NOU CURS LITÚRGIC
La
nostra “carrera” de deixebles de Jesús i de l’Església ens porta a viure-conviure
amb i en l’estil de Jesús-Home i Déu vertaders, sobretot en la seva humanitat (“tingueu els mateixos
sentiments de Crist”, segons invitació apressant de Pau) ara ja glorificada,
després de la seva Resurrecció i de la seva Glorificació com a Kyrios, que
vàrem celebrar diumenge passat, Festassa de Crist Rei, que va ser com una
anticipació del punt final, del punt Omega, punt al qual tendim en el nostre
viure, el més conscienciós possible... La litúrgia ens porta a intentar
aprofundir un any més, un nou curs que no pot ser repetició, sinó
en un “suma i segueix” que ens ha de portar a noves experiències i noves
vivències del fet cristià que troba en la litúrgia el cimal del viure creient “amb, per i en” Jesucrist en
l’Eucaristia. Seran la Paraula i
l’estar encarat vers la Faç Immensa de Jesucrist, Home Nou i Patró del
viure i del sentir-nos viure com a fills de Déu, en espera de la nostra
glorificació en la metahistòria, a exemple i configuració amb i en Crist. La litúrgia ha de reunir allò de més viu i
intens de la nostra condició de fills en el Fill. No podem viure en un Advent
“vintage”, Em estat esperonats en aquesta Setmana que jo considero digna de
tenir-se com una excel·lent Octava com la tenen Nadal i Pasqua. Se’ns ha dit
que hem de cantar un càntic nou, repetidament en les lectures
fragmentades d’aquesta setmana que just acabem de celebrar. Proposo de mirar
amb esguard nou aquest temps d’Advent. Ja de bell antuvi no podem separar Advent
i Nadal, perquè el primer n’és preparació i immersió. Hem après que en tot
el que fem no podem deixar de tenir-hi ben explícita la finalitat de
tots els nostres afers.
Nadal
ha de ser un renéixer a la vida humana amb la transfiguració que
les celebracions nadalenques ens mostren en la humanització de Déu en la
Persona del Verb. El Pròleg de l’evangeli de Joan que llegirem el mateix
dia de Nadal ens presenta el canemàs sobre el que brodarem el Nadal més
genuïnament evangèlic. Déu en el seu Fill “ha visitat el seu poble i l’ha redimit.
Així ens salva, mogut pel seu amor que
el fa fidel als nostres pares. Faràs saber al poble que li ve la salvació,
per l’amor entranyable del nostre Déu”. “Ha vingut a casa seva, i els seus no
l’han acollit, però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu
Nom, els concedeix poder ser fills de Déu. El qui és la Paraula es va
fer home i plantà el seu tabernacle i hem contemplat la seva Glòria, que li
pertoca com a fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat...De la seva
plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”.
Ens
immegirem, ens “amararem” en el misteri de l’Encarnació que és el misteri que ens apropa a una visió nova
novíssima de Déu i, en conseqüència, a una nova, novíssima visió de qui soc
jo i qui ets tu, en aquest nosaltres de comunió, on degustarem la dignitat de
tota persona humana, que nosaltres creiem i proclamem més enllà dels “Drets
de l’home i dels pobles”; ho creiem perquè ens és donat de viureu en
cadascú de nosaltres, per gracia i per creació de Déu en cada home-dona. Tot
això ens porta com de la mà a prendre el número 22 de la Constitució sobre
l’Església i el món. Que diu així ja des de els primers plantejaments generals:
“Què pensa l’Església de l’home? Què li sembla que s’ha de recomanar a la
societat actual de cara a la seva edificació? Quina és la significació última
de l’activitat humana a l’univers? Ella farà veure més clarament que el poble
de Déu i el gènere humà, en el qual el poble de Déu s’insereix, es presten un servei
mutu, de tal forma que la missió de l’Església és religiosa i, per això
mateix, autènticament humana”. La Bíblia ens ensenya que l’home ha estat creat
a “imatge de Déu”, amb capacitat per a conèixer i estimar el seu Creador, i que
ha estat constituït per Déu , senyor de totes les creatures de la terra,
a fi de governar-les i utilitzar-les, glorificant
Déu. Però Déu no va crear l’home tot sol. Perquè des del començament els va crear home i dona. Aquest
consorci d’home i dona constitueix la primera expressió de la comunió de les
persones. Efectivament, l’home per la seva íntima naturalesa és un ésser
social i no pot viure ni desplegar les seves qualitats sense establir relacions
amb els altres. Amb la seva interioritat supera el conjunt de les
coses: torna a les profunditats quan entra a dintre del seu cor, on Déu
l’espera, Déu que escruta els cors, i on ell personalment, sota la mirada de
Déu, decideix sobre el seu propi destí. Coneixent per tant, que l’ànima
és espiritual i immortal, l’home no és joguina d’un miratge il·lusori que emana
de les condicions físiques i socials, sinó que arriba a la veritat més profunda
de la realitat”.
“Però
l’home no pot anar de dret cap al bé, si no és d’una manera lliure, amb
una llibertat que els nostres contemporanis cotitzen molt i anhelen vivament. I
fan bé. Sovint, emperò, la fonamenten d’una manera depravada, com si ella
consistís en llicència absoluta per fer tot el que li plagui, encara que sigui
dolent. Però la veritable llibertat és el senyal eminent de la imatge
de Déu en l’home. Car Déu ha volgut “deixar l’home en mans de la seva pròpia
decisió” talment que pugui espontàniament buscar el seu Creador i,
adherint-se a Ell, arribi lliurement a la seva perfecció que el farà feliç. Per
tant, la dignitat de l’home exigeix
que actuï segons la seva consciència i lliure elecció, és a dir, mogut i induït
per convicció interna personal i no sota la pressió d’un interior impuls cec, o
de la pura coacció externa. L’home aconsegueix aquesta dignitat quan,
alliberant-se de l’esclavatge de les passions, cerca el seu fi
amb lliure elecció del bé i busca amb diligència els mitjans adients i eficaços
per obtenir-lo. La llibertat humana no pot mantenir plenament operant aquesta ordenació
cap a Déu, si no és amb l’ajuda de la gràcia de Déu, a causa de la
ferida del pecat”.
“L’Església
sap com ningú que el seu missatge està d’acord amb les aspiracions més
recòndites del cor humà, quan aquest reivindica la dignitat de la vocació
humana i ve a retornar l’esperança als qui desesperen d’un destí més elevat.
El seu missatge, en comptes d’empetitir l’home, escampa llum, vida i
llibertat en vista al seu progrés; i l’única cosa que és capaç de satisfer el
cor de l’home és això: “Senyor ens has fet per a Tu, i el nostre cor està
inquiet fins que no reposi en Tu”. Tot
això com a preliminar per entendre bé el número 22 que ens centrarà per
copsar nivells superiors de comprensió de l’encarnació que és bàsicament el misteri més nadalenc de tots.
Diu
així ja entrant en agosarada matèria: “En realitat, el misteri de l’home només s’aclareix bé en el misteri del Verb encarnat. Perquè Adam, el primer home era
la figura d’aquell que havia de
venir, és a dir, Crist Senyor, Crist el nou Adam, en la mateixa revelació del
misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a l’home, i
li obre la seva sublim vocació. Per tant, no és gens estrany que totes
aquestes veritats trobin en Crist la seva font i la seva culminació”.
“Ell,
la imatge del Déu invisible (Col 1, 15) és també l’HOME PERFECTE,
que ha retornat als fills d’Adam la semblança divina, malmesa des
del primer pecat. En Ell, la naturalesa humana ha estat assumida, però no anul·lada
i, per això mateix enlairada, a favor nostre, a una sublim dignitat. Per què,
Ell mateix, Fill de Déu, per la seva encarnació s’ha unit en certa manera amb tot altre home. Va
treballar amb mans d’home, va actuar amb voluntat d’home, va estimar amb cor
d’home. Nascut de la Verge Maria, es va veritablement un de nosaltres, semblant
en tot a nosaltres, llevat del pecat. Anyell
innocent, va merèixer per a nosaltres la vida, un cop vessada lliurement la
seva sang, i en Ell, Déu ens ha reconciliat amb Ell i entre nosaltres
mateixos. Ell, a més, ens ha alliberat de l’esclavitud del diable i del pecat,
de tal manera que, qualsevol de nosaltres pot exclamar amb l’Apòstol: “El Fill
de Déu em va estimar i va donar-se a si mateix per mi” (Gal 2, 20). Patint per nosaltres, no solament ens va
deixar exemple que seguíssim les seves petjades, sinó que ens va obrir i
tot un camí que, si el seguim, ens
santifica vida i mort i les marca amb un nou sentit”.
“L’home cristià, conforme a la imatge
del Fill, el primogènit entre molts germans , rep les primícies de l’Esperit
que el capaciten per dur a terme la nova llei de l’amor. Per mitjà
d’aquest Esperit, penyora de l’herència, tot home queda restaurat
interiorment fins que arribi la
redempció del cos en la resurrecció pròpia. És cert que esperonen el
cristià la necessitat i el deure de combatre el mal a través de moltes
tribulacions i, àdhuc de patir la mort; però associat al misteri pasqual, configurat a la
mort del Crist, arriba, enfortit per l’esperança, a la resurrecció”.
“Aquesta és la qualitat i la grandesa del misteri de l’home: misteri que la Revelació cristiana fa brillar entre els creients. És, doncs, per Crist i en Crist com s’aclareix l’enigma del dolor i de la mort que fora del seu Evangeli, ens aclapara. Crist Ressuscità i per la seva mort va vèncer la mort i ens va donar abundosament la vida, per tal que, havent arribat a ser fills en el FILL, puguem exclamar en l’Esperit: Abbà, Pare”. He transcrit volgudament gairebé tot aquest número 22 de la Constitució Pastoral sobre “L’Església en el món actual”. Gairebé es podria subratllar tot sencer perquè ajunta deliciosament els dos misteris cabdals: el de l’Encarnació Divina de Jesús, Home enviat pel Pare perquè atansés i al mateix temps magnifiqués la figura de Jesús, fet semblant a nosaltres, a incommensurable distància però, com l’HOME- PATRÓ; i a partir d’aquest misteri fondegéssim el misteri de tot home -de tu i de mi, de tots nosaltres, tots iguals en dignitat humana i cristiana- del qual no en tenim a penes empetitida visió, trivialitzant-la, per ignorància i perquè no ens fem les grans preguntes respecte de l’home i sublimant-les d’acord amb l’evangeli i que el Vaticà II ens va rescatar de la poca elevació de mires nostra, adormits com anem per la vida. Mireu: no se sap res, si no s’experimenta. Allò del cristià del segle XXI o místic o no res. Bona ocasió per viure a fons els nostres Advent i Nadal intercomunicats!
P. Josep Mª Balcells
Diumenge I d’Advent, 27 novembre del 2022 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada