EL SENYOR
ESTIMA ENTRANYABLEMENT…
...Tot,
tot el que ha creat”. Aquesta expressió la llegim, la preguem, àdhuc la cantem
en el salm responsorial d’avui; salms que per definició són corals en el
sentit més genuí de l’alternança entre un lector (millor que fos un cantor) i
tota l’assemblea, que va intercalant un verset tret del mateix text del salm i que
és el subratllat d’un sentit fort -tant en contingut com a forma de
lloar, és a dir, de la nostra convicció, d’expressar la nostra fe més vívida,
mot aquest que m’agrada per ressaltar la vida que hi vivim, cantant-la. D’aquí
es pot deduir que el salm responsorial és un moment d’intensa pregària. Ja deia
sant Agustí que qui canta és com si pregués dues vegades; això per ponderar, no
el valor quantitatiu, sinó el meravellosament qualitatiu.
El
cant a la litúrgia té una valoració profundament humana i estremida, si en el
cantar hom hi posa la comprensió del que es diu i la joia de cantar-lo,
que fa la pregària cantada com veus en con-còrdia i en sin-tonia i, per tant,
en com-unió. De fet, la màgia de les paraules és el millor secret i goig del qui
les diu, i, puix que les canta, se sent implicat, expressat i totalitzat:
l’assemblea esdevé tota una coral!
Per
uns moments, anem al Document Constitucional sobre la Sagrada Litúrgia del
Vaticà II: “La tradició musical de tota l’Església constitueix un tresor
inestimable, excel·lent per damunt de les altres expressions de l’art, sobretot
perquè el cant sagrat, unit a les paraules, constitueix una part necessària i integral
de la litúrgia solemne. Per això, la música sagrada serà tant més santa, com
més fortament connectada estigui amb l’acció litúrgica expressant, de vegades,
l’oració amb més suavitat o fomentant la unanimitat, o, altres vegades,
enriquint amb més solemnitat els sagrats ritus. L’Església aprova totes les
formes d’art autèntic, adornades amb les qualitats necessàries, i les admet al
culte diví”, tenint present “la finalitat de la música sagrada, que és la glòria
de Déu i la santificació dels fidels”. En efecte, “El nostre
Salvador, a l’últim sopar, la nit en què era lliurat, va establir
el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de
perpetuar pels segles el sacrifici de la creu, fins al seu retorn, deixant així
a la seva estimada Esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i
resurrecció; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit
pasqual, en el qual rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dona en penyora
de la glòria futura”.
“Per
tant, l’Església intenta, amb cura sol·lícita, que els cristians, no
assisteixen a aquest misteri de fe com a espectadors estranys i muts,
sinó que, entenent-lo bé a través de ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada de manera conscient,
piadosa i activa; siguin instruïts per la Paraula de Déu, reconfortats
a la taula del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu, aprenguin a oferir-se
quan s’ofereix la Víctima Immaculada, no solament per les mans del sacerdot
sinó juntament amb ell, i cada dia es trobin més perfectes, per la mediació del Crist, en la unitat amb
Déu i entre ells mateixos, perquè, finalment, Déu sigui tot en tots”.
El
salm responsorial té l’agradosa finalitat de convertir en pregària el contingut
de la primera lectura, la qual interconnecta també sempre amb l’evangeli. Això
hauria de donar un toc de lloança i de gratitud pel miracle més
portentós com és el que Jesucrist es faci presència
i aliment de vida i força en el caminar de cada dia, singularment de cada
diumenge.
Com
podríem millor lloar, beneir, adorar,
glorificar i donar gràcies per la vida creixent que ens és donada. (Cita de
les actituds subratllades en el Glòria de la missa) La resposta conscientment
brodada dona un to d’intimitat i d’excel·lència al moment litúrgic que vivim a
més com a poble en Assemblea constituïda i conviscuda.
Els
salms porten sempre sentor de pregàries del Poble de Déu ja des de l’antigor. Tota
la vida i la litúrgia i la pregària de tot l’Antic Testament en van plens:
preguem com ho feren els patriarques i la mateixa Família Sagrada a Natzaret i
tot al llarg de l’arc de Sant Martí dels cristians de tot temps.
La
paraula salms ve del grec que vol dir col·lecció de poemes per a ser
cantats originàriament. Poesia i cant tot a la vegada. L’expressió original en
hebreu Tehil·lim es tradueix per lloances. Veieu com aquí apunta la
finalitat primordial de tota la litúrgia que és complexivament: “encara que la
sagrada litúrgia sigui, principalment, el culte de la Majestat divina, també
inclou una gran instrucció per al poble fidel, ja que, en la litúrgia, Déu
parla al seu poble; el Crist anuncia encara l’Evangeli. I el poble respon a Déu
amb el cant i l’oració. Més encara, les pregàries dirigides a Déu pel sacerdot
que presideix l’assemblea en nom de Crist, són fetes en nom de tot el poble
sant i de tots el assistents. I, per últim, els senyals visibles de què se
serveix la sagrada litúrgia per a significar les coses divines i invisibles,
han estat escollides pel Crist o per l’Església. Per tant, no solament quan es
llegeix allò que s’ha escrit per a la nostra instrucció (Rom 15, 4), sinó també
quan l’Església prega, canta o fa qualsevol acció, la fe dels fidels és
alimentada, i les seves ànimes s’eleven cap a Déu per oferir-li un homenatge
espiritual i rebre, amb més abundància, la seva gràcia”.
La
poesia ens permet l’actualització d’uns sentiments que marquen tota una
història de persones concretes que es dirigien a Déu, que ara i aquí amb aquests
poemes es fan universals, és a dir, de tot temps.
Llegir
i cantar poemes ens ha de portar a la degustació reactualitzada d’uns
sentiments nascuts d’una experiència de vida que “toca” les fibres més íntimes de l’ésser
humà.
Cal
saber que les repeticions dins d’una mateixa estrofa és una característica del
plectre poètic hebreu. No s’han de considerar com a tals, sinó com a retorns al
tema inicial, pres per tal d’aprofundir matisos nous...
L’espiritualitat
dels salms (Ho trec de la BIC) la formen aquest nucli central: el
(re)coneixement de Déu, l’amor, la misericòrdia i la bondat del Senyor, les
seves intervencions, l’elecció del seu poble... Actituds i conviccions re-viscuts
en la litúrgia i que contenen totes les formes bàsiques de la pregària: la
lloança, el donar gràcies per la Gràcia sobretot, la petició d’ajut...
La
litúrgia per a no allargar-se massa, amb freqüència condensa el contingut i
abreuja el salm. La ponderació és norma en tot l’encaix de la litúrgia dins de
tots els textos per a cada celebració.
Arribats
aquí, cal que cadascú llegeixi i rellegeixi el text del salm d’avui, veient-ne
les afinitats amb les lectures totals de la litúrgia. És un exercici que
hauríem de fer volenterosament abans de cada celebració. En efecte, la
Missa de cada dia comença “abans de la Missa” i conflueix en el teixit vital
del quotidià. Benaurats els qui s’amaren de tots el textos de la Missa, perquè
Déu se’ls revelarà a “oïdes i sentirs” del cor. “Beneiré el vostre Nom per
sempre! Paraula i Vida us hi ajudarà tant i més!
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge
XXXI de durant l’any, 3 de novembre del 2019
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada