pensar; potser diré una boutade, ja m’ho perdonareu. Hi faig una lectura “a lo divino” és a dir amb pautes evangèliques. Quina repassada que ens fa al nostre ineludible “ser burgés”. No ho diríeu mai: i ara, què diu aquest? M’ha fet pensar la mediocritat –perdoneu l’expressió, primer me l’aplico a mi mateix- de com vivim la FE.  Com podem llegir l’evangeli d’avui i no passar ràpidament sense socarrimar-nos de valent! Fa temps que l’Església va de “rebaixes”. Les nostres. Això no és crítica sinó asseveració, autoinculpabilització. Avui, el papa Francesc, de quan en quan, ens envia, unes “andanades”, escomeses per a desvetllar-nos i dir-nos a les clares de tu a tu, que l’evangeli és la més “progre” de totes les invitacions que ens venen d’arreu. Quan algú s’atreveix a dir coses, com les que avui sentirem a l’evangeli, per dins buscarem les excuses del “bon burgés” amagat que portem a l’entranya. Hi és, però que no es digui! Sabeu què? Els Humanismes que ens venen de Grècia, de Roma,  de les Il·lustracions i del Segle de les Llums i de les “pressuposades tenebrors” de les edats mitjanes qui ho havia de dir: paradoxa de les paradoxes, estan rellegits fora d’osques. Mitjania ve del clàssic “ne quid nimis”. Excessos de cap de les maneres! Outsiders, vaja

                                               La gent del poble no escriu llibres, Els qui potser llegim nosaltres estan escrits per “saberuts burgesos”, gent de classe alta. Tenim el cervell ofuscat. Jesús deia: “No tingueu por, petit ramat. A vosaltres se us ha revelat el secret de Déu. Només els senzills. No diu ignorantots. A fe de Déu, què n’és de difícil de ser senzill. A cau d’orella us puc dir: “És cosa i do de Déu”, sabíeu?

                                               Com és que els cristians de generacions i generacions em mamat la burgesia espiritual, cultural, humana. Quantes vegades llegint darrerament Hess he pensat en Simone Weil. “Vint-i-quatre raons per no ser batejada”. Més evangèlica ella que nosaltres. La mèdia vita la portem a l’esquena i no ens la veiem...

                                               Que no hi ha cap contradicció entre l’amor a Crist-Déu i Senyor nostre i els amors consagrats: pares-fills; parella, germans, amics... EN Crist podem englobar tot el que és humà i diví. Per gràcia, sempre. Ho creus això? Hess parla dels “immortals”. Nietzsche hi respira per tot arreu. Ha matat el seu déu. Ben matat sigui! No és el Déu únic, Pare de Nostre Senyor Jesucrist. En el fons: fora idolatries!

                                               No vull escandalitzar ningú! Qui sóc jo per fer-ho? Ara bé, cal pensar en “calcular les despeses”: Totes les masses piquen. I tant! Alerta a no enganyar-nos a nosaltres mateixos. No sóc cap incendiari, pobre de mi! És que no hem entès que hem de ser pacients, tendres, dialogants, comprensius, inclusius, tot el que vulgueu, però el ressò de l’evangeli que ens arribi net, clar, rotund, encoratjador, Tot el que no sigui això, no ve de l’evangeli. Jesús després d’autentificar que els humils han estat cridats a primerejar, afegeix: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega és lleugera”. El meu jou –sí, sí, jou: al costat portem el mateix Crist. El jou és cosa de dos!  Conjugal, d’aquí ve. La força abassegadora dels simbolismes.

                                               Estic obnubilat. Ho pensava ahir travessant la plaça de Catalunya. “Senyor, deixeu-me veure la claror (!) -posa claror- de la vostra mirada. Ai, la vostra mirada. Això és una altra cosa! Feu que el vostre servent aprengui els decrets.

                                                

                                               Llegia de sant Bernat: “L’amor és suficient en si mateix, és plaent per si mateix, per causa d’ell mateix. Ell mateix s’és mèrit, ell mateix s’és premi. L’amor no busca causa ni fruit fora d’ell; el seu fruit és el seu ús. Estimo perquè estimo, estimo per estimar”. I segueix... La solució a l’altre full dominical.

(llegiu les pàgines 52,53 i 54 de "El llop estepari" de Proa la butxaca"

P.Josep Mª Balcells 

Diumenge XXIII de durant l’any, 8 de setembre del 2019  Sabadell

Homilia del diumenge 01/09/2019

ÉS  QUAN  SÓC  FEBLE,  QUE  SÓC  FORT

                                               La frase és del gran pedagog cristià Pau, que parla per experiència evangèlica. Paradoxa i més que paradoxa! Tot l’evangeli n’és, com el mateix Jesús, que es va anorrear i que essent ric es va fer pobre per enriquir-nos a tots. No és una endevinalla, és la gran veritat. “a buen entendedor...” Tot és misteri, en Jesús tots els misteris humans hi conflueixen. No hi valen raons –som uns eterns busca-raons!- i així ens va... Aquí, només hi val la inefable -mai tan ben dit- i misteriosa FE.

                                               El gran binomi que sempre es dibuixa en la intransferible biografia existencial es condensa en dos mots: saber VIURE i CONVIURE. Acostumem a dir-ho de la forma en què ho he escrit: Un bell (bon!) viure com a base i fonament d’un bell (bon!) conviure. Així s’ha anat dient sense context ponderat. Avui, jo sostinc que s’ha de donar la preferència i la primacia al conviure que és l’aprenentatge primordial. Segons sigui aquest, serà l’altre. Hem d’intercanviar els termes, perquè la “cosa” funcioni. M’explico: Això ho marca l’ambient abassegador, “descordat”, aparentment lliure, en la tònica tòxica, que passa per “normal” (ai, les normalitats!), per a qui no en sap veure el més endins i  el més a fons... Viure! El veritable viure, com saber-ne? El busilis de la qüestió?

                                               Retinc que la pedra filosofal d’un viure digne, en un temps “exacerbat” d’individualismes com el nostre, inconscients en la major “pandèmia” que s’estén arreu..., és revertir els termes. I tornar a fer el Camí (= procés existencial) a l’inrevés. Del conviure versus el viure. Fins fa ben poc semblava que les coses (actituds, cultiu personal, creixença) anava d’aprendre a viure (amb tots els auto- que vulgueu; de nen a adolescent, jove, madur) per després passar al boscatge per desembardissar, esmolar les pròpies arestes (el conte de l’eriçó de Schopenhauer) i anar polint “l’ego”, immens, avui que sofrim de miopia (?) i arribar pian piano a una convivència almenys acceptable. És a dir compaginar vides: la pròpia amb la dels altres. Etimològicament: acompassar, anant de companys en el camí ral de la vida. Estem a la mateixa pàgina i no podem admetre confondre termes i anar xiulant per compte propi, com si els altres no existissin. Dos egos de front no hi lliguen de cap manera. S’enfronten, no s’afronten, que és tota una altra cosa, i ben diferent. Propugno anar del conviure al viure. Això és nou? Potser no tant, ve-t’ho aquí! Aquí també es verifica allò de l’evangeli que ens ha sortit manta vegada... Ordinals: primer és primer; després ve el segon. Per tant i en conclusió pedagògica humana i divina. La perla existencial serà passar de la pedra a desbastar a cops de mall o de pedra tosca, basta a fer-ne una de “polimentada” a través del conviure al viure “passable”. I com que tot el que és humà és processual–la “condició humana” de què parlen els grans autors: Maragall, Camus, Maritain, Malraux); ara estan ressuscitant el vell-modern: “El discreto” (1646!) i “Oráculo manual y arte de prudencia de Baltasar Gracián) (1647!), mentrestant nosaltres anant ballant, absents de nosaltres mateixos. I vinga festivals per remoure l’esquelet... Perdoneu. Cadascú prima el que creu que és el millor per al propi progrés... En síntesi: Del bon conviure es va passant a un viure il·luminant. Així mateix. Aprendre a viure passa definitivament, a parer meu, pel “bell, costerut” conviure en primer lloc, primàriament. Les coses s’han revertit. Mai com ara la “socialització” ha de prendre la primacia de la“pedagogia existencial”. Ho haurien de proposar les pedagogies eclesials.

                                               Aquests darrers dies llegia “Notícia de Catalunya” del preclar Vicens Vives, que hi fa una recerca històrica sobre la fisonomia del català, abordant la síntesi de Seny i Rauxa, ja clàssica. Us podria recomanar –cosa que avui ho tolerem amb la boca xica!- que només seria més que suficient, la dedicatòria -hi tinc mania a desentranyar-la, perquè és posa com a punt final-; més el primer capítol que porta aquest significatiu títol: “Conèixer-nos” i l’últim en què malda per arribar a una “aproximació” (tot intent d’arribar a definir la persona –i encara pitjor un persona col·lectiva- és un gran despropòsit. Tots, tothom és peça única i evolutiva i sorprenent, si viu sobretot convivint. I tots si vivim de veritat anem passant de pedra tosca, tallada per anar-nos convertint –seria fortuna i treball, topades, cops de destrals embolicades o nues- en pedres polimentades, aptes per la lluita de cada dia. No cal destralar, perquè qui pica, rep. La violència engendra violència, la pau porta pau. Oh gran descoberta, aquesta!

                                               Les “aproximacions”, -quin és el meu pròxim?- ens ajuden a conèixer-nos millor (el primer capítol d’en Vicens Vives), serveixen per veure només una mica el tarannà de l’home mig!, que no existeix, però pot il·luminar el procés-progrés a fer en la lluita (parresia, resiliència, “agón” ve d’agonia, etimològicament, anar desperts, per fer atenció al com viure). Allí, a l’últim capítol ens fa veure (espectadors de la condició humana concreta, la dels nostres ancestres) com van les “coses” que ens pertoquen, les nostres, amb perspectiva històrica. El llibre en una segona i definitiva edició, que és la que trobarem ara, és la de l’any 60. Han passat gairebé 60 més. Estem en un nou món, però la història ens és mestra de la vida d’avui. Venim d’una història que l’hauríem de conèixer millor... No vull raure en el tòpic. Venim i anem: hi ha les arrels que donen continuïtat i solidesa. Cal no caure en els errors “patris”, “casolans”, diguem-ne com vulguem. L’autor feia una aproximativa! al SENY  I  LA RAUXA. Ara, a la distància de més de mitja centúria, -com vola el temps!- a mi em sembla que hauríem d’invertir els termes i dir-ho al revés: De la RAUXA versus, cap al SENY. Sobreres les explicacions. Cadascú hi pot fer les seves pròpies. Massa rauxa, estem perdudament arrauxats. Quan posarem seny!

                                               I passo a l’evangeli d’avui. Ja només amb l’entrada ja en tindríem prou per escenificar la paràbola que en surt. Hi ha dos pols o punts d’observació. Els fariseus estan a l’expectativa: a veure com actua Jesús? Jesús també fa el mateix, des d’una altra perspectiva, clar. Veient el que passa s’adona de les actituds dels comensals i surt amb una paràbola que devia encendre els colors d’alguns de la fila zero. Jesús sempre sorprèn. Si  no sorprengués, no hi hauria ni misteri ni magisteri. Al final ens parla també a nosaltres mateixos. És la cosa d’una tal pregonesa que no es pot entendre, si la vida conviscuda no es veu-viu des de la FE i des del veure cristià existencial...

                                               Com m’agradaria fer-ne reflexions personals sobre la base de la FE. Veure les coses com Ell les veia, com ho predicava (aquesta paraula em fa tremolar, què puc dir, si jo no ho visc? No puc dir res que no em surti de l’entranya evangèlica! Millor callar, fer silenci perquè cadascú s’enfronti, “prenyats d’experiència evangèlica”, que és en definitiva la pedra polimentada existencial amb que afrontem la lluita més fonda de la nostra quotidianitat... L’evangeli que és el mateix Crist, és ànima i motor de socialització humano-divina, concentra tota la paradoxa, en la que el petit és gran, el que els darrers a arribar primegen, a “aproximar-se com el bon samarità”, o bé allò de Pau –manoi si n’era d’experimentat!-: quan et sents feble és quan ets més fort, perquè Déu s’hi fa present i proactiu. La simplicitat és anar desbastant la complicació, la complexitat del conviure versus viure. Els gerundis cada dia em semblen més humans i divins. Un gerundi és una forma verbal que indica que l’acció es va anant fent... Me n’han anant sortint dos de cop. Indiquen la tasca que es va fent. Ja en parla Vicens Vives: Eina i feina. Ara podríem parlar de la humilitat que és evangèlicament la virtut, actitud fonamental. “Què tens que no ho hagis rebut?”. Que és a la base, a l’arrel del misteri que és ser cristià. Paradoxa de les paradoxes! Obro el diccionari de sinònims i d’antònims. Gresca gran, el país de les meravelles: simplicitat, discreció, senzill, obert, dialogant, “pelat”, probe, magnànim. No em serveix de res el diccionari perquè em posa accents negatius, propis d’una mentalitat “laica”, pitjorativa. Vegeu: tímid, encongit, obedient, dòcil, submís, apocat, curt, pusil·lànim. No hi ha espai per la visió evangèlica! El món a l’inrevés. Encara estem a distàncies siderals d’entendre l’evangeli. Avui vivim en un “espectable farisaic”, constant. I els actors som jos, tus, incommensurables. Recomano -no està bé fer-ho, però sant Pau ho fa sovint i m’és una excusa fàcil- “El cavaller de l’armadura oxidada”. Posem-nos en la pell del cavaller. La pell encara no l’ha descobert. Creu que l’armadura és la seva pell. Don Quixot no mor. Qui mor és Alonso Quijano. Bona nit i tapa’t.

P. Josep Mª Balcells

Setmana XXII de durant l’any, 1 de setembre.   Sabadell