VEUS PROFÈTIQUES
QUE VENEN DE LLUNY
La
Veu de Déu transmesa a través d’un enfilall de profetes cobreix pràcticament
tot el curs de la peripècia històrica del Poble de Déu. Profeta ve del grec amb
la significació de dir, predir, pronosticar, revelar, sempre en nom de Déu,
essent el seu oracle, la seva mateixa paraula. Pressuposa una crida i vocació especials. Ningú pot
pretendre de ser-ho, a menys de caure en reprovació, a fi d’evitar falsos
profetes, que també n’hi hagueren. Dura prova era ser profeta, perquè foren
perseguits sovint molts d’ells... No sempre eren acollides les seves diatribes,
a voltes ben dures. Les seves funcions eren múltiples: anunciar un futur
on Déu i la seva paraula serien acollits, com a promesa de plenitud; donar a
conèixer aspectes de Déu més purificats; denunciar tot allò que
desdiu d’un poble que té Déu com a conductor i guia i que té l’oïda presta al
clamor dels desvalguts i atropellats; pronosticar malvestats per la
infidelitat de poble. Isaïes ho sintetitza en aquests verbs: demolir, edificar,
plantar.
Dia
rere dia, aniran fent acte de presència en les lectures de la Litúrgia de la
Paraula de Déu, be a l’Eucaristia, bé a Matines (oració nocturna de l’Ofici
Diví) tot un seguit de profetes del poble de Déu que, després d’una sequera
històrica finalitzarà amb l’aparició del profeta Joan, el Baptista, última
baula d’una sèrie de profetes que anunciaren la vinguda del Messies. Lluc en
l’evangeli d’avui el presentarà d’una forma solemne a la manera dels grans
personatges de la Bíblia, enquadrant-lo històricament en temps, moments i llocs
precisos. Gran fou la commoció religiosa del poble en temps coetanis a la
vinguda del veritable Messies, fins al punt que l’interrogaren a ell, si ho era
o no. La presentació de Lluc es fa sota la predicció del profeta Isaïes: “Una
veu crida en el desert. Obriu una ruta al Senyor”. En Joan, fill de Zacaries es
configura i congria tota aquella sèrie de missatgers que Déu havia prodigat com
a “paraula i presència” obrant i conduint el poble per viaranys de justícia i
de pau.
Una
bona invitació la tenim ara, a l’inici de l’Advent, per fer una lectura contínua
de tot Isaïes, veient en la seva
vida i missió profètica una bona manera de centrar la nostra preparació per la
vinguda del Messies, Jesús de Natzaret, que serà el vertader i Gran Profeta,
que parlarà directament com a Déu i com a home a la vegada. En un moment “ple
d’entusiasme de l’Esperit Sant Jesús digué: “Feliços els ulls que poden veure
això que vosaltres podeu veure. Us asseguro que molts profetes i reis volien
veure-ho i sentir-ho, però no pogueren”.
“Córrer a l’encontre del Crist”. Aquesta
és la meta de la nostra ruta, del nostre pelegrinatge aquests dies d’Advent. És
un retorn com podem llegir i gaudir-ho en aquest salm responsorial el 25.
Ja ho deia el poeta: “el conèixer és un reconèixer”. El camí que hem re-emprès
una vegada més en aquest Advent és un camí que en les seves ziga-zagues va
enlairant-se i així obrint-se a noves perspectives. És un camí en espiral
helicoïdal –valgui l’expressió-, on en pujar cim amunt passes per una cota més
alta del lloc on eres abans, que et dóna horitzons nous, mai repetits, sempre
més oberts, més diàfans. Que el re-“coneixement d’aquell que és la vostra
saviesa ens faci participar de la seva vida”.(Col·lecta) Hem de fer per manera
que no ens ensonyi la repetició, traient aquell punt de novetat per a les
persones despertes, que gaudeixen trobant motius nous, d’aprofundiment i de
meravella. “És magnífic el que fa el Senyor a favor nostre, amb quin goig ho
celebrem”.
Aquest
re-encontre a ulls de la fe, ens ha de donar la certesa i seguretat, com ho diu
Pau als filipencs: “Que Déu que ha començat en vosaltres un bon treball,
acabarà a dur-lo a terme fins al dia de Jesucrist”. I quina és aquesta obra
començada en nosaltres? Ho diu el mateix Pau: “Que el nostre amor s’enriqueixi
més i més, fins a vessar, ple de coneixement
i de finor d’esperit, què sapigueu apreciar els valors autèntics fins a
arribar al dia de Crist”.
Cadascú
de nosaltres, en la peculiar situació en què es trobi ara mateix, té començada
una obra d’espiritulitat. Siguem ben conscients de que “ser cristià” és una
obra d’artesania, on Déu hi juga el paper primordial i ens assegura la gràcia
de ser-ne col·laboradors. Nosaltres el que hem de fer solament és “obrir pas a
la ruta, aplanant el camí” perquè Ell es manifesti. Bé podem dir: “Renoveu la
nostra vida, Senyor, com l’aigua renova l’estepa del Nègueb. Els qui sembraven
amb llàgrimes als ulls, criden de goig a la sega”. Tenim assegurada la
presència i el poder de transformació de part de Jesús que ens ha lliurat el
seu Esperit Sant, que té poder de fer-nos profetes també a nosaltres, perquè
sapiguem anunciar, denunciar tota mena d’injustícia, donar a conèixer al Pare,
mitjançant l’acció de Jesús en les nostres vides. Tot com ho expressa Pau en
aquesta carta afectuosa i confirmadora de l’acció de Déu, “a glòria i lloança
de Déu”.
“Al
principi fou la Paraula”, i benaurats aquells que no solament l’escolten, sinó
que amb paciència la porten al tram tram de la quotidianitat. Per a aquells que
no s’hi vegin en cor de, posant la Bíblia a les seves mans i escometent la
lectura del profeta Isaïes, facin almenys una lectura (divina) de l’epístola de
Pau als filipencs, tenint en compte que tornarà a acompanyar-nos també a la
segona lectura del proper diumenge. Seria feliç d’anar empenyent suaument a
llegir directament aquestes cartes que són molt senzilles i profundes a la vegada. Seria una preparació immediata a
la vinguda del Fill de l’home. Seria un Nadal ben repicat i aniríem obrint
experiències directes de la Paraula. No oblideu que aquest és un dels projectes
d’aquest nou curs pastoral. El papa Benet XVI ara fa vuit anys ens dirigia una
Exhortació Apostòlica Postsinodal sobre la “Paraula del Senyor”. Seria
interessant que poguéssim endinsar-nos-hi sabent que Jesús té Ell -i només Ell-
“paraules de vida eterna” i, per tant, “no hi ha prioritat més gran que el fet
d’obrir de nou l’home d’avui a tenir accés a Déu, al Déu que parla al cor i que
ens comunica el seu amor, a fi que tinguem vida abundosa (cf. Jn 10, 10). “Revaloritzar
la paraula divina en la vida de l’Església, font de constant renovació”, és el
desig més fervent del papa Benet, “i que sigui cada vegada més el cor de tota
l’activitat de l’Església”, “per això la Paraula ha de ser proclamada,
escoltada, llegida, acollida, meditada, contemplada, portada al cor i als
llavis”. “Recordo a tots els cristians que la nostra relació personal i
comunitària amb Déu depèn de l’augment
de la nostra familiaritat amb la
Paraula divina”. Acaba amb aquesta recomanació: “Que cada jornada nostra
estigui marcada per l’encontre renovat amb Crist, Verb del Pare, fet Home. Ell
està al principi i a la fi, i tot es manté en Ell (Col 1, 17). Fem silenci per
a escoltar la Paraula de Déu i meditar-la, per tal que Ella, per l’acció eficaç
de l’Esperit Sant, tingui estada, visqui i ens parli al llarg de tots els dies
de la nostra vida. Així, l’Església es renova i es rejoveneix sempre, gràcies a
la Paraula del Senyor que roman en nosaltres permanentment. I nosaltres podem
també entrar així en el gran diàleg nupcial amb que es clou la Sagrada
Escriptura: “L`’Esperit i l’Esposa diuen: “Vine”. I qui ho senti, que digui:
“Vine”... Diu el qui dóna testimoni de tot això: “Sí, vine de seguida”. Amén!
Vine Senyor, Jesús” (Ap 22, 17.20)
El
Benedictus podria ser avui la reflexió que ens introduiria en la figura
de Joan: “I a tu, infant, el diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al
davant del Senyor a preparar els camins. Faràs saber al poble que li ve la
salvació, el perdó dels seus pecats, per l’amor entranyable del nostre Déu”.
P. Josep Mª Balcells
Setmana
II d’Advent, diumenge, 9 de desembre del 2018.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada