EL MISTERI
DE LES TRES
GERMANES (2)
Avui,
parlarem de la primera o darrera, com sigui, de les tres bessones. Parlo de la
FE, amb delicadesa perquè és entranyable. Do, sentit, promesa confiada en Déu. Ídem
que amb l’ESPERANÇA que ara ja se’ns ha vestit de majúscula. Virtut
TEOlogal, perquè com totes les bessones apunten amb el cor vers DÉU, com a finalitat, exercici i meta. Això -de
repetició- per a no oblidar-ho mai! La FE, doncs, primera, si és la que ens ha
de guiar al llarg del camí del nostre viure, o bé darrera, donant la
preferència que dóna Pau a la Caritat, que és la que finalment ens “internarà”
en les estances que Déu assegura als qui han après en un aprenentatge suau,
subtil i que va en creixença dia rere dia, tot i no oblidant que al final se’ns
examinarà només d’amor. Per això Fromm parla de l’Art d’estimar, perquè ho
és, un art; i tots naixem per desenvolupar aquest art global i globalitzador.
Farà falta l’exercici d’amor constant per tal de veure, si al final deixem una
obra d’art, com diuen de Leonardo da Vinci que va anar provant i retocant la
sublimitat de la seva Gioconda. A dalt, faran la ponderació final de tot
l’exercici de FE amorosa o d’AMOR fidel, fet un dia i un altre. Exercici, com
el del pianista que passa hores i hores d’assaig, teclejant fins a donar vida pròpia
a la melodia, i que en la seva interpretació és com si fos nova, recreada,
personal i amb to d’autor. L’amor no passarà mai de mai... Ja en parlarem a
bastament l’altre diumenge... Punts suspensius plens de sentit, oidà!
És
la FE la més idealista de les tres germanes, perquè creu, con-fia, s’abandona en Déu com a una llum que l’enlluerna,
però que ella la projecta en petitona lluminositat en els petits passos de cada
dia. És gairebé cega, per èxtasi de llum, però és el millor pigall, perquè dóna
pas segur a cada moment -només això- però que és precisament el sentit de
tot. Apaivaga les presses juganeres de l’ESPERANÇA, trobant el sorprenent sentit
amagat al petit redós il·luminat, dos pams només de tènue claror, suficients,
però. Això permet posar seguretat, confiança, abandó, certesa i sentit al
moment precís de cada passa. No us cregueu, malgrat entreveure només, que no
posi els peus on cal, descobrint el misteri d’allò que fem i som! Li diuen la “Mística
d’ulls oberts”, llibre d’una “fe compromesa” del teòleg Metz. Sap on va, la FE;
dóna valor a tota petitesa, magnificant-la amb la munificència de la bellesa i
bondat de la mirada de Déu, a través de la mirada calcada en la d’Ell; és com
si Déu mateix guiés el nostre caminar vist amb ulls d’eternitat. Amb
ella anem cantant: “Vers tu, Terra Promesa, / el Poble de Déu alça el braç. /
Vers tu, Terra Promesa, / adreça l’amor i la fe; / Vers tu, Terra Promesa, /
enmig de combats va avançant. / Vers tu, Terra Promesa, Vers Tu.
Els
Pares de l’Església, que són els primers que glossaren l’Evangeli i tota
l’Escriptura “vinguda” de Déu, l’anomenaren, a la FE, el Misteri de la Lluna,
que lluu enmig de les immensitats i de les lluernetes de la nit, La Lluna que en
el seu ple reflecteix en la seva
rodonesa la llum que rep del Sol, Sol que un dia en el vertader ple d’aquesta
la llum primigènia, Crist Ressuscitat, omplirà ulls i sentits, com ho canta el
salm 16: “Jo et veuré, perquè la meva causa és justa. Quan em desvetlli, et contemplaré fins a saciar-me’n”. És el vertader joiell dels salms!
Anem de nit, amb la petita flama de la nostra
FE, verge assenyada, encaminats al banquet de noces. Ens hi veiem, però no més
enllà del que pot il·luminar una petitona llumeneta, que ens deixarà veure al
petit redós del que pot abastar un pas, no gaire més. Però amb la gran
particularitat de que veiem amb la llum del més enllà, que ens ve reflectida
per la FE-LLUNA, la qual rep la llum, com a planeta que és, de la del Sol, que
és la que un dia gaudidor no tindrà posta. En anar arribant l’albada arribarà el
moment just en què la Lluna desapareixerà per donar entrada en esplendors de dia
de diumenge, el dia del SOL, Jesús ressuscitat. Per honorar Crist celebrem la
Missa!
Avui
ni el gran “Catecisme de l’Església Catòlica” parla amb les denominacions
clàssiques de novíssims i de postrimeries.
Això no vol dir que els equivalents no siguin dits. Ben a l’inrevés.
Pràcticament està tot ell estructurat precisament sobre la FE. S’obre amb el
títol de la Professió de la FE. Professar vol dir declarar obertament,
estar convençuts; vol dir tenir conviccions, fer públicament i compromesament
l’afirmació de tot el seu valor i estima; tenir el goig de proclamar-ho, saber
que -dir-ho- és arribar a allò que fonamenta el propi sentit: davant d’un
mateix i davant dels qui també comparteixen el consemblant sentit de la pròpia
existència. Comença així, aprofundint en el CREDO: “Quan professem la nostra
Fe, comencem, dient: CREC o CREIEM. La FE és la resposta de l’home a Déu que es
revela (manifesta) i se li dona, bo i aportant alhora una llum sobreabundant a
l’home que busca el sentit últim de la seva vida. El desig de Déu està inscrit en el cor de l’home, ja que l’home ha
estat creat per Déu i per a Déu. Déu no para d’atreure’l cap a
Ell i només en Déu podrà trobar l’home la veritat i la felicitat que desitja
constantment”. “Però aquesta “relació íntima i vital que uneix l’home amb Déu”,
l’home pot oblidar-la, no considerar-la i, fins i tot rebutjar-la
explícitament. Actituds així poden tenir orígens molt diversos. Ho descriu el
Concili Vaticà II: la revolta contra el mal en el món, la ignorància o la
indiferència religioses, la preocupació per les realitats del món i per les
riqueses, el mal exemple dels “creients”, els corrents de pensament hostils a
la religió i, finalment, aquesta actitud de l’home pecador que s’amaga de Déu,
per por, i fuig quan el crida”.
M’agrada
molt la denominació de novíssims per
allò que se’ns diu al Llibre Sant: amb la Resurrecció de Jesucrist i -en
la d’Ell- la nostra pròpia “comencen uns
cels nous i una terra nova. Tot serà
nou” (Isaïes). Ara en esperança que esperona el desig. Ara amb la intuïció,
amb la certesa que ens dona el Crist: “Jo sóc la Resurrecció i la Vida, els
qui creuen en mi, encara que morin viuran”.
En
el moment del baptisme es pregunta als pares i padrins: Què demaneu per tal de
ser batejat l’infant?: La FE! I després es fa la primera professió de Fe, en
nom del nen. Ho fan els pares i padrins, ai! -Creus en el Pare? -Hi crec! -Creus en el
Fill, nostre Senyor i Redemptor...? -Hi crec”. -Creus en l’Esperit Sant? -Hi
crec! I a continuació ets batejat “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit
Sant”. No sabem el què hem rebut; i és per sempre! L’espiritualitat del
baptisme és definitivament pasqual. És el misteri de tot un Déu que anirà
agafant figura, que ens anirà configurant a nosaltres; sempre sols una
aproximació, una intuïció, tot un vertader “pre-ludi”= “acció, esdeveniment que
precedeix i prepara quelcom més important”. “La Fe ja és pre-ludi d’una nova
albada”. Els preludis musicals donen entrada al tema que es desenvoluparà en el
cos i ànima de la composició. Tast, pre-gustació. La Fe ja és -en els més
avantatjats- el cel aquí a la terra. Tot en proporció amb el desig de Déu que anirem
conreant, traç a traç, línea a línea. Sort de la figura de Jesús que ens
facilita “veure-hi” en el fons del misteri.
Sant
Joan de la Creu parla de la lluminosa FE que es dona en les nits dels
sentits i de l’esperit. La FE és la que marca l’itinerari de l’esperit
envers Déu. Cita de sant Bonaventura. Diem “els ulls de la FE”, perquè ens
donen una visió nova de tot: primer de nosaltres, també dels altres, dels
esdeveniments, del sentit profund del nostre viure quotidià. “Fe és esperar, fe
és estimar. No oblidem que van totes tres juntes i son teologals. Ara és l’hora
de la FE i de l’ESPERANÇA. Totes dues acabaran el viatge de cadascú a les
portes dels batents del cel. Ja hauran fet el seu preciós treball de guiatge.
La nit s’acaba i l’albada ja és cosa de la CARITAT. S’acomiadaran de cadascú:
ja no necessitarem dues de les tres germanes, quan la llum ja és DÉU mateix que
ens posseirà amorosament i nosaltres posseirem Déu. El CAMÍ esdevindrà la
VERITAT i la VIDA totals. Hi ha certesa, hi ha penyora, en tenim les arres. Fem
de l’aclamació en el moment culminant de la Missa, amb el què rubriquem la
nostra FE: per Ell, amb Ell i en Ell donem al Pare en comunió de l’Esperit Sant tot Honor i tota Glòria.
La celebració de l’Eucaristia hauria de ser l’exaltació de la nostra
FE: donem del que ens ha estat donat pel mateix Déu, en i pel seu
Fill estimat, per tal de poder-ho oferir com a ofrena digna i justa en acció de
gràcies: aquella en què Jesús s’ofereix conjuntament amb l’Església i nosaltres
en ella a Glòria del Pare. Proclameu el misteri de la FE: Anunciem la vostra Mort. Confessem la vostra Resurrecció. Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.
Joan, l’evangelista és juntament
amb Pau els pregoners de la FE. Joan cita la FE unes vuitanta vegades
explícitament i no només això, sinó que escriu l’evangeli per promoure la FE
dels deixebles. Escull moments il·luminadors de la FE. El seu evangeli, és ben diferent del dels
sinòptics, que tenen un marcat paral·lelisme, tot i tenir cadascú d’ells
particularitats en escollir i disposar les escenes i la predicació de la que
amb Ell, Jesús el Mestre, esdevindrà la Bona Nova. La notícia trasbalsadora
suscita “creients i fidels”, i “deixebles”. Joan amb el seu evangeli molt més
madurat i que suposa una gran experiència –en podríem dir mística, donant com a bona l’expressió de Rahner: “Els
cristians del segle XXI o seran místics (experimentadors) o no seran”: Acaba
així:”Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres senyals prodigiosos
que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí estan escrits
perquè cregueu que Jesús és el
Messies, el Fill de Déu, i, creient,
tingueu vida en el seu Nom. Abans immediatament havia posat l’escena
conegudíssima dels dubtes de Tomàs, que acaba amb aquest sentenciós: “Per què
m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist”. Sortosos i
feliços som nosaltres que hem donat el crèdit de la FE llegint, comprenent i
contemplant Jesús ressuscitat amb els ulls meravellosos de la FE. Sí, hi crec! Però tinc una fe que em fa trontollar tantes
vegades: Senyor, augmenteu-me la FE!
Pau
no té dita. És l’herald de la FE, fins al punt de dir i no saber què passà en
la seva vida, afirmant amb tota l’ànima: “La meva vida és CRIST”. Parlava
l’enigmàtica experiència mística sens dubte d’un Déu fet Home per amor salvador
i redemptor. Deia: “Ai de mi, si no
evangelitzés! Fou la seva vida. Quina FE, la seva, que ens arriba a nosaltres,
invitant-nos al misteri de la FE lluminosa: “El just viurà per la FE”.
Us
invito a llegir en profunditat -la possible- el gran poema de la FE d’en Salvador
Espriu, anant més enllà de la lectura “a la catalana” que n’hem fet parcialment
i partidària, sense entrar en la mística de l’”Assaig de Càntic en el Temple”.
Diumenge
penúltim de durant l’any litúrgic, 17 de novembre del 2019. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada