Homilia del diumenge 27/10/2019

EL CAVALLER DE L’ARMADURA ROVELLADA

                                               Va de repàs. D’aquest llibre que és autobiogràfic de ple i que té com a teló de fons les reflexions existencials que es feu l’autor en uns moments aparentment delicats. Estava malalt i es veia ja a les últimes; i això precisament el va portar a fer una reflexió sintètica del transcurs de la seva vida, i fou aleshores que va “veure” no solament el què de la seva vida, sinó fins i tot en va poder destriar els successius passos, la trama de les quals el va portar, afortunadament, a fer un canvi notable en el seu viure posterior. No es pot refer una vida si un no es posa al primer encreuament de camins per desfer els passos mal fets. El llibre del qual se n’han fet més d’un milió d’exemplars. Ha merescut que un psicòleg de nota en fes un seguiment pas a pas per desentrellar les seves fites de creixement personal. Un llibre iniciàtic.

 

                                               Tornar a llegir un llibre que ens ha plagut i que ens ha fet reflexionar és un bon motiu per entrar-hi de nou, tant i més si ens hi farà de torsimany en Carlos Velasco amb el seu llibre “Las enseñanzas del caballero de la armadura oxidada”.

                                               Mireu com comença l’”odissea” del nostre cavaller que ens ajudarà a posar-nos en peu i situació de desfer les possibles  armadures nostres rovellades... Veureu que té un redactat com si fos una còpia o rèplica exacta amb l’inflat fariseu que “paoneja” davant de Déu i de tothom que el vegi i que a tal efecte munta a cavall de la seva “ruqueria”(!). Diu l’evangeli d’avui que uns fariseus que són protagonistes d’una “tragicomèdia bufa” (!), envanits “es refiaven que  eren justos i tenien per no res a tots els altres”. “Drets” pregaven: “Us dono gràcies per que no sóc com els altres”. Faig això i allò. Ni sóc “com aquest cobrador d’impostos...”  Obriu el llibre del Cavaller. Comença així a tall de conte: “Fa molt de temps, en una terra llunyana (“el nom de la qual no vull recordar-me’n”) vivia un Cavaller que es tenia per bo, amable i afectuós. Feia tot allò que fan els cavallers bons, amables i afectuosos (com Don Quixot)... Era famós per la seva armadura... “Tan bon punt sentia a parlar d’una croada es posava la seva lluent (i enlluernadora) armadura, pujava al seu cavall i sortia al galop en qualsevol direcció...” Ja tenim la superposició dels dos protagonistes: fariseu en cavaller, cavaller en fariseu...

                                               Només uns apunts per a començar-nos a endinsar en la “trama” de l’aparent “conte” que diu molt més del que de  primeres llegim:

                                               - Per sota de qualsevol “reconeixement” hi ha un coneixement que a la llarga ens pot descobrir fibres de la nostra ignorada identitat.

                                               - Per construir cal primer “deconstruir”, anant perdent peces de la nostra orgullosa armadura.

                                               - Després d’anar edificant en fals hem de “sotraguejar-nos” a fi d’anar més lliures d’impedimenta i en perdre en realitat guanyem.

                                               -No és gens assenyat posar-nos en “comparació” amb els altres. En realitat veus els defectes que en els altres que no saps veure en tu mateix.

                                               - A l’hora de veure’ns bé cal tenir present i ponderant-ho allò que alguns altres veuen en nosaltres i que són prou valents per ser sincers amb nosaltres. Sense pensar que ens ho diuen amb afany de molestar-nos. Finestra de Johari.

                                               - Per “descobrir” com som cal observar-nos en “el mirall de les veritats” (la madrastra de la Blancaneus!). Costa molt ser a la vegada jutge i part en el judici de nosaltres mateixos.

                                               -Hi ha uns ensuperbiments durs i altres que són tous i  tendres. Quan passem d’aquells a aquests altres, comencem a anar per bon i millor camí. Hi ha sempre un toc de bon humor en veure’ns sense rancúnia i somrient-nos a nosaltres mateixos. Saber passar de la tragèdia a la comèdia...

                                               - De l’haver de “demostrar” a passar a tenir dubtes de les nostres incongruències i contradiccions.  Més que “demostrar”, cal només “mostrar”.

                                               - L’armadura és la pantalla per “apantallar” els nostres dèficits, les nostres pors, el que pretenem ser, bo i sabent que no som o tenim.

                                               - La humilitat mai és des del començament. Cal haver viscut per a començar a desfer les nostres bastides. Què són, si no, bastides les nostres armadures existencials. Pegades a la pell, com si hi fossin adherides. No cauen soles, no; cal que els topants de la vida en les arrenquin; i viure-ho fa mal...

                                               - Aparentar –la pandèmia d’avui dia- és el camí de “posar-nos les armadures. Ai instagram i matusseries nostrades!

                                               - El silenci quan és llum –no sempre ho és, ni de bon tros!- ens ajuda a trobar camins inèdits nostres, fruit de nuar i desnuar...

                                               - “El rei que sap que és un mortal com els altres no juga a ser vist i admirat amb vestimentes reials. Sabent que va nu, ens diu: “Sóc prou savi per veure que estic encallat i per tornar una vegada i altra al “Castell del Silenci”, a la buidor del “no-saber” per anar aprenent coses i més coses de mi mateix.

                                                - Romandre en silenci és quelcom més que no enraonar. Precisament quan estic amb els altres “pretenc projectar la millor imatge de mi mateix. A casa vaig en sabatilles; a  vegades no tinc el respecte que guardo a fora...

                                                - Fa por l’estremiment de trobar-se sol; i pitjor de sentir-se’n. Per això en defugim més del que ens ho creiem...

                                               - Pas de la por... a tenir “consciència”: saber i tenir ètica.

                                               - Desfer camins, per refer-los amb la confiança de saber que “Tots som el nostre potencial de ser “bell, innocent i perfecte”.

                                               - L’autocompassió no arregla res, ans el contrari: ho espatlla tot.

                                               - En el pujar rosts amunt hi ha una doble acció:
desfer primer i un nou fer: aquest ens dona més lleugeresa. L’ànim i ànims ens donen forces de flaquesa.

                                               - Quan comences a estimar els de prop, en realitat vas estimant els de més lluny.

                                               - Estimar és anar-se tornant tendre, anar traient pues de la convivència. És fer-se amable, estimable.

                                               - L’amor és desprès, com la “pomera”. Dóna pomes sense esperar que la lloïn per fer-ho. L’agraïment i la gratitud van sempre de bracet.

                                               - La veritat és la humilitat i la humilitat és arribar al gran replà per tornar a emprendre nous ànims i seguir pujant, sempre queda a continuació un cim més alterós per fer...

                                               - La saviesa del “deixar-se anar” sense recel ni temors. En evangeli vol dir tenir fe, confiança, abandó. És el vertader símbol de les resurreccions...

                                               - Envanir-se en les “coses de Déu” és no entendre res del que afirma Jesús i del que -en conseqüència-  ens confirma una i altra vegada Pau.

                                               Animem-nos a llegir els dos llibres a la vegada bo i  seguint els passos acompassats dels dos llibres capítol per capítol. De fer-ho, tingueu per no dit res del que us he anat dient també a compàs de la lectura.

P. Josep Mª Balcells. 

Diumenge XXX de durant l’any, 27 d’octubre del 2019.   Sabadell