LA JOIA DE L’ACOLLIMENT
Avançats
com estem en la progressiva vivència quaresmal, ens trobem en aquest quart
diumenge amb l’exquisida paràbola mal anomenada del fill pròdig que l’hem de rebatejar perquè aquesta denominació trastoca
la pregona significació literal d’aquesta paràbola. Se n’ha fet una
instrumentalització que respon a la pràctica de la confessió anual per Pasqua,
també se n’ha dit de la confessió la reconciliació, tot i que no podem excloure’n
aquesta lectura, no la creiem aquí dins de la vertadera significació
evangèlica, deduïda de la lectura comprensiva de tal i com la devem llegir, amb
el que justament adquirirà més rellevància pastoral i espiritual. És la gran
paràbola de l’actitud acollidora i, doncs, festiva del Pare bondadós i
entranyable.
Entrem-hi
amb cor meravellat, joiós i agraït. Llegim directament de la Bíblia,
emplacem-nos en l’evangeli de Lluc. Estem en el capítol 15 que en tot al llarg
d’aquest capítol estan contingudes tres
paràboles en el nucli de les quals se signifiquen l’acolliment de Déu Pare i el goig esclatant que se’n
deriva. Llegim com a introducció a la capçalera del capítol, perquè
se’ns hi dona el to i el sentit del que ens narrarà. Jesús és vituperat en la
murmuració entre els mestres de la Llei i els fariseus al punt que li esventen precisament
allò que esdevindrà nogensmenys que la perla de tot l’evangeli: “Aquest home”
(noteu el menyspreu que destil·len les seves paraules) “acull els pecadors i menja
amb ells”.
Abans
d’entrar en el plat fort de les tres paràboles que conté aquest capítol 15è de
Lluc que és la nostra paràbola d’avui, l’última, empetitida anomenant-la del “Fill
pròdig”, trobem la paràbola de l’ovella perduda i la de la dracma perduda que
pateixen del mateix mal que la tercera, on els protagonistes són el
pastor que perd una ovella de les moltes
que té i que surt en recerca d’ella i, trobada, reuneix els veïns per celebrar
festivament la troballa. El mateix succeeix amb aquella bona dona, mestressa de
casa, que havent perdut una dracma (=l’equivalent a un denari, paga de tota una
jornada de treball!),i, diligent, escombra tots els racons de la casa en
recerca de la moneda i, retrobada, convoca les veïnes per celebrar el goig de
la troballa. En ambdues es de notar que allò trobat és motiu de celebració que
té com a colofó en cadascuna de les dues paràboles el fet de rubricar-ho amb el
goig per un sol pecador que ha promogut aquest desfici d’anar a cercar allò perdut i que es valora com si
fos únic, i ho identifica com a un de sol dels pecadors retrobats i en ressalta
el goig que hi ha al cel per aquests fets singulars i venturosos. Els vers
protagonistes són pastor i mestressa.
I
entrem a la tercera paràbola que és la de la narració de l’evangeli d’avui. És
de les mes emotives paràboles que trobem en els evangelistes. El punt central
no és el fill que es repensa dels seus torts, sinó la tensa espera del pare que
sap que el fill tornarà; li dicta el seu cor paternal. Tot just veient el fill
a la llunyania tornant a casa, li surt a
l’encontre i amb una besada indescriptible l’acull d’una forma que només un
pare de veritat pot fer. Ara seria el moment de fer referència al quadre sobre
aquesta escena evangèlica pintat per Rembrant i deliciosament estudiat i pregat
per Noumen: en “El retorn del fill pròdig”. Excuso posar tot el relat en que Lluc
barreja acolliment amb festa i amb la renovada requalificació de
fill estimat, sense retrets ni recriminacions. Anell reposat, recobrada
dignitat de fill i matança del vedell gras, com a significació de la festa que
el pare promou pel retorn del seu fill petit. I haurà la contraposició del fill
gran que no vol entrar a casa i que rebutja malèvolament amb un punt d’enveja el retorn del seu germà, festejat pel pare, germà
que ara no el considera ni com a germà seu. Llegeix tota l’escena en comparació
egoista respecte al tracte que rep o
creu rebre del seu pare. Per a ell, pel perdut! tot, acolliment i festa; i per
a mi... El Pare (ara, en majúscules; aquesta és la lectura que s’hi ha de fer,
magnificada per l’actitud envers el fill més gran, doblement PARE) el Pare,
dic, surt a trobar el fill que no vol entrar i compartir la festa que ell creu
escatimada amb ell... Llegim el què li diu al gran, queixós, que no pot ni vol
entendre com l’ha rebut el Pare: “Fill, tu sempre ets amb mi i tot el que és
meu és teu”. I afegeix amb el cor adolorit perquè no ha sabut entendre la
situació: “Però calia celebrar-ho i alegrar-se’n, perquè aquest germà
teu (noteu que no li diu aquest fill meu!) era mort i ha tornat a la vida,
estava perdut i l’hem (no l’he) retrobat”. Entreu amb delicadesa de sentiments
en la narració del retrobament del seu fill “pròdig”(= que ha desbaratat els
bens i amb ells també ell mateix, allò que se’n va dir, havent “matat el pare”,
trencant dignitat, desbaratant allò rebut i amb la pitjor manera de fer-ho,
vertaderament insultant per el pare, família i tot. Degradat, perdut...Restituït,
reconciliat.
Igualment
també ara hi correspondria aquell colofó reiterat en les dues primeres
paràboles: “Al cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteixi...”.
No ho posa Lluc, però la mateixa cadència de la narració no pot ignorar aquesta
elusió que ens correspon a les altres per l’estructura mateixa del capítol. Tot
plegat ens demana tornar al començament del capítol quan a Jesús li fan el
blasme d’acollir pecadors i de menjar-hi festivament. Acollir i fer-ne festa.
Aquí rau la grandesa de l’actitud d’aquest Pare, que Jesús somreia interiorment
quan l’al·ludia. Què en saben de la relació íntima i misteriosa de Jesús amb el
seu Pare. Silenci i adoració joiosa...
Ja
tenim centrat el passatge; i ara reinsertem-lo, reactualitzem-lo a l’acció
litúrgica, que no és memòria només, sinó reviviscència dels fets narrats.
Aquesta admirable paràbola ens recentra a pocs dies abans de celebrar la Pasqua
i entenem que acolliment i joia
s’interrelacionen com causa i efecte. Per què d’aquest diumenge se’n diu
domínica laetare? Ara es veu ben a les clares. El cant d’entrada de quan es
cantava en gregorià diu així: “Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els
qui l’estimeu. Estigueu contents... Ja la col·lecta mateixa és una invitació al
poble cristià a que s’afanyi amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les
festes de Pasqua que s’acosten”. I ens hi diu el motiu de fons: “Vós per mitjà
del vostre Fill reconcilieu meravellosament
amb Vós el llinatge humà”. Aquesta consciència de reconciliació la tenim subratllada
en la segona lectura. Pau ens diu que és l’ambaixador de Crist que ens
assabenta de part de Déu que ens ha reconciliat amb Ell mateix per Crist.
Reconciliació que val tant com redempció, salvació o alliberament que és el que
festejarem per Pasqua. Així Pau ens diu que “aquells qui viuen en Crist són una
creació nova; i que tot era antic ha passat, ha començat un món nou. Obra de
Déu en Crist”. Ara cobra relleu el text del salm responsorial, tot ell un himne
de lloança destacant aquell entusiàstic: “Tasteu i veureu que n’és de bo el
Senyor”. “He demanat al Senyor que em guiés: Ell m’ha escoltat, res no
m’espanta. Alceu vers Ell la mirada. Us omplirà de llum i no haureu d’abaixar
els ulls avergonyits. Quan els pobres invoquen el Senyor, els escolta i els
salva del perill”. Quina serenor ens envaeix pregant amb els salms. De fet
Jesús, Maria i Josep els recitaven sovint perquè la religiositat jueva els
tenia ben memoritzats i els resaven de cor freqüentment. En el salm 50, atribuït
a David trobem aquesta expressió que ens sona amb la música pròpia d’aquest
diumenge laetare; “Retorneu-me el goig de la salvació”. Pasqua serà la
reviviscència d’aquestes frases amb que acaba la segona lectura d’avui. Fan
estremir de no entendre-les: “Déu va tractar com a pecador Aquell que no havia
experimentat el pecat, perquè en Ell nosaltres poguéssim ser justos segons la
justícia de Déu”. O ho entenem o és blasfem. Hi ha una altra remarca, tant com
per a perdre-hi el cap: Déu ens acull singularment; ens ha cercat, ens ha donat
el bes de la justificació i reconciliació. Tasteu, deixeu-vos acollir, Déu ens
és Pare per sempre, malgrat la nostra incapacitat de comprendre’l mínimament.
Tot amb tot: “Joia i festa a desdir al costat vostre per sempre”, taula parada
en dia de festa familiar per cadascun dels pecadors que inveteradament som, ai
Senyor. “Els vostres pensaments, Senyor, no són els nostres”. Reconcilia’m i em reconciliaré. “Beneiré el Senyor en tot moment, tindré
sempre als llavis la seva lloança! Ara
penso que entenc una mica més aquesta paràbola integral i integradora. Fixem-la
al centre del cor. Déu és transcendent sobretot en l’amor acollidor. Gràcies i
perdó: Manteniu-nos vius, acollits, perdonats i joiosos en el nostre traginar
de cada dia. No entenem res del Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist. Quan em dic redimit, salvat, perdonat,
justificat, reconciliat, què penso, què sento, quina expressió em surt del cor?
En Déu venç la passiva! És Ell qui actua i jo soc el destinatari, el receptor
del que Déu Pare obra. Mantinguem sempre vius i vibrants “el per, amb i en el Crist” que de la Missa hauríem de portar-los al
joiós cada dia. Sí, sí, redimits, acollits, estimats pel Pare i sempre en
Jesucrist. Benaurats, nosaltres.
Senyor,
què curta, què plana-plana, ai, i què migrada la nostra personal “història de
la salvació”, inserida en la gran, esplendorosa HISTÒRIA DE LA SALVACIÓ,
vertadera definició del misteri de l’Església! Què en som de petits, ignorants,
cecs i muts! “El cristià del segle XXI o serà místics o no serà”.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge IV de Quaresma, 27 de març del 2022, Sabadell