“L’AMOR QUE
ENS TÉ”
Avui
que he de parlar sobre la família
començo amb el cor ple d’un sentiment agredolç. Agror: em pesen aquestes parelles que perden el nord del seu
compromís, se’n desentenen i “ho deixen córrer”. Quina expressió tan feridora, per
bé que humana, aquest “deixar-ho córrer”... Tantes estadístiques a l’alça de
ruptures que van fent un mal pòsit! Només ho puc veure amb els ulls entelats.
Em dol de veritat, Déu n’és testimoni: per a tots dos, cadascú envoltat de
raons que no conclouen; i encara molt més per als fills, cas
que en tinguin i, sobretot, si són petits. Dos drames o més que
s’envolten de la major discreció i privacitat –ningú no desfà un propòsit vital
sense dolor, llevat de que hi hagi, d’entremig, una frivolitat o altres motius
inconfessables per part d’algun o de tots dos dels partners. Dolçor pensant en els que porten el seu
compromís amb la lleugeresa del jou compartit que dóna l’amor mutu. Aquí va el
meu desig, més que de que tingueu sort, un auguri de que camineu -mà a la mà- i
que sapigueu recosir els estrips que el frec quotidià pugui comportar. Que no
us manquin mai les ganes de posar en el viure i -sobretot en el conviure- el
cor, la raó, el sentit altruista i creatiu i mans a l’obra en equip, que suposa
bastir una parella, pujar uns
plançons i poder gaudir veient que tots van convergint amb estima al clos
familiar, i que com a edificació sempre creixent i adequant-la al moment
present a un treballós manteniment, àdhuc tenint cura dels detalls que porten
al “ben viure i conviure”, amatents a les mínimes sorpreses de fluixesa o
d’estancament que s’han de sobreactuar, en pic descobertes. Bé val tota una
vida donada, la vida de parella i de família!
Veieu
que no he citat encara l’expressió matrimoni,
no per manca de ganes, però com sigui que és un ideal al que difícilment
s’hi posa esment i atenció, donada la indiferència o fredor ambiental per les
expressions resoludament cristianes, m’abstinc de parlar-ne així, sense
pensar-m’ho amb un xic de prudència . No és el mateix una parella que un
matrimoni. Aquest és parella, revestida i configurada d’una dotació particular,
en la què Déu hi està compromès d’una manera i
intensitat particulars. Es tracta d’un sagrament específic, vosaltres en sou tanmateix els ministres. Déu
comparteix un amor “singular”, “únic”; no n’hi haurà a vista i consideració de
Déu cap altre d’igual. Estem bastits a imatge i semblança de Déu. Sabem què vol
dir això? Déu en crear, distingeix, som “obra d’autor”, sempre i tots!
Vaig al Vaticà II i hi manllevo aquesta
aproximació: “El Crist Senyor, ha escampat l’abundor de les seves benediccions
damunt d’aquest amor tan ric d’aspectes, brollat de la caritat divina i
estructurat sobre el model de la seva unió amb l’Església. Perquè així
com Déu va anar a l’encontre del seu poble amb una aliança d’amor i de fidelitat, així ara el Salvador dels Homes,
Espòs al mateix temps de l’Església, surt
a l’encontre dels esposos cristians
a través del sagrament del matrimoni.
Després fa estada amb ells, perquè, tal com Ell va estimar l’Església i
es va lliurar a ella, així també els esposos, a través del seu do mutu,
puguin estimar-se l’un a l’altre fidelment, per sempre. L’autèntic amor
conjugal és sublimat al pla diví i sostingut i enriquit per la força
redemptora del Crist i l’acció salvífica de l’Església, a fi que els esposos
puguin ser conduïts eficaçment fins a Déu, i rebre ajut i reconfort en el seu
ofici de pare i mare. És per això que els esposos cristians són enfortits,
podríem dir consagrats , per un
sagrament exprés amb vista als deures i a la dignitat del seu estat. Complint
llavors la seva funció conjugal i familiar
amb la força d’aquest sagrament, i plens d’aquell Esperit del Crist que
amara de fe, esperança i caritat tota la seva vida, progressen més i més devers
la seva perfecció personal i la santificació mútua, i així, tots dos plegats,
donen glòria a Déu” (L’Església en el món d’avui: número 48)
Hi
afegiríem també aquest incís del Catecisme de l’Església catòlica:” Déu, que ha
creat l’home per amor, també l’ha cridat a l’amor, vocació fonamental i innata de tot ésser humà. Perquè l’home
fou creat a imatge i semblança de Déu que és Amor. Havent-lo Déu creat home i
dona, l’amor mutu entre ells esdevé una imatge de l’amor absolut i
indefectible amb què Déu estima la humanitat. És bo, molt bo, als ulls del
Creador”.
Déu, per tant, beneeix i comparteix un amor,
que, com a experiència vital, ha de créixer; si no, es va llanguint i fins i tot
pot perir. Déu ha posat totes les expectatives en el seu creixement i maduració;
i -a més- aporta “gràcia sobre gràcia” (Jn 1, 16), de les quals n’hem de ser
coneixedors i conscients, perquè en la mateixa presa de consciència hi brolla
sempre la gràcia pròpia d’un amor concret i volgut per Jesús. Tasca
finíssima, sempre atents, perquè el sagrament s’actua i vigoritza cada quan hi
ha un nou acte d’amor, per petit que sigui. No és un sagrament que es rep tant
sols una vegada a l’inici de les noces, sinó que actua cada vegada que hi ha un
signe, constatació, visibilitat,
credibilitat constatable per ambdós, per la família i, a més, transcendint a
l’entorn vagin on vagin, facin el que facin. Testimoni públic i evangèlic, avui
necessari, àdhuc urgent de l’Espiritualitat Comunió! Cada gest d’amor pren el valor de
símbol o de metàfora en les seves més quotidianes expressions. Esteu
reblerts de gràcia, i potser no n’éreu ben conscients!. “Déu és per nosaltres
un refugi i un castell...”(salm i cant).
Manifestar
un amor a través de petits gestos, de paraules i/o mirades bescanviades,
manifesten l’amor constituent que pren forma de perdó, de gratitud, de
festa, de presències -àdhuc silencioses- que l’altre les nota i en gaudeix.
L’amor està fet de la petita comunicació tant verbal com no-verbal que fa gojosa
i agradable la presència activa, volguda de l’altre. Allí hi nia l’acció
benvolent de Déu Pare, del seu Fill i de l’Esperit Sant. Tots tres hi són, en
tenim garantia en l’evangeli. Allí Déu s’hi fa present i proactiu, a goig de
qui posa el gest i a goig de qui el rep i comparteix. Quina riquesa teniu, en
vestes d’estar còmodes per casa... Ser-hi, quin goig!
Saber
donar, saber rebre, saber compartir vida i amor. Aquí Déu s’hi troba i ho
ennobleix tot. No perdem de vista que la relació amb Jesús, més clar aquests
dies nadalencs on l’encarnació de La Paraula feta home, es configura a traves
d’esponsalicis. Ho dic de Jesús i l’Església i de vosaltres tots dos!
Avui
posem el “calderò musical” a la Setmana de l’Octava de Nadal. Hem allargat el
goig del naixement de Crist i ens ha pres per reemprendre jolius el camí. La
Festa de la Sagrada Família amb l’evangeli d’avui engloba tot el viure a
Natzaret de una trentena d’anys en la més simplicíssima quotidianitat. Seria bo que poséssim a la nostra consideració
de cristians adults en la fe el fet lluminós
“que ens va penetrant i resplendint en les nostres obres (col.lecta de la missa
de l’alba de Nadal) i que sap tancar-obrir portes a les debilitats i les
sublimitats d’un amor, que, -Joan que en va saber tant d’amor que li va valer
la denominació de deixeble estimat de Jesús i custodi fiable de
la seva Mare, Maria!- ens dirà que l’amor
tot i essent el del principi, sí que “és nou, tant en Jesucrist i en
nosaltres” (és l’amor de l’Encarnació en Maria i en l’Església) i és la penyora
nadalenca que ens emportem via enllà. Bona Ruta pels viaranys d’un nou any amb
la promesa que ens fem de no passar del cicle nadalenc, sense assaborir la primera
epístola de Joan, que ens ha acompanyat durant sobretot aquest joiosa octava
de Nadal.
Pilar casteller de dos i de tres i potser de
més! Un símbol ben nostre. Un dia us enfilareu amb folre i manilla i l’eixerit
enxaneta a dalt aixecant el
braç i baixant rabent com un
esquirol. Cada família una colla de castellers, oidà!
Setmana
de l’Octava de Nadal que inclou el dia primer de gener, solemnitat de la Mare de Déu: 30 de desembre de 2018 i el dia
1 de gener del 2019. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada