NO TINGUEU
POR D’OBRIR DE BAT A BAT…
Anava
a la recerca del títol, com sempre faig, per obrir horitzons al tema que vull
glosar. Aquest evangeli “crema” i volia fer-hi un comentari.
Però si no poso la cançó sencera no es podrà
entendre res i/o amb dificultats notables. Passo a posar l’encapçalament de la
cançó: “L’Esperit del Senyor vindrà a vosaltres. No tingueu por d’obrir de bat
a bat el vostre cor... (atenció!)... al
seu amor”. Això és fonamental. L’amor ens és donat i potencialment agradós
d’agrair. No puc estimar, si no em ve de “dalt”. És precisament l’Esperit Sant qui
s’hi entén en aquests afers. Ara ja podríem llegir cautelosament l’evangeli
d’avui. Són quatre “gats vells evangèlics” els que ho entenen... Segueixo amb
la cançó:
Ell
transformarà les nostres vides,
us
donarà un cor per estimar;
serà
foc que purifica,
força
en l’actuar.
Ell
transformarà les nostres penes,
us
sabreu fills seus ben estimats;
vostres
cors obriu joiosos
A
la llibertat.
Ell
enfortirà tota feblesa,
us
dirà com heu de pregar;
posarà
en els vostres llavis
paraules
de bondat.
Ell
canviarà tota tristesa
pel
gran goig de la fraternitat:
Vostres
cors obriu joiosos
A
la llibertat.
I
tornem-hi: L’Esperit del Senyor...
Fa
dies que he entrat en una radical sospita dels sospitosos: Nietzsche, Freud i
Marx. Pertanyen al segle XIX-XX. Al Déu que neguen jo també m’hi apunto. Són
temps gairebé pre-evangèlics, aquells. Avui, les coses discorren per altres
vies. La sospita ja em va venir des que les “aproximacions” de diccionari són
fetes per persones interessants, però que no respiraven el Déu de Jesucrist,
que és el nostre. Acabo de llegir tot un estudi profund per veure que l’expressió
Abba Pare-Mare-Avi és la que feia servir Jesús sempre que es dirigia a Déu. I
sempre en actituds d’acció de gràcies! Només els alemanys poden escriure aitals
coses. L’autor Joaquim Jeremias. El títol: ABBA.
El mensaje central del nuevo testamento.
De la manera com pregava Jesús en va sortir el Pare nostre, que els primers
cristians resaven, al mode dels jueus: matí, migdia i vespre. El problema que
acostumem a tenir, una mica o molt, tots els qui vàrem rebre uns “rudiments”
(sí, sí, només uns rudiments!) de la FE, és que no és, ni molt menys, qüestió
de saber –massa i tot que sabem: pura informació repetitiva!- sinó de sentir trasbalsadament la proximitat de
Déu, proximitat “de pell endins”. Se’n va adonar Agustí i es feia aquesta
dolguda auto-queixa: Tard us vaig conèixer! Us buscava fora i vaig descobrir -amb meravella!- que éreu dins
i jo tan despistat adollant-me en beuratges forans. Algú li va dir. Encara no
estaves prou madur per assaborir-delejar-patir el que és Déu, el Déu de
Jesucrist que no es coneix, sinó que s’experimenta.
No hi ha Déu sense silenci, sense espais interiors, sense “sentir”, -res de
sentimentalismes ni evasions, ni fugir d’estudi-. Ho dic bé: “no fugir
d’estudi”, si no hi ha estudi no hi ha saber. Massa informacions i poques
connexions. Hem deixat els estudis a mig acabar.
No
em seguiu, però ho he de dir. Estic llegint un llibre que de temps volia llegir
i es diu “El llop estepari”. No l’he acabat, però aquestes soles pàgines m’han colpit,
fet pensar; potser diré una boutade, ja m’ho perdonareu. Hi faig una lectura “a
lo divino” és a dir amb pautes evangèliques. Quina repassada que ens fa al
nostre ineludible “ser burgés”. No ho diríeu mai: i ara, què diu aquest? M’ha
fet pensar la mediocritat –perdoneu l’expressió, primer me l’aplico a mi
mateix- de com vivim la FE. Com podem
llegir l’evangeli d’avui i no passar ràpidament sense socarrimar-nos de valent!
Fa temps que l’Església va de “rebaixes”. Les nostres. Això no és crítica sinó
asseveració, autoinculpabilització. Avui, el papa Francesc, de quan en quan,
ens envia, unes “andanades”, escomeses per a desvetllar-nos i dir-nos a les
clares de tu a tu, que l’evangeli és la més “progre” de totes les invitacions
que ens venen d’arreu. Quan algú s’atreveix a dir coses, com les que avui
sentirem a l’evangeli, per dins buscarem les excuses del “bon burgés” amagat
que portem a l’entranya. Hi és, però que no es digui! Sabeu què? Els Humanismes
que ens venen de Grècia, de Roma, de les
Il·lustracions i del Segle de les Llums i de les “pressuposades tenebrors” de
les edats mitjanes qui ho havia de dir: paradoxa de les paradoxes, estan
rellegits fora d’osques. Mitjania ve del clàssic “ne quid nimis”. Excessos de
cap de les maneres! Outsiders, vaja
La
gent del poble no escriu llibres, Els qui potser llegim nosaltres estan escrits
per “saberuts burgesos”, gent de classe alta. Tenim el cervell ofuscat. Jesús
deia: “No tingueu por, petit ramat. A vosaltres se us ha revelat el secret de
Déu. Només els senzills. No diu ignorantots. A fe de Déu, què n’és de difícil
de ser senzill. A cau d’orella us puc dir: “És cosa i do de Déu”, sabíeu?
Com
és que els cristians de generacions i generacions em mamat la burgesia
espiritual, cultural, humana. Quantes vegades llegint darrerament Hess he
pensat en Simone Weil. “Vint-i-quatre raons per no ser batejada”. Més
evangèlica ella que nosaltres. La mèdia vita la portem a l’esquena i no ens la
veiem...
Que
no hi ha cap contradicció entre l’amor a Crist-Déu i Senyor nostre i els amors
consagrats: pares-fills; parella, germans, amics... EN Crist podem englobar tot el que és humà i diví. Per gràcia,
sempre. Ho creus això? Hess parla dels “immortals”. Nietzsche hi respira per
tot arreu. Ha matat el seu déu. Ben matat sigui! No és el Déu únic, Pare de
Nostre Senyor Jesucrist. En el fons: fora idolatries!
No
vull escandalitzar ningú! Qui sóc jo per fer-ho? Ara bé, cal pensar en
“calcular les despeses”: Totes les masses piquen. I tant! Alerta a no
enganyar-nos a nosaltres mateixos. No sóc cap incendiari, pobre de mi! És que
no hem entès que hem de ser pacients, tendres, dialogants, comprensius,
inclusius, tot el que vulgueu, però el ressò de l’evangeli que ens arribi net,
clar, rotund, encoratjador, Tot el que no sigui això, no ve de l’evangeli.
Jesús després d’autentificar que els humils han estat cridats a primerejar, afegeix:
“Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar.
Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor i
trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega és lleugera”.
El meu jou –sí, sí, jou: al costat portem el mateix Crist. El jou és cosa de
dos! Conjugal, d’aquí ve. La força
abassegadora dels simbolismes.
Estic
obnubilat. Ho pensava ahir travessant la plaça de Catalunya. “Senyor, deixeu-me
veure la claror (!) -posa claror- de la vostra mirada. Ai, la vostra mirada.
Això és una altra cosa! Feu que el vostre servent aprengui els decrets.
Llegia
de sant Bernat: “L’amor és suficient en si mateix, és plaent per si mateix, per
causa d’ell mateix. Ell mateix s’és mèrit, ell mateix s’és premi. L’amor no
busca causa ni fruit fora d’ell; el seu fruit és el seu ús. Estimo perquè
estimo, estimo per estimar”. I segueix... La solució a l’altre full dominical.
(llegiu les pàgines 52,53 i 54 de "El llop estepari" de Proa la butxaca"
(llegiu les pàgines 52,53 i 54 de "El llop estepari" de Proa la butxaca"
Diumenge
XXIII de durant l’any, 8 de setembre del 2019
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada