CASA NOSTRA,
CASA VOSTRA
Aquest
fou el lema que va congregar una notabilíssima manifestació en un moment
àlgid de tota l’odissea que visqué i -que encara viu- el terratrèmol de les
migracions. Des d’aleshores, aquest fenomen no ha remès; i aquesta onada de
migracions ha, per mala ventura, convertit les aigües del mediterrani en un
immens cementiri. Els mitjans, a tongades com sol fer-ho, per mor de subratllar
només l’actualitat fugissera, ens han servit escenes d’inhumanitat que
ens han embotat la sensibilitat, i ara ja no ens commouen aquestes imatges de
desolació on es barregen les pitjors nafres i bestialitats: “acantonaments” que
duren anys; màfies que comercien amb humans, pitjor que fossin esclaus; la Unió
Europea que posa filats per tot arreu, i que “retorna” persones com si fossin
menys que animals, “cosificació”: més avall no es pot arribar! Es multa qui
ajuda, de la forma que sigui, aquestes persones, als qui els hi han llevat tota
dignitat. Lamentable “espectable” d’uns Estats que tot i necessitar aquestes
lleves de migrants per tenir mà d’obra, per fer créixer PIBs i per omplir els
dèficits de treballadors, el que fan és exasperar llur població nativa,
enverinant-la amb ideologies populistes i fonamentalistes, mirant cap a una
altra part en el tema fonamental dels drets humans, “inalienables
al paper”: a viure on creguin més oportú, a tenir treball, casa, educació i
sanitat. Molts fugint de guerres inacabables, arrasadores. Avui aquesta entrada
del meu escrit es fa més punyent per la contraposició amb la primera lectura
que és un prototipus d’hospitalitat, que
d’altra part ha estat una de les característiques dels pobles d’on provenen
aquestes persones... Ironies punyents de la història que és la nostra!
La
primera lectura d’avui ens presenta la venerable figura d’Abraham que és
admirat i tingut com el pare de totes les esglésies que reuneix el monoteisme:
jueus, cristians i musulmans. L’escena té un encant, en la seva sàvia sobrietat,
que la fa estimable en tot i per tot. Estem als inicis del poble d’Israel, el
poble dels pares, dels patriarques. Déu li anuncia que tindrà un fill, tot i la
vellesa d’Abraham i de Sara. ¿No hi veieu una forta retirada en ambdues
anunciacions que marcaran un nou començament, fruit ambdós d’una
Aliança? Déu promet descendència per sobre de les impossibilitats humanes!
Quina diferència entre Maria i Sara. Quina similitud entre Abraham i Maria.
Tots dos lloats per la seva fe en els escrits sagrats: “benaurada tu que has
cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà” digué Elisabet a Maria.
“Gràcies a la fe, Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar
un mort, així va recobrar el seu fill, com prefigurant la resurrecció” (Hebreus
11, 8- 19).
Avui,
la litúrgia ens posa condensadament una escena on es palesa com Jesús cultivava
uns llaços d’amistat, exemplificat en la casa dels seus amics íntims, els de Betània,
lloc visitat moltes més vegades de les que narra l’evangeli d’avui, només
comprensible si el sabem llegir amb ulls d’exquisida amistat recíproca: Marta “queferosa”
i amoïnada per tal d’obsequiar degudament Jesús, s’atansarà al Mestre
reconvenint Maria, perquè no li donés una mà en aquell tragit domèstic. El to
és de proximitat i de contenció en el que li diu: “Senyor, no us fa res que la
meva germana m’hagi deixat sola a servir? La resposta és ben bé la d’un amic.
Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes i tantes coses! Entenc
la teva queixa i t’agraeixo el teu neguit, però Maria ha escollit la millor
part! L’atenció a la persona va per sobre de tanta cura en les “coses” per tal
d’obsequiar... La seva actitud és la millor i no li ho recriminaré. Quina lliçó
ens està donant: les persones sempre estan per sobre de les coses, àdhuc les
fetes amb un gran amor! Dirà sant Benet: “Acollir l’hoste com si fos el mateix
Crist”. És el mateix de la lloança que se li fa a Abraham: Va rebre la visita
de Déu i els donà hospitalitat sense saber que era Déu o bé els àngels
mateixos”.
Seria
meravellós resseguir la història d’una relació d’amistat, com la que va tenir
Jesús amb tota la família dels tres germans: Marta, Maria i Llàtzer. Això ens
reafirmaria en allò que digué Jesús als seus deixebles més propers i estimats:
“Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres
us he dit amics, perquè us he fet saber conèixer tot allò que he sentit del meu
Pare. No m’heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i
us he confiat la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, i un fruit que duri
per sempre; i tot allò que demanareu al Pare en nom meu, Ell us ho concedirà”.
Quina gran descoberta del que significa que Jesús se’ns faci amic: Accés a la
intimitat, a saber de Déu en profunditat. Nosaltres som els escollits, per bé
que ens pensem que som nosaltres qui escollim. No és amistat guanyada, sinó
donada, gratuïta. Tot s’esdevé per la confiança mútua. Participació en la
vida-missió de l’Amic. Prenem consciència del què significa en el més amagat i
profund l’expressió que està continguda només amb el títol d’aquesta obra d’un
místic: “Amic e Amat”. L’Amic és Ell i l’actuació en nosaltres ens fa Amats, i
l’estimació –donada i rebuda- és la font i la garantia de que som tinguts per
Amics.
Al·ludíem
a altres passatges que ens mostren com Jesús era el prototipus d’Amic i de com
estimava–amats!, la família de Betània-. Essent el vilatge tan a prop de
Jerusalem, moltes vegades s’hi refugiaria i compartiria el goig de’una amistat
“a tota prova” que diem. Proves: Llegim atentament i pausadament el capítol 11-
i començament del 12 de Joan. Hi veurem els camins de l’amistat per part de
Jesús, incomprensibles si no ens hi sentim lligats i concernits, perquè la
Paraula de Déu no sols és narració de fets passats, sinó anticipació dels que
ens poden succeir, si nosaltres ens posem a to i obrim el cor a allò
imprevisible, a no ser si restem oberts a l’imprevisible de Déu! És una de les
pàgines més emotives del nou Testament. I demostra fins on arriba “la força
d’estimar” i la benaurança que se’n desprèn. Estem a les portes del que sabem
que serà la prova última i definitiva del que significarà un amistat que es
lliura a la mort en benefici dels estimats. Sortirà l’expressió cabdal: “Havent
estimat els seus, els estimà fins a l’extrem: donant la vida pels seus amics”.
Què en som de matussers i de desconsiderats! No sabem on, ni quan, ni com omple
de vida l’amor, sempre paradoxal: Jesús dóna la Vida, lliurant-la pels amics.
L’amistat és el cimal, a que pot arribar una amistat que és humano-divina, com
la de Jesús. Només accessible a poques persones, no perquè ho sigui en si, sinó
perquè demana unes condicions de possibilitat que no sabem lluitar per tal d’anar
aconseguint-les. Pau ens en serà anunciador i model com ho manifesta a
l’epístola als seus germans de Filips. Són cartes, aquestes, plenes del desig
d’anar pas a pas arribant a la plenitud de la FE, maduresa humano-divina,
recorregut que ell mateix anar fent a vista de tothom: “Sigueu imitadors meus i
fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi. Poseu en pràctica
allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit”. L‘amor veritable té un preu
humà incommensurable! Sort que no el sabem comprendre, perquè sinó ens tiraríem
endarrere. És en el seu exercici, pas a pas, que en descobrim el pes, el goig i
la benaurança. Què lluny estem d’anar per aquest camí rosts amunt! Cal demanar
l’ajut i que l’Esperit ens hi porti amb el seu buf. Quina llàstima que la
mediocritat, satisfeta com la nostra, no ens en posi l’èmfasi i l’escalf. És
vertaderament un desafiament no entrar per aquestes actituds bàsiques i
fonamentals com les que la litúrgia d’avui ens ha volgut que en tinguéssim un
tast. Hem tocat l’ós i el nucli del què significa ser i viure com a cristians.
Ho hem pregat sense més ni més, quan hem demanat a Déu que ens hi configuri poc
a poc, perquè així funciona la vida, a batecs, a alenades; per això és el
mateix Esperit Sant qui està en la
“conxorxa” divina d’anar-nos-ho fent conegut, ensems que “viscut”. La nostra
vida en essència no és ni més ni menys que un brodar el llibre de la nostra
vida “El llibre de l’Amic de l’Amat”, el nostre precisament! Amor rebut
i amor donat, nuant llaços de delicada amistat. Avui entenem la importància de
saber acollir, donar hospitalitat a qui
sigui, perquè sempre en ell acollim
Jesús; sabent descobrir allò essencial que va descobrir i practicar
Maria de Betània. Tot, abraçat i abrandat per un acte de FE perseverant que
omple de confiança en l’Amic tots els àmbits del nostre ésser. És allò mateix
que demanàvem en la col·lecta d’avui: “Oh Déu, que feu veure als esgarriats la
llum de la vostra veritat, perquè puguin trobar el bon camí; concediu als qui
es professen cristians de rebutjar el que és contrari a aquest nom i de seguir
el que li escau”. Sigueu generós amb nosaltres, Senyor. No deixeu que es perdi
una grandesa de la qual no en serem mai suficientment conscients ni agraïts.
“Casa nostra, casa teva”, Senyor! I casa també de tots els qui vós teniu com a
fills estimats. Dret a tenir casa, intimitat, llar de creixença, lloc de
trobada i de bescanvi. Oh, amistat desconeguda i negada, sense haver-la ni besllumada!
Ja ho deia, ja, el Petit Príncep!: no la va trobar i això que va anar trucant
de casa en casa, d’asteroide en asteroide! Retrat de la nostra societat, tant
aqueferada com Marta en tantes coses, que -tot hi ser bones- no han sabut donar
en la diana de les “úniques”, essencials, Llàstima, llàstima de veritat!
Senyor, Senyor, obriu-nos-hi el cor...!
Com
a coronament i ratificació del que suposa com a punt final del seguiment de
Crist, de tota menuda hospitalitat oferta, dels acolliments sovintejats, de les
fines-fines amistats amb Crist i subrogadament amb tants “amics e amats”, per
uns moments traslladem-nos a l’avantsala de la Casa del Pare: Només arribar
sentirem amb goig ple les paraules més estimables de totes les que es poden dir
i sentir: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que Ell us
tenia preparat des de la creació del món. Perquè quan tenia fam, em donareu
menjar; quan tenia set em donareu beure; quan era foraster em vau acollir... Us asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests
germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”.
Paraula definitiva de Déu!
Diumenge
XV de durant l’any, 21 de juliol del 2019.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada