Homilia del diumenge 24/09/2023

                                    EL  DÉU  DE  LES  SORPRESES

                                               El gran tema a plantejar-nos avui no és si Déu existeix, sinó què entenem, què sentim i què volem, quan ens posem a pensar qui és DÉU (avui sempre el posaré en majúscules) i quina relació té Ell amb nosaltres i nosaltres amb Ell. La primers afirmació és que “a DÉU no l’ha vist mai ningú”. Per tant, tot el que podem dir és que ÉS ine-fable, en el sentit etimològic més pregon. Només podem tenir res més que aproximacions; sempre queda fora de qualsevol intent d’objectivar-lo, vull dir en realitat de subjectivar-lo. Només el podem imaginar papallonejant i res més... Una altra cosa que em ve de seguida en ment, i això és fonamental, altrament no seria DÉU, és que és Persona, és un Tu –de no ser així- no es podria relacionar  amb nosaltres ni nosaltres amb Ell. Arribats aquí, de seguida ens formulem la pregunta de qui som nosaltres, en la referència  d’un jo també personal. Sabem que “no som” per propi voler. No som in-dependents, sinó, ben mirat, som inter-dependents. Amb la nostra pròpia visió ja se’ns aclareix  qui és DÉU, per contraposició. DÉU només depèn absolutament d’Ell mateix. El veiem com el tot Altre, i la distància amb Ell és –per dir-ho així- ontològica, incommensurable, insalvable. Amb tot, és tan lluny com a prop, dit d’apropar-se. Hi ha una vinculació en el SER, Ell és el que ÉS i jo soc pel i en el que he rebut. Tot això, em porta al concepte de Creació. Ell és el Creador per definició i jo soc creat -ara també per definició- creatura, o si volem en creació “rebuda” i actuant permanentment... És la vinculació essencial, fonamentadora: jo depenc en tot i per tot de l’ÉSSER creador que és DÉU. Lligam bàsic –entre Ell i jo- que només pot ser derivat de la Bondat que és DÉU i per tant de l’AMOR, de qui en som com emanació. I jo -si soc- és perquè DÉU m’ha estimat i m’estima i seguirà estimant-me. Soc emanació amorosa del DÉU-amor-donació: en activa i passiva. Joan ens dona aquesta definició de DÉU que és AMOR, que és i no pot ser d’altra manera que Amor, que es dona. Totes les coses que considerem “bones” les hauríem de posar en Majúscules referides a DÉU. També la Justícia que ja en l’Antic Testament vol significar santedat i en el Nou Testament significa  recepció de gràcia sobre gràcia benvolent, i de ser-ne conscients. Ara és el moment de tornar a l’evangeli d’avui i recollir les paraules de l’Amo de la Vinya: “Quin mal t’he fet? No vàrem quedar per un jornal en els tractes? Si a aquests “darrers” els vull donar igual que a tu, és que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè soc generós? Aquí es manifesta esplèndid l’Amo, és a dir Déu. La valoració que fa DÉU de la justícia és ben manifestament diferent a la nostra, “equitativa”, Ell té els seus propis paràmetres i valora la vida i els seus afers,  amb criteris que no podem ni de lluny sospitar, això porta a la sorpresa del cantó de la bondat. Només Ell pot tenir raons de matís que nosaltres, només podem ponderar, i de cara al beneficiat, lloar DÉU per la seva Acció, que ens desconcerta i ens sorprèn a uns (els justiciers a mode humà, diria administratiu: com pot ser que pagui igual?) i a altres (els que l’entenen com “gràcia” ben generosa! No treballada, aparentment).

                                               Tot plegat ens porta com de la mà a haver de depurar les nostres “imatges” de DÉU. DÉU és un misteri. Això ha de posar sordina a tot el que podem pensar, imaginar, no dir -per incompetents. DÉU ens queda a fora de l’abast del que puguem pensar i menys dir.  Hi ha un llibre molt llegit de Juan Arias que podreu trobar a internet, titulat “El Dios en quien no creo” que va resseguint tota una sèrie de noms i apel·lacions de Déu que les hauríem de repensar, perquè no hi ha cosa pitjor que mantenir imatges que ens han fet mal, perquè són errades, àdhuc diria que herètiques, que són un llast pesant i que no ens permeten de pensar en un DÉU que promou, estimula als creients perquè fa justícia, a un DÉU que pretesament deixa viure, que és el que ens estima entranyablement i que ens vol lliures i compromesos en el Bé, en la Bondat, en la Veritat, en la Unitat, en la Comunió. Si no rescabalem conceptes, ideologies, falses imaginacions sobre el DÉU, que no és el de l’evangeli, no ens deixarà ni viure, ni respirar, ni descansar. Un Déu d’una falsa i opriment moral que culpabilitza indegudament l’hauríem de desfer de la pròpia consciència i tornar a reconstruir-la en la llibertat i en el compromís, basada en l’únic manament que tenim els cristians que ens atansa amorosament a DÉU i als Germans. Tot el que no sigui l’amor tal com l’entenia Jesús no és de mantenir, costi el que costi. L’esforç primari és el de partir de la Visió de DÉU, Pare de Jesús, que és alliberadora i que no vol dir desmarxada de límits i de congruències, sinó fina de contingut i de maneres. Recordem les frases tallants de Jesús contra els fariseus i mestres de la Llei que “im-posen” fardells, que ells no hi posen ni els dits. Ai, del dir i no fer!, ai del viure “aixafats”, “aplomats”!. Una cosa és ser un “trágales” (un fer-les empassar per les bones o dolentes) i un altre un “senzill”, segons l’evangeli. Tota moral suposa esforços, compromisos, saber tenir altes les disponibilitats pel Bé, àdhuc patir per mantenir-se en el bon i just sentit de les coses, i unes altres arrossegar morals per terra. Fins i tant que no entenguem allò de sant Agustí: “Estima i fes el que vulguis”, ens haurem de guardar de temptacions i de fer-nos mal i de fer-ne als altres. En Jesús hem de saber i poder respirar des de la perspectiva del que veu i vol Jesús, el nostre Mestre. És allò de l’amor, amb amor es paga, sense considerar-ho deute.

                                               Llegim ja en Isaïes que els pensaments i els camins de DÉU no són com els nostres. Ja li va dir a Pere quan li va engaltar: “Fuig de mi, Satanàs! Els teus pensaments no són els de Déu”. Jesús ens va dir que ens relacionéssim amb Déu Pare i que fóssim obedients com Ell en va ser, àdhuc en les vivències de la Passió, com-format, ajustat al voler de DÉU, obedient fins a la mort i a la mort de creu. No tinguem por, que DÉU és valedor i company de lluita i que no ens mancarà mai la gràcia emprenedora, que sap estar al nostre costat per mantenir-nos dempeus i en el camí ver i dreturer. Pau a la segona epístola avui se’ns presenta com lluitador fi, dels de l’evangeli, de fet ell es proclama vivent no sols de Crist, sinó expressant una comunió total amb Crist, que li permet de dir emblemàticament que el seu viure és el Crist. Discretament, a nosaltres ens demana solament això: “que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist”. Ni més ni menys! Per portar a una consideració de que els nostres camins siguin com els de Déu, farem bé de pregar amb el salm 145 que ho evidencia amb tota claredat i esplendidesa: “Són camins de bondat els del Senyor, les seves obres són obres d’amor. El Senyor és a prop dels qui l’invoquen, dels qui l’invoquen amb sinceritat. L’Aclamació com entrada evangèlica “Obriu Senyor, els nostres cors perquè escoltem atentament les paraules del vostre Fill”, enigmàtiques: “Així els darrers seran els primers, i els primers, darrers.

P. Josep Mª Balcells

 Diumenge XXV, 24 de setembre del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 17/09/2023

                                     AMOR,  PER  TANT,  PERDÓ

                                               Diumenge passat dèiem que ara, durant uns diumenges seguits, la litúrgia se centraria en la vida comunitària, en la relació interpersonal, en la qual es basa l’ètica evangèlica. De la consideració d’individu passaríem a la de persona, aportació fonamental i constitutiva: del jo, i passant pel tu, ens posicionaríem en el nosaltres, plaça major de tota la vida de tot poble. El creixement dels  humans ve marcat per l’anomenada socialització. Viure, en definitiva, no és possible sense aprendre a conviure. Les raons de tot plegat van més fondes, no tan sols necessàries per facilitar la convivència, són molt més, són antropològiques, sobretot avui en el nostre món on l’individualisme, el subjectivisme, l’entotsolament marquen la presumible incapacitat de compartir la vida social, que posa les arrels en tota la vida institucional, social, relacional, també p. ex. en la vida de parella i en la família; no diguem en l’àmbit escolar, en tot i per tot... El Document del L’Església Vaticà II La Constitució Pastoral sobre l’Església en el Món Modern quan afronta L’Església i la Vocació de l’home proposa en successius capítols: 1.- La visió de la dignitat de la persona, 2.- La Comunitat humana i 3.- L’Activitat humana en el món. Que bé faríem  de llegir-los acuradament perquè parla de nosaltres mateixos des d’una perspectiva evangèlica!

                                               Avui la litúrgia ja ens internarà en el gran tema del perdó, tema que porta les arrels humanes a tota la xarxa de relacions en tots els àmbits socials. Ens centrarem avui en la relació indestriable que hi ha entre l’amor i el perdó, així els lligarem com dues cares d’una mateixa moneda: L’amor, tema que fou el del diumenge passat on s’afirmava rodonament en Pau, que deia: “Germans, no deixeu a deure res a ningú. L’únic deure vostre ha de ser estimar-vos els uns als altres. Qui estima els altres ha complert la Llei”. Dit segons l’axioma ètic universal: “Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és tota la Llei”. A l’evangeli ens invitava a la correcció fraterna. Era l’ofès el qui anava a trobar l’ofensor. Important per notar que la iniciativa de donar o d’oferir perdó és sempre del qui té una visió amorosa de la vida de relació, en tots els àmbits. Tot això suscita la pregunta de Pere que és la de qualsevol de nosaltres: “Quantes vegades he de perdonar! Set? El número clàssic de tota ponderació! La resposta de Jesús és taxativa, hiperbòlica: “Setanta vegades set”: és a dir sempre. No ens ha d’estranyar si tenim present que el tema capital de l’amor el llegíem com –a  deute-. Meravellem-nos! El món a l’inrevés. Prenem aire, el Parenostre, és clar: perdonar els “deutors.” Només cal anar al Sermó de la Muntanya en l’evangelista Mateu al capítol 5. 38s en endavant, quan parla de evitar categòricament la venjança al·ludint a la vella formula de la Llei del Talió, prescrita als inicis del poble d’Israel continguda al Pentateuc. Recordeu allò: “Es va dir..., doncs Jo us dic”: “No us hi torneu, contra el qui us fa mal”, i posa exemples de quotidianitat (?): si us pega a la galta, para-li l’altra i altres exemples... desorbitats? Poso l’últim: “Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar”. I si això ho considerem excessiu passem a l’altre: “Se us va dir... i Jo us dic”: “Estimeu els vostres enemics, sí, e-ne-mics! Tot això ho conclou amb aquest: “Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial!” Ho podem veure sintetitzat en les Benaurances, posem per cas per aquesta que potser la trobaríem practicable: “Feliços els compassius, Déu se’n compadirà”. Voldria no escriure la benaurança final que és la “traca”: “Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel. La que segueix no la dec-puc (?) escriure: “Feliços vosaltres quan, per culpa meva, us insultaran...”  Estic trastornat: què poca cosa que soc! Emmudeixo i voldria acabar aquí... però he de continuar i vaig a la Carta de Joan que diu: “Si afirmàvem que no tenim pecat, ens enganyaríem a nosaltres mateixos, la veritat no estaria en nosaltres. Però si reconeixem els nostres pecats, Ell que és fidel i just ens els perdonarà i ens purificarà de tot mal”. Estem a ras, si no parats. Déu és “perdonador”.

                                               Endinsem-nos en el tema del perdó que és ben punxegut! Si m’ho permeteu, no ens “entrebanquem” en la paràbola, que és com un exemple genèric, hiperbòlic, però que no aporta traduccions concretes; que sí les podem subratllar en la primera lectura que és sapiencial i destaca allò que conté la pràctica del perdó a mode “setanta x set”. Compto:  rancúnia, venjatiu, perdonar el mal que t’han fet, irritació, no compadir-se, recorda la fi de la mort, rancorós, enemistat”. Cal tenir en compte que el perdó es presenta com un deute, a l’igual que l’amor, a nivell evangèlic. A l’Aclamació del diumenge passat hi trobo: ”Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb Ell mateix i a nosaltres ens confia el missatge de la Reconciliació”, que lliga esplèndidament amb el colofó de l’evangeli d’avui: “Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà”, com el ministre de la paràbola –perdonat de poc!- en l’esbroncada i en el fet d’encarcerar el col·lega que li devia quatre rals, per dir-ho així! En el perdó hi juga sempre la desproporció en la cancel·lació del deute envers el rei i les miserables maneres del perdonat àmpliament per Déu i la inversemblable gasiveria, mesquinesa del que -oblidat que és tot un “perdonat”- no sap perdonar un res de res!  Què com és pot ser tan miserable!

                                               Avui tenim en el tema polític: “ni perdó, ni oblit”, què s’han cregut aquests?; avui  es respira de tots cantons unes actituds rabioses, negadores de qualsevol pacte i entesa. La violència, el menyspreu primen a tants d’àmbits que un no sap què fer ni què pensar. A les antípodes de l’evangeli! Perquè hi ha tants trencaments en la parella, tant de bullying, tenim el viure i conviure “polititzat”, què lluny del “parlem-ne, del diàleg, del pactisme”: vivim en exasperació! Prenc de l’oració postcomunió: “Senyor que la força del sagrament penetri tot el nostre ésser, talment que no ens domini el nostre propi instint, sinó la gràcia salvadora”. Posats en un àmbit profundament humà i evangèlic ens aniria bé i descansaríem de tanta bel·licositat, hipercrítica ambiental, asserenant-nos. I, encalmats ja, anem al salm responsorial: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. “Ell et perdona les culpes i et guareix de tota malaltia; rescata de la mort la teva vida i et sacia d’amor entranyable”. “El seu amor als fidels és tan immens com la distància del cel a la terra, llença les nostres culpes lluny de nosaltres com l’Orient és lluny de l’Occident”. Uf, uf!

                                               Ho repeteixo: no hi ha amor sense perdó, no hi ha perdó sense amor. Tant l’un com l’altre els hem de llegir com a deutes que tenim i que hem de desfer-los com una obligació, per més que costin... Així entrem en l’àmbit de la generositat, del ser o no ser cristià. Fills del nostre Pare!  

P. Josep Mª Balcells.

Dium. XXIV, 17/09/2023. Sabadell

Homilia del diumenge 03/09/2023

                             SI  ALGÚ... VOL VENIR  AMB  MI

                                               Continuació de les consideracions de la setmana anterior on contrastàvem les figures de Pere i de Pau, després, per tant dels episodis de cara i creu –mai tant escaientment dit- sobre la resposta doble que Pere fa i desfà, potser sense ni adonar-se’n sobre la identitat -diguem-ne doctrinal- de Jesús, responent doblement per tota la “colla” itinerant, en nom de la qual parla Pere pels deixebles-seguidors del Mestre. Ves a saber si tenia la maduresa vivencial per entendre la revelació feta pel Pare i per això Jesús torna a insistir en la pregunta canviada per proposta, que la fa Ell mateix, tot fent la proclama essencial que esdevindrà una expressió clàssica, com és la del seguiment o “discipulat” de Jesús, en això més Mestre que mai, com a capteniment. Aquest “llavors” del text amaga molta tela per retallar. Vol dir que el que ara diu és confirmació del que Ell havia dit sobre si mateix respecte al futur immediat que li esperava... La mirada i la paraula de Jesús s’amplia i ens envolta amorosament a tots nosaltres, deixebles també entre els primers deixebles, els que l’escolten. Jesús és un Mestre excepcional. Ens tracta amb un respecte absolut, però en les seves paraules hi hem de sentir tots una convicció que ennobleix la proposta feta amb una estimació de fons que és més que invitació, oferiment serà més que cap altra cosa! Podem llegir, en efecte, al salm responsorial: “L’amor que em teniu val més que la vida.  Comparteix amb qui fa el pas endavant la seva pròpia missió. Però no ens avancem. Començarà amb un condicional, que és més en el to emès un potencial, entès en la més pura gramàtica: SI ALGÚ... Invitació que ens deixa amb la plena llibertat d’optar, de voler, de “delir” (expressió aquesta usada en una d’aquests col·lectes on n’hi ha per sucar-hi pa i els dits i tot... Va dirigida la cosa a cadascú, encara que no és la primera vegada que se’ns fa la proposta formal. Recordem allò que dèiem de gradualitat, és a dir de fer passos esgraonats, l’un sobre de l’altre, vull dir no acumulats, successius, sinó sobreposats com si un depengués de l’anterior, sobreactuats, nous de trinca a cada resposta donada amb anterioritat, en el sentit més ple. Ja ho dèiem que tot plegat és un procés i un possible, desitjable progrés! Cal optar per Jesús diferents vegades, la con-versió és qüestió de canviar, d’aprofundir el mirar al fons de les coses. I hi ha tant motiu de distracció en el que ens envolta! Des-pistats com anem pel món!

                                                Segueix: ...VOL VENIR AMB MI. Cal fer-hi una pausa a part i respirar ben a fons en sentir-ho, perquè és determinant la proposta que expressa Jesús i que va dirigida a nosaltres, perquè l’evangeli que ara mateix llegim és viu i és present. És com qui a la represa del curs escolar –avui, inicis de setembre: nou curs endegat- és com si Jesús ara que reprenem estudis en el propi currículum vitae, ens invités, el mateix Jesús, a reiniciar curs nou i a fer un nou pas de relació més aprofundida en la relació de Mestre-Deixeble. Cal no perdre el sentit de deixeble-alumne en l’Escola de l’Evangeli. Sempre estem cursant una assignatura que essent la mateixa, cada vegada és ben nova. Alumne, etimològicament vol dir “alimentat”, millor definició de la relació mestre-alumne, no la sé trobar! I és fruit de la sintonia que es pot arribar a tenir en freqüentar el tracte, en el frec a frec d’anar en companyia, la relació educativa, pedagog ve d’aquest acompanyament, de donar la mà, que fa l’educador del paidós, del nen, de l’aprenent. Venir amb mi: invitació a fer camí conjuntament. Algú va inventar aquesta paraula sinònima de company de ruta, “viador” , aquell “caminante” del poeta. Deixar-se “prendre”, “emmotllar-nos”, “transformar-nos”, “renovellar-nos”, sintonitzar pensaments, sentiments, emotivitat, tots compartits a fons. Sant Pau que és un prototip de deixeble que s’ha convertit en mestre ens diu a la segona lectura d’avui: si tu vols venir amb mi et proposo que sàpigues traduir “per l’amor entranyable que Déu et té, et demano que li ofereixis tot el que ets “com a víctima viva, santa, agradable. Aquest ha  de ser el teu culte agradable”. Amb aquesta actitud presa, ja s’està a punt de poder entendre la proposta de Jesús: “Nega’t tu mateix, pren la teva condició de vulnerabilitat, de compromís, d’assimilació en la creu, la teva, la  que tragines en el dia a dia, res de nou! Només que l’entomis i airosament vagis endavant, i m’acompanyis. Això ho canvia tot! No vas sol! Juga-t’hi la vida, com jo me la jugo en el fer i en el dir, d’una manera senzilla, planera i també en moments en què sembla que un la perd, sabedor que és donant-la que un la recobra. Són les paradoxes de la vida. La mort engendra la vida, una vida més plena, més de qualitat, que l’evangeli d’avui parla de rescatar-la com si ens la volguessin prendre, a l’estil de la de Jesús. Hi pot haver moments en la nostra vida en què les coses es poden posar ertes, difícils. Moments en què haurem d’arrapar-nos com Jesús al “que es faci la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel”, i a Getsemaní. Ara és l’hora de reprendre aquesta primera lectura d’un Jeremies: Fa esgarrifar i fa admirar l’actitud del profeta on barreja seducció amb una cremor en les entranyes. No vol parlar perquè ha de fer crits d’alarma i la gent descreguda se n’hi enriuen i tot ell es pres per motius d’escarni. Acaba dient: no puc més. Estic rendit de tant aguantar. Quina vida, quin profeta tan i tan gran. Acabarà, malgrat tot, fent de pro-feta; parlant Déu en ell, negant la seva mateixa negació!

                                               No ens espantem, que hi podria haver motius, però la nostra adscripció al discipulat del Mestre serà proporcional a la capacitat que ens serà donada per aguantar, sostenir moments difícils. Mai serem temptats més enllà de la gràcia que ens serà oferta per tenir ressorts i capacitat per no perdre el nord i tots els punts cardinals i tot! El salm 62 l’hauríem de tenir com a salm de capçalera: dona bo, dona ànims saber que “l’amor que em teniu val més que la vida, per això els meus llavis us lloaran. Perquè vós m’heu ajudat, i soc feliç sota les vostres ales”. Amb aquest final d’ària: “la meva ànima s’ha enamorat de Vós, em sosté la vostra mà”.

                                               Senyor, vull seguir-vos, ben de prop, la vostra presència m’asserena i em conforta. Feu-me aprenent de portar les creus, primer petites, després ja assajarem algunes de més pesants. Seduïu-me, apodereu-vos de mi. Feu que senti en el meu cor un foc que crema, que senti un incendi dintre dels meus ossos. Amb Vós fins on pugui. Us aclamo: “Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls del nostre cor, perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat. Sento fortament, asserenadament: “No tingueu por, homes de poca fe. Augmenteu-me-la. Gràcies

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXII de durant l’any litúrgic, 3 de setembre del 2023  Sabadell