COMPLEMENTS
A… TORNEM A ESCOLA
Guaiteu-lo,
fent riota en males formes, molt “tipical” avui dia; tothom un Salomó en
“ciernes”. Títol: “El fals complot” de Arturo San Agustín: “D’alguns
fanals de l’enllumenat públic en pengen certes banderoles propagandístiques.
Parlo d’aquella campanya d’estiu creada, segons que sembla, per pèssims
publicitaris que potser havien militat en l’escoltisme o en un grup catòlic o
budista. O potser vegans de fa poc. O llibertadors de conills. Aquesta campanya
inútil davant el soroll proposa el SILENCI i davant el CRIT ( )
proposa la CONVERSA i l’eslògan encara més definitiu: Conviure és fàcil. Qui va aprovar
aquesta campanya o bé és un incompetent (qui?) o bé és un cínic (Why?). Conviure
no ha estat mai fàcil. (Si hi poséssim quelcom de la nostra part...? Sí,
idealistes, nosaltres!) I menys en aquesta Barcelona d’ara mateix”. (Raó de
més, dic jo!) D’on ve la paraula “chacota” Coromines: “bulla y alegría,
mezclada con bromas y carcajadas”, 1517, también portugués , donde significó
antiguamente una canción que los rústicos cantaban en coro. Probablemente de la
onomatopeya chac, imitativa del ruido
que emite el que ríe compulsivamente y del sonido de ciertos instrumentos de
música popular (y véase chacona)=
danza clásica española bailada con castañuelas, 1592 (empleado también,
antiguamente, en el sentido de “bilarina descocada”) Lo mismo con chacota
(véase) , parece ser derivado (ut supra), que imita el ruido (ut supra). Del
castellano pasó a las varias lenguas europeas ya en el siglo XVII. Us estalvio de llegir tot l’article: bochorno, ara hauria de dir...No ens
passem de llestos, podríem ensopegar i fer-nos mal.
Del
dia 7 de setembre la Pilar Rahola escribia un article titulat Una Festa.
No us el perdeu. Parla de la paràbola d’avui sense fer-h’hi esment.
Es
també il·lustratiu l’article de Manuel Castells titulat “La llarga marxa de
Huawei. No tots són Epulons... Arribo en retard, no hi puc fer més.
Té un avantatge i
és que cada dia n’hi ha una de nova. El Sr. Ren Zhengfei fa dos dies, com
aquell qui diu, que s’ha “jubilat als 55 anys. Llegeixi’s que l’han jubilat. Ves
què hi farem.
Cada
dia té la seva sorpresa. Continuarà.
Amb
un bon company i amic teníem oberta una amigable controvèrsia. Ell una persona que
escrivia llibres i suposo que encara els deu escriure i jo, modestament, no
podia ser d’altra manera, que li deia que només llegint bé i acuradament la
premsa, un es podia fer una “cultureta” no menyspreable. Ara això sí, no era
qüestió de donar-hi una “ullada”, sinó seleccionar els articles de fons i
retallar-ne els que fossin de qualitat i subratllar-los i guardar-los als
arxius de la memòria. La ullada és pel matí a l’hora d’esmorzar i l’altra
operació és per uns dies després, perquè un no té temps per a abastar tanta
feinada. Encara, com que no sé escriure llibres, faig el que de molt de temps
enrere vaig fent amb certa premsa, polítiques a part que darrerament ja empudeguen i molt...
Precisament
l’altre dia llegia a la premsa local un article sobre Els dillunsos de Cal Llonch. Converses d’un patrici sabadellenc que
reunia interlocutors (quina paraula més
bonica aquesta) casa seva, setmana rere setmana, i parlaven, dialogaven sobre
l’actualitat. La cosa va funcionar ben poc des del 1924 fins que quedaren
estroncats per la més que infausta guerra civil. Em venien unes ganes de fer
una cosa semblant, però menys, evidentment. És un somni d’estiu ara que l’hem
deixat, precisament avui 23 de setembre. No he dit res.
Dins la setmana de durant l’any litúrgic, 23 – 29 de setembre del 2019.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada