Homilia del 1r. diumenge d'Advent: 27/11/2022

                                                   NOU  CURS  LITÚRGIC

                                               La nostra “carrera” de deixebles de Jesús i de l’Església ens porta a viure-conviure amb i en l’estil de Jesús-Home i Déu vertaders, sobretot en la seva humanitat (“tingueu els mateixos sentiments de Crist”, segons invitació apressant de Pau) ara ja glorificada, després de la seva Resurrecció i de la seva Glorificació com a Kyrios, que vàrem celebrar diumenge passat, Festassa de Crist Rei, que va ser com una anticipació del punt final, del punt Omega, punt al qual tendim en el nostre viure, el més conscienciós possible... La litúrgia ens porta a intentar aprofundir un any més, un nou curs que no pot ser repetició, sinó en un “suma i segueix” que ens ha de portar a noves experiències i noves vivències del fet cristià que troba en la litúrgia el cimal del viure creient “amb, per i en” Jesucrist en l’Eucaristia.  Seran la Paraula i l’estar encarat vers la Faç Immensa de Jesucrist, Home Nou i Patró del viure i del sentir-nos viure com a fills de Déu, en espera de la nostra glorificació en la metahistòria, a exemple i configuració amb i en Crist.  La litúrgia ha de reunir allò de més viu i intens de la nostra condició de fills en el Fill. No podem viure en un Advent “vintage”, Em estat esperonats en aquesta Setmana que jo considero digna de tenir-se com una excel·lent Octava com la tenen Nadal i Pasqua. Se’ns ha dit que hem de cantar un càntic nou, repetidament en les lectures fragmentades d’aquesta setmana que just acabem de celebrar. Proposo de mirar amb esguard nou aquest temps d’Advent. Ja de bell antuvi no podem separar Advent i Nadal, perquè el primer n’és preparació i immersió. Hem après que en tot el que fem no podem deixar de tenir-hi ben explícita la finalitat de tots els nostres afers.

                                               Nadal ha de ser un renéixer a la vida humana amb la transfiguració que les celebracions nadalenques ens mostren en la humanització de Déu en la Persona del Verb. El Pròleg de l’evangeli de Joan que llegirem el mateix dia de Nadal ens presenta el canemàs sobre el que brodarem el Nadal més genuïnament evangèlic. Déu en el seu Fill “ha visitat el seu poble i l’ha redimit. Així ens salva, mogut pel seu amor que el fa fidel als nostres pares. Faràs saber al poble que li ve la salvació, per l’amor entranyable del nostre Déu”. “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit, però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu Nom, els concedeix poder ser fills de Déu. El qui és la Paraula es va fer home i plantà el seu tabernacle i hem contemplat la seva Glòria, que li pertoca com a fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat...De la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”.

                                               Ens immegirem, ens “amararem” en el misteri de l’Encarnació que és el misteri que ens apropa a una visió nova novíssima de Déu i, en conseqüència, a una nova, novíssima visió de qui soc jo i qui ets tu, en aquest nosaltres de comunió, on degustarem la dignitat de tota persona humana, que nosaltres creiem i proclamem més enllà dels “Drets de l’home i dels pobles”; ho creiem perquè ens és donat de viureu en cadascú de nosaltres, per gracia i per creació de Déu en cada home-dona. Tot això ens porta com de la mà a prendre el número 22 de la Constitució sobre l’Església i el món. Que diu així ja des de els primers plantejaments generals: “Què pensa l’Església de l’home? Què li sembla que s’ha de recomanar a la societat actual de cara a la seva edificació? Quina és la significació última de l’activitat humana a l’univers? Ella farà veure més clarament que el poble de Déu i el gènere humà, en el qual el poble de Déu s’insereix, es presten un servei mutu, de tal forma que la missió de l’Església és religiosa i, per això mateix, autènticament humana”. La Bíblia ens ensenya que l’home ha estat creat a “imatge de Déu”, amb capacitat per a conèixer i estimar el seu Creador, i que ha estat constituït per Déu , senyor de totes les creatures de la terra, a fi de governar-les i utilitzar-les, glorificant Déu. Però Déu no va crear l’home tot sol. Perquè des del començament els va crear home i dona. Aquest consorci d’home i dona constitueix la primera expressió de la comunió de les persones. Efectivament, l’home per la seva íntima naturalesa és un ésser social i no pot viure ni desplegar les seves qualitats sense establir relacions amb els altres. Amb la seva interioritat supera el conjunt de les coses: torna a les profunditats quan entra a dintre del seu cor, on Déu l’espera, Déu que escruta els cors, i on ell personalment, sota la mirada de Déu, decideix sobre el seu propi destí. Coneixent per tant, que l’ànima és espiritual i immortal, l’home no és joguina d’un miratge il·lusori que emana de les condicions físiques i socials, sinó que arriba a la veritat més profunda de la realitat”.

                                               “Però l’home no pot anar de dret cap al bé, si no és d’una manera lliure, amb una llibertat que els nostres contemporanis cotitzen molt i anhelen vivament. I fan bé. Sovint, emperò, la fonamenten d’una manera depravada, com si ella consistís en llicència absoluta per fer tot el que li plagui, encara que sigui dolent. Però la veritable llibertat és el senyal eminent de la imatge de Déu en l’home. Car Déu ha volgut “deixar l’home en mans de la seva pròpia decisió” talment que pugui espontàniament buscar el seu Creador i, adherint-se a Ell, arribi lliurement a la seva perfecció que el farà feliç. Per tant, la dignitat de l’home exigeix que actuï segons la seva consciència i lliure elecció, és a dir, mogut i induït per convicció interna personal i no sota la pressió d’un interior impuls cec, o de la pura coacció externa. L’home aconsegueix aquesta dignitat quan, alliberant-se de l’esclavatge de les passions, cerca el seu fi amb lliure elecció del bé i busca amb diligència els mitjans adients i eficaços per obtenir-lo. La llibertat humana no pot mantenir plenament operant aquesta ordenació cap a Déu, si no és amb l’ajuda de la gràcia de Déu, a causa de la ferida del pecat”.

                                               “L’Església sap com ningú que el seu missatge està d’acord amb les aspiracions més recòndites del cor humà, quan aquest reivindica la dignitat de la vocació humana i ve a retornar l’esperança als qui desesperen d’un destí més elevat. El seu missatge, en comptes d’empetitir l’home, escampa llum, vida i llibertat en vista al seu progrés; i l’única cosa que és capaç de satisfer el cor de l’home és això: “Senyor ens has fet per a Tu, i el nostre cor està inquiet fins que no reposi en Tu”.  Tot això com a preliminar per entendre bé el número 22 que ens centrarà per copsar nivells superiors de comprensió de l’encarnació que és bàsicament el misteri més nadalenc de tots.

                                               Diu així ja entrant en agosarada matèria: “En realitat, el misteri de l’home només s’aclareix bé en el misteri del Verb encarnat. Perquè Adam, el primer home era la  figura d’aquell que havia de venir, és a dir, Crist Senyor, Crist el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a l’home, i li obre la seva sublim vocació. Per tant, no és gens estrany que totes aquestes veritats trobin en Crist la seva font i la seva culminació”.

                                               “Ell, la imatge del Déu invisible (Col 1, 15) és també l’HOME PERFECTE, que ha retornat als fills d’Adam la semblança divina, malmesa des del primer pecat. En Ell, la naturalesa humana ha estat assumida, però no anul·lada i, per això mateix enlairada, a favor nostre, a una sublim dignitat. Per què, Ell  mateix, Fill de Déu, per la seva encarnació s’ha unit en certa manera amb tot altre home. Va treballar amb mans d’home, va actuar amb voluntat d’home, va estimar amb cor d’home. Nascut de la Verge Maria, es va veritablement un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres, llevat del pecat.  Anyell innocent, va merèixer per a nosaltres la vida, un cop vessada lliurement la seva sang, i en Ell, Déu ens ha reconciliat amb Ell i entre nosaltres mateixos. Ell, a més, ens ha alliberat de l’esclavitud del diable i del pecat, de tal manera que, qualsevol de nosaltres pot exclamar amb l’Apòstol: “El Fill de Déu em va estimar i va donar-se a si mateix per mi” (Gal 2, 20).  Patint per nosaltres, no solament ens va deixar exemple que seguíssim les seves petjades, sinó que ens va obrir i tot un camí que, si el seguim, ens santifica vida i mort i les marca amb un nou sentit”.

                                                “L’home cristià, conforme a la imatge del Fill, el primogènit entre molts germans , rep les primícies de l’Esperit que el capaciten per dur a terme la nova llei de l’amor. Per mitjà d’aquest Esperit, penyora de l’herència, tot home queda restaurat interiorment fins que arribi la  redempció del cos en la resurrecció pròpia. És cert que esperonen el cristià la necessitat i el deure de combatre el mal a través de moltes tribulacions i, àdhuc de patir la mort; però associat al  misteri pasqual, configurat a la mort del Crist, arriba, enfortit per l’esperança, a la resurrecció”.

                                               “Aquesta és la qualitat i la grandesa del misteri de l’home: misteri que la Revelació cristiana fa brillar entre els creients. És, doncs, per Crist i en Crist com s’aclareix l’enigma del dolor i de la mort que fora del seu Evangeli, ens aclapara. Crist Ressuscità i per la seva mort va vèncer la mort i ens va donar abundosament la vida, per tal que, havent arribat a ser fills en el FILL, puguem exclamar en l’Esperit: Abbà, Pare”.  He transcrit volgudament gairebé tot aquest número 22 de la Constitució Pastoral sobre “L’Església en el món actual”.  Gairebé es podria subratllar tot sencer perquè ajunta deliciosament els dos misteris cabdals: el de l’Encarnació Divina de Jesús, Home enviat pel Pare perquè atansés i al mateix temps magnifiqués la figura de Jesús, fet semblant a nosaltres, a incommensurable distància però, com l’HOME- PATRÓ; i a partir d’aquest misteri fondegéssim el misteri de tot home -de tu i de mi, de tots nosaltres, tots iguals en dignitat humana i cristiana- del qual no en tenim a penes empetitida visió, trivialitzant-la, per ignorància i perquè no ens fem les grans preguntes respecte de  l’home i sublimant-les d’acord amb l’evangeli i que el Vaticà II ens va rescatar de la poca elevació de mires nostra, adormits com anem per la vida. Mireu: no se sap res, si no s’experimenta. Allò del cristià del segle XXI o místic o no res. Bona ocasió per viure a fons els nostres Advent i Nadal intercomunicats!     

P. Josep Mª Balcells

Diumenge I d’Advent, 27 novembre del 2022  Sabadell 

Homilia del diumenge 20/11/2022

                                     VINGUI,  PARE,  EL  TEU  REGNE

                                               El Parenostre és la plegaria fondal i usual de Jesús. En ella s’hi conté tot l’evangeli i, més encara, tota la Persona mateixa de Jesús, ara ja ressuscitat i entronitzat vora el Pare com a REI de l’Univers en les estances promeses per a tots els cristians. El Parenostre l’hauríem de resar amb la consciència de fer-ho conjuntament amb el Jesús humà; guanyaria un infinit de tendresa!  La proposta feta pel Mestre  d’oració d’ensenyar-nos-el com a la més íntima expressió d’un encontre meravellós amb el Pare, semblant, tot i que a distància incommensurable als de Jesús; en nosaltres,  com a fills seus estimats-estimats... Fou feta a instàncies d’un deixeble precisament després d’una pregària feta per Jesús a discreta distància dels seus deixebles, acostumats a la meravella de veure el Mestre en íntima relació amb el seu Pare, Abbà -com li’n deia- amb tendresa inefable en els seus encontres sovintejats.  Ja des dels inicis de les primeres comunitats el Parenostre “era part integral de la litúrgia de la Santa Cena”, inclosa en la Missa reservada als batejats, que en les preparacions catecumenals se’ls la lliurava amb discreció de xiuxiueig com un tresor i que l’havien de guardar com un “arcà” i només la podien resar en el privat distès de la pregària personal i, comunitàriament, només  en l’Eucaristia. Per tant, era motiu de respecte i de veneració en els “Tu a tu” amb els encontres íntims que feien amb Déu Pare i en el Senyor Jesús els batejats... Pregària que agruparà i es distingirà dels “altres”, els no iniciats. El Parenostre, tot i ser tan breu, és el resum més clar i complet que tenim de la predicació de Jesús, la Bona Nova, el mateix Evangeli, expressat en pregària. Des del moment en què fou “donat” als deixebles, començà la pregària en nom de Jesús ( Joan, 14, 13s; 15, 16; 16, 23) (Del llibre Missatges de Jesús: el Parenostre i el Sermó de la Muntanya, del gran biblista Joaquim Jeremies). Hi ha del Parenostre dues versions: la usual en la litúrgia d’ara, que és la de Mateu i la de Lluc, ambdues amb variants mínimes que tenen el mateix contingut fortament evangèlic (Mt.6, 9-13 i Lc 11, 2-4)

                                    “L’evangeli ens presenta una cosa completament nova: el mot ABBÀ, paraula aramea, que juntament amb IMMÀ: “estimat pare, estimada mare”   són els primers sons que articula  l’infant Jesús quan parla amb Déu com l’infant: senzillament i íntimament, d’una manera segura i infantil (Mt 11, 25 i 26:la pregària concreta de Jesús al retorn dels dotze, que m’enamora quan la llegeixo...). Segueix Jeremies: “En el verset següent, 27  “veiem que Jesús considera aquesta invocació infantil com l’expressió del seu poder i coneixement únic de Déu, donat a Ell pel Pare. Abbà és la manifestació del darrer misteri de la seva missió. Ell, a qui el Pare havia donat el coneixement total de Déu, té el privilegi messiànic de dirigir-se-li amb la familiar invocació infantil. Abbà és -segons aquest biblista- d’entre les paraules de Jesús, de les més autèntiques i porta en el si el seu dret a manifestar obertament l’evangeli i el seu missatge”. Però encara no ho hem dit tot. Al Parenostre, Jesús autoritza els seus deixebles a exclamar després d’Ell, Abbà. Els fa partícips  de la seva condició de fills i els permet de parlar amb el Pare celestial tan familiarment com l’infant ho fa amb el seu pare. Sí, fins i tot, arriba a dir que la nova relació d’infant obre la porta del Regne de Déu: “En veritat us ho dic; si no canvieu i us feu “com els infants” no entrareu pas al Regne de Déu (Mt 18, 3). Els infants saben dir Abbà. Només qui posa la seva confiança infantil en el mot Abbà entrarà en el Regne del cel. Així ho ha entès també l’apòstol Pau, quan en dues ocasions ens diu que el signe de la filiació i la possessió de l’Esperit és l’exclamació de l’home: Abbà, “Estimat Pare” (a Rm 8, 15 i a Gà 4, 6) (Fareu bé de llegir poc a poc aquestes dues cites. Són importants!). El que són els savis!, Jeremies fa notar les semblances que té el Parenostre en la seva primera part, amb el Quaddix, la pregària sagrada, una antiga oració aramea amb la qual es cloïen les cerimònies religioses de la Sinagoga i que Jesús segurament coneixia de menut, que diu així: “Glorificat i santificat sigui el seu gran Nom/ en el món que creà segons la seva voluntat./ Imperi (verb actiu) el seu Reialme/ aviat i de pressa en els vostres dies/ i mentre visqueu vosaltres i tota la Casa d’Israel. Amén”. Ambdues peticions del Quaddix imploren la manifestació de la Reialesa temporal de Déu. En Jesús les “coses” prenen fondària divina, perquè Ell digué a Pilat que tot i ser Rei, no ho era a la manera humana i ho era de més enllà de revolucionar la vida i la mateixa història humana. Ho era inauditament àdhuc de tot l’univers. Plego perquè tot plegat joiosament em supera, essent la veritat última que predica Jesús des de la glorificació a la dreta del Pare. Què en sabem de les “coses” de Jesús, el Senyor, ai i més ai!

                                    Tot això va de prolegomen només –no us espanteu, pit i fora!-per entrar ara ja més directament en la segona petició de Parenostre: “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. Ara agafo un altre llibre, aquesta vegada de Leonardo Boff, titulat “El Parenostre” editat per Claret, que us espera(?!) per explicar-vos-el, des del 1983, del 1979 en versió original!  Si em voleu fer cas: removeu llibres de vell, si no el trobeu a la Claret: Us omplirà de veres, paraula de lector empedreït...

                                               Cal, d’entrada, advertir que la segona petició engloba la primera: “Sigui santificat el vostre Nom (que el nom en la cultura aramea vol dir la Persona en viu) que ha d’estar com a fons i liminar de totes les peticions següents, totes. Si el Parenostre el féssim en forma litànica sempre abans de cada petició posaríem Pare nostre... Així seria Pare nostre i de Jesucrist: santificat/ vingui el Regne/ facis la vostra voluntat... i el mateix en la segona part que té a cadascú de nosaltres com a referència.

                                               En el Parenostre, a diferència del Quaddix, “hi prega una comunitat cristiana que sap que els camins del Senyor ja són oberts, car Déu ha començat la seva obra misericordiosa de la Redempció, una comunitat que només implora la plena manifestació d’allò que li ha estat donat”. 

                                               Boff obre així el comentari seu a aquesta segona petició: Aquesta (petició) “ens introdueix en el cor del parenostre, i ens posa davant per davant, de la intenció última de Jesús, ja que l’anunci del “Regne de Déu” constitueix el vèrtex del seu missatge i el motor de la seva praxi. L’home és un ésser relacionat amb el món, amb els altres, amb si mateix, però només en Déu –Amor i Senyor absolut- pot trobar el seu pol orientador, capaç de conduir totes les seves recerques a una realitat plena i consumada. Pertanyen a la mateixa naturalesa de l’home com a ésser que es projecta, que dissenya el seu futur, que viu de promeses i d’esperances. Gràcies a les utopies, la història no és envaïda per l’absurd: i el present, deslliurat dels fatalismes dels règims conservadors, s’obre cap a un futur més esperançat. Els antropòlegs diuen que l’home es mou pel Principi-Esperança caracteritzat  per una tensió de recerca constant cap al més enllà d’aquí: ja, però ara encara no del tot. En el dir de Boff s’hi veu l’encuny de la millor teologia de l’alliberament... Perquè el Regnat de Déu Pare suposa les utopies, els somnis d’una vida millor per als que més ho necessiten; i el Regnat de Jesús -Rei de l’Univers- suposa l’empoderament nostre del Regne, portat a les realitats concretes, cercant en nom del Déu dels vius un esbós només del que serà el Regne Definitiu, quan Déu regnarà en molts i sobretot en els “descartats”. “Els temps messiànics ens són presentats com els temps en què les utopies, finalment, esdevindran realitat. “En aquell dia ja no em fareu cap més pregunta” (Jn 16, 23), perquè Déu haurà satisfet totes les aspiracions del cor. Una bona síntesi podria ser la cançó de militància cristiana: “Lluita i espera,/ no et deixis vèncer,/ pren per senyera/ la teva fe./ Reneix a la vida,/ reneix a la dansa,/ dona esperança/ a la teva gent”.  “Jesús no va explicar de forma definitòria el contingut del Regne –“Malkuta”, en arameu-. Tanmateix, es va servir del mètode parabòlic (amb paràboles)  amb tanta insistència i profusió que no deixa cap dubte sobre el seu sentit. El futur es fa tangible i història concreta. Orígenes deia: “El Regne està en mig de nosaltres. Per tant aquell que prega dient: “vingui a nosaltres el vostre Regne” demana que  el Regne de Déu augmenti, fructifiqui i transformi la terra”. “El Regne continua venint: El Regne es va endegar en la vida i per la Resurrecció de Jesús. En Ell va manifestar l’home nou, les noves relacions amb els homes i el món, el destí gloriós de la matèria en el seu Cos Ressuscitat.  Déu ens ha revelat que la destinació final de la seva obra creada és la d’esdevenir el Regne. Creure en el Regne és creure en el destí terminal i feliç de la història. És situar la veritat del món i de l’home no en el passat ni en el present, sinó en el futur, que és quan es revelarà la seva plenitud. Per això “demanar que vingui el seu Regne” és activar les esperances més pregones del cor humà. Sempre que reforcem els llaços de fraternitat, de concòrdia, de participació, de respecte i de dignificació de l’home, s’acosta a nosaltres el Regne de Déu. Quan en la societat triomfin les estructures socials que han d’acabar amb l’explotació de l’home per l’home i amb les relacions entre amos i esclaus començarà a clarejar l’albada del Regne de Déu. Aquesta petició és un crit que neix del fons més íntim de l’esperança, exposada contínuament a les contradiccions, una esperança que, malgrat tot, no renuncia a veure la plena manifestació del Sentit absolut de la Creació, promès per Déu”. El Regne de Déu és Déu mateix en una acció ja aquí per representació dels creients i en la compleció de tot en tots i de tots en Déu.

P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat de nostre senyor Jesucrist, Rei de tot el món, 20 de nov, 2022 Sabadell

Homilia del diumenge 13/11/2022

                      SIA’M  LA  MORT  UNA  MAJOR  NAIXENÇA

                                               Maragall ens convida a fer una reflexió poètica d’una enlairada qualitat espiritual i cristiana que porta per nom Cant Espiritual. Donem-li pas i entrada franca en tres passos que es poden subratllar a mode d’una simfonia celestial:

                                               1er:- Concert: l’aria del poeta: “Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira/ amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,/ què més ens podeu dar en una altra vida?// Per’xò estic tan gelós del ulls i el rostre,/ i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor/ que s’hi mou sempre... I temo tant la mort!// Amb quins altres sentits me’l fareu veure,/ aquest cel blau damunt de les muntanyes,/ i el mar immens, i el sol que pertot brilla?/ Deu-me en aquests sentits l’eterna pau/ i no voldré més cel que aquest cel blau”. Després de fer les lloances de la bellesa del món, d’un món que s’ha de veure i admirar amb la pau de Déu dintre dels ulls, que van sotjant de puntetes entremig de tanta bellesa, ara tardoral, plena de colors com la paleta d’un pintor que esbalaïmat d’allò que veu i estima, i amb l’intent audaç de plasmar la natura, tal com la veu intuïda en la seva retina –com reflectida en un lluent mirall interior- i que li voldria dir “Atura’t” per poder anar prenent cos, forma, coloració i llum en la tela on vol brodar belleses inèdites, “aturades”. Els artistes són els poetes del mirar; i titubejant van plasmant admiracions i fines rèpliques a penes somiades, pura intuïció... Tot un desficiós d’anar-hi i de tornar-hi. Quan treballa i crea no se l’ha de destorbar, està en cerca d’allò que veu en el seu interior, concentrat en perseguir una plasmació de bellesa fugissera que tot i fer-li l’ullet no es deixa posseir. Satisfet i in-satisfet a la vegada...És un moment sublim del viure, és tot un espectacle veure’l tot concentrat. Ei, Silenci llarg!

                                               El meu pare era pintor paisatgista. Feia les seves sessions a plena natura, només d’una sola sessió. Tornat a casa, posava la tela a una distància que permetés d’observar-la una llarga estona... Se’l veia ponderant formes, llum i coloracions... El meu germà gran s’hi acostava i sovint li feia consideracions assenyades de bellesa compartida i s’ho parlaven i discutien la qüestió... Jo era un món a part i veient-lo tan absort i feliç li deia que era un pan-teista o similar, sense entrar en matèria. Ara li ho diria d’una altra manera, ara que m’he embadalit més d’una vegada, contemplant la natura, una obra d’art, un nadó: ara l’entendria com entenc en Maragall...

                                                2on-Desconcert: moviment de fuga: En Maragall té unes frases que estan en aquesta mateixa línia de fuga musical: “Aquell que a cap moment li digué “atura’t”/, sinó al mateix que li dugué la mort./ Jo no l’entenc, Senyor, jo, que voldria/ aturar tants moments de cada dia/ per fe’ls eterns a dintre del meu cor!.../ O és que aquests “fer eterns” és ja la mort?/Mes llavores, la vida, què seria?”.../ Home só i és humana ma mesura/ per tot quant puga creure i esperar;/ si ma fe i ma esperança aquí s’atura,/ me’n fareu una culpa més enllà?/ Si heu fet les coses a mos ulls tan belles,/ per què acluca’ls cercant un altre com? Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!”.  Davant de tanta bellesa percebuda i finament gustada, comprenc que un vulgui excusar una fe i una esperança captivades per tant d’esclat i esplendor... Però és que no sabem ben bé el com del cel nou i la terra nova que ens indiquen els grans portaveus de la Bona Nova del Regne que el Pare tot-amorós ens té preparat per possessió gratuïta, sí, però confirmada per mil i una expressions directes de Jesús que viu i fa viure ara i adés: “Jo soc la Resurrecció i la VIDA”, que dona àmplia participació a tots els creients de la VIDA divina que Ell viu, rebuda -com a home- del seu Pare que VIU i que li transmet la seva VIDA i ens en la fa gaudir ja, sí, però no encara del tot, i-ne-fa-ble! D’alguna manera aquí, quan cultivem amb mirament les vies d’accés que són les virtuts teologals i teleologals (els per-a-què, les finalitats) al mateix temps, totes emparentades en les característiques més finament humanes de bondat-bellesa-veritat. Tot signat i confirmat per la mort i resurrecció de Jesús, Fill predilecte del Pare, en qui trobem arrelament, ancoratge per a les nostres resurreccions! Perdoneu la gosadia d’inventar-me aquest deliciós substantiu d’immersió: amaratge amb l’aigua de la VIDA. Quanta gent, àdhuc creients, que no tenen arrels vives en la Paraula directa de Jesús, de Pau, de Joan, de la Carta als Hebreus, sobretot de l’Apocalipsi, i de per tota-tota la revelació que només es fa accessible als nets de cor i als senzills! Quanta, ai, amb fe minsa amb esperança no contrastada ni joiosa fa acabar (els que en diem “finats”) la peripècia del viure en el record i enyorança de moments estel·lars viscuts i donant per finat el cel no vist des de Déu, des de l’altra riba del camí! (preciosa poesia, aquesta, d’en Péguy)

                                               3er- Simfonia: àpex: el ple d’orquestra i de tots els cors de veus mixtes: “Ja ho sé que sou, Senyor, pró on sou, qui ho sap?/ Tot lo que veig se vos assembla en mi.../ I quan vinga aquella hora de temença/ en què s’acluquin aquests ulls humans,/ obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans/ per contemplar la vostra FAÇ immensa. Sia’m la mort una major naixença.

                                               Amic Maragall, poeta, ara ja tu, des l’altra riba, ja saps que poeta ve del grec que significa creació. També saps que és infinitament més important el qui que no pas l’on i menys que el com. Ara que ja tens la major naixença i que et regolfes en Déu mateix, els cels blaus i tota la teva delectació en la natura, empal·lideixen davant la GLÔRIA de Déu, transmesa en la glorificació de Jesús Ressuscitat i participada per i en tots nosaltres, vianants que som, embadalits per les formosors que crea cada dia el Creador que és al mateix temps la Bellesa i la Bondat essencials i que són úniques i sublimades per l’expressió de Dostoievski: La bellesa salvarà el món. En Déu Amor, Bondat i Bellesa tot son u i és cantat per tots i a l’uníson pels signats (firma d’autor) al Pare, al seu Fill primogènit (expressió aquesta que suposa altres germans, fills en el Fill) i per l’Esperit Sant: aquests són els cels nous i la terra nova que tu no podies somiar, però que ara tu com a poeta saps cantar i en fas el teu definitiu Cant Espiritual.  Al cel cadascú tindrà el seu propi cel, acordat a la seva vocació, en el teu cas, exerciràs de poeta per sempre més, per goig i VIDA plena, a satisfacció total...Ara que en Déu, el gran i magnificent QUI de la teva nova naixença ja ho veus tot, deixondit i ben atent al cara a cara, ara ja no necessites fer-te les preguntes que t’inquietaven a la nostra riba. Ni l’On, ni el Perquè, ni el Per a què, ni el Com, ni altres que ara et faries aquí baix, ara t’hi dona resposta inefable el Déu que és Glòria in excelsis Deo. Reposa en la pau definitiva en Déu, Bondat, Bellesa i Veritat. GLÔRIA  

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXXIII de durant l’any, 13 de nov. 2022.   Sabadell

Homilia del diumenge 06/11/2022

                                  CREC  EN  LA  VIDA  PERDURABLE

                                               Amén: així acabem el nostre crec-en-un-Déu, que no és més que un revalidar la nostra Fe en Jesucrist Ressuscitat, ja que en Ell anem ressuscitant els qui Déu ens ha fet el do preciós de la FE. Acabats els Credos de tota la nostra vida, ens vindrà el moment desitjat i esperat d’entonar solemnement el TEDEUM, que es l’himne dels agraïts que l’entonaran dalt del cel a veus, tantes!, miríades!, segons la lectura de l’Apocalipsi que ens acompanya des del dia de Tots Sants, de tots, els sants, és a dir: dels estimats de Déu que en són  conscients i que en donen gràcies: els petits que som nosaltres –l’Església militant-, i els més grans que són els qui se’ns han avançat –l’Església triomfant- i entre els quals tenim molts familiars, amics, cadascú se sap d’uns quants i serà sorpresa gran quan veurem que n’hi ha més dels que ens crèiem! Ara, nosaltres, pelegrins fem créixer la nostra vida de la gràcia, donada i encetada en el baptisme, minúscula en néixer, companya entranyable, viscuda i conviscuda fent-la créixer i ufanosa fins que -per sorprenent màgia i gràcia divina plena!- se’ns engrandeixi en ma-jús-cu-la, això és VIDA plena, desbordada, definitiva! Sort dels vells Breviaris podem assajar com a tast amb melodia gregoriana: Te Deum laudamus, te Dominum confitemur, te Patrem omnis terra veneratur. “Oh, Déu us lloem, /Senyor us glorifiquem, /Oh Pare etern, tota la terra us venera./Tots els àngels, els querubins i els serafins no cessen mai d’aclamar-vos./ Sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l’univers. /El cel i la terra són plens de la vostra Glòria”.D’aquí el Sant, a la Missa.

                                               Això de la vida perdurable ja ens ve de la litúrgia del diumenge passat, en què ens delíem bo i veient-nos “amarats de Vida” i que en una escletxa oberta en els cels empiris i sentint atentament com cantaven els tants i tants “marcats” per l’Esperit, referendada aquesta visió en besllum, per les paraules definitòries de Joan –sempre ell, que és el vident per excel·lència!- en el seu evangeli i en l’apocalipsi seu, llegit de fa poc- que ens deia: “Encara no s’ha manifestat com serem, però sabem que, quan es manifestarà, serem semblats a Ell (oh, divina revelació!), perquè el veurem tal com és”. San Pau ens ha seguit de prop pel camí que anem fent sobretot aquesta setmana i el dia dels difunts ens asseverava que “cap de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix..., per això tant si vivim com si morim, som del Senyor”. Segueix Pau amb un “ja que” (vol dir: explicació, causa) “fou Jesucrist el primer de ressuscitar i en la seva resurrecció ens va “amarar a nosaltres de vida nova”.

                                                Ara tornem als textos de la nostra Missa dominical, sense perdre’n l’aroma i l’encant viscuts suara, i ja d’entrada, ens trobem amb una de les escenes de l’Antic Testament més patètiques, però que confirmen que la vida que se’ns pot prendre, àdhuc tràgicament, totes elles, tenen un punt i  seguit en aquella benaurança que hem llegit el dia dels germans/germanes glorificats, el dia dels sants i santes de Déu: “Veniu a mi, els qui esteu cansats i afeixugats; Jo, us faré reposar, diu el Senyor”; o encara més definitiva l’aclamació precisament –és de notar per l’encert!- pel dia dels difunts: “Veniu, beneïts del meu Pare; diu el Senyor” (Ressuscitat i assegut a la dreta del Pare en l’escena del Retorn Gloriós); “preneu possessió del Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món”. Tornem ara a l’escena dels sagnants martiris davant d’una mare que veu i encoratja un a un els set fills seus, martiritzats amb sevícia per un rei que els vol fer renegar de la llei dels “Pares”. Comprenc que no podem llegir tot el llarg capítol 7 del segon Llibre dels Macabeus” en les constretes limitacions d’una litúrgia, però cal una vegada més esperonar tots els creients que som nosaltres a llegir-ho directament de la mateixa Bíblia. És a partir dels anys 175-160 abans de Crist que ja es declara la pervivència després de morts, qüestió que serà motiu de la “ridícula” proposta que li fan a Jesús els saduceus que no creien en la vida post mortem. L’enteresa inigualable de la mare que presencia la mort de tots els seus fills amb expressions que fan esgarrifança, però que tenen el propòsit litúrgic de ben assentar la FE en la vida futura, plena i de tot grat, no vull malmetre-la dient-la feliç només, perquè la vida que ens espera no té dita, com no ho té el Déu que m’és i em serà VIDA eterna. Mireu quin salm més esplendorós aquest, el 16, que ens l’hauríem de saber de memòria. “Escolteu,/ oïu atentament,/ us invoco,/ protegiu-me a l’ombra de les vostres ales”. Quina seguretat no destil·len aquestes expressions! I mireu com acaba: “Quan em desvetlli (Ressusciti) us contemplaré (us veuré cara a cara) fins a saciar-me’n”. 1 quina manera més plena de confessar amorosament, “amaradament” de com Déu ens omplirà, ens immergirà, ens sadollarà, ens posseirà totalment per dins, per dins... Inefable! Pau està “tovet” escrivint als seus deixebles de Tessalònica: Comença pregant Déu “que Jesucrist mateix i -no s’ho deixa mai!- Déu, el nostre Pare que ens ha estimat tant i ens ha concedit per la seva gràcia un consol i una bona esperança, conforti els vostres cors i els faci constants en tota mena d’obres bones i de bona doctrina”.

                                               No vull entrar en la grolleria dels saduceus que ells i tants dels seus hereus d’ara –més dels que no podem pensar!- no creuen en la vida més enllà de la mort. I són capaços d’imaginar -encara més entortolligat- el reencarnar-se en un altre “subjecte” per anar gruant la santedat per compte propi, sense la qual no hi ha visat d’entrada a les estances del Déu Vivent i Vivificador. És curiós com no tenint la imaginació per besllumar el que pot ser el viure en l’abraçada integral i integradora amb Déu, trobem plausibles(!) coses alienes a la nostra cultura judeocristiana. No sabeu que us empatolleu. I és ben trist que Jesús hagi vingut enviat per l’amor del Pare-de-tothom i que ens hagi fet la gràcia d’esperar, com perquè el seu amor no tingui un valor de resurrecció?   O hi ha resurrecció total en cos i ànima o tot és una enganyifa, un desengany! No sabem el com, però sabem el clamorós que i qui. Anem a l’aclamació, que com sempre ens aclareix el sentit de l’evangeli i aquesta vegada d’una manera irrefragable, definitiva; “Jesucrist és el primer ressuscitat d’entre els morts. Perquè Moisés mateix ho deixa entendre, com apunta Lluc al final de l’evangeli confirmador de que hi ha i esperem la vida perdurable, contra tots els saduceus empedreïts, que en fan broma cínica a Jesús amb la falòrnia del levirat...  “”El Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob (més solemne no es pot dir per als saduceus de tots els temps, sobretot pel compte que ens té, ara i avui). Déu no és un Déu de morts, sinó de vius, perquè per Ell tots viuen”. Que no ens treguin la resurrecció de Jesucrist, perquè en ella tenim la certesa de la nostra pròpia resurrecció! De no ser així seria vana i sense sentit la nostra resurrecció a la VIDA PERDURABLE. Pau dixit!     

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXXII de durant l’any, 6 de nov.22     Sabadell