SENYOR, ENSENYEU-NOS
A PREGAR
Tota
la litúrgia de la Paraula d’avui és una invitació a plantejar-nos un fet cabdal
en el nostre viure cristià: o vinculem la pregària a la vida diària o el fet de
no pregar com cal ens portarà a un empobriment progressiu del nostre viure. I
d’empobriment en empobriment arribarà un dia en què ens trobarem allunyats de
la saba evangèlica que dona color i vivor al nostre viure amb sentit. Penso que
aquest és el punt neuràlgic que defineix la qualitat del nostre viure, avui més
que mai. No és allò de fer, de quan en quan, una pregària “de llibre”.
Decididament, tant hi haurà de vida com n’hi hagi de pregària. No hi ha
alternativa possible. O forma part del nostre dia –dic dia!- o bé hi haurà
depauperació vital. Les motivacions per "entrar-hi” solen ser tan poc auto-convincents
que podem passar trams de la nostra vida, sense ni adonar-nos que pregar és com
el fet de respirar. Justament cal
adonar-se que hom no respira bé, per fer un pensament...
És
talment emotiva i ardida la pregària que fa Abraham que ens meravella per la
seva audàcia. Saber “regatejar” amb Déu suposa una familiaritat que enamora.
Rebaixar la quota de justos per salvar Sodoma del naufragi és d’una finor
espiritual en la què ens mostra tant la misericordiosa benvolença de Déu com la
gràcia de saber que Déu es deixa “competir” amb el seus amics.
El
salm responsorial 137 revalida aquest passatge de la pregària d’Abraham. Suposa
una confiança superior, demostrada al llarg de tota la seva vida. Per això a
l’epístola als Hebreus es lloa la seva fe il·luminada: “Sempre que us invocava,
m’heu escoltat. Que el Senyor continuï a favor nostre. El vostre amor perdura
sempre. Acabeu al vostra obra, Senyor”.
Pau
als colossencs els certifica que “Déu us donà la vida juntament amb el Crist”.
Ha desfet i anul·lat el deute que teníem pendent. La resurrecció de Crist ens a
ressuscitat també a nosaltres”.
Lluc
narra, com veient com pregava Jesús un deixeble li demana que els donés una
pregària com la que Joan el Baptista havia donat als seus deixebles. Tenim a
continuació una versió del Parenostre, diferent de la de Mateu, que és la que
ha prevalgut i que és la que usem nosaltres avui dia. Essencialment és el
mateix, més condensat en Lluc. Cal notar que la pregària que dona Crist és
sortida d’un moment de pregària antecedent d’ell. Això ens fa pensar que per a
Jesús la pregària que adreçava al seu Pare, no diferiria gaire de la que ens
encomanà a nosaltres. Cal advertir que Mateu presenta el Parenostre inserit en
l’àmbit del Sermó de la Muntanya, vol dir que li dona plena importància. Aquí,
en Lluc, va acompanyat de dues paràboles que subratllen precisament la
insistència que mereix aquesta dita: “Demaneu i Déu us donarà; cerqueu i
trobareu; truqueu i Déu serà qui us obrirà”. A més hi afegeix que Déu satisfà
el que els fills li demanen al seu Pare. I encara hi ha una satisfacció més
sorprenent: “molt més el Pare del cel donarà l’Esperit a qui li ho
demanen”. En un altre indret, Jesús ens invita a pregar insistentment. És a
Lluc 18, 1ss. Ho exemplifica amb la tossuderia i insistència amb què la viuda
demana al jutge que li faci justícia.
Arribats
aquí caldria que ens proposéssim com hem de procedir per tal d’arribar a
enfortir decididament el lloc que té la pregària en el nostre viure. Ja no serà
la pregària llegida o recitada, sinó la pregària “del cor”. Prenent peu i a partir d’un gran petit llibre,
titulat “Biografia del silenci”,
escrit per Pablo D’Ors que ha creat uns grups de pregària anomenats “Els
amics del desert” de llarga difusió darrerament, us volem invitar a fer-ne
una lectura pausada, seguida de la pràctica immediata suggerida. Aquest llibre
és d’alguna manera biogràfic, descriu els passos que ha hagut de fer l’autor
per a assolir la meta proposada, és a dir la meditació. Al mateix temps és
com un manual d’iniciació a la pregària. En cada pàgina va identificant
les dificultats que ell va trobar en iniciar “de valent” un camí
d’aprenentatge. Remoure els obstacles i anar-los descrivint ens dona l’ocasió
de fer el mateix camí que ell feu. Pàgina a pàgina ens portarà a envigorir
l’hàbit, fins i tant que finalment l’assegurem com una pràctica regular
quotidiana! Pràctica que s’esvairia de no fer-ho insistentment. El què
costa arribar a donar solidesa i estabilitat a una aital pràctica!, i com es
pot desfer el camí fet, en deixar de posar temps, lloc, ambient i sobretot
constància en fer-ho cada dia. El més costós és enfortir la necessitat, la
coratjosa persistència de no deixar-ho,
malgrat les distorsions que se’ns poden posar per davant. L’èxit només ens
vindrà d’una determinada determinació que deia santa Teresa. No podem ser
ocasionalment “orants”. Així no funciona. L’experiència dels que abans ja han
fet el camí ens diu que mai serà prou el fet d’auto-obligar-nos amb convicció,
sabent el què es guanya i el què es pot perdre en ser descurosos.
Entrant
a internet trobarem tot de complementacions i de xerrades del mateix autor que
ens poden ajudar a enfortir el desig d’esdevenir cristians “orants” com si fos
una de les autoobligacions de més valor i preu per entrar en una etapa de la
nostra fe. viscuda amb més importància de les que poguéssim emprendre.
En
un moment determinat ens diu que va fer la descoberta de la gran figura humana
excepcional de Simone Weil per a qui l’atenció és la gran configuradora de la
persona creadora. No és pas sense motivació que posa un text d’ella com a
prefaci de la seva obra. Diu així:
“El desig de llum produeix llum.
Hi ha vertader desig quan hi ha
esforç d’atenció.
És realment la llum el que es desitja
quan qualsevol altre mòbil està
absent.
Per més que els esforços d’atenció
fossin
aparentment estèrils
un dia una llum exactament proporcional a
aquests esforços
inundarà l’ànima.
Cada esforç afegeix una mica més d’or
a un tresor que res en el món podrà
sostreure.
Jo
hi podria afegir també d’escrits d’ella:
“En el grau més alt, l’atenció és el
mateix que l’oració. Pressuposa la fe i l’amor. L’atenció absolutament pura i
sense mescla és l’oració. L’atenció extrema és el que constitueix la facultat
creadora de l’home, i no existeix atenció més extrema que la religiosa. La
magnitud del geni d’una època és rigorosament proporcional a la magnitud
d’atenció extrema, és a dir, de religió autèntica, en aquest moment. L’atenció
està lligada al desig. No a la voluntat, sinó al desig, o més exactament al
consentiment”.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge
XVII de durant l’any, 28 de juliol.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada