PENÚLTIMES PREGUNTES
Llegim:
“¿Són pocs els qui se salven?”. És bo anticipar aquelles preguntes que
seran finals, a les envoltes de la meta. La pregunta que li fan a Jesús, no se
sap, de bones a primeres, qui li fa. La narració de Lluc no ens ho especifica.
La narració, emperò, ens permet conjecturar que devia de venir per via farisea.
Era idea generalitzada en temps de Jesús que només pel fet de pertànyer al
poble jueu, tingut a les Escriptures com a poble de Déu, ja es tenia prou
assegurada la salvació.
Tornem
als nostres temps, a l’avui més proper. S’ha difós ara la idea o convicció de
que tothom se salvarà, per mor i conseqüència d’aquells propis contra-balanceigs
de la roda de la història; per contrapuntar els pòsits d’altres temps no
allunyats, temps de més rigorositat en què predominava la idea aclaparadora del
pecat, i en conseqüència del temor o –diguem-ho- clar, de la por a
l’infern. Ara, en temps més alliberats(?), hem donat ales a la Misericòrdia
amb majúscules. I la gent que solia viure ofegada amb clars indicis de traumes
de consciència, escrúpols i estretors anímics, ara per cordura mental ja viu
amb certeses de salvació generalitzada. Tothom se salva, sense més, per
obra i gràcia d’un Déu que ara se’ns manifesta proper, raonable i per tant
salvador. Això sí, ras i curt, com si s’hagués abaixat la nota d’entrada a un
cel esvaït -cal dir, amb tot- de la mateixa qualitat de les curtes exigències
de vida... Això ha portat a algunes situacions que cal esbrinar perquè ens
afecten sociològicament parlant. Posem-nos-hi.
Bé,
d’acord a una minsa consistència dels plantejaments això ha portat a un
apartar-se de la “religió”, que –així en diuen, en bona hora!-, a deixar de
banda tota vinculació amb una “església” que ha perdut la majúscula, mal
tinguda com a opressora. Oblidar-se de “déu”, també rebaixat, donant veu i vot
a persones que vivien fora d’esquemes, on “déu” que tenia l’ominosa figura d’un
Jutge Sotjador, que no deixava ni viure... Es van alliberar d’un “déu” que
tenia poc o gens d’alliberador. La gent no era pas disbauxada i tenia un codi
d’honor en què “ser bona persona” ja era més que suficient. S’havia optat pel
camí d’una discreta sensatesa, esvanint en conseqüència el món “religiós”. Tot
això ha portat a no estar-hi a la contra, sinó a una indiferència d’oblit...
Molta bona gent viu en aquests paràmetres. “No saben, no contesten...”
Altres,
-molts?- han optat per un cristianisme poc exigent, fet a mesura humana, fent
les mesures a favor de sentir-s’hi bé, sense més, sabent que ara l’Església,
altra vegada amb majúscula, però poc consistent, ho embolcalla tot amb una pàtina
de misericòrdia que ho salva tot. Ja no tenim càrrecs de consciència, ja no
tenim, per no tenir, consciència de pecat, sinó només un genèric sentir-se pecadors
en plural, sense concrecions personals, a no ser les boiroses... De l’infern a
tocar, inflamable, infumable? a un cel ofert “tot a cent”. Abans, un rigor
jansenista, ara un “bonisme” de pertot...
Per
a persones que estan encallades encara en les instàncies del tot és pecat,
de tot és infern, és recomanable un llibre que pot ser alliberador en el
sentit més de salut mental que no salut moral; pot anar molt bé “Víctimas del
pecado” de José M. Castillo. Les estretors morals són signes de depauperació,
no precisament evangèlica. Si l’evangeli no ens és alliberador és que no l’hem
entès gaire o mica...
Una
lectura basada en el text de l’evangeli d’avui ens deixa respirar i a fons, i
ens situa en el punt dolç de no anar pels extrems: ni infern ni cel, sense més
ni més. La veritat on ens porta aquest evangeli, ja més que insinuat per les lectures que hem
anat fent darrerament, són un toc
d’atenció: a vetllar, a estar a punt; això sí, sense aclaparaments ni
opressions. El Déu de Jesucrist que en definitiva és el nostre i és, per damunt
de tot, Pare -i a més joiosament Pare nostre- que és benigne i clement i
és amor i el seu fer és creatiu i estimulant. Dona i demana, és generós amb qui
ho és també. La nostra mesura és humana, la d’Ell és divina. “El seu amor per
nosaltres és immens; la fidelitat del Senyor durarà sempre” ens alliçona el
salm responsorial.
Viure
l’evangeli és intentar viure com Jesús vivia, portat per un amor diàfan envers
tothom, preferiblement amb els més necessitats. Un Déu Pare acollidor, que vol
el millor de nosaltres mateixos. Que afortunadament no ens deixa fer trampes,
que ens diu que la veritat ens farà lliures, que hem de primfilar amb lucidesa,
mirant les coses des del mateix Jesús, que ens invita a posar-hi ganes, a no
estar satisfets amb un to de vida esllanguida, i que ens porta a pensar que en
tot hi ha possibles un més i un millor. Que fa conjuntar una misericòrdia que
enalteix i que perquè és benvolent no deixa d’estimular-nos a aconseguir amb la
seva gràcia i presència activa que un poc és molt i que un molt pot ser poc.
Ara no és hora de judicis –ni quants ni com!- sinó d’estímuls a ser millors,
que això és el que dóna el gust i el goig de fer allò accessible i emprenedor. És el Déu de la col·lecta, que sempre resulten
estimulants i encoratjadores, aquestes col·lectes dominicals: “Oh Déu, Pare de
nostre Senyor Jesucrist, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu als cristians de tots
els pobles que estimin allò que maneu i desitgin allò que prometeu,
perquè enmig de les coses inestables d’aquest món els nostres cors es
mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable”.
Entenem
allò que dóna Jesús com a resposta: “Correu, mireu d’entrar per la porta
estreta; la plana, la de les facilitats enerva i ens mena on no hi aniríem, si
no ens ofusquessin els miratges de salvacions sense preu, “regalades”, “dels encants”.
Amb Déu no s’hi val a jugar, perquè, de primer, ja jugaríem amb i contra nosaltres
mateixos! No us semblen un sense sentit, dir: “Menjàvem i bevíem amb vós i
ensenyàveu pels nostres carrers?” Sabem donar notícia de vós; sabíem qui sou i
què dèieu... “No sé d’on sou!” Rebuig en el sentit de no n’hi ha prou en saber
que hi éreu i que sabíem coses predicades per vós... Fixem-nos que som
nosaltres els qui truquem a la porta i que esgrimim les nostres bateries de
pseudoarguments: Som de la colla, tants diumenges que hem observat, tantes
eucaristies compartides, tants precs i tantes almoines. Hem sentit tants
evangelis, tants... Tot això no ens ha fet deixebles, el nostre seguiment és
intermitent; som i no som! A la llarga inconsistent... No us conec!
Vindran
i estant venint -aquí i ara mateix- persones que estaran atretes, fascinades
per la figura de Jesucrist i pel seu evangeli, persones que per dignitat
personal voldran jugar net i precís i que sabran per experiència pròpia que no
hi ha més gran amor que el qui dona la vida per causa de l’evangeli, llegit amb
honradesa de cor i amb ulls de fe, esperançats, amorosos. Aquests que els veieu
venir com nouvinguts dels quatre punts de l’horitzó; que no tindran seqüeles ni
pòsits patits d’imposicions i verticalismes, que venen a joc net i que no tenen
com nosaltres tanta “cultura” religiosa, que la volem nosaltres oferir com a
pagament, perquè se’ns obrin portes i estances. Aquests nou-nats, nouvinguts
que venen de les darreries, que no saben el que a nosaltres ens en sobra, mai
tant ben dit; aquests del seu “núvol de no saber”, aquests seran els primers,
els més avantatjats, s’asseuran a taula en el Regne de Déu.
Encara
hi ha espai per concloure amb l’oració de la postcomunió: “Concediu-nos,
Senyor, que aquest remei (eucarístic) que ens ve de la vostra misericòrdia, ens ajudi a complaure-us
en tot”. Són temps de misericòrdia els nostres, però d’una misericòrdia que ens
és estímul i plena d’una acció de gràcies reconeixent i amorosa. Res devaluat,
a preu just, amb l’ajut d’un Déu que ens somriu...
Diumenge
XXI del temps de durant l’any, 25 d’agost del 2019. Sabadell