CREC EN LA VIDA PERDURABLE
Amén: així acabem el nostre
crec-en-un-Déu, que no és més que un revalidar la nostra Fe en Jesucrist Ressuscitat, ja que en Ell
anem ressuscitant els qui Déu ens ha fet el do preciós de la FE. Acabats els
Credos de tota la nostra vida, ens vindrà el moment desitjat i esperat
d’entonar solemnement el TEDEUM, que es l’himne dels agraïts que l’entonaran
dalt del cel a veus, tantes!, miríades!, segons la lectura de l’Apocalipsi que
ens acompanya des del dia de Tots Sants, de tots, els sants, és a dir: dels estimats de Déu que en
són conscients i que en donen gràcies:
els petits que som nosaltres –l’Església militant-, i els més grans
que són els qui se’ns han avançat –l’Església triomfant- i entre els quals
tenim molts familiars, amics, cadascú se sap d’uns quants i serà sorpresa
gran quan veurem que n’hi ha més dels que ens crèiem! Ara, nosaltres,
pelegrins fem créixer la nostra vida de la gràcia, donada i encetada en
el baptisme, minúscula en néixer, companya entranyable, viscuda i conviscuda
fent-la créixer i ufanosa fins que -per sorprenent màgia i gràcia divina plena!-
se’ns engrandeixi en ma-jús-cu-la, això és VIDA plena, desbordada, definitiva! Sort
dels vells Breviaris podem assajar com a tast amb melodia gregoriana: Te Deum
laudamus, te Dominum confitemur, te Patrem omnis terra veneratur. “Oh, Déu us
lloem, /Senyor us glorifiquem, /Oh Pare etern, tota la terra us venera./Tots
els àngels, els querubins i els serafins no cessen mai d’aclamar-vos./ Sant,
sant, sant és el Senyor, Déu de l’univers. /El cel i la terra són plens de la
vostra Glòria”.D’aquí el Sant, a la Missa.
Això
de la vida perdurable ja ens ve
de la litúrgia del diumenge passat, en què ens delíem bo i veient-nos “amarats de Vida” i que en una escletxa
oberta en els cels empiris i sentint atentament com cantaven els tants i
tants “marcats” per l’Esperit, referendada aquesta visió en besllum, per les
paraules definitòries de Joan –sempre ell, que és el vident per
excel·lència!- en el seu evangeli i en l’apocalipsi seu, llegit de fa poc- que
ens deia: “Encara no s’ha manifestat com serem, però sabem que, quan es
manifestarà, serem semblats a Ell
(oh, divina revelació!), perquè el veurem tal
com és”. San Pau ens ha seguit de prop pel camí que anem fent sobretot
aquesta setmana i el dia dels difunts ens asseverava que “cap de
nosaltres no viu ni mor per a ell mateix..., per això tant si vivim com si
morim, som del Senyor”. Segueix Pau amb un “ja que” (vol dir: explicació,
causa) “fou Jesucrist el primer de ressuscitar i en la seva resurrecció
ens va “amarar a nosaltres de vida nova”.
Ara tornem als textos de la nostra Missa
dominical, sense perdre’n l’aroma i l’encant viscuts suara, i ja d’entrada, ens
trobem amb una de les escenes de l’Antic Testament més patètiques, però que
confirmen que la vida que se’ns pot prendre, àdhuc tràgicament, totes elles,
tenen un punt i seguit en aquella benaurança
que hem llegit el dia dels germans/germanes glorificats, el dia dels sants
i santes de Déu: “Veniu a mi, els qui esteu cansats i afeixugats; Jo, us faré
reposar, diu el Senyor”; o encara més definitiva l’aclamació precisament
–és de notar per l’encert!- pel dia dels difunts: “Veniu, beneïts del meu Pare;
diu el Senyor” (Ressuscitat i assegut a la dreta del Pare en l’escena del
Retorn Gloriós); “preneu possessió
del Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món”. Tornem ara a
l’escena dels sagnants martiris davant d’una mare que veu i encoratja un a un
els set fills seus, martiritzats amb sevícia per un rei que els vol fer renegar
de la llei dels “Pares”. Comprenc que no podem llegir tot el llarg capítol 7
del segon Llibre dels Macabeus” en les constretes limitacions d’una litúrgia, però
cal una vegada més esperonar tots els creients que som nosaltres a llegir-ho
directament de la mateixa Bíblia. És a partir dels anys 175-160 abans de Crist
que ja es declara la
pervivència després de morts, qüestió que serà motiu de la “ridícula”
proposta que li fan a Jesús els saduceus que no creien en la vida post mortem.
L’enteresa inigualable de la mare que presencia la mort de tots els seus fills
amb expressions que fan esgarrifança, però que tenen el propòsit litúrgic de
ben assentar la FE en la vida futura, plena i de tot grat, no vull
malmetre-la dient-la feliç només, perquè la vida que ens espera no té dita, com no ho té el Déu que
m’és i em serà VIDA eterna. Mireu quin salm més esplendorós aquest, el 16, que
ens l’hauríem de saber de memòria. “Escolteu,/ oïu atentament,/ us invoco,/
protegiu-me a l’ombra de les vostres ales”. Quina seguretat no destil·len
aquestes expressions! I mireu com acaba: “Quan em desvetlli (Ressusciti) us
contemplaré (us veuré cara a cara) fins a saciar-me’n”. 1 quina manera més plena
de confessar amorosament, “amaradament” de com Déu ens omplirà, ens immergirà,
ens sadollarà, ens posseirà totalment per dins, per dins... Inefable! Pau està
“tovet” escrivint als seus deixebles de Tessalònica: Comença pregant Déu “que
Jesucrist mateix i -no s’ho deixa mai!- Déu, el nostre Pare que ens ha
estimat tant i ens ha concedit per la seva gràcia un consol i una bona
esperança, conforti els vostres cors i els faci constants en tota mena
d’obres bones i de bona doctrina”.
No vull entrar en la grolleria dels saduceus que ells i tants dels seus hereus d’ara –més dels que no podem pensar!- no creuen en la vida més enllà de la mort. I són capaços d’imaginar -encara més entortolligat- el reencarnar-se en un altre “subjecte” per anar gruant la santedat per compte propi, sense la qual no hi ha visat d’entrada a les estances del Déu Vivent i Vivificador. És curiós com no tenint la imaginació per besllumar el que pot ser el viure en l’abraçada integral i integradora amb Déu, trobem plausibles(!) coses alienes a la nostra cultura judeocristiana. No sabeu que us empatolleu. I és ben trist que Jesús hagi vingut enviat per l’amor del Pare-de-tothom i que ens hagi fet la gràcia d’esperar, com perquè el seu amor no tingui un valor de resurrecció? O hi ha resurrecció total en cos i ànima o tot és una enganyifa, un desengany! No sabem el com, però sabem el clamorós que i qui. Anem a l’aclamació, que com sempre ens aclareix el sentit de l’evangeli i aquesta vegada d’una manera irrefragable, definitiva; “Jesucrist és el primer ressuscitat d’entre els morts. Perquè Moisés mateix ho deixa entendre, com apunta Lluc al final de l’evangeli confirmador de que hi ha i esperem la vida perdurable, contra tots els saduceus empedreïts, que en fan broma cínica a Jesús amb la falòrnia del levirat... “”El Senyor és el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob (més solemne no es pot dir per als saduceus de tots els temps, sobretot pel compte que ens té, ara i avui). Déu no és un Déu de morts, sinó de vius, perquè per Ell tots viuen”. Que no ens treguin la resurrecció de Jesucrist, perquè en ella tenim la certesa de la nostra pròpia resurrecció! De no ser així seria vana i sense sentit la nostra resurrecció a la VIDA PERDURABLE. Pau dixit!
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge
XXXII de durant l’any, 6 de nov.22 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada