EL MISTERI
DE LES TRES
GERMANES (I TRES)
Pugem
a Taüll o anem al MNAC i contemplem la imatge central que està emmarcada amb la
màndorla (=ametlla) a l’àbsis i deixem-nos portar per la lectura segona d’avui
de la carta adreçada... als critians de Colosses i ara a cadascun de nosaltres.
I deixem que la imatge visualitzada de Jesús, Rei i Senyor de tot el “creat”
(de tot, però de tot!) en el seu hieratisme bizantí rubriqui en el nostre cor cristià
aquella expressió final: “Tot és vostre: el món, la vida i la mort, el present
i el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu” (I
Cor 3, 18-23). Això, seguint el camí ascensional de la concepció que abasta el macrocosmos en la seva vastitud; i a partir
del “nanocosmos” pujar en l’evolució de la natura endavant, amunt.... Macro =
en grec significa allò que excedeix a tota ponderació! I “nano”, avui es parla
d’una petitesa microscòpica. La vida ja és present en allò que sant Agustí,
abans de segles ignorants es vivia ja a nivell de “sentits” (de sentir, no de
veure) i que l’anomenava allò més íntim
del nostre íntim, i ell que era un vitalista es va tirar, “abraonat” al defora,
fins que va descobrir que Déu, emperò, era al fons de la seva ànima, per dir-ho
a l’ús d’aquells temps, però en la summitat del dedins... i vaig re-cogitar,
re-capacitar i “vaig anar dins, molt endins a “sentir” el glatir del meu viure.
I aleshores a les seves Confessions, (paraula
que segons els entesos té tres significats: “confessió de pecat, de fe i de
lloança”), ens parla a nivell personalíssim: “l’evocació del passat implica
també el record d’ell en el present i la tensió vers el futur”.
D’Agustí
és ben conegut aquest passatge que el descriu com un recercador de la veritat, guiat per la Providència i al final, exclama
amb el goig de la Veritat assumida que extreu de les Escriptures: “ets gran,
Senyor, i molt digne de ser lloat”. (Salm 144) “Gran és el teu poder i
incommensurable la teva saviesa” (Salm 146) I l’home, part de la Creació, vol
lloar-te; l’home que porta en ell la condició mortal, la confirmació del seu
pecat i la confirmació de que “tu resisteixes els superbs” . (Pe 1, 5). Malgrat
tot, l’home porció de la teva creació, vol lloar-te. Tu l’impulses a que et
lloï, “ja que ens has fet per a Vós i el
nostre cor resta inquiet fins i tant que descansi en Vós!” Així comença el
llibre de les Confessions. Aprofita-ho tu per agafar el ritme paradoxal de que
quant més endins, més es puja. Aquest mateix és el pensar de Teilhard: allò del
lema seu: de la línea helicoïdal de l’anar ensems endavant al temps en
què s’adona que va pujant. I es dona la meravella de que els sentits
no són només percepcions, sinó que realment “senten”. És el que en dirà antropogènesi,
etapa cimal de la cosmogènesi. “El
medi diví” és el seu pensament i la seva espiritualitat cristocèntrica. Punt final de
l’exordi.
Abans
–i ara, sobretot!- un es creia que per estar superficialment in-formats
juxtaposant informacions a informacions ja sabíem veure-hi; el nostre veure era
un veure-hi planament, superficialment. Faltava “processar-ho” per treure’n una
aproximació a la “realitat”. Si no hi ha “experiència”, no hi ha nivell humà.
Re-cogitar. Veure: tronc, arrels i capçada. Hem d’anar a l’entranya de la
paraula. Totes tenen secrets, àdhuc misteri. Ob-servar vol dir “servar” allò
que observes, capir-ho una mica més... Avui, manquen ob-servadors. Sense
observadors no hi ha analistes. Tota anàlisi suposa tres fases: tesi:
(proposta com a hipòtesi a verificar) versus antítesi: (veure allò que
sospites que hi ha i en fas una contraposició amb allò que no és; ai, els
pre-judicis!) I fer-ne només una precària síntesi, així ja comença un a saber
el principi dels principis d’allò que ja perceps que comences a conèixer... Caldrà
contrastar-ho, d’aquí en podrà sortir una precària con-vicció, disposat a refer
el procés i arribar a tenir con-viccions fermes, principis i valors. Que és
allò que manca, més aviat avui en dia...
Per
què he donat aquestes voltes? Per una raó molt senzilla que no exclou sinó que
més aviat invita a ser dis-cret I ara, aterro, amb permís. Avui toca
parlar de la Caritat, Amor. Dues
paraules maculades mancants de sentit, com
a virtut teologal. Repeteixo com ho he fet en les dues setmanes
passades. Virtut força, convicció, impuls, referida a Déu primàriament i
als germans que som tots els humans, com a principis i meta i com a camí de fe
esperançada o bé d’esperança que és fiada... Ja tenim les tres germanes juntes
al final del camí. Ara, la joveneta Caritat” agafa l’herència de totes tres.
Ella é la que tusta el baldó de la porta del cel. “A Maria Puríssima”!. Passi,
passi!. I venen les grans abraçades que segellen el temps i el lloc... Aquí tot
és un avui per sempre, això és el misteri de la casa del PARE.
Em
permeto de dir, primer per a mi i després respectuosament per a d’altres que avui no sabem estimar, ja a nivell humà
de tocar de peus a terra, però aixecant-los un xic... Avui, la gent no madurem
a temps. Falten antecedents i referents humans!; i conseqüentment la comprensió
de que per a ser humans en sentit propi: (demano perdó!) maturands (adverbi per
indicar sostinguts exercicis) calen la prova i maduresa oberta de les virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança. Què vol dir virtut
(hàbit i força impel·lent)? Cardinals?: bàsiques, que són els perns
sobre què s’estintola l’estructura de la personalitat que va prenent força,
visió, coratge i sostenibilitat. L’adultesa s’hauria de viure en un bon
nivell d’exercici d’aquests eixos que configuren i consoliden una personalitat
treballada.
Avui,
un bon feix o menat de nosaltres, no tenim, potser, la solidesa per viure
proactivament, feliçment, en sentit moderat i discret la vida madura. Avui,
estem en un ambient, que si et deixes “portar” i tots -qui més qui menys- som
no portants, sinó “portats”, empesos per l’ofegador ambient individualista,
narcisista, de l’aparença, el prosceni... Ho dic? De l’auto-mentida... Tenim
una adolescència (=creixença) que s’allarga i envaeix trams de vida pretesament
madurs i responsables. I ens anem socarrimant, cremant a voltes i som eterns
Peter Pan, que necessitem una mare (o substitucions aleatòries, simbiòtiques)
que ens doni calor, protecció i empara. Voldríem tornar -es diu per metàfora- al
si càlid de la mare amb reflexos immadurs de regressió. Re-gressió vol dir anar
donant passos enrere amb instint possessiu “cercant miratges lluny de la mar”:
aquí la mar és símbol de la mar oceànica. Signe clar d’immaduresa que obra
només per supervivència, quan hauríem d’estar en situacions de “sopravivència”
- en diem transcendències, allò que ens permet sentir-nos vius i creatius. Les
lleis de l’entropia, recessions, el sentir-nos falsament il·luminats i
calents (?) per fora, i possiblement freds,
gèlids per dins. La gravetat com a llei contrastant de la gràcia. (Simone Weil
citada ja per Fromm!)
Aquestes
reflexions me les he anat fent, perquè ja només a nivells humans o humanistes
hi ha més pocs que molts que no sabem
estimar... Ja deia Casaldàliga que tots ens hauríem de posar a humanitzar
la humanitat...com a deure d’humanitat! Quants anys fa que ho deia en una
entrevista cèlebre amb la Terribes, en ocasió de la concessió de la medalla de
Catalunya? En aquestes, avero el llibre
de principis dels anys ’50, d’Erich Fromm “L’art d’estimar” i ressegueixo la
descripció només, que ja ens resulta insultant! I de que l’amor no és donar
sinó donar-nos i ja ho deia que té unes característiques que pressuposen
una bona maduresa! Vaig a donar una ullada a la última part que és “la
pràctica de l’amor” i em quedo poc menys que glaçat. Un immadur emet
immaduresa; dos immadurs: caos. Tres o quatre convivents, que no connivents:
una màquina travada...
Quan
hàgim parlat, com-partit, irradiat una precària -però preciosa flor d’una
permanència llarga: geranis per exemple- del desig de... estimar (atenció a que el desig de què en parla
l’autor no vol dir fer el papallona, fer el donjuanisme, o fer el “tancredo”),
quan hàgim fet una petitona experiència d’amor humà (sense excloure “quan sigui” l’amor sexual,
evidentment) i comencem a saber “transcendir transcendint”, aleshores podrem
parlar, compartir amb exultança irradiant de la Virtut de la CARITAT, una de
les tres trigèmines que no demana “la caritat, sinó que la ofereix”. Estem
habituats, per les lectures dels evangelis, a demanar augment de FE, i quan la
vida ofereix el cantó dur de la lluita per la vida podrem àdhuc demanar un
augment d’ESPERANÇA. Per què no demanem que Déu ens doni un augment de
CARITAT, de la bona, que és la que sempre serà do i gràcia de Déu i que ens
farà obrir el cor i les entranyes a l’amor doble d’estimar Déu i als germans
amb tot el que som i podem i seguim sent “humils”; i ho diu el mateix Fromm! Estimar de veritat-veritat és dels que saben
demanar-ho i és saviesa no accessible als savis. Llegiu-lo, rellegiu-lo, ara a
l’edat nostra passats els X anys. Serà una autèntica des-coberta! Allí, ja es
besllumen les novetats “novedoses” que ara anem fent... Oh, insapiència
nostra!: Orient, iogues, mindfulness i altres invents d’alta generació. Encara
érem llavors, aprenents de ser humans, quan a França ja es llegien autors com
Mounier i Frankl i Bernanos i Claudel i Bloy i Mauriac i tants altres que ja
havien fet diana en unes generacions encara no malmeses o malenteses pels
“Mestres de la sospita”. Tinc davant
dels ulls el llibre del físic David Jou titulat “Déu, Cosmos, Caos” Subtítol:
Horitzons del diàleg entre ciència i religió”. És cridaner el capítol El
dinamisme de la societat. Sagrat i solidaritat. Per emmarcar-ho! Cita Steiner:
“la poesia limita amb Déu, les matemàtiques i la música”.
Llegim
detingudament l’himne a la i de la
CARITAT de Pau en l’epístola primera als corintis (que podríem haver estat
nosaltres mateixos i ara en proposar-nos-la, és com si ens fos enviada a
nosaltres amb segell d’urgència) els capítols 12 i 13 sencers. No vol dir llegir d’una
tirada, sinó amb desig de... Ser sencer vol dir ser d’una peça,
amb personalitat ben personal! Ser persones de convicció (FE i ESPERANÇA) i de
conviccions que convencen! Llegir bé és com mastegar fi!
Hem
començat per un esguard a Crist, fonament bàsic i insubstituïble per a
nosaltres, aprenents a esdevenir “cristiands” (en gerundi!, la forma dels verbs
que m’agrada més). L’amor no passarà MAI. Ho dic en desig, en fe que se’m va
il·luminant de pas en pas, en la coratjosa esperança que no defalleix, en
petició i en lloança. Hem vingut a la vida per a aprendre a estimar. Posem-nos
les botes i endavant i enlaire!, fins a apropar-nos a Allò que és un Algú-Persona, que ens és Pare i que
Teilhard intueix que és el punt (convergir i unir) OMEGA. Final i
meta desitjables.
Ja
ho sabia Ramon Llull i ho descriu formosament en el llibre d’Amic e Amat. Tres-cents seixanta-sis amoretes entre l’Amic i
l’Amat, tantes com dies té l’any. En feu també un de semblant Mossèn Cinto
Verdaguer, publicat amb el títol de
Perles (1896). També Lluís M Xirinacs en feu un altre: De l’Amic en diu Amanç.
Fa la seva visió mística i cosmològica, glossant Ramon Llull. En feu l’edició
Busquets i Grabulosa. Balasch editor. “Amic i Amat. Tres homes de Déu en
diàleg”.
I
en una lletania de floretes Llull canta:“Caritat et lliga a amar Déu, tu mateix
i ton proïsme. Caritat no et lliga costretament, més amb llibertat... Totes les
altres virtuts serveixen caritat, i ella es dona. Ço que justícia posa caritat
en comunitat. Per gran caritat, prudència no ha manera en donar consell.
Caritat, de fortalesa enforteix son amar. Caritat procura temprança per ço que
pugui ésser gran en amar. Caritat multiplica tant creença que no tem argument.
Caritat multiplica tant esperança, que no tem fretura. Caritat humilia lo rei a saludar els pobres. Caritat
fa haver pietat al rei dels pobres i el fa procurador d’aquells. Caritat fa lo
rei pacient i refrena ses mans. Caritat procura pau i venç guerra. Caritat és
major en lo cor que resplendor en lo sol. Caritat no s’excusa. Caritat no ment
i ha en si mateixa son compliment. Caritat és medicina de pecat. Caritat
perdona i és regina”. (Dels Proverbis i Mil proverbis de Ramon Llull)
Diumenge
darrer, final de festa, la de Crist, Rei de tota la humanitat redimida i
estimada de Déu, i Senyor de l’Univers, 24 de novembre del 2019. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada