Homilia del diumenge 13/10/2019

TORNEM  A  ESCOLA (v)

                                               Acabem aquest cicle en què ens hem invitat a “tornar a estudi”, com també es deia abans. I ho clourem encara amb les mateixes paraules de Pau VI que ens han donat peu a fer les nostres reflexions. Deia “potser hi aprendrem, fins i tot, sense adonar-nos-en, a imitar Jesús... Aquí hi aprenem, a més a més, la manera de viure en família. Finalment, aquí coneixem la disciplina del treball. Oh casa del fill de l’obrer! És aquí que desitgem entendre i lloar la disciplina severa, però redemptora, del treball humà; volem afirmar aquí la dignitat d’una manera tal que l’experimenti tothom”

                                               Aprendre a con-viure és determinant en tots els estadis de la vida pròpia i la dels altres amb qui es conviu. Cal partir d’aquesta afirmació: aprendre a con-viure per tal d’aprendre a viure. De bones a primeres semblaria que les coses haguessin d’anar a l’inrevés, però el millor aprenentatge per a viure rau precisament en el saber con-viure. Quan l’altre es converteix en un mirall d’un mateix.

                                               Hem de privilegiar “casa nostra”, val a dir la família com l’entrellaç de vides que es tenen en compte les unes amb les altres i que tots col·laborem, pares i fills, a mantenir com a “joia de la casa” és a dir “la intimitat sagrada” que li pertany per definició. Amb els “altres jos” arribem a construir un “nosaltres” que té sentor de comunicació fàcil, de respecte mutu, d’afavorir el creixement de totes les capacitats individuals. Per valorar més el que tenim hauríem d’allargar el nostre pensament i empatia amb els desnonats, els sense sostre, els exiliats que porten l’embalum del que els queda de  “casa” a l’esquena. D’imatges impactants, tantes com vulgueu i arreu...

                                               D’aquesta “comunió en família” el papa Joan Pau II en va dir la “civilització de l’amor”. Així s’expressa en el Document “A l’inici del mil·lenni”: “Fer de l’Església la casa i l’escola de la comunió, aquest és el gran repte que tenim davant nostre en l’inici d’aquest temps. Què significa allò que anomena espiritualitat de comunió? Cal promoure una espiritualitat de la comunió, tot proposant-la com a principi educatiu en tots els llocs on es forma l’home i el cristià..., on es construeixen les famílies i les comunitats. Espiritualitat de la comunió significa capacitat de sentir el germà com un que “em pertany” per saber compartir les seves joies i els seus sofriments, per intuir els seus desigs i atendre les seves necessitats, per oferir-li una vertadera i profunda amistat”.

                                               Defensar la primordialitat de la família és corresponsabilitat de tots els seus membres. No tan sols dels pares. Els fills han d’estar-hi proactius a mesura de les seves capacitats. És anar-nos “domesticant” en el sentit que li dona la Guineu al Petit Príncep de “crear lligams i de crear els propis ritus”. Hem de defensar la família com a molt nostra, dels defores i dels dedins. Construir l’edifici tots a peu d’obra. Col·laborar i servir: dues actituds que formen el nus viu de la família.

                                               No és incidir  en la urbanitat d’antany, que no hi estaria mai de més, ni la civilitat o les bones maneres. És molt més, sabent que “casa nostra” és  el projecte sempre obert d’anar construint-la determinadament. Agafant les premisses de la Intel·ligència espiritual hi trobarem motivacions fecundes a l’hora de “construir” una plataforma educativa i eficient a redós de la família.

                                               És decisiu guanyar la quotidianitat, és en les coses o esdeveniments petits, casolans que es fa ferma la família. Per això és bo recordar el decàleg del papa Joan XXIII. “Només per avui”. “Allò petit és bell” Ernst Schumacher.

                                               Topar, donar-se les mans o caminar junts (Saint Exupéry)

 

                                               Erich Fromm en el seu llibre “L’art d’estimar” ens posa unes premisses de l’amor als altres: tenir-ne cura és a dir tenir preocupació per la vida i pel creixement de l’altre. El respecte sempre i en tot lloc. Respecte ve de respicere =mirar. Mirar benvolent, crear proximitat i presència. Aprofundir en el coneixement de l’altre. donar espai per les sorpreses. No pre-jutjar. Ser responsable de l’altre. “Ets responsable d’allò que has “domesticat” o amb qui has “creat lligams” (Petit Príncep).

                                               L’altre sempre és l’altre. Amb tot, es va creant una xarxa afectuosa d’inter-dependència. Cal crear i respectar els ritus que es van establint.

                                               La tendresa fa intimitat. Petits signes afectuosos

                                               El perdó es fa inevitable per conviure. Ja saben la dita evangèlica: set vegades set. Perdó i oblit han d’anar aparellats. Si no oblido, arribarà un moment en que difícilment perdonarem. No allargassar estats d’ànim rancorosos. Cada dia té el seu afany. No deixis per a demà allò que pots oblidar avui. Fer les paus abans d’anar a dormir.

                                               Som fràgils, aquesta es la “humana mesura”, no podem enlairar massa les expectatives respecte de l’altre. Fixem-nos en els prefixos amagats: con-còrdia, sin-tonia. Mirem primer les pròpies dis-còrdies i les nostres a-sintonies. El viure se’ns fa a voltes costa amunt, precisament per l’a-tonia del conviure. Cal evitar les rutines. Conscienciar-nos de les incomprensions mútues. Evitar els cops en fred...

                                               Cal tenir un bon mètode per a resoldre conflictes. Posar-nos a zero i fer que els nostres sentiments no ens traeixin; cercar símptomes i causes i encetar un bon diàleg. Establir “sentades” regulars i fent una “revisió de vida”.

                                               No mal interpretar. Ser assenyats.

                                               De bon matí començar posant-nos en una bona situació d’ànim per poder entomar les contrarietats del viure o millor per agafar empenta...

                                               No posar la pròpia felicitat en dependència de l’altre; afanya-te-la per tu mateix. Sigues agraït en els petits detalls de cada dia. El servei mai “degut”

                                               Anem massa estressats i això crea relacions tòxiques. La paciència és l’antídot contra les presses i és l’albada de l’esperança.

                                               El bon humor és el bon viure i el bon conviure. Celebreu tot el que es pugui, això oxigena l’àmbit familiar. Sisplau, donar gràcies i saber perdonar. Un deu

                                               És de més bon viure i conviure essent optimista. Cal viure en un present que sigui un “present”, és a dir un regal que ens fem i que fem als altres.

                                               Buscar uns moments de quietud per treure nervis, d’una manera auto-prescrita. No deixis mai de passar uns moments de descans, de rebaixar tensions. Respirar fondo. No ambicionar, ser austers amb nosaltres mateixos.

                                               Ser acollidors, bona capacitat receptiva. Trobar-s’hi bé, tots.

                                               Tenir algun temps per a tu mateix, això et predisposarà per atendre els altres i respectar els seus moments propis. Respectar llocs i temps.

El mestre José Antonio Marina té dos llibres que ens podem ajudar molt: “Aprendre a conviure” i “Aprendre a viure”.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXVIII de durant l’any, 13 de novembre del 2019 Sabadell