UN NÚVOL
DE TESTIMONIS DE FE
Des
del diumenge passat, i més encara després del lluminós testimoni de FE de la
nostra mare Maria Assumpta (“benaurada tu, que has cregut!”) fins avui mateix,
és inexcusable parlar de la primacia de la nostra FE en la nostra
identificació com a creients, recolzats en la segona lectura on se’ns posa de
manifest que és, ha estat i serà Jesús, en qui se’ns demana que tinguem
fita la mirada, perquè Ell és qui ha obert
el camí de la FE i el duu a terme. Jesús en quan a home és el gran herald i
el prototipus de FE. Així entenem que allò que és essencial en la FE és la confiança
plena en Déu. Això, àdhuc en les angostures del nostre viure, això a
imitació de Jesús que avui l’epístola als hebreus ens el proposa com a gran
lluitador-corredor, en el qual lluita i victòria tot és u. Ell ens proposa en
la seva cursa de la FE-OBEDIÈNCIA al Pare, que ens alliberem de tota
impedimenta sobrera per tal de poder arribar airosos a la felicitat que ens és
proposada, com a terme del nostre camí de FE. Malgrat les dificultats que els
pecadors, que som nosaltres, no li hem posat pas fàcil, ni molt menys. La FE de
Jesús ens assumeix a tots nosaltres, amb tota feixuguesa dels nostres llasts.
Anem
a fer, si us plau, una retrospectiva. La trobem encetada en allò i
millor dels testimonis de FE amb la figura del patriarca Abraham que va saber
afrontar diverses vegades l’aparent “impossible” (sortir de la seva pàtria
sense saber on, fiat en Déu; l’anunci de tenir un fill a les més que velleses;
l’acceptació de sacrificar el fill únic en qui hi ha la promesa d’una
descendència estel·lar).
I
anem puntejant tot un seguit de testimonis de FE al llarg de tot el capítol 11è
de l’epístola als hebreus, part d’ella la vàrem llegir el diumenge passat. Nosaltres
hi podríem afegir a aquesta tornada gloriosa: “Gràcies a la fe de”...
tantes i tantes persones que ens han testimoniat un FE viva i operosa. Cadascú
té els seus propis referents, bé del cercle familiar, bé de persones que “ens
han precedit amb el senyal de la FE”, obrint-nos els ulls a la FE...
Jo
em demano i us demano una pausa en llegir-me..., perquè anem identificant casos
i persones que al llarg de la nostra vida ens han estat “testimonis” vius de la
FE, en el nostre curriculum vitae-fidae, que ens han marcat inesborrablement. A
ells un gràcies sortit del fons del cor! Ens han estat pares i/o mares en la FE!
Després del do de la vida, nosaltres reconeixem paternitat a aquells que ens
han obert els ulls a la vida de la FE. Què n’és de joiós i plaent
individualitzar aquests rostres testimonials d’una FE viscuda i irradiada! A
ells un gràcies sortit del cor! A voltes ho vàrem captar fugisserament com una
il·luminació en un moment intens de pregària d’ells, en una mà estesa a qui ho
necessitava, en una paraula ungida, en un “no res” transfigurat que ens ha
deixat petja espiritual per sempre més...
El
camí de la FE és costerut si hi volem contrastar els valors que promou i que
conté. Si comprovem en nosaltres que la nostra FE és de poca qualitat, potser
que pensem si no és el mateix religiositat que FE. En efecte, la religiositat
és quelcom que ens surt de natural, un com trobar-s’hi bé sense més estímuls. És
com un nimbus que ens envolta i ens acompanya, mentre que la FE és sempre un
acte de voluntat-llibertat (sostingut això sí i sempre per la gràcia), un acte
d’afirmació, un acte explícit de posar la pròpia vida en mans de la voluntat de
Déu. Com més viva és la presència de Déu que experimentem, més ens demana i més
ens exigeix. Una FE “tova” que no senti el buit i el ple que suposa obrir-se a
Déu, ¿voleu dir que això sigui vertadera FE? La FE és donar espai i crèdit a
l’amor que Déu ens té, un amor que dona i que demana. Una FE que no senti
estímuls evangèlics, una FE que no posi en entredit els valors “tous”, les
evasions dels compromisos, ¿voleu dir que és FE? No es tracta de torturar-nos,
però sí d’espavilar-nos i esperonar-nos. Jesús demanava FE com a premissa a
tota acció sanadora d’Ell; quantes vegades s’exclamava de la poca FE que tenien
els seus deixebles. Reconèixer la poquedat de la pròpia FE és senyal de
lucidesa evangèlica...
Diumenge
passat Jesús ens estimulava, dient-nos: “Vigileu, estigueu a punt”. La FE és un
desvetllador, és un toc permanent d’atenció a Déu i a les propostes de
l’evangeli. La FE sempre suposa sentir una crida en viu; mai no podem abaixar
la guàrdia. Déu ve, Déu s’insinua, Déu parla, Déu proposa diàleg, Déu porta a
nivells de consciència inèdits, àdhuc sorprenents. No malmetem allò que ens
ofereix que és més i millor del que solíem pensar i desitjar. En tenim un
record i com una premonició en la Col·lecta d’avui, que diu: “Oh Déu, heu
preparat béns invisibles per als qui us estimen; infoneu el vostre amor als
nostres cors, perquè estimant-vos en to
i per damunt de tot, aconseguim allò que vós ens prometeu, que és més que tot
el que puguem desitjar”. Veiem que la FE va sempre aparellada amb l’AMOR. I
també amb l’ESPERANÇA, com ho glosa ben vivament Charles Péguy en la seva obra:
“El pòrtic del misteri de la segona virtut”. En diu misteri, com ho son les
tres germanes inseparables...
Avui,
la tonalitat de les lectures ens posa de manifest les aspreses d’una FE
compromesa i comprometent. Jesús és el referent últim d’una FE viva. La seva
vida de relació amb el Pare el va portar a superar les flonjors d’una vida
fàcil. En tenim el comprovant en la segona lectura que enclou tota la
“lletania” del capítol 11è i que inicia el 12è i que n’és l’acabament i
coronament. Ho hem recordat en aquell repetit “gràcies a la FE”, que es va
descabdellant en els patriarques de l’AT. i com hem dit agraïts també en els
nostres propis “patriarques” del NT, que és on “vivim, ens movem i som”
nosaltres. Mireu, si no, com comença: “Envoltats d’un núvol tan gran de
testimonis que ens ensenyen a viure la FE. A continuació, s’ens posa el
supertestimoni del mateix Jesús en qui la FE i la confiança total en el Pare
que li encomanà i ens transmeté la proclamació del Regne, com a expressió
condensada de la FE. Ell va passar per damunt de dificultats, “acceptant el
suplici de la creu, aguantà un atac tan dur contra la seva persona de part dels
pecadors”. Fou tal que qualsevol lluita per àrdua que sigui que puguem
emprendre i sostenir per anar portant a terme el camí de la FE, l’autor arriba
a dir-nos: “en la vostra lluita contra el pecat, encara no us hi heu enfrontat
fins a vessar la sang”, com Ell féu. Això pren ressons del que ens dirà en
l’evangeli d’avui, tan dur, quan estripadament ens diu que Ell ha vingut a “calar
foc i a portar divisió familiar” com a conseqüència de les ardoroses instàncies
de la FE viscuda, provada i portada a situacions que, tot i no ser freqüents,
sí ho foren en Ell.
Ja
veieu, hem passat d’una experiència de la vida de FE mansa, serena,
satisfactòria, sospitosa de no ser-ho, a una vida de FE plena d’ensurts, de
situacions últimes. Jesús és el “TESTIMONI” d’una vida de FE portada a l’extrem.
Ho signifiquem sobretot en dies de Setmana Santa: Jesús, “fet obedient fins a
la mort i mort en creu”. Aquest evangeli d’avui entra en les vivències crues a
les que pot portar la fidelitat –aquesta és la paraula justa que porta d’arrel
la FE. Déu és particularment en Jesús l’AMOR FIDEL. “Havent estimat els seus
els estimà fins a l’extrem”. Esglai i conhort. El fet de ser petits, tan petits
nosaltres, no exclou que Jesús sigui “l’únic Sant, l’únic Senyor, l’únic Altíssim”. Tremolosos, però esperançats que mai ens
abandonareu, tornem a aquell final de l’evangeli del diumenge passat: “Tothom
exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt; tothom reclama més d’aquells a qui
ha prestat més”. Son les responsabilitats degudes, etimològicament les
“respostes” del camí de la FE. Avui direm amb plenitud de sentit: “Que Déu hi
faci més que nosaltres”. Així ho esperem.
Diumenge
XX de durant l’any, 18 d’agost del 2019.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada