diumenge, 4 d’agost del 2019

Homilia del diumenge 04/08/2019


LA  SAVIESA  DEL  COR

                                               Avui les lectures –totes elles- tenen un to sapiencial. Una mica com les condensacions a què un arriba després de fer una ponderada reflexió sobre el teixit de la seva vida, la pròpia i l’aliena. La vida ensenya, però quan aquesta ha estat llarga i treballada és normal que pugui arribar a trets essencials, breus com “refranys”, proverbis, sentències, màximes, diguem-ho com vulgueu, que sintetitzant els avatars de la vida donen com a resultat això que el salm responsorial –el 89- en diu “la saviesa del cor”. Aquella síntesi que un la dona com a decantació del viscut. A judicar per les expressions del salm no és mai allunyada d’un cert escepticisme gens agre, suau diria, una mica com a devaluació de les preteses “somiades” en temps “allunyats”. Vegeu el sentit i valor d’aquest mot. Aquest plural actiu –allunyats- deixa el pòsit de com volent passar pàgina, perquè ara, posades totes ja a les balances finals marquen el seu preu just, devaluat  en comparança en com potser l’havíem tingut en més i en sobrepuig. Us prego de resar-lo a poc a poc, personalitzant-ne la lectura. Pols soc i en pols m’he de tornar; millor dit: ja m’hi estic tornant. Tot es desfà i una vida per llarga que un l’hagi tingut no va més enllà, envolada, com una nit de vetlla, de guàrdia, diu el salm. Allò nostre, que com diu el poeta, “es el pasar”. Florida, bellesa, emmarcida en el vol apressat de bon matí fins no més enllà d’un dia. Quanta flor -tot i  la seva bellesa germinal- té una vida escassa, efímera... Hi ha sempre en els salms, tot amb tot, un final en Déu que “assacia”, i dona serenor, sense deixar de ser l’estricta mesura d’un buf de vent que acompanya la nostra condició de pols i, a més, espolsat, batut... “Que el vostre amor, que la vostra amabilitat” asserenin els balanços finals de les nostres vides. “Doneu encert a l’obra de les nostres mans”.

Resultat d'imatges de cohelet biblia                                               No oblidem que el salm responsorial  a la Missa ens ha de portar a una reflexió-pregària sobre la lectura antecedent. Mai tan a to amb aquests versets del llibre del Cohelet, dit també Eclesiastès! El fragment d’avui és de fet el mateix començ del llibre i ho fa d’una manera abrupta i com si fos la tornada de totes les reflexions que seria com el resum i síntesi de “la saviesa del cor” de qui el va escriure centúries abans que Jesús ens donés la pròpia saviesa del cor evangèlic,  continguda en el Sermó de la Muntanya que comença i ho condensa tot en un “Benaurat” ben especial que junta la felicitat amb l’esforç estiregassat de comprometre la pròpia vida, utilitzant les més condensades paradoxes. Dit en la forma planera però ardida de l’evangeli: A la resurrecció per la creu... Proverbi essencial aquest també.

                                               Tornem al savi antic i deixem que d’entrada ens exclami: “Vanitat i més vanitat. Tot és en va”. Quin resum més estripat, quina visió de l’existència! “Va” no vol dir dolent, sinó buit, poc consistent. Allò del salm: vent, pols, florida efímera. Allò que, en anar a encalçar-ho o a penes el tens, se t’escapa dels dits, inconsistent. D’aquí ve l’evanescent família del mot vanitat, vanaglòria, vantar-se, esvanir-se. I no entrem en la seva estirp prolífica de sinònims: bufat, altiu, fatu, fanfarró, fatxenda, presumptuós i més que en podria collir en aquest hort tan humà i tan inhumà a la vegada...

                                               Anirà aplicant aquesta tornada abrupta, escèptica des soca-rel! a tants aspectes de la vida humana corrent... Aquí la seva reflexió “sapient” l’aplicarà als treballs més quotidians, remarcant-ne els esforços, els neguits i els desficis... En va és tot plegat! Caldria llegir alguns dels llibres sapiencials, així s’anomenen, per veure quin esperit hi aleteja. És una de les mancances que tenim per gairebé només haver tingut accés a les Escriptures, depenent de les propostes parcials que tenim en la part de la litúrgia de la Paraula. Seria bo d’endinsar-nos-hi. Perdoneu, som adults en la fe, sí o no?  No ens podem perdre, per exemple: Els salms, Job, Proverbis, El Càntic dels càntics, etcètera. Hi ha tot un mon a descobrir. Curiosament avui Carme Riera fa el millor elogi del llibre de Job... En el llibre sapiencial de la primera lectura de Cohelet l’autor anònim hi barreja tot, bo i no tant bo, però el to és més aviat pesarós i ombrívol tirant a pessimista. Valgui el fragment que avui llegim.

                                               La represa del tema principal d’avui, com és habitual en la litúrgia, complementa la primera lectura amb l’evangeli. És el problema de l’ús de les riqueses, etern problema d’ara i sempre. Ja preludiat per l’aclamació que fem i que avui no és res menys que la proclamació de la primera benaurança segons l’evangelista Mateu: “Feliços els pobres en l’esperit. El regne del cel és per a ells”. Davant la petició feta Jesús per a que fes de mediador entre germans sobre qüestions d’herència, Jesús es dreça i dirigint-se a tothom (inclosos nosaltres) per contrastació, exclama: “Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses. No poden assegurar la vida”. I com de costum ho confirma amb una paràbola ben i ben apropiada.

                                               Quina requisitòria més contundent contra l’avidesa de posseir. Vaig llegir aquesta paraula avidesa en E. Fromm, possiblement en la seva obra “Ser o Tenir”. Què bé denota l’actitud de qui es deixa “posseir” pel desig insaciable d’amuntegar, per la brama de tenir i d’incrementar i, en conseqüència, de creure’s a aixopluc de males anyades, de negocis fallits! Aquest és un tema, no sé com dir-ho: antropològic. En ell s’hi concita tot el viure i desviure de la persona humana. Tant en tenir com en no tenir i ambicionar el que no tens. Pau ens dirà avui mateix que “l’amor al diner és idolatria; arriba a ser l’antítesi, l’alternativa a Déu, no gens menys. “No podeu servir a dos amos: a Déu o al Diner”, que l’hauríem de posar en majúscula com ho faig ara. Son antitètics; l’un es menja, devora l’altre. L’amor als diners en diu Pau, l’afecció a posseir. L’avidesa que es desplega entorn del diner sempre és de mal fiar. Vanitat. S’empega, taca els dits i el cor. Ai, avui més que mai tal com estan les coses...

                                               La paràbola de Jesús mostra la vanitat del que fa plans de futur, “assegurança s. a.” En un obrir i tancar d’ulls el ric que se les prometia llargues i duradores i que es diu vanament a si mateix: “reposa, menja, beu, diverteix-te”, sent com Déu li diu: “Aquesta nit et reclamen el deute de la teva vida. I tot això que volies guardar-te, de qui serà?  Què en treu l’home de tota la seva ambició? “També això és en va!” No ens atreviríem pas a parlar d’i-do-la-tria. Com hem camuflat els conceptes, no?

                                               Acaba amb una consideració general i que abasta des de l’acumulació, tresors aquí, amb qui –valgui la paradoxa- es fa ric als ulls de Déu. Ja tenim la contraposició que dèiem: o Déu o els Diners. O una o l’altra, no hi ha terme mig. Què ens costa d’entendre-ho! No tan sols als que en “remenen”, també a aquells que en voldrien tenir, “posseir”. Quina paraula més antitètica!: posseir i ensems ser posseït...

                                               La llàstima de no llegir els textos directament de la Bíblia, perquè a continuació Lluc posa l’”himne de la vida” que és el seu més apropiat context: “No us neguitegeu. Feu com les aus i les flors. Déu té bona cura de vosaltres. I acaba parlant dels tresors del cel que ni s’arnen ni els lladres no hi posen mans. Un himne a la providència i a la confiança en Déu. Que és l’himne a la vida vertaderament “humana”.


                                               Ara potser és el moment de tornar  a considerar amb cor ressuscitat la lectura segona d’avui: “Cerqueu, estimeu. Feu morir allò que us “lliga”: entre altres coses i no menors, ja ho hem dit: “l’amor – posa amor!- al Diner, que és Idolatria. Despullem-nos de l’home vell i del seu estil d’obrar. Us heu revestit  del nou que es renova i avança cap al ple coneixement. Aquí on Crist ho és tot i és de tots.

P. Josep Mª Balcells
Diumenge XVIII de durant l’any, 4 d’agost del 2019.   Sabadell