diumenge, 30 de desembre del 2018

Homilia del 30/12/2018 i 01/01/2019


“L’AMOR  QUE  ENS  TÉ”

                                               Avui que he de parlar sobre la família començo amb el cor ple d’un sentiment agredolç. Agror: em pesen aquestes parelles que perden el nord del seu compromís, se’n desentenen i “ho deixen córrer”. Quina expressió tan feridora, per bé que humana, aquest “deixar-ho córrer”... Tantes estadístiques a l’alça de ruptures que van fent un mal pòsit! Només ho puc veure amb els ulls entelats. Em dol de veritat, Déu n’és testimoni: per a tots dos, cadascú envoltat de raons que no conclouen; i encara molt més per als fills,  cas  que en tinguin i, sobretot, si són petits. Dos drames o més que s’envolten de la major discreció i privacitat –ningú no desfà un propòsit vital sense dolor, llevat de que hi hagi, d’entremig, una frivolitat o altres motius inconfessables per part d’algun o de tots dos dels partners. Dolçor pensant en els que porten el seu compromís amb la lleugeresa del jou compartit que dóna l’amor mutu. Aquí va el meu desig, més que de que tingueu sort, un auguri de que camineu -mà a la mà- i que sapigueu recosir els estrips que el frec quotidià pugui comportar. Que no us manquin mai les ganes de posar en el viure i -sobretot en el conviure- el cor, la raó, el sentit altruista i creatiu i mans a l’obra en equip, que suposa bastir una parella, pujar uns plançons i poder gaudir veient que tots van convergint amb estima al clos familiar, i que com a edificació sempre creixent i adequant-la al moment present a un treballós manteniment, àdhuc tenint cura dels detalls que porten al “ben viure i conviure”, amatents a les mínimes sorpreses de fluixesa o d’estancament que s’han de sobreactuar, en pic descobertes. Bé val tota una vida donada, la vida de parella i de família!

Imatge relacionada                                               Veieu que no he citat encara l’expressió matrimoni, no per manca de ganes, però com sigui que és un ideal al que difícilment s’hi posa esment i atenció, donada la indiferència o fredor ambiental per les expressions resoludament cristianes, m’abstinc de parlar-ne així, sense pensar-m’ho amb un xic de prudència . No és el mateix una parella que un matrimoni. Aquest és parella, revestida i configurada d’una dotació particular, en la què Déu hi està compromès d’una manera i  intensitat particulars. Es tracta d’un sagrament específic, vosaltres en sou tanmateix els ministres. Déu comparteix un amor “singular”, “únic”; no n’hi haurà a vista i consideració de Déu cap altre d’igual. Estem bastits a imatge i semblança de Déu. Sabem què vol dir això? Déu en crear, distingeix, som “obra d’autor”, sempre i tots!

                                                Vaig al Vaticà II i hi manllevo aquesta aproximació: “El Crist Senyor, ha escampat l’abundor de les seves benediccions damunt d’aquest amor tan ric d’aspectes, brollat de la caritat divina i estructurat sobre el model de la seva unió amb l’Església. Perquè així com Déu va anar a l’encontre del seu poble amb una aliança d’amor i de fidelitat, així ara el Salvador dels Homes, Espòs al mateix temps de l’Església, surt a l’encontre dels esposos  cristians a través del sagrament del matrimoni. Després fa estada amb ells, perquè, tal com Ell va estimar l’Església i es va lliurar a ella, així també els esposos, a través del seu do mutu, puguin estimar-se l’un a l’altre fidelment, per sempre. L’autèntic amor conjugal és sublimat al pla diví i sostingut i enriquit per la força redemptora del Crist i l’acció salvífica de l’Església, a fi que els esposos puguin ser conduïts eficaçment fins a Déu, i rebre ajut i reconfort en el seu ofici de pare i mare. És per això que els esposos cristians són enfortits, podríem dir consagrats , per un sagrament exprés amb vista als deures i a la dignitat del seu estat. Complint llavors la seva funció conjugal i familiar  amb la força d’aquest sagrament, i plens d’aquell Esperit del Crist que amara de fe, esperança i caritat tota la seva vida, progressen més i més devers la seva perfecció personal i la santificació mútua, i així, tots dos plegats, donen glòria a Déu” (L’Església en el món d’avui: número 48)

                                               Hi afegiríem també aquest incís del Catecisme de l’Església catòlica:” Déu, que ha creat l’home per amor, també l’ha cridat a l’amor, vocació fonamental i  innata de tot ésser humà. Perquè l’home fou creat a imatge i semblança de Déu que és Amor. Havent-lo Déu creat home i dona, l’amor mutu entre ells esdevé una imatge de l’amor absolut i indefectible amb què Déu estima la humanitat. És bo, molt bo, als ulls del Creador”.

                                                Déu, per tant, beneeix i comparteix un amor, que, com a experiència vital, ha de créixer; si no, es va llanguint i fins i tot pot perir. Déu ha posat totes les expectatives en el seu creixement i maduració; i -a més- aporta “gràcia sobre gràcia” (Jn 1, 16), de les quals n’hem de ser coneixedors i conscients, perquè en la mateixa presa de consciència hi brolla sempre la gràcia pròpia d’un amor concret i volgut per Jesús. Tasca finíssima, sempre atents, perquè el sagrament s’actua i vigoritza cada quan hi ha un nou acte d’amor, per petit que sigui. No és un sagrament que es rep tant sols una vegada a l’inici de les noces, sinó que actua cada vegada que hi ha un signe, constatació, visibilitat, credibilitat constatable per ambdós, per la família i, a més, transcendint a l’entorn vagin on vagin, facin el que facin. Testimoni públic i evangèlic, avui necessari, àdhuc urgent de l’Espiritualitat Comunió! Cada gest d’amor pren el valor  de símbol o de metàfora en les seves més quotidianes expressions. Esteu reblerts de gràcia, i potser no n’éreu ben conscients!. “Déu és per nosaltres un refugi i un castell...”(salm i cant).

                                               Manifestar un amor a través de petits gestos, de paraules i/o mirades bescanviades, manifesten l’amor constituent que pren forma de perdó, de gratitud, de festa, de presències -àdhuc silencioses- que l’altre les nota i en gaudeix. L’amor està fet de la petita comunicació tant verbal com no-verbal que fa gojosa i agradable la presència activa, volguda de l’altre. Allí hi nia l’acció benvolent de Déu Pare, del seu Fill i de l’Esperit Sant. Tots tres hi són, en tenim garantia en l’evangeli. Allí Déu s’hi fa present i proactiu, a goig de qui posa el gest i a goig de qui el rep i comparteix. Quina riquesa teniu, en vestes d’estar còmodes per casa... Ser-hi, quin goig!

                                               Saber donar, saber rebre, saber compartir vida i amor. Aquí Déu s’hi troba i ho ennobleix tot. No perdem de vista que la relació amb Jesús, més clar aquests dies nadalencs on l’encarnació de La Paraula feta home, es configura a traves d’esponsalicis. Ho dic de Jesús i l’Església i de vosaltres tots dos!

                                               Avui posem el “calderò musical” a la Setmana de l’Octava de Nadal. Hem allargat el goig del naixement de Crist i ens ha pres per reemprendre jolius el camí. La Festa de la Sagrada Família amb l’evangeli d’avui engloba tot el viure a Natzaret de una trentena d’anys en la més simplicíssima quotidianitat.  Seria bo que poséssim a la nostra consideració de cristians adults en la fe el fet lluminós “que ens va penetrant i resplendint en les nostres obres (col.lecta de la missa de l’alba de Nadal) i que sap tancar-obrir portes a les debilitats i les sublimitats d’un amor, que, -Joan que en va saber tant d’amor que li va valer la denominació de deixeble estimat de Jesús i custodi fiable de la seva Mare, Maria!- ens dirà que l’amor tot i essent el del principi, sí que “és nou, tant en Jesucrist i en nosaltres” (és l’amor de l’Encarnació en Maria i en l’Església) i és la penyora nadalenca que ens emportem via enllà. Bona Ruta pels viaranys d’un nou any amb la promesa que ens fem de no passar del cicle nadalenc, sense assaborir la primera epístola de Joan, que ens ha acompanyat durant sobretot aquest joiosa octava de Nadal.
Pilar casteller de dos i de tres i potser de més! Un símbol ben nostre. Un dia us enfilareu amb folre i manilla i l’eixerit enxaneta a dalt  aixecant  el  braç i  baixant rabent com un esquirol. Cada família una colla de castellers, oidà!
P. Josep Mª Balcells.
Setmana de l’Octava de Nadal que inclou el dia primer de gener, solemnitat de la Mare de Déu: 30 de desembre de 2018 i el dia 1 de gener del 2019.  Sabadell

dissabte, 22 de desembre del 2018

Homilia del diumenge 23/12/2018


I  LA  PARUALA  ES  VA  FER  HOME

Resultat d'imatges de l'anunciació                                               La devoció a Maria, Mare de Déu i de l’Església ha anat passant per fluctuacions. Moments en què ho omplia tot: “Les Glòries de Maria, definicions d’excepcionalitat, santuaris arreu, pelegrinatges, mesos de Maria, fusions afectives de les maternitats pròpies i les celestials, vehiculacions de puresa amb la Puríssima, i més que se’n podrien trobar, a poc que ens poséssim a pouar en els nostres records d’infantesa...

                                               Ara, just després del Vaticà II, estem en un “momentum” marià –uso aquesta expressió per usar-la fora d’àmbits segrestats per la política, per donar a entenent la nova volada de represa de la devoció a Maria. Partim de l’encert del Concili de no posar-la com una flor a part, sinó ben profundament vinculada a l’Església, més encara a tots els humans. En afecte, se’ns diu que “la Verge Maria, arran de l’Anunciació de l’àngel acollí el Verb de Déu en el seu cor i en el seu cos (sant Agustí ho explica) i així feu present de la Vida al món”. És reconeguda i honorada per l’Església com a autèntica Mare de Déu Redemptor, fins i tot és saludada com un membre supereminent i enterament singular, i també com el seu més bell tipus i espill en la fe i en la caritat, i que l’Església catòlica, guiada per l’Esperit Sant l’honra com a Mare amantíssima  amb el més filial afecte”. “Un de sol és el nostre Redemptor, conformement a les paraules de l’Apòstol: “Hi ha un sol Déu, hi ha també un sol mitjancer entre Déu i els homes, l’Home Crist Jesús, el qual es donà a si mateix en rescat per tots” (I Tm 2, 5-6). Maria exerceix “una funció subsidiària i l’Església no dubta a professar-la, l’experimenta contínuament i la recomana al cor dels fidels, perquè, repenjats en aquest ajut maternal, s’adhereixin més íntimament al Mitjancer i Salvador”. “És per això que a l’empara de la Mare de Déu els fidels es refugien suplicants en tots els seus perills i necessitats”. (D’una de les pregàries més antigues a la Mare de Déu. Segle IV).

                                               L’ocasió, ara a l’Advent i al Nadal, és magnífica. Sota el guiatge bíblico-litúrgic aquesta darrera setmana Maria ocupa un lloc privilegiat. Dia a dia hem anat desgranant les aportacions sumades de Mateu i de  Lluc (l’evangeli de la Infància que se’n diu), que ens han portat a reviure als moments inicials de la manifestació del designi, amagat per temps i ara donat a conèixer en Maria: primer, anunciat i predit pels profetes, després en  l’Anunciació del fet extraordinari de que a una persona se li fa l’honor i la corresponsabilitat d’oferir niu i de portar a llum una persona que és al mateix temps Déu i Home, fet inimaginable, mai oït. Avui en l’Eucaristia ho celebrem, precedit d’una setmana tendrament mariana.

                                               Maria, esdevé la figura i espill d’una espera de nou mesos, el primer i més gran Advent que s’ha viscut mai. És “l’entranyament” –per dir-ho així- d’un Déu esdevingut Encontre, meravella de comunió i de bona esperança i que ens portarà a tots al goig inefable d’una naixença per a tots i cadascun de nosaltres, fets així fills  de Déu i germà nostre per sempre més. “Per Jesús ens ve la Vida, exultem germans!”. Amb raó diu el papa Francesc: “no em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli: Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva”.

                                               En un dels prefacis d’Advent proclamem com a síntesi dels esdeveniments dels què fem memòria afectuosa: “Aquell que anunciaren els oracles  dels profetes, aquell que esperà, plena d’amor, la Mare Verge, el que Joan proclamà com el que havia de venir i el mostrà ja present enmig del homes, és Ell mateix, que ara ens dóna el goig de preparar-nos per al Misteri de Nadal. Que Ell ens trobi vetllant en l’oració i cantant la seva lloança”. “Beneït el qui ve en nom del Senyor.

                                               Repassant les lectures d’aquesta setmana, anem des del Gènesi en que ja s’albira una rèplica a Eva en la persona de Maria i veiem que l’Aliança amb la humanitat a través de la genealogia ens certifica que entronquem amb els pares des d’Abraham fins a Josep, espòs de Maria que, segons la cultura dels  hebreus, donarà enllaç amb tot el poble descendent de David. “Reviurem” aquell passatge ple d’una suau i tendra escenografia quan Déu demana “permís” per fer possible aquest enllaç entre la divinitat i la humanitat per sempre més. Emparentant-nos amb Déu d’una manera tan humana i tan nostra, que farà exclamar a Maria i -en ella- a tots nosaltres: “La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. La seva parenta Elisabeth farà el millor elogi de Maria: ·”Feliç tu que has cregut!” És en aquest ambient deliciós que dues dones excel·lents han estat “visitades” per la presència irradiant del Déu íntim, més que proper. Quin gran Advent que viuen totes dues. Ens faran obsequi dels beneïts de les seves entranyes. I serà Nadal, el Nadal de sempre i dels més Viscuts en carn pròpia. “Joia en el món, Jesús és nat: oh terra, el teu Senyor rep amb amor i amb humilitat, i canta a sa llaor”.

                                               Fem corranda amb tantes col·lectes precioses d’aquests darrers dies i disposem-nos a viure amb exultança, que és precisament  l’expressió més adequada per celebrar el misteri de l’Encarnació, principi i fi de la nostra fe, oh Mare de Déu de l’Esperança!, festa que hem celebrat aquesta setmana privilegiada: “Oh Déu, per la maternitat de la Verge heu revelat al món aquell qui és l’esplendor de la vostra glòria; concediu-nos de venerar el misteri de l’encarnació amb una fe ben plena i de celebrar-lo sempre en esperit i veritat”. (dimecres)

                                               “Oh Déu, per l’anunci de l’Àngel, la Verge Immaculada rebé en el seu si la vostra Paraula inefable i, plena de l’Esperit Sant, va ser transformada en temple de la divinitat, feu que, seguint el seu exemple, siguem capaços d’obeir amb senzillesa la vostra voluntat”. (dijous)

                                               “Escolteu, Senyor, les pregàries del vostre poble, feu que els qui s’alegren per la vinguda del vostre Fill, fet home com nosaltres, obtinguin el premi de la vida eterna, quan torni en la seva glòria”. (divendres)

                                               I finalment la col·lecta del diumenge, avui mateix: “Infoneu, Senyor, la vostra gràcia en els nostres cors. I feu que els qui, per l’anunci de l’àngel, hem conegut l’encarnació de Jesucrist, el vostre Fill, siguem conduïts, per la seva passió i la seva creu, a la glòria de la resurrecció”.

                                               Mai he pogut pregar amb més fe i esperança aquestes col·lectes que anuncien, proclamen, i es gaudeixen en l’encarnació de Jesús i en tots els que ens honorem de festejar aquesta Vinguda, aquesta Visita que voldríem que no es desfés mai i de la qual voldríem ser-ne pregoners en vida, experiència i amor. Justament el divendres es pot prendre com a primera lectura un bell passatge del Càntic dels Càntics que amb veu del més profund del cor enamorat de Déu ens festeja, oh paradoxa!: “Deixa’m veure la teva cara, fes-me sentir la teva veu, que la teva veu és dolça i la teva cara bonica”. Dit això, no queda res més que el silenci acollidor, entendrit, sospès...

                        Setmana antecedent i diumenge darrer de d’un Advent renovellat i que fruitarà en un Nadal proper, proper, que ja ens embolcalla... Bones Festes, bona nova que cada any és com si florís per primera vegada. Acompanya’ns, arrela fort en tots els cristians, sobretot per donar-ne testimoni i portar la vera alegria, la que Jesús ens encomanà. A Ell sigui donada la glòria per sempre. Al·leluia. 17 -24 fèries privilegiades d’Advent. Que el del 2018 sigui ple d’amor,  goig i pau.

P. Josep Mª Balcells - Sabadell                                              

diumenge, 16 de desembre del 2018

Homilia del diumenge 16/12/2018


EXULTA!  EXULTA  ISRAEL!

                                               Aquesta cançó vibrant l’haurem cantat més d’una i més encara aquests dies d’Advent. Té el seu misteri o la seva màgia. Endinsem-nos-hi.

Resultat d'imatges de exulta israel                                               Us heu fixat –ben segur que sí- que el gènere profètic és essencialment poètic. És exaltant! No els podem llegir, els profetes, com si fos un relat pla, simplement narratiu. Sempre s’excedeixen. Diu allò que vol dir, però usa expressions magnificants. Llegia no fa gaire que “al principi fou la metàfora”, que vol dir que la realitat és sempre vista emotivament. I que la traïció, davant d’una realitat embarassada sempre de misteri, seria no tenir uns ulls que no sabessin llegir-la amb un cor de poeta, en el sentit més pregonament humà d’aquesta expressió. La realitat cantada –sí, cantada!- pels profetes té ressonàncies bé líriques, bé èpiques. I, ai!, avui aquestes maneres de dir ens són molt alienes. Hem perdut la capacitat de llegir la realitat fonda a través de termes com són: alliberament, el retorn de l’exili, de promeses de Déu acomplertes, la possessió culminant de desitjos que van més enllà dels paràmetres del tocar i comptar, del més o menys, de constatacions fredes, eixorques d’un i un fan dos.

                                               Aquests dies també els feiners a més dels diumenges Isaíes, Baruc, Sofonies ens sorprenen amb expressions vibrants, radiants, exaltants, exultants com són: “Crida, aclama, alegra’t, celebra-ho. Treu-te els vestits de dol. El Senyor ve, no tinguis por, exclama’t, vesteix-te de festa, posa’t per diadema la glòria de l’Etern”; serrats que s’aplanen, rius que planegen pels deserts, fruiterars perennes... Ens sobten aquestes aclamacions, aquest dibuix d’una realitat desbordada, fora límits de constriccions; veus alades que s’envolen líricament o bé amb retrunys de gestes excelses, que les vivim al viu i són promeses acomplertes, són meravelles mai somiades. Només és poden llegir com a descripcions de paisatges interiors, sempre marcats per la sorpresa i la possessió entranyable, que la tenim dins i que prorromp amb expressions que les sentim com ben nostres, gairebé com a exclusivament nostres i que esclaten dins de la nostra poquesa: “Jo sóc el teu Déu, et dono la mà, no tinguis por: jo t’ajudo, pobret cuquet meu...”

                                               És en aquests termes irradiants en què es presenta una vinguda anhelada, sorprenent, un encontre amb un Déu fet a mida que no mesura humana, que et pren i et porta a una experiència de possessió mútua, de comunió, d’un “no saber sabido...” Direu que m’he begut l’enteniment. I us diré que possiblement deu ser veritat. Que veig el que no hi ha. Però també pot ser que sí que jo ho veig i que em faig creus de que tu no ho vegis, perquè la veritat s’ha transcendit a ella mateixa i dóna veus i visions que amaguen un misteri que ens fa l’ullet. I que ser-hi, hi són radicalment.

                                               Amb aquests pressupòsits per davant, avui us voldria parlar del goig, d’aquest goig diferent, un goig que esclata cor endins, que no es pot comprar ni vendre, que és infós, donat sense preu, perquè és impagable, que té les seves arrels en un cor a cor amb Déu, que per fer-se estimar ha pres “veu i rostre” humà, d’un Déu que només es pot veure-viure des del misteri, des d’una presència-potència que la sents endins, entranyada –aquesta seria la paraula: estem “embarassats de Déu” com un nuvieig que fa contenir la paraula, perquè és inefable. Maria va viure el Nadal en un Advent de nou mesos, esperant poder veure amb els seus ulls de Mare única d’un Fill únic. Donar a llum d’una nova versió de Déu, del Déu Emmanuel, del Déu en més que amb nosaltres. L’Advent és Nadal i el Nadal és sempre Advent. Mai l’experiència s’esgota en ella mateixa. Sempre en Déu hi ha un més i millor. Mai passem del llindar de la porta del misteri. Veieu com els primers misteris de Madonna Verge i Mare de Déu són sempre misteris de GOIG.  En Maria les alegries de la maternitat queden transfigurades per un goig, fruit de l’Esperit Sant, l’ombra del qual permanentment era en Maria: maternitat com atribut per sempre per a Maria i en ella i per ella en nosaltres. El Nadal de Maria és el Nadal de l’Esglèsia. Núpcies i invitats a un Canà per sempre. “Feu el que Ell us digui!  “Quedéme y olvidéme, / El rostro recliné sobre el Amado./ Cesó todo y dejéme, dejando mi cuidado, / entre las azucenas olvidado. Aquesta estrofa no la va comentar mai sant Joan de la Creu. És una llàstima perquè ara per Nadal ens ajudaria a donar profund sentit a la nostra adoració al Fill de Maria...

                                               Diumenge Gaudete. Quantes vegades surt la paraula lluminosa en les seves infinites varietats: goig, alegria, content, joia, aclamació, exultació, júbil, gaudi, gaubança, entusiasme. De la Col·lecta en endavant trobem en  aquesta súplica: “Mireu, oh Déu, el vostre poble que espera ple de fe, la festa del naixement del vostre Fill, concediu-li d’arribar amb alegria a les festes de Nadal i celebrar-les amb el goig de l’Esperit”. Sofonies s’obre amb un “Crida de goig. Aclama. Alegra’t i celebreu-ho de tot cor. El teu Déu el tens a dins, com a Salvador; per tu s’ha transportat d’alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies d’aplec. S’ajunta a la festa el salm responsorial: “Cantant de goig sortirem a buscar l’aigua de les fonts de salvació”. Sant Pau irromp amb un “Germans, viviu sempre contents; ho repeteixo, viviu contents... El Senyor és a prop. No us inquieteu per res”. I el mateix Joan Baptista posa la cirereta al pastís: “Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava la Bona Nova.

                                               Els últims papes, han parlat molt sobre la joia, valgui la citació dels documents bàsics de Francesc: La joia de l’Evangeli, Laudato síi,  L’alegria de l’amor i recentment amb Gaudete et exultate: Alegreu-voos-en i celebreu-ho.    Les primeres paraules que enceten la primera Exhortació Apostòlica: Evangelii Gaudium són aquestes: “La joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesús sempre neix i reneix la joia”. Des del primer moment diu amb èmfasi: “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè ningú no queda exclòs de la joia reportada pel Senyor”. Afegeix: “Omple de vida rellegir aquest text: “El teu Déu és enimg de tu, et renova amb el seu amor, i dansa per tu amb crits de gaubança”. És la joia que es viu enmig de les petites coses de la vida quotidiana, com a resposta a l’afectuosa invitació del nostre Pare Déu: “Fill, en la mesura de les teves possibilitats tracta’t bé. No et privis de passar un bon dia. Quanta tendresa paterna s’intueix rere aquestes paraules”. “Us he dit aquestes coses perquè  la meva joia estigui en vosaltres, i la vostra joia sigui completa” (Jn 15, 11) Sentenciarà Francesc: “La nostra joia cristiana beu de la font del seu cor sobreabundant... Després de parlar de com vivien els primers cristians, acaba dient: “Per què no entrar també nosaltres en aquest riu de joia?  “La joia de l’Evangeli que omple la vida de la comunitat dels deixebles és una joia missionera. Aquesta joia és un signe que l’Evangeli ha estat anunciat i està donant fruit. Però sempre té la dinàmica de l’èxode i del do, del fet de sortir de si mateix, de caminar i sembrar sempre de nou, sempre més enllà”.

                                               No puc acabar de cap altra manera: La JOIA és un fruit de l’Esperit Sant. I va de bracet amb els altres dons, uns suposen els altres i , la veritat, units fan goig de valent: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit”. (Ga 5, 22- 23a, 25)

P. Josep Mª Balcells 
Setmana III d’Advent, 16 – 22 de desembre del 2019.  Sabadell

                                              

dissabte, 8 de desembre del 2018

Homilia del diumenge 09/12/2018


VEUS  PROFÈTIQUES  QUE VENEN  DE  LLUNY

                                               La Veu de Déu transmesa a través d’un enfilall de profetes cobreix pràcticament tot el curs de la peripècia històrica del Poble de Déu. Profeta ve del grec amb la significació de dir, predir, pronosticar, revelar, sempre en nom de Déu, essent el seu oracle, la seva mateixa paraula. Pressuposa una crida i vocació especials. Ningú pot pretendre de ser-ho, a menys de caure en reprovació, a fi d’evitar falsos profetes, que també n’hi hagueren. Dura prova era ser profeta, perquè foren perseguits sovint molts d’ells... No sempre eren acollides les seves diatribes, a voltes ben dures. Les seves funcions eren múltiples: anunciar un futur on Déu i la seva paraula serien acollits, com a promesa de plenitud; donar a conèixer aspectes de Déu més purificats; denunciar tot allò que desdiu d’un poble que té Déu com a conductor i guia i que té l’oïda presta al clamor dels desvalguts i atropellats; pronosticar malvestats per la infidelitat de poble. Isaïes ho sintetitza en aquests verbs: demolir, edificar, plantar.

                                               Dia rere dia, aniran fent acte de presència en les lectures de la Litúrgia de la Paraula de Déu, be a l’Eucaristia, bé a Matines (oració nocturna de l’Ofici Diví) tot un seguit de profetes del poble de Déu que, després d’una sequera històrica finalitzarà amb l’aparició del profeta Joan, el Baptista, última baula d’una sèrie de profetes que anunciaren la vinguda del Messies. Lluc en l’evangeli d’avui el presentarà d’una forma solemne a la manera dels grans personatges de la Bíblia, enquadrant-lo històricament en temps, moments i llocs precisos. Gran fou la commoció religiosa del poble en temps coetanis a la vinguda del veritable Messies, fins al punt que l’interrogaren a ell, si ho era o no. La presentació de Lluc es fa sota la predicció del profeta Isaïes: “Una veu crida en el desert. Obriu una ruta al Senyor”. En Joan, fill de Zacaries es configura i congria tota aquella sèrie de missatgers que Déu havia prodigat com a “paraula i presència” obrant i conduint el poble per viaranys de justícia i de pau.

                                               Una bona invitació la tenim ara, a l’inici de l’Advent, per fer una lectura contínua de tot Isaïes, veient en la seva vida i missió profètica una bona manera de centrar la nostra preparació per la vinguda del Messies, Jesús de Natzaret, que serà el vertader i Gran Profeta, que parlarà directament com a Déu i com a home a la vegada. En un moment “ple d’entusiasme de l’Esperit Sant Jesús digué: “Feliços els ulls que poden veure això que vosaltres podeu veure. Us asseguro que molts profetes i reis volien veure-ho i sentir-ho, però no pogueren”.

                                               Córrer a l’encontre del Crist”. Aquesta és la meta de la nostra ruta, del nostre pelegrinatge aquests dies d’Advent. És un retorn com podem llegir i gaudir-ho en aquest salm responsorial el 25. Ja ho deia el poeta: “el conèixer és un reconèixer”. El camí que hem re-emprès una vegada més en aquest Advent és un camí que en les seves ziga-zagues va enlairant-se i així obrint-se a noves perspectives. És un camí en espiral helicoïdal –valgui l’expressió-, on en pujar cim amunt passes per una cota més alta del lloc on eres abans, que et dóna horitzons nous, mai repetits, sempre més oberts, més diàfans. Que el re-“coneixement d’aquell que és la vostra saviesa ens faci participar de la seva vida”.(Col·lecta) Hem de fer per manera que no ens ensonyi la repetició, traient aquell punt de novetat per a les persones despertes, que gaudeixen trobant motius nous, d’aprofundiment i de meravella. “És magnífic el que fa el Senyor a favor nostre, amb quin goig ho celebrem”.

                                               Aquest re-encontre a ulls de la fe, ens ha de donar la certesa i seguretat, com ho diu Pau als filipencs: “Que Déu que ha començat en vosaltres un bon treball, acabarà a dur-lo a terme fins al dia de Jesucrist”. I quina és aquesta obra començada en nosaltres? Ho diu el mateix Pau: “Que el nostre amor s’enriqueixi més i més, fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, què sapigueu apreciar els valors autèntics fins a arribar al dia de Crist”.

Imatge relacionada
                                               Cadascú de nosaltres, en la peculiar situació en què es trobi ara mateix, té començada una obra d’espiritulitat. Siguem ben conscients de que “ser cristià” és una obra d’artesania, on Déu hi juga el paper primordial i ens assegura la gràcia de ser-ne col·laboradors. Nosaltres el que hem de fer solament és “obrir pas a la ruta, aplanant el camí” perquè Ell es manifesti. Bé podem dir: “Renoveu la nostra vida, Senyor, com l’aigua renova l’estepa del Nègueb. Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls, criden de goig a la sega”. Tenim assegurada la presència i el poder de transformació de part de Jesús que ens ha lliurat el seu Esperit Sant, que té poder de fer-nos profetes també a nosaltres, perquè sapiguem anunciar, denunciar tota mena d’injustícia, donar a conèixer al Pare, mitjançant l’acció de Jesús en les nostres vides. Tot com ho expressa Pau en aquesta carta afectuosa i confirmadora de l’acció de Déu, “a glòria i lloança de Déu”.

                                               “Al principi fou la Paraula”, i benaurats aquells que no solament l’escolten, sinó que amb paciència la porten al tram tram de la quotidianitat. Per a aquells que no s’hi vegin en cor de, posant la Bíblia a les seves mans i escometent la lectura del profeta Isaïes, facin almenys una lectura (divina) de l’epístola de Pau als filipencs, tenint en compte que tornarà a acompanyar-nos també a la segona lectura del proper diumenge. Seria feliç d’anar empenyent suaument a llegir directament aquestes cartes que són molt senzilles i profundes a  la vegada. Seria una preparació immediata a la vinguda del Fill de l’home. Seria un Nadal ben repicat i aniríem obrint experiències directes de la Paraula. No oblideu que aquest és un dels projectes d’aquest nou curs pastoral. El papa Benet XVI ara fa vuit anys ens dirigia una Exhortació Apostòlica Postsinodal sobre la “Paraula del Senyor”. Seria interessant que poguéssim endinsar-nos-hi sabent que Jesús té Ell -i només Ell- “paraules de vida eterna” i, per tant, “no hi ha prioritat més gran que el fet d’obrir de nou l’home d’avui a tenir accés a Déu, al Déu que parla al cor i que ens comunica el seu amor, a fi que tinguem vida abundosa (cf. Jn 10, 10). “Revaloritzar la paraula divina en la vida de l’Església, font de constant renovació”, és el desig més fervent del papa Benet, “i que sigui cada vegada més el cor de tota l’activitat de l’Església”, “per això la Paraula ha de ser proclamada, escoltada, llegida, acollida, meditada, contemplada, portada al cor i als llavis”. “Recordo a tots els cristians que la nostra relació personal i comunitària amb Déu depèn de l’augment  de la nostra familiaritat  amb la Paraula divina”. Acaba amb aquesta recomanació: “Que cada jornada nostra estigui marcada per l’encontre renovat amb Crist, Verb del Pare, fet Home. Ell està al principi i a la fi, i tot es manté en Ell (Col 1, 17). Fem silenci per a escoltar la Paraula de Déu i meditar-la, per tal que Ella, per l’acció eficaç de l’Esperit Sant, tingui estada, visqui i ens parli al llarg de tots els dies de la nostra vida. Així, l’Església es renova i es rejoveneix sempre, gràcies a la Paraula del Senyor que roman en nosaltres permanentment. I nosaltres podem també entrar així en el gran diàleg nupcial amb que es clou la Sagrada Escriptura: “L`’Esperit i l’Esposa diuen: “Vine”. I qui ho senti, que digui: “Vine”... Diu el qui dóna testimoni de tot això: “Sí, vine de seguida”. Amén! Vine Senyor, Jesús” (Ap 22, 17.20)

                                               El Benedictus podria ser avui la reflexió que ens introduiria en la figura de Joan: “I a tu, infant, el diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els camins. Faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats, per l’amor entranyable del nostre Déu”.

P. Josep Mª Balcells
Setmana II d’Advent, diumenge, 9 de desembre del 2018.  Sabadell

dissabte, 1 de desembre del 2018

US DEMANO QUE AVANCEU ENCARA MÉS 
 Bona recomanació, la de Pau, als llindars del nou Advent. Som als inicis de tota una gran anyada litúrgica i ens convé disposar-nos de la millor manera possible a emprendre un nou pelegrinatge, sota l’ideal sempre creixent de viure i compartir el misteri pasqual en tots els aspectes -que són tants!- per atansar-nos al misteri de l’Encarnació, que és alfa i omega de tots els recorreguts espirituals a que som invitats, des que posem els peus en l’Advent. En alguns passatges de l’AT. s’hi llegeixen aquestes expressions: Coratge i endavant! Coratge que ens serà necessari, si volem fer una ruta litúrgico-espiritual que comporti un bon pes i valor de novetat. “Heus ací que faig noves totes les coses”, llegim a la Paraula de Déu. Bandegem, per tant rutines i maneres mimètiques de fer... Fem ben fet, allò a què se’ns invita. Encetar nou curs pastoral i preveure què és el que se’ns proposa, i afinar l’esperit per fer il•lusionats el tram de camí com feren els deixebles d’Emaús, que es deixaren alliçonar pel Mestre, d’incògnit, tot fent via, malgrat que se n’adonaren més tard que és ¡tanta veritat! allò que clausura l’evangeli de Mateu: “Jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Llegim en la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia del Vaticà II: “La Santa Mare Església considera que li pertoca de celebrar amb un record sagrat l’obra salvadora del seu Espòs diví. Explica tot el misteri del Crist en el cicle de l’any, des de l’Encarnació i el Nadal fins a l’Ascensió, Pentecosta i l’espera de la benaurada esperança i de la vinguda del Senyor. Assaborint així els misteris de la Redempció, obre els fidels les riqueses de la força i dels mèrits del seu Senyor, fent-les en tot temps presents d’alguna manera, perquè s’hi posin en contacte i s’omplin de la gràcia de la salvació”. “En el Crist es realitzà la satisfacció perfecta de la nostra reconciliació i se’ns dóna la plenitud del culte diví. Aquesta obra de la redempció humana i de la glorificació perfecta de Déu, iniciada amb les meravelles de Déu en el poble de l’antiga Aliança, el Crist Senyor l’acomplí, sobretot amb el misteri pasqual de la seva benaurada Passió, Resurrecció i Ascensió gloriosa. Per aquest misteri pasqual “morint destruí la nostra mort, i ressuscitant reféu la vida”. Ja que del costat de Crist, mort a la creu, va brollar “el sagrament meravellós que és tota l’Església”. La litúrgia és considerada com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist, en el qual, per mitjà de signes sensibles, se significa i es causa de la santificació de l’home, d’acord amb la naturalesa de cada un, i tot el Cos Místic de Jesucrist o sigui el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic integrament”. Per això, tota la celebració litúrgica, com a obra del Crist i del seu Cos, que és l’Església, és eminentment acció sagrada i l’eficàcia de la qual no es pot comparar ni en dignitat ni en grau a cap altra acció de l’Església”. Enriquits i motivats per aquestes paraules tan solemnes ens disposem a donar els primers passos en aquest nou curs pastoral, vertader any de gràcia i de innombrables gràcies. Disposem-nos a glorificar Jesús, Redemptor en el nostre viure ardit i agraït. Ara farem unes consideracions sobre els propòsits possibles per a aquest Any Nou: - Defugiu el sentit rutinari d’un “dejà vue”. Comencem-ho tot de bell nou , renovem-nos, doncs, primer nosaltres i les nostres accions a gloria del Pare de nostre Senyor Jesucrist. I després testimoniem joiosament. - Cal tenir present que no són únicament els diumenges el que són obra litúrgica. Hem de considerar també com formant part de l’any litúrgic tots els dies feiners. - Posarem com a base de les nostres reflexions de tots els dies dos instruments bàsics. Poden ser les lectures: o bé “La Missa de cada dia” o “Paraula i vida” o similars. - Ens iniciarem en els rudiments de la Lectio Divina: reflexió sobre la Paraula de Déu, enriquint-la amb els comentaris oportuns, en la contemplació i en propostes de vida en el quefer quotidià. Dedicar-hi uns minuts. Memoritzem alguna frase motivadora. - La finalitat permanent serà aprofundir l’experiència de comunió amb el Crist. - Intentarem seguir les perícopes que toquen a partir del mateix llibre de la Bíblia, mirant d’enquadrar les lectures en els seus contextos. En l’abans i el després. - Quan es facin lectures seguides –lectura contínua se’n diu-. Mirarem de fer-ne una lectura de tot el passatge en la globalitat de la que forma part. Capítol i versets. - L’evangeli o és místic (experiència vital) o no és l’evangeli. Se l’ha de pregar i viure resoludament, tot el que l’Esperit ens dugui a comprendre amb el cor. - Mirarem d’aprofundir el relat de l’evangeli propi d’aquest any: és el de Lluc. - L’eucaristia no és el Record de la Vida de Jesús, sinó l’Actualització en la concreció de la nostra vida diària. La podem viure en comunió. - Seria de lloar que poguéssim seguir l’ofici diví, remarquem Laudes o Vespres. - Advent és el desig fervent de “que Jesús vingui sempre en mi, al llarg del meu viatge”. Sóc un “vell pelegrí que vaig fent via, com foraster arreu del món...” - Veniu i exulta són les grans paraules de la vostra vinguda, oh Emmanuel- Déu amb nosaltres! Per Ell, amb Ell i en Ell tot honor i glòria a Vós, Pare. I goig de íntim de possessió. “Tinc set de Vós, Senyor”. “Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes”. - Aquests dies els hem de viure sumits en l’evangeli de la tendresa, que fent-nos més humans ens anirà fent més divins. “Humanitzar-nos a partir dels més propers”. - Prendrem com a llibre de text “La Joia de l’Evangeli”, tornant una vegada més a la que és l’assignatura programàtica del pontificat del papa Francesc. - L’actitud que privilegiarem serà la del sentit comunitari. L’Eucaristia és l’Assemblea del “poble de batejats”. Intensificarem tots els signes que ho propiciin: saludar, acollir, donar la pau, unes paraules de benvinguda; a tothom, que s’hi trobin bé al costat nostre. Fer més pinya, anant endavant en els seients a l’església. - Donar atenció també a la segona lectura: 1er. Diumenge: I Tessalònica. Sencera. És la primera que va escriure Pau. Respira novetat i entusiasme: amb la revelació “directa” de Jesús i l’enriquiment de la primera oralitat: encara vivien testimonis oculars. 2 i 3 diumenge: La dels filepesos. Tota sencera. - La col•lecta: ja ho diu l’expressió, suposa la pregària personal a la que hi afegim la veu de l’Església orant. Sempre carregada de sentit profund. Mediteu-la! - La primera lectura d’aquests diumenges d’Advent és dels profetes. Aniria bé una immersió en el gran profeta Isaïes. És el gran poeta-profeta líric de tot l’AT. - Tindrem el cor posat en el misteri de l’Encarnació aquest mes de desembre, sobretot. Déu que es presenta en la historia humana total, però en cada una en particular. Destacar que Déu en Jesús té veu i rostre. Ens és amable, que vol dir digne d’estimació. - Si el pessebre no és vivent , no és pessebre. Som figures del pessebre essencial. -Goig d’acollir a partir dels més propers. La fe té un vessant fortament domèstic. De fet de la família se’n diu “església domèstica”. Aquí sobretot s’ha de viure l’evangelització activa i passiva. Seran més vàlids els testimonis d’acció que les paraules. Els fruits de l’Esperit Sant a través dels quals ens podran ben identificar: Això és gra fort: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. “Mireu com s’estimen”, deien dels primers cristians. - La salvació és la vida de la gràcia de Déu operant en nosaltres. Tot és gràcia. - Maria, mare de Déu i mare nostra, feu-nos deixebles a imitació de la vostra Fe. - “Cantem, germans”. Que la música ens faci sentir ben endins la lletra que hi cantem. Qui canta, dues vegades prega (sant Agustí) - Estiguem atents a “sentir” el que les nostres llengües reciten. L’Eucaristia és essencialment pregària que fem al Pare, per mitjà de Crist. Sense comunió no hi ha pregària. Tota l’Eucaristia és un “Per nostre Senyor Jesucrist”. D’aquí el valor suprem. - “Que l’esperança sigui la nostra alegria”(Jeremies)
P. Josep Mª Balcells
Primera setmana d’Advent, 2 de desembre del 1918. Sabadell