LA SAVIESA
DEL COR
Avui
les lectures –totes elles- tenen un to sapiencial. Una mica com les
condensacions a què un arriba després de fer una ponderada reflexió sobre el
teixit de la seva vida, la pròpia i l’aliena. La vida ensenya, però quan aquesta
ha estat llarga i treballada és normal que pugui arribar a trets essencials,
breus com “refranys”, proverbis, sentències, màximes, diguem-ho com vulgueu,
que sintetitzant els avatars de la vida donen com a resultat això que el salm
responsorial –el 89- en diu “la saviesa
del cor”. Aquella síntesi que un
la dona com a decantació del viscut. A judicar per les expressions del salm no
és mai allunyada d’un cert escepticisme gens agre, suau diria, una mica
com a devaluació de les preteses “somiades” en temps “allunyats”. Vegeu el
sentit i valor d’aquest mot. Aquest plural actiu –allunyats- deixa el
pòsit de com volent passar pàgina, perquè ara, posades totes ja a les
balances finals marquen el seu preu just, devaluat en comparança en com potser l’havíem tingut
en més i en sobrepuig. Us prego de resar-lo a poc a poc, personalitzant-ne la
lectura. Pols soc i en pols m’he de tornar; millor dit: ja m’hi estic tornant.
Tot es desfà i una vida per llarga que un l’hagi tingut no va més enllà,
envolada, com una nit de vetlla, de guàrdia, diu el salm. Allò nostre, que com
diu el poeta, “es el pasar”. Florida, bellesa, emmarcida en el vol apressat de
bon matí fins no més enllà d’un dia. Quanta flor -tot i la seva bellesa germinal- té una vida
escassa, efímera... Hi ha sempre en els salms, tot amb tot, un final en Déu que
“assacia”, i dona serenor, sense deixar de ser l’estricta mesura d’un buf de
vent que acompanya la nostra condició de pols i, a més, espolsat, batut... “Que
el vostre amor, que la vostra amabilitat” asserenin els balanços finals de les
nostres vides. “Doneu encert a l’obra de les nostres mans”.
No
oblidem que el salm responsorial a la
Missa ens ha de portar a una reflexió-pregària sobre la lectura antecedent. Mai
tan a to amb aquests versets del llibre del Cohelet, dit també Eclesiastès! El
fragment d’avui és de fet el mateix començ del llibre i ho fa d’una manera
abrupta i com si fos la tornada de totes les reflexions que seria com el
resum i síntesi de “la saviesa del cor” de qui el va escriure centúries abans
que Jesús ens donés la pròpia saviesa del
cor evangèlic, continguda en el Sermó
de la Muntanya que comença i ho condensa tot en un “Benaurat” ben especial que
junta la felicitat amb l’esforç estiregassat de comprometre la pròpia vida,
utilitzant les més condensades paradoxes. Dit en la forma planera però ardida
de l’evangeli: A la resurrecció per la creu... Proverbi essencial aquest també.
Tornem
al savi antic i deixem que d’entrada ens exclami: “Vanitat i més vanitat. Tot
és en va”. Quin resum més estripat, quina visió de l’existència! “Va” no vol
dir dolent, sinó buit, poc consistent. Allò del salm: vent, pols, florida
efímera. Allò que, en anar a encalçar-ho o a penes el tens, se t’escapa dels
dits, inconsistent. D’aquí ve l’evanescent família del mot vanitat, vanaglòria,
vantar-se, esvanir-se. I no entrem en la seva estirp prolífica de sinònims:
bufat, altiu, fatu, fanfarró, fatxenda, presumptuós i més que en podria collir
en aquest hort tan humà i tan inhumà a la vegada...
Anirà
aplicant aquesta tornada abrupta, escèptica des soca-rel! a tants
aspectes de la vida humana corrent... Aquí la seva reflexió “sapient”
l’aplicarà als treballs més quotidians, remarcant-ne els esforços, els neguits
i els desficis... En va és tot plegat! Caldria llegir alguns dels
llibres sapiencials, així s’anomenen, per veure quin esperit hi aleteja. És una
de les mancances que tenim per gairebé només haver tingut accés a les Escriptures,
depenent de les propostes parcials que tenim en la part de la litúrgia de la
Paraula. Seria bo d’endinsar-nos-hi. Perdoneu, som adults en la fe, sí o
no? No ens podem perdre, per exemple:
Els salms, Job, Proverbis, El Càntic dels càntics, etcètera. Hi ha tot un mon a
descobrir. Curiosament avui Carme Riera fa el millor elogi del llibre de Job...
En el llibre sapiencial de la primera lectura de Cohelet l’autor anònim hi
barreja tot, bo i no tant bo, però el to és més aviat pesarós i ombrívol tirant
a pessimista. Valgui el fragment que avui llegim.
La
represa del tema principal d’avui, com és habitual en la litúrgia, complementa
la primera lectura amb l’evangeli. És el problema de l’ús de les riqueses,
etern problema d’ara i sempre. Ja preludiat per l’aclamació que fem i que avui
no és res menys que la proclamació de la primera benaurança segons l’evangelista
Mateu: “Feliços els pobres en l’esperit. El regne del cel és per a ells”.
Davant la petició feta Jesús per a que fes de mediador entre germans sobre
qüestions d’herència, Jesús es dreça i dirigint-se a tothom (inclosos
nosaltres) per contrastació, exclama: “Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de
posseir riqueses. No poden assegurar la vida”. I com de costum ho confirma amb
una paràbola ben i ben apropiada.
Quina
requisitòria més contundent contra l’avidesa
de posseir. Vaig llegir aquesta paraula avidesa en E. Fromm, possiblement en la
seva obra “Ser o Tenir”. Què bé denota l’actitud de qui es deixa “posseir” pel
desig insaciable d’amuntegar, per la brama de tenir i d’incrementar i, en
conseqüència, de creure’s a aixopluc de males anyades, de negocis fallits!
Aquest és un tema, no sé com dir-ho: antropològic. En ell s’hi concita tot el
viure i desviure de la persona humana. Tant en tenir com en no tenir i
ambicionar el que no tens. Pau ens dirà avui mateix que “l’amor al diner és idolatria; arriba a ser l’antítesi,
l’alternativa a Déu, no gens menys. “No podeu servir a dos amos: a Déu o al
Diner”, que l’hauríem de posar en majúscula com ho faig ara. Son antitètics;
l’un es menja, devora l’altre. L’amor als diners en diu Pau, l’afecció a
posseir. L’avidesa que es desplega entorn del diner sempre és de mal fiar.
Vanitat. S’empega, taca els dits i el cor. Ai, avui més que mai tal com estan
les coses...
La
paràbola de Jesús mostra la vanitat del que fa plans de futur, “assegurança s.
a.” En un obrir i tancar d’ulls el ric que se les prometia llargues i duradores
i que es diu vanament a si mateix: “reposa, menja, beu, diverteix-te”, sent com
Déu li diu: “Aquesta nit et reclamen el deute de la teva vida. I tot això que volies
guardar-te, de qui serà? Què en treu
l’home de tota la seva ambició? “També això és en va!” No ens atreviríem pas a
parlar d’i-do-la-tria. Com hem camuflat els conceptes, no?
Acaba
amb una consideració general i que abasta des de l’acumulació, tresors aquí,
amb qui –valgui la paradoxa- es fa ric als ulls de Déu. Ja tenim la
contraposició que dèiem: o Déu o els Diners. O una o l’altra, no hi ha terme
mig. Què ens costa d’entendre-ho! No tan sols als que en “remenen”, també a
aquells que en voldrien tenir, “posseir”. Quina paraula més antitètica!:
posseir i ensems ser posseït...
La
llàstima de no llegir els textos directament de la Bíblia, perquè a continuació
Lluc posa l’”himne de la vida” que és el seu més apropiat context: “No us
neguitegeu. Feu com les aus i les flors. Déu té bona cura de vosaltres. I acaba
parlant dels tresors del cel que ni s’arnen ni els lladres no hi posen mans. Un
himne a la providència i a la confiança en Déu. Que és l’himne a la vida
vertaderament “humana”.
Ara
potser és el moment de tornar a considerar
amb cor ressuscitat la lectura segona d’avui: “Cerqueu, estimeu. Feu morir allò
que us “lliga”: entre altres coses i no menors, ja ho hem dit: “l’amor – posa
amor!- al Diner, que és Idolatria. Despullem-nos de l’home vell i del seu estil
d’obrar. Us heu revestit del nou que es
renova i avança cap al ple coneixement. Aquí on Crist ho és tot i és de tots.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge
XVIII de durant l’any, 4 d’agost del 2019.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada