TORNEM A
ESCOLA (IV)
Recordeu d’on vàrem partir. És de l’al·locució
que feu Pau VI a la Casa de Natzaret el dia 5 de gener de 1964. Comença així,
ho recordem: “La casa de Natzaret és una escola en la qual es comença a
conèixer la vida de Crist: és l’escola de
l’Evangeli. En ella primer aprenem a veure,
a escoltar, a meditar. Convé no perdre paraula de les que emocionadament hi
digué. Ja sabeu que així i aquí la “veiem”, la caseta per no perdre la
mateixa intimitat de que gaudia quan hi vivien Jesús, Josep i Maria: Comença
dient: mireu, paraula rica que conté
tota una pedagogia de les de sempre. Ens explicarem. És ben bé el que fem tots en
pic arribats a un lloc desitjat de veure, “objecte del nostre desig”: badar els
ulls del nostre rostre, i si som profunds, els ulls en podrien dir d’una forma
global i inclusiva de tota una panera de sentits: ulls sorpresos, emotius i
emocionats –depèn!- ulls culturals i convé que algú ens ho digui sense por: ulls de fe, si la tenim...
És
el que ens recomana el seny. És al què ens invita sant Ignasi de Loiola en la
seva més que coneguda “composició de lloc”. Fer-nos conscients d’on estem, quan
hi estem. No és un joc de paraules. Ho diem també amb una paraula de la qual
moltes vegades ni en percebem la densitat. Solem dir: “posem-nos a la presència
de Déu”. Què fem dins nostre en sentir aquesta invitació ? Mirar, en el nostre cas, vol dir “obrir finestres” i percebre -poso
percebre, per no dir el devaluat mirar-; mirar des de dins de les coses i de
les persones. Fer -a ser possible- un declarat i exprés acte de veure
intensament i efectiva. Som el que mirem, mirant-ho volgudament, per bé que
molt sovint ho fem in-conscientment. Som com mirem, on mirem.
Avui
us vull parlar d’un llibret que és pura delícia: “Vers
una espiritualitat dels sentits”. Autor: José Tolentino Mendonça. De
l’editorial Fragmenta. Aquesta setmana el papa Francesc l’ha fet cardenal. Llegint-lo,
anirem entenent tot això d’aprendre a mirar i també dels altres sentits,
que n’hi ha més dels cinc, apresos a l’escola. Diu: “Vers”= igual: camí
i orientació. Igual=: manera de mirar, manera de viure. No tots ho fem de la mateixa manera i sempre a
diferent intensitat. Ara, això, sí, mirar és molt més que
veure. El prefix que apareix, difícilment identificable, transforma mirar en ad-mirar, la qualificació extraordinària
del mirar.
Ai,
constatem que gairebé no ens ensenyen a veure.
El primer que fem -en nàixer- és obrir els ulls. Ja ho diem amb la frase
tòpica: la mare ens “dona a llum”. Després caldria tot un llarg aprenentatge
per passar de veure a mirar. Lliçó essencial per ser la primera; després
ens han d’ensenyar a observar (fixar-nos-hi!), després obrir-nos a la sorpresa
i això quan se’ns ensenya de veritat obra la mirada a l’admiració amb
tot l’estol de les exclamacions que se’n deriven. És el corol·lari de saber
veure les coses i les persones en proximitat
i presència. Avui el virtual se’ns menja el real; mal dit, perquè,
què hi ha dins en els replecs del real? El misteri. Només som capaços d’aproximacions
en tot, ens cal ser, per tant, cauts i prudents. “Això és així! Ep, calma!; no
et precipitis, perquè el marge d’error sempre el tenim en el mirar. Mirem des
de la pròpia “perspectiva”, Ortega ens hi alliçona. Acostumem a quedar-nos a mig camí en allò que ens és essencial i
insubstituïble. Els aprenents a filòsof saben que entre la “veritat de la
realitat, la ídem de la bondat, i de la
bellesa i, encara -en darrer terme- la unitat, del tot s’intercomuniquen . Qui
ens ho ensenya? En darrer terme el mestre és la mateixa vida, però una vida
digna de ser viscuda. En aquest aspecte hem de tornar a escola, a recuperació: Hem d’anar a repàs en formació
contínua en l’exercici de tots els sentits. Avui només ens entrenarem en la mirada.
La fem servir per les coses més nobles i més innobles. És poèticament el nostre talismà o la nostra alienació.
Encetem
amb goig el llibret de referència i ens trobem,
després de fer una repassada pels altres sentits, amb el capitolet que diu “obrir la visió” i hi llegim a mitjà entrada: “Hi ha qui recorda que
la visió no és només un sentit, sinó la síntesi d’un conglomerat de sentits:
el sentit de la intensitat lluminosa, el dels colors, el de la profunditat i la
distància... És un inacabable i fascinant debat. Recordo una confessió que el
poeta italià Tonino Guerra, deia que, a l’igual que els creients , els
agnòstics tenen dubtes. I que, en el seu cas, res no posava més en crisi el seu
agnosticisme que pensar en el miracle absolut que es un ull. Això el deixava
desarmat a les portes del misteri”. Dirà, a continuació, “La mirada és
fonamental per celebrar la trobada amb nosaltres mateixos i amb els altres.
Semblantment, la mirada és essencial per llançar-nos a l’aventura de la recerca de sentit per a la vida”. Ho
deixo així, suaument penjat, perquè seguiu vosaltres mateixos... El capítol que
ve darrere és “Un projecte d’espiritualitat. Ara és el vostre
torn. A vosaltres la paraula.
Em
revé –ai, quina paraula tan preciosa!: re-ve, em re-torna; una
altra que tal! L’expressió de Saint Exupéry: “No mateu Mozart”, no malbaratar
les possibilitats de tota persona, sobretot dels petits. Jo he d’anar més lluny
en el que toca a l’expressió de Pau VI: veure.
Abans he parlat d’una pedagogia montessoriana del veure i del mirar.
Això acaba amb l’expressió bàsica de “veure Déu” en el que considerem
aproximativament quin és el destí últim del viure i conseqüentment del veure: “la
visió de Déu”. Ho diem així, però tot és un admirable no saber. Ara posem
atenció amorosa en el mirar. Que la mirada ens somrigui.
Mirar
com un enamorat, com un investigador, com una mare, com un poeta, com un
profeta. No he llegit mai un poema sobre el mirar com l’assaboreixo en el
Cántico Espiritual del Mestre Joan de la Creu: “Mil gracias derramando,/ pasó
por estos sotos com presura,/ y yéndolos mirando,/ con solo su figura/ vestidos
los dejó de hermosura”. Siguiu llegint-lo vosaltres o, si no, us escriuria tot
el poema, que no té parió.
De
la mateixa grandesa del saber mirar, no podem deixar de dir que el mirar actua
molt directament tant en el conscient com en el subconscient i el mirar
dignifica i intoxica també. I és que l’ull és la pell de l’ànima. El veure pot
ser més neutral, que no ho és tampoc; però el mirar, aquest, arrossega tota la
nostra filosofia del viure. Tinc obert el llibre Intel·ligència Espiritual de Francesc Torralba que ens conduirà per
tots els aspectes novedosos en què es diversifica aquest tipus d’intel·ligència
a la qual no hi estàvem ni acostumats ni n’èrem sabedors. Ja, de bon principi,
en diu que no s’ha de confondre el sentit de la vista amb la intel·ligència
visual, tampoc el cos amb la intel·ligència corporal, ja que, aquella, abasta
aspectes referits a la percepció en un sentit més profund, l’ull, en efecte,
més enllà de dedicar-se al registre passiu d’un món preexistent, és un
instrument privilegiat que es dedica a establir un primer contacte amb tots els
aspectes de la nostra experiència. La densitat de la vida que estem vivint es
manifesta en el nostre mirar. Ens trobem, per altra part en l’encreuat del món
de les tecnologies que d’un cantó poden ser un motiu d’enriquiment, però poden
ser al mateix temps motiu d’empobriment personal, abocats a una successió imparable
de sensacions que per la seva vertiginositat ens maten el ser profunds i ens
fan lliscar en la superficialitat i en la dispersió. El mirar sense quietud
d’esperit no ens afavoreix en la riquesa espiritual. Avui ens enfrontem en el
tema de l’excés en poder processar el que visionem. Experiències n’hi ha sobre les
incapacitats de la concentració. Les experiències més dignament humanes es fan
en la quietud, en la sostenibilitat del veure-mirar-admirar-sorprendre’s. El
NT. està amarat del veure. Gairebé cinc-centes cites hi podem trobar. Jesús ens
fa notar la grandesa i també la nocivitat del mirar. “Tenen ulls però no hi
veuen”, “vosaltres que no havent vist, amb tot creieu: Benaurats sou!
Diumenge
XXVII de durant l’any, 6 d’octubre del 2019.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada