Homilia del diumenge 27/01/2019

ACTUALITZACIÓ PERMANENT DE LA PARAULA 

                                          

    Volem fer homenatge al més gran antropòleg català, el monjo de montserrat, finat, Lluís Duch. D’ell és l’expressió emparaular. Solia citar Rilke: “Benaurats els qui saben / que més enllà de tots els llenguatges / està l’inefable”.

     El salm 78 posa una corona a la narració de Nehemies. La converteix en pregària, com sempre ho hem fet notar. Ens hauríem de sentir concernits i implicats. Quin himne més esplendorós de i a la Paraula! És propi dels salms el fet de que eren cantats. Ja deia sant Agustí que cantar de cor era pregar dues vegades. El goig de fer-ho serà la nostra fortalesa i el nostre coratge. Convé experimentar-ho. És una part important de la litúrgia.

     Ja sabem de la relació entre evangeli i la primera lectura,  fistonejada pel salm. Avui, iniciem el relat de l’evangeli de Lluc, evangeli que ens acompanyarà durant tot l’any. És el cicle C, després del de Mateu, que és el del primer cicle, l’A; Marc és el segon; i es deixa Joan perquè ens acompanyi en les festes majors que són la de Nadal i la de Pasqua. Després de la dedicació que fa a un tal Teòfil (que ve podria traduir-se per “l’aimant de Déu” i, per tant, adreçat a tothom qui vulgui sentir-se-hi invitat, si volem respondre a aquest nom xifrat. Passa a continuació a presentar un lloc i auditori, el de  la sinagoga del seu poble, Natzaret. Llegeix el passatge d’Isaïes (61, 1-2a) I en un to declaratiu els fa aquesta proclama: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes Paraules de l’Escriptura”. Veieu la relació tant estreta entre L’Èxode-Moisès; després de l’exili-Nehemies; Natzaret-Jesús; Església-nosaltres.

  Sacramentalment, simbòlicament l’expressió: Avui connota la permanent eficàcia i valor d’actualització de la declaració de la identitat de Jésús. En Ell es compleixen les Escriptures, és a dir: les Paraules que el manifesten ens el donen com a Paraula definitiva. Les promeses messiàniques en Ell s’han acomplert en un avui que ja no tindrà ni passat, ni futur, s’eternitza en un avui permanent viu i actual. La Paraula es va fer home, Jesús és l’alfa i l’omega, principi i fi. És la Persona, misteri de presència i d’acció, de missió i de comunió. Ell és l’evangeli fet Persona.

     Però la cosa no acaba aquí. La Paraula agafa volada. Estem en el Concili Vaticà II i el dia 18 de novembre del 1965 el papa Pau VI proclama solemnement la Constitució sobre la Revelació (Dei Verbum, Paraula de Déu) i en el capítol sisè que parla de “La Sagrada Escriptura en la vida de l’Església” se’ns diu: L’Església ha venerat sempre les sagrades Escriptures com ho ha fet també amb el Cos del Senyor, prenent sempre de la taula i distribuint als fidels el Pa de vida, tant el de la Paraula com el de Crist, molt especialment en la litúrgica. Les ha considerat i les considera juntament amb la Tradició, com la regla suprema de la FE, ja que inspirada per Déu i escrites una vegada per sempre, comuniquen, sense canviar res, la Paraula del mateix Déu... I és tan gran l’eficàcia que té la Paraula de Déu, que és veritat, puntal i força per a l’Església, fortalesa de la Fe pels seus fills, aliment de l’ànima, font pura i perenne de la vida espiritual. Escauen bé a les sagrades Escriptures aquestes paraules: “Perquè viva i eficaç és la Paraula de Déu (Hebr. 4, 12), que té poder d’edificar i de donar-vos l’heretatge entre tots els santificats”. Però cal que l’oració s’agermani a la lectura a fi d’encetar un diàleg entre Déu i l’home; perquè “li parlem quan preguem, i l’escoltem quan llegim les paraules divines” (sant Ambròs). Així, doncs, amb la lectura i l’estudi dels llibres sagrats aconseguim que “La Paraula es propagui i sigui glorificada” i el Tresor de la Revelació, lliurat a l’Església ompli cada vegada més el cor dels homes. Així com la vida de l’Església rep el seu increment de la constant renovació del misteri de l’Eucaristia, semblantment cal esperar un nou impuls per a la vida espiritual de la creixent veneració per la Paraula de Déu, que “roman per sempre” (Isaïes 40, 8)

     Encara més, en la Constitució sobre la sagrada Litúrgia en el número 51 ens diu: “Perquè la taula de la Paraula de Déu sigui parada amb més abundància a favor dels fidels, s’han d’obrir molt més els tresors bíblics, de manera que, en un espai d’anys determinat (tres cicles), s’hagin llegit el poble les parts més importants de la sagrada Escriptura”.

    I més encara: Després del Sínode sobre “La Paraula de Déu en la vida i missió de l’Església” de l’any 2008 el papa Benet XVI, com és habitual, ens feu l’obsequi de dirigir-nos l’Exhortació corresponent a aquest Sínode i ens hi donà tot un “arsenal” documentari de reflexions proactives per a refer-nos, posant en valor l’Escriptura, refent-nos –dic- després de l’exili de la Paraula, captiva des de la Reforma de Luter, quan se’ns va privar  d’accedir a la Paraula traduïda a les llengües entenedores pels “laics”, com ho feu Luter, que va fer les traduccions a l’alemany, en un moment propici després de la invenció de la impremta, que tanmateix ho facilità. Aquest temor a les heretgies que ens infantilitzà fins passats temps i temps. Una Paraula només d’oïdes... Torno al principi: el seu document es diu “La Paraula de Déu” que és d’una riquesa molt notable i que ens ajudaria en el despertar de la consciència bíblica, tan desitjada avui.

   El papa Francesc també ens invita a recuperar temps i hàbits de lectura de la Paraula de Déu no conreats, ai, làs! I ara ens costarà un esforç indispensable per accedir al conreu personal i comunitari de la Veu-Moció-Unció de Déu. Però val i val la pena, perquè així se’ns obren horitzons impensables. En el seu document programàtic “La Joia de l’Evangeli” en parla amb llenguatge molt entenedor en l’apartat”La personalització de la Paraula (núm. 149-151): Primer ens fa una bona repassada als predicadors i, pel contingut, farem bé de sentir-nos al·ludits tots: “El predicador “ha de ser el primer a tenir una gran familiaritat personal amb la Paraula de Déu: no n’hi ha prou que en conegui l’aspecte lingüístic o exegètic, que és també necessari; necessita acostar-se a la Paraula amb un cor dòcil i orant, perquè aquesta penetri a fons en els seus pensaments i sentiments i engendri dins d’ell una mentalitat nova”. Ens fa bé renovar cada dia, cada diumenge, el nostre fervor en preparar l’homilia, i verificar si en nosaltres mateixos creix l’amor a la Paraula que prediquem. No és bo oblidar que, en particular la major o menor santedat del ministre influeix realment en l’anunci de la Paraula” com diu sant Pau, “prediquem no mirant d’agradar els homes, sinó a Déu, que examina els nostres cors” (1 Tes. 2, 4). Si es viu aquest desig d’escoltar primer nosaltres la Paraula que hem de predicar, aquesta es transmetrà d’una manera o altra al Poble fidel de Déu: ”de l’abundància del cor en parla la boca”. (Mt 12, 34) Les lectures del diumenge ressonaran amb tota la seva esplendor en el cor del poble, si primer ha ressonat així en el cor del pastor. La Paraula de Déu és viva i eficaç, que com una espasa, penetra fins a la divisió de l’ànima i de l’esperit, articulacions i moll dels ossos, i escruta els sentiments i els pensaments del cor (He 4, 12). Això té un valor pastoral. També en aquesta època la gent s’estima més escoltar els testimonis. Té set d’autenticitat... Exigeix dels evangelitzadors que li parlin d’un Déu a qui ells coneixen i tracten familiarment, com si l’estiguessin veient”(Pau VI “L’anunci de l’evangeli”, d’això ja en parlava el llunyà 1975) “L’Esperit Sant, que va inspirar la Paraula, és qui “avui, igual que en els començaments de l’Església, actua en cada evangelitzador, que es deixa posseir i conduir per Ell, i posa en els seus llavis les paraules que per ell no podria trobar. A continuació parla de “La lectura espiritual” Hi ha una forma concreta d’escoltar el que el Senyor ens vol dir en la seva Paraula, i de deixar-nos transformar per l’Esperit, És el que anomenem Lectio divina. Consisteix en la lectura de la Paraula de Déu en un moment de pregària per a permetre-li que ens il·lumini i ens renovi. A la presència de Déu, en una lectura reposada del text, és bo de preguntar-se, per exemple: “Senyor, què em diu a mi aquest text? Què voleu canviar  en la meva vida amb aquest missatge? Què em molesta en aquest text? Perquè això no m’interessa?” o bé : Què m’agrada? Què m’estimula d’aquesta Paraula? Què m’atrau? Per què m’atrau?

            - Acostumar-nos a buscar-la directament de la Bíblia. Hi ha contexts, línies generals, enllaços, sobretot en la lectura contínua en que es llegeixen fragments en continuïtat. Necessitem fer pràctiques de buscar cites. Saber l’ordre que segueixen sobretot en el NT.

            - Tenim el que és el Missal mini en “La missa cada dia”, o bé en “Paraula i vida”.

            - Mai anar a Missa sense haver llegit-orat els texts corresponents.

           - Seleccionar llibres o comentaris senzills publicats pel Centre de Pastoral Litúrgica. Aprofito l’avinentesa per recomanar-vos “La Missa, cor de l’Església Catequesis del papa Francesc, fetes recentment (2017 i 2018).

            - Participar vol dir: posar els sis sentits en el que es proclama, es canta i sobretot en l’acció eucarística.

            - La lectura bíblica sempre té sorpreses. Son Veu, Moció, Unció, Invitació, mai constricció, “la veritat ens farà lliures”

    L’actualització que narra la primera lectura d’avui és una de les pàgines més emotives que podem llegir a l’A T. És la redescoberta del llibre de la Torà. Fou a la tornada de l’Exili de Babilònia que comportà passar de la dispersió a la reconstrucció del Poble. Restituïts ja novament a Jerusalem havien de reconfirmar el pacte entre Déu i el poble i el compromís de fidelitat. Varen fer com una concentració i anaven llegint el text retrobat, proclamant-lo amb una solemnitat plena d’emocions. Tota la gent plorava mentre els llegien i comentaven el text sagrat, la Paraula de Déu que primerament en temps passats, Moisès al peu del Sinaí fou promotor d’una Aliança i Déu es feia així Déu del poble, i aquest es considerava com a poble de la seva pertenència. Era com tornar a viure aquesta història de salvació narrada en el llibre del Èxode. Un Déu que salva i allibera dels esclavatges d’Egipte. Aquests pobles transmitien les seves tradicions pàtries a través de l’oralitat. Eren els mestres de la Llei qui transmitien la Paraula de Déu, fent una lectura i explicació que ells escoltaven, bo i plorant. Els seus amens eren expressió d’adhesions molt sentides. Avui se’ns fa difícil entrar a fons en sentiments que són d’altres temps. “La diada d’avui és santa, dedicada a Déu, nostre Senyor. El goig del Senyor serà la vostra força”

P. Josep Mª Balcells

Diumenge III de durant l'any. 27 de gener del 2019. Sabadell

Homilia del diumenge 20/01/2019

MARIA, MESTRESSA  DE  LA  LLAR  ECLESIAL

                                               Situem-nos en l’evangeli d’avui, les bodes de Canà. És Joan qui ens facilita aquest relat sublim i tendre a la vegada. És del capítol segon del seu evangeli. Quina meravella i què sentit tot ell! Ve antecedit per la primera crida als qui després seran dels dotze apòstols; com per allò de que Jesús va voler que fossin testimonis oculars i de tots els més que sis sentits de la seva missió evangelitzadora, una peripècia vital que ells, aleshores, no podien ni sospitar. És després del baptisme (gran epifania i manifestació pública del Pare, mostrant el seu Fill, predilecte, de tota la seva complaença; i invitant-nos a escoltar-lo i a seguir-lo...). Ja sabem –ara!- que les celebracions litúrgiques ens impliquen “en persona” i que la FE n’ha de sortir amb una pujada de to existencial. Situant-nos, doncs, dins, molt endins del què passa, de com passa i per què i per a què passa. Així s’ha de viure la Paraula de Déu!

 

                                               La Mare de Jesús sembla que era coneguda i estimada dels nuvis, d’aquí que fou convidada personalment. Jesús també hi fou convidat, tant Ell com els seus incipients deixebles. Devia ser -la seva presència- la cirereta del pastís de casament, dic jo. Per la manera com s’hi mou Maria, no ha sorprendre que ella, tot i la seva discreció, es mogués com a primera protagonista del fet, tal com el narra Joan, relacionat, aquest, més tard, amb els  lligams mig familiars, després de la resurrecció de l’ara Mestre i fill de Maria. Tot i anar-hi convidada, bona mestressa de casa seva, ella allí “hi era”, tot ulls i tot cor. Sap de les emergències que s’han de capejar com quan es donen a totes les famílies, i senyora -en el sentit més familiar i honorable del terme- percep, veu l’imprevist, que pot fer anar a rodar una festa de les que han de marcar per sempre! Tothom creia que tot rutllava a pleret. Ella, que sí, atenta a la situació, s’atansa en un discret apart al seu fill i li fa avinent: “Fill, no tenen vi”. Tots dos es fan conscients d’estar al cairell d’un final de  festa amb una decepció mortal: dels nuvis i de tota la família que convidava. La resposta de Jesús no té cap aire de menysteniment. Es miren tots dos, i tot i que li diu que encara no era arribada la seva hora, Jesús l’entén profundament i, en un cop d’ulls sostinguts, es sella un acord esplèndid! (Fem, sisplau, un apunt sobre el significat d’aquesta expressió, sobre l’hora: per Joan el seu evangeli en va ple i es veurà finalment que la seva hora era la manifestació de tot el misteri de la seva vida, mort i resurrecció, que només ho entendrem, per manca de les aprofundiments en la FE, portats per l’Esperit, molt més tard... Encara no és l’hora de recepció, en tants de nosaltres, que no sabem entendre qui és Jesús i el seu misteri. Ja ho anirem descabdellant... En entendre-ho ens hi va el tot de tot de l’hora nostra de l’evangeli viscut!

                                               Maria, en un altre apart discret amb els servents, diu una frase que la retrata per sempre més com a Mare, Deixebla, Filla, Esposa: “Feu el que Ell us digui”. Tot l’evangeli està ple d’implícits que anirem desfilant i que ens serà motiu de sorpresa permanent! Tal com ho dic, així ho penso, ho espero de mi i de tothom; i en l’amor comú ens hi trobarem tots plegats, meravellats, muts amb mudesa exaltant, sí, senyors meus, sí!

                                               No seguim el relat, ja l’hem sentit mil vegades, aquesta és la que fa les mil i una. L’encadenament de sorpreses, tot un gust: els servidors que pensen que és una broma del Mestre, el sobte d’ulls i del gust en treure’n el vi, sorpresa del mestre de cerimònies: el vi “millor” insospitat, que, evidentciat, suscita el clamor estupefacte de totes les taules i de tots els comensals; un no dir... La festa acaba super...guai, com diu la joventut avui.

                                               Encara l’evangeli d’avui té més sorpreses, aquestes, ja per als entesos que hauríem de ser nosaltres, homes de poca fe!  Joan acaba el seu relat, dient: Primer miracle, diu: “així començà els seus miracles”, que en dirà els signes de presència i d’acció. Més “aixís” encara : “així manifestà la seva glòria i així els seus deixebles cregueren en Ell”.

És de notar que Joan acaba tots i cadascun dels capítols del seu evangeli amb aquesta sublim tornada: “i els deixebles cregueren en Ell”. Finalitat explícita de tota la seva plural narració. La FE com a finalitat. (Això és dit per a nosaltres, oidà! Parem-hi atenció).

                                               Ara, no puc deixar de parlar de Maria, Mestressa de la casa de Déu, “Reina i Mare de misericòrdia, vida, dolcesa i esperança nostra, Déu vos Salve! Destacar-ne el seu paper, rol, feina, compromís d’organitzadora, de “Senyora de la casa”, de qui està en tot i per tot, “des-embulladora” de tantes incidències viscudes i per viure, perquè ella senyoreja en els afers de la seva família (ep, que som nosaltres!), d’aquella “marona”que fa de lloca i que aplega a tota la seva niuada sota les seves ales amoroses i superlativament maternals... Església domèstica, la de tots?: casa, llar, sostre, taula familiar, afecte, comunicació, diàleg,  tot de tot.

                                               M’abelleix tant transcriure-us alguns paràgrafs amb què el Concili Vaticà II parla encomiosament de Maria! Arrenca així:  “Les pàgines sagrades del vell i del nou testament i la venerable Tradició ensenyen  cada cop més clarament i ens posen davant la vista el paper de la Mare del Salvador en l’economia de la salvació”.  (Inexcusable excursus semàntic sobre aquest mot que no s’entén i que explico amb deler: eco- ve de oikos= casa, nomia=organització). Ja ho tenim: el paper de Maria és el de ser Mestressa de la Gran Família dels humans i creients, tant se val, de tots. El seu cor de Mare de família ens abraça tots,  no exclou ningú. És la gran gerent, administradora, cap, directora,mestressa,majora de tot el què està relacionat amb la salvació. L’Església és domèstica, sostre, taula parada, lloc de repòs, lloc d’intimitat, lloc on un es troba de ple a casa seva. En la casa de Déu no hi ha patriarcat ni matriarcat, Déu ho omple tot, tot passa per Jesucrist, tot ho remou i commou l’Esperit Sant, i va just, just, darrere, Maria, la Serventa, la Gran i Primera Deixebla de Jesús. Va viure i conviure amb Jesús durant trenta anys. Recordeu el què li digué la seva parenta Elisabet: “Feliç, Salve tu que has cregut”. Tots som salvats en la fe de Maria, que es torna,  en Ella, amor servicial, tendre, atent, braços, cor i somriures i tendres abraçades... Segueix el Vaticà II:”Així, els llibres de l’Antic Testament la historia de la salvació, amb la qual es va preparant a poc a poc la vinguda del Crist al món. Compresos a la llum  de la plena revelació ulterior i tal com s’interpreten a l’Església, aquests documents més remots donen a conèixer cada vegada amb més claredat la figura de la Dona, Mare del Redemptor. Finalment, amb ella, l’excelsa Filla de Sió, després d’esperar  llargament  la realització de la promesa s’arriba al centre dels temps i s’instaura una nova economia, llavors que el Fill de Déu n’assumeix la natura humana a fi d’alliberar l’home del pecat amb la santedat humano-divina de la seva carn. (Ja sabem què vol dir economia: gestió de la gràcia, per allò que diu Pau: “allí on abundà el pecat, allí hi sobreabundà la gràcia”). També segueix: “El Pare de les misericòrdies volgué, però, que l’acceptació per part de la mare predestinada precedís l’encarnació, perquè així com Eva (dona) havia contribuït a la mort, així també la dona (d’Eva a Ave: és prou conegut això) també contribuís a la VIDA. Això és veritat en grau supereminent de la Mare de Jesús, la qual donà a llum per al món la mateixa VIDA, renovadora de totes les coses, i fou enriquida de Déu per endavant amb aquells privilegis que esqueien a una funció tan alta”. I més encara: “La maternitat de Maria en l’ordre de la gràcia perdura sempre i la seva intercessió multiforme segueix obtenint-nos les gràcies que toquen a la salvació eterna. Amb el seu amor de Mare té cura dels germans del seu Fill que encara peregrinen i que es troben enmig de perills i angoixes, fins que arribin a la pàtria feliç. És per aquest  motiu que la Verge Maria és invocada a l’Església amb els títols d’Advocada, Auxiliadora, Socorredora, Mitjancera. Això, però, s’entén de tal manera que no treu ni afegeix res a la dignitat i a l’eficàcia del Crist, únic Mitjancer. Aquesta funció subordinada de Maria, l’Església no dubta a professar-la, l’experimenta contínuament i la recomana al cor  dels fidels, perquè repenjats en aquest ajut maternal, s’adhereixin més íntimament al Mitjancer i Salvador... Maria va engendrar el Fill, que Déu va constituir primogènit de molts germans (Rom 8, 20), això és, els creients, a l’infantament i criança dels quals coopera amb amor maternal”.  I conclou finalment: “Aquesta Verge, durant la seva vida fou un model d’aquell afecte maternal de què han d’estar animats tots els que col·laboren en la missió apostòlica de l’Església amb vista a la regeneració dels homes”. (Constitució sobre l’Església núm. Del 52 al 68) No us ho perdeu. Visca la Mare de Déu i també la que ens va portar al món de l’aventura humana i sobrehumana, Déu us salvi!

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge i setmana II de durant l’any litúrgic, 20 de gener del 2019. Sabadell

Homilia del diumenge 13/01/2019

LA  REVIVISCÈNCIA  DEL  NOSTRE  BAPTISME

                                               Perdoneu els que ja sabeu de què va. No és de cap manera un punt immodest d’erudició, tot el contrari. Després de pensar quina fora la paraula més adequada, no n’he trobat cap de més precisa per significar allò de què us vull parlar, avui. Busco el diccionari. L’arrel és clara: una derivada de vivència; el prefix és obvi: tornar a repetir o a actualitzar la vivència. Diu el diccionari de la IEC: “acció de reviure; l’efecte, i també reaparició en la consciència d’un fet anterior. Molt emparentat tot plegat al reviure que té aquestes accepcions: “viure de nou, tornar a la vida. També: renovar-se i tornar a la vivacitat primera. També tenim el paral·lel: revifar, fer adquirir nou vigor, nova vida. Dintre d’aquests bosc semàntic hi ha com insinuada la millor interpretació del què suposa el batisme, ara i aquí, als anys que tinguis de ser i/o tenir-te per cristià, que és el millor apel·latiu en què i de què ens podem embellir.

                                               Mireu: el baptisme (faig una distinció amb el bateig, la seva celebració) per més llunyà que sigui no és un “fet”, ni és en el passat. És un estat personal, una “marca”, un -permeteu-m’ho- un “tatuatge”; i no és una invenció moderna, aquesta; surt sovint en la Bíblia. Es diu literalment i simbòlicament del signe gravat en l’ànima, en el nostre ésser (Ef 1, 13; 4, 30; 2 Co 1, 22). Àdhuc ho trobarem en el sentit més esposalici en el Càntic dels Càntics. Els místics en seran els grans testimonis i ho narraran poèticament, perquè essent inefables, no hi ha paraules que s’hi adiguin. “Oh, cristalina fuente, / si en esos tus semblantes plateados / formases de repente / los ojos deseados, / que tengo en mis entrañas dibujados”. Marcats indeleblement, per més precisió, que no es pot esborrar, perquè l’ha dibuixat “l’Amant a l’Aimada, que ets tu i que sóc jo, a vistes i al mirar del Déu Amor. Per tant, malgrat ser-ne oblidadissos o potser, ignorants; ser-hi, hi és! Us diu quelcom allò de que el baptisme imprimeix “caràcter”. Deu ser ben bé això, i jo ignar, despistat, desnortat, de mí!

                                               I aquesta “marca” hi és, i sempre operativa, només a condició de ser-ne conscients, sabedors, “sencients” que ens diria el vell amic Zubiri.

                                               Anem a l’explicació de “manual”. Anem-hi de la mà de Pau, que després de la divina “ensopegada” pel camí de Damasc, Crist el va fer batejar, tot i la suspicàcia que li tenia el vell Ananies. (Fets 9, 17) D’ença d’aleshores, Pau es convertirà en el promotor eximi del baptisme dels pagans; i en dirà les mil experiències per ell mateix viscudes. Als romans (6, 3-4) els diu amb èmfasi: “O bé ignoreu que tots els qui hem estat batejats en el Crist Jesús hem estat batejats en la seva mort? Hem estat, doncs, sepultats amb Ell pel baptisme en la mort, per tal que, així com el Crist va ressuscitar d’entre els morts per la glòria del Pare, així també nosaltres portem una vida nova” (També Col 2,12). I també als gàlates (3, 27): “els batejats han estat “revestits” del Crist”.  Per l’Esperit Sant, el baptisme és un bany que purifica, santifica i justifica.

(I Co 6, 11; 12-13).

                                               Tot això s’esdevé en el terreny de la FE, que ens dona consciència de la nostra identitat de fills i filles de Déu. Sense la Fe viva, avivada, revifada, confirmada, el Baptisme és un tresor que resta amagat i ignorat, tantes vegades. Atenció a la paràbola sobre el Regne del cel i en la terra. És semblant a aquell o que inesperadament o conscienciosament busca, anhela, es desficia, i al final, un bon dia que podria -perquè no?- trobar l’acompliment dels seus neguits...

                                               Troba el, no un tresor i s’hi impossessiona i el guarda i el mira i admira sovint com allò de més valuós que té, el llegeix-mirant-lo, en persona. Jo (tu) i tresor som(sou) una mateixa cosa! Un baptisme, però, sepultat en les meves ignoràncies o en les meves inconsciències, tot i tenir el valor que li és propi, en no valorar-lo explícitament, el convertim en un “fet”, en pura memòria de què ni en tenim record; és per persones interposades que en sabem el “fet” (fou i poca cosa més). Així, és un record liquat que no ens suscita gairebé res més que un somieig llunyà infantil, lligat a terceres persones, potser molt estimades, però no eleva el nivell de vivència, el tenim “negat” en aigües passades... I la unció de l’Esperit Sant i l’aigua de la font de vida, i el foc que tot ho purifica, de tot això què en sabem?, què en queda?

                                               Aboquem totes les precisions de l’inici de l’escrit i apliquem-les una per una al fet- estat- vida reviscudes del nostre baptisme. Lliguem-lo amb els llaços d’amor amb el mateix baptisme de Jesús que avui commemorem i reactualitzem en el seu, el nostre propi!. Això ho valida Pau en persona i escrits. Ell, ja major d’edat per la vida i per la fe estupefacta (ai, camí de Damasc!), ell en té una consciència vivíssima  que transmet vívida amb puresa i profunditat als seus  deixebles. (Fem-nos passar per uns vertaders “fans” seus!). Ens invita a sentir-nos en comunió baptismal amb Jesús, avui proclamat com a Fill, presentat, investit com a Messies, l’Esperat dels pobles, singularitzat com a dilecte, predilecte, invitats a ser-ne deixebles, oients, a fer-nos u amb Ell, tot el que es pot pensar, sentir, compartir sobre i per Ell, amb Ell i en Ell “Per Crist Senyor nostre, pel qual vós continueu creant tots els béns, els doneu vida, els beneïu, als santifiqueu i ens els doneu” (Pregària eucarística 1).

                                               Baptisme, porta de tots els “Sagraments de vida i vida dels sagraments”(Boff), que ens faculta, ens capacita per a tot el caramull de gràcia i de gràcies que es van posar en marxa, larvat primer, i esclatat en el millor dia en què hem accés a la conversió, “vertits” a Crist d’una manera volgudament definitiva. Seria bonic, si en tenim, posar a la vista la fotografia del nostre “bateig” i donant gràcies a Déu. Convertim-lo en la fotografia “remodelada” (pixelada)  del nostre gloriós BAPTISME.

                                               “La iniciació cristiana: “el fet d’esdevenir cristià es realitza, des dels temps dels apòstols, a través d’un encaminament i d’una iniciació amb diverses etapes. Aquest camí pot ser recorregut ràpidament o bé lentament. Però sempre haurà d’incloure alguns elements essencials: l’anunci de la Paraula, l’acolliment de l’Evangeli que comporta una crida, una conversió, la professió de FE, el Baptisme. L’efusió de l’Esperit Sant, l’accés a la comunió eucarística”.

                                               “Aquesta iniciació ha variat molt al llarg dels segles i d’acord amb les circumstàncies. Als primeres segles de l’Església, la iniciació cristiana conegué un gran desplegament, amb un llarg període de catecumenat i un seguit de ritus preparatoris que jalonaven litúrgicament el camí de preparació catecumenal i conduïen a la celebració dels sagraments de la iniciació cristiana (baptisme, confirmació, eucaristia). Quan el baptisme d’infants esdevingué llargament la forma habitual de la celebració d’aquest sagrament, aquest es convertí en acte únic integrant de forma molt abreujada les etapes prèvies a la iniciació cristiana. Per la seva pròpia natura, el baptisme d’infants exigeix un catecumenat postbaptismal. No es tracta únicament de la necessitat d’una instrucció posterior al baptisme, sinó del necessari desenvolupament de la gracia baptismal en el creixement de la persona. És el lloc propi de la catequesi. Avui, donada l’escassetat de idees i més àdhuc de vivències es faria del tot imprescindible de fer un catecumenat d’adults en recerca de la profunditat que suposa el baptisme com a punt de conversió, el jo natural vers el Crist. La coneixença experimental del que significa la vida de la fe, esperança i amor teologals. Hi hauria d’haver una con-versió comunitària per enllaçar amb Jesús, en els camins tantes vegades inconeguts i mancats d’experiència... “Allí on abundà catequèticament el pecat ha de sobreabundar tot una experiència de la GRACIA. Vegi’s els números 176 – 184 de “La Joia de l’Evangeli”. Seria bo llegir “La gravetat i la gràcia” de Simone Weil.

P. Josep Mª Balcells 

Diumenge del Baptisme del Senyor, 13 de gener del 2019.  Sabadell

Homilia de l'Epifania 2019

EL  LLEGAT  DEL  NADAL

                                               Bado el sac o la motxilla, tant se val, i ben esbatanats, miro d’escodrinyar què hi ha dins, abans d’emprendre novament el camí que ens ha de portar fins a la Pasqua i a la Parusia. El camí és llarg i sens dubte hi haurà moments de cansament i de fatigues i cal anar ben proveït de tot el necessari per fer camins enllà. Havíem fet parada -llarga i esplendorosa per cert!- per “recuperar” forces i il·lusions noves, per poder descobrir camins i paratges nous, potser fins i tot “sorprenents”. Hem celebrat les “festes” de Nadal i després d’adorar Jesús Infant, com i amb els Reis o Savis –diguem-ho  com vulguem- ara, a punt de “marxa”, expressió aquesta recuperada pel papa Francesc (“Església en marxa”) que, gràcies a l’Esperit que l’inspira, està rejovenint el caminar més ardent de l’evangeli. Què hi ha al sarró de nadalenc? Què, de substanciós, n’hem tret d’aquests dies sants? Què ens acompanyarà pel camí, tornats al quefer del dia a dia? Miro i remeno. Vaig ple de bons records, de vivències; centrem-nos en les familiars, sobretot: Molt bé, sens dubte! En la “mesura humana” maragalliana, reblerts, sadolls. Bé, molt bé, però no ho trobo suficient, busco més endins. No sé en principi què busco i que no trobo. Així, no es pot trobar res, si no saps què cerques? Aleshores, recordo que ara fa uns moments en l’Eucaristia meva de cada dia acabo de llegir: “Rabí, on us allotgeu? que fan uns cercadors de pura sang, Joan i Pere. Jesús els diu sense afegitó: “Veniu i veureu”. I de seguida entren en la fascinació del Crist! Hi restaren només un dia memorable i canvien de mestre, tan imperiosa senten l’atracció! Se senten cridats. De Joan el Baptista es passen- amb la connivència mateixa d’aquest: “Convé que Ell creixi i que jo disminueixi”- a fer l’experiència vital definitivament plena, amb Crist. I què hi veuen i què hi descobreixen? Les meravelles de l’encarnació, Déu fet profundament humà, proper, renovador de tot el viure i conviure humà-diví. Ho diran, bo i meravellats i corpresos tots dos, feta per primer cop l’experiència radical de la seva vida: (“veniu i vegeu!”). Van estrenar tot l’any litúrgic al viu, “avant la lettre”. Què és si no, l’any litúrgic; sinó la vivència dels misteris de Crist viscuts en la mateixa persona de Crist? És entrar en la intimitat de comunió amb el misteri de l’Encarnació, a tocar-lo de mans, d’ulls, de tots els sentits i potències! Oh goig permanent! Això és Nadal. Aquest és el seu llegat perdurable, pou fondal  i inestroncable de les riqueses de Déu ofertes a badar, a mans i cor oberts. Jesús vingut, per quedar-se per sempre! Atents.

                                               Testimoni del primer deixeble, Joan: “Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els propis ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la Vida, ja que la Vida s’ha manifestat: nosaltres l’hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la Vida Eterna, que estava amb el Pare i se’ns ha manifestat.  A vosaltres, doncs, us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist. Us escrivim tot això, perquè la vostra joia sigui completa. (I Jn, 1, 1-4)

                                               Testimoni del company d’experiència privilegiada, Pere: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que pel seu gran amor ens ha engendrat de nou gràcies a la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts. Ell ha volgut que tinguéssiu una esperança viva i que posseíssiu una heretat incorruptible, indestructible, immarcescible, reservada dalt del cel per a vosaltres, que ara en virtut de la FE, sou defensats pel poder de Déu. Ell ha volgut també que arribéssiu a la salvació, preparada per a revelar-se a la fi dels temps. Tot això us dóna una gran alegria, ni que ara necessàriament us hagin d’entristir per poc temps proves de tota mena, perquè si l’or, que es fa malbé, és provat al foc, la vostra fe, més preciosa que l’or, també ha de ser provada, i així es farà mereixedora de lloança, glòria i honor, el dia que Jesucrist es revelarà. Vosaltres l’estimeu sense haver-lo vist, i ara, sense veure’l, creieu en Ell. I teniu una alegria tan gloriosa que no hi ha paraules per a expressar-la, ja que heu assolit el terme de la FE: la vostra salvació” (I Pe 1, 3-9)

                                               Aquest és el vertader llegat nadalenc, aquest és l’autèntic viàtic o aliment “energètic” que se’ns ofereix i no volem pas ni donar una passa sense posar-lo a la motxilla. Ja ho veus: Nadal és Jesús; Nadal ets tu amb una vivència gloriosa de estar permanentment en comunió amb Crist. Re-novat enguany, d’una manera nova, forta, persistent. És entendre que tota la vida és inclosa en aquesta expressió que diem al final de totes les oracions litúrgiques: Per Crist Senyor nostre. Expressió que l’hem de rescatar de les nostres endormides rutines i posar-la a l’entremig de tot el que fem: “Tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, el Senyor, adreçant per Ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies” (Col 3, 17)

                                               I si us digués, portat per la lectura aprofundida de la Primera Carta de san Joan, lectura d’allò més consistent que es pugui llegir, on es diuen del Nadal les mil meravelles “ignorades”; que ens haurien d’enrojolar el rostre i estremir el cor de les inconsciències i oblidades lectures de la Paraula de Déu... Deixeu-m’ho dir a cor proper: Hauríem de “deslletar-nos” de tanta fe infantil, d’oïdes tan sols, sense una recerca de les fonts, i en les fonts, cosa que fem ja en tants d’altres aspectes de la vida cultural o professional. FE no sols il·lustrada de saber-ne més, sinó viscuda, experimentada, contemplada, orada, revelada personalment. Hem de créixer, hem de cercar. No és (solament) la fe del pare o de la mare... Sóc jo, Senyor; sóc jo, que voldria amb Vós parlar. Que Jesús vingui sempre amb mi. Tot al llarg del meu viatge/ vull que Jesús vingui sempre amb mi. Ja ho veieu: Nadal és més del que solem viure, si ho féssim amb els ulls entelats pel goig de la FE. Quant de tresor que ens queda pel camí!

                                               Nadal és el mateix Jesucrist que se les ingenia per entrar dintre del sentit del nostre viure cristià i evangèlic. Nadal no és una festa de “trànsit”. Té tota la potencialitat d’una experiència fundant per a que, després d’una adoració de Jesús, sortim lloant el Senyor, com ho feren els pastors i anunciant que Jesús és la veritat essencial per entendre el qui, què, com, perquè i per a què de tota l’existència vista des de la FE. Hi tenim treball per tota una vida per anar des-revelant-la i explicitant-ne tots el implícits, tots els quotidians “misteris” amb que Déu ens fa l’ullet en tot i per tot.

                                               Sintetitzem-ho: el que ens porta el Nadal és la possibilitat de cristificar la nostra vida. Deixar que Ell vagi essent el tot de la nostra vida. Que hi posem i que hi trobem en tot la suavitat i la tendresa d’un amor que es va redescobrint, ara ací, ara allà, com un joc d’enamorats. I em revenen les metàfores més ardides del Càntic dels Càntics i dels nostres místics: Teresa, Joan, Agustí i altres enamorats vertaders,  profunds com “d’elegits” que han entès l’entusiasmant, ver i últim sentit de tota existència: els Pere, Joan, Maria Magdalena, Pau, Maria, la Mare de Jesús i tants altres “vidents” -quina expressió més pregonament humana, aquesta. “Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira/ amb la Pau vostra dins de l’ull nostre/ què més ens podeu dar en una altra vida?” Ai, Maragall, no és pas en l’altra vida, sinó en aquesta, en la de cada dia, si la sabem i podem mirar amb  ulls clucs de la FE. Tot canvia, tot és ple d’esplendors noves. T’ho ben dic: ho crec, ho espero, ho desitjo en el cada dia, envoltats pe foc somiador de l’Esperit Sant, que tot ho empara i ho magnifica i ho sotilitza des de dins del misteri. Maragall ha d’afirmar a gairebé al final del seu Cant espiritual: “Ja ho sé que sou, Senyor; prô on sou, qui ho sap? Tot lo que veig se vos assembla en mi.../ Deixeu-me creure, doncs que sou aquí. És la FE, la vertadera revolució d’aquest món renovellat per l’Encarnació activada en tu!. Ho creus això? Ho sents això, ho cerques això?

                                               Em ve a tomb ara una entrevista amb l’escultor Jaume Plensa. És a La Contra de La Vanguardia de fa ben pocs dies -la recomano vivíssimament per les coses que hi diu i les que s’hi intueixen i  també recomano l’exposició d’ell, oberta a Barcelona aquests dies-. Entreu-hi i entendreu perquè dic això ara: Per valorar el contingut cal primer definir molt bé el contenidor que dóna forma, volum i aire al contingut. I oh, la resposta que dóna l’escultor a un que li diu com és que les seves delicioses, encalmades “Testes” sempre tenen els ulls tancats: “Per què miren cap endins”. El vas sagrat, el “contenidor” som nosaltres i el contingut és, ni més ni menys, que el “Misteri de Nadal, entranyat dins, dins, dins nostre... L’experiència brolladora de Déu en, amb mi. Aquest Amor que ens té, un veritable esponsalici. Cristificació oberta. Ho creus això? Sí; però però, però augmenteu la meva pobra  FE. Un clinc, clinc de cristall!

                                               Avui tirarem pel camí més llarg, però també més ple d’afirmacions, no pròpies, sinó honorables. Comencem pel Vaticà II: “L’Església nascuda de l’amor del Pare Etern, fundada en el temps pel Crist Redemptor, aplegada en l’Esperit Sant, l’Església té una finalitat escatològica i de salvació, una finalitat que no pot ser assolida, sinó en l’altre món. Tanmateix, l’Església és ja present aquí a la terra. Cridada a formar dins la mateixa història de la humanitat la família dels fills de Déu, que ha de créixer constantment fins a la vinguda del Senyor, fins a la plena manifestació gloriosa del fills de Déu. Però, l’Església, en perseguir el seu propi fi de salvació, no sols comparteix la vida divina amb l’home, sinó que escampa la seva llum, reverberant, per dir-ho així, damunt de tot el món, sobretot perquè repara i eleva la dignitat de la persona humana, consolida l’estructuració de la societat i impregna l’activitat quotidiana dels homes d’un sentit i d’una intenció més pregons. Així l’Església a través de cada un dels seus membres i de tota la seva comunitat en pes, creu poder contribuir molt a fer més humana la família dels homes i de la seva història. L’home d’avui avança pel camí d’un més ple desenvolupament de la seva personalitat i d’una més clara descoberta i afirmació dels seus drets. Com sigui, però, que l’Església ha rebut l’encàrrec de manifestar el misteri de Déu, que és el fi darrer de l’home, ella al mateix temps revela a l’home el sentit de  la seva pròpia existència, és a saber, la veritat pregona sobre el mateix home. Sap prou bé l’Església que només Déu, al qual ella serveix, dóna resposta als anhels més profunds del cor humà, que mai se sacia plenament amb les menges terrenals. Sap també que l’home, sol·licitat en tot moment per l’Esperit de Déu, no serà mai del tot indiferent davant els problemes religiosos, com ho demostren no sols l’experiència dels segles passats, sinó encara una infinitat de testimonis dels nostres temps. L’home voldrà saber sempre, almenys confusament, quin pot ser el significat de la seva vida, del seu treball, de la seva mort. I la mateixa presència de l’Església en el món li recorda aquests problemes. Només Déu, però, que ha creat l’home a imatge seva i l’ha rescatat del pecat, dóna a aquestes qüestions una resposta ben acabada, i això per mitjà de la revelació acomplerta en el Crist, el seu Fill, que es va fer home. Qualsevol qui segueix el Crist, l’home perfecte, esdevé també ell més home. Cert, la missió pròpia que el Crist va confiar a la seva Església no és d’ordre polític, econòmic i social”.   Donem també la paraula a Francesc: Tothom té crida i missió: un projecte de santedat accessible: “Aquesta missió té el seu sentit ple en Crist i només s’entén des d’Ell. En el fons la santedat és viure en unió amb Ell els misteris de la seva vida. Consisteix a associar-se a la mort i resurrecció del Senyor, d’una manera única i personal, a morir i ressuscitar constantment amb Ell. Però també pot implicar reproduir en la pròpia existència distints aspectes de la vida terrenal de Jesús: la seva vida oculta, la seva vida comunitària, la proximitat als darrers, la seva pobresa i altres manifestacions del seu lliurament per amor. La contemplació d’aquests misteris ens orienta a fer-los carn en les nostres opcions i actituds. Perquè “tot en la vida de Jesús és signe del seu misteri”, tota la vida de Crist és “Revelació del Pare”, tota la vida de Crist és “misteri de Redempció”, tota la vida de Crist és misteri de Recapitulació”, i “tot el que Crist visqué fa que puguem viure-ho amb Ell i que Ell ho visqui en nosaltres” (Gaudete et exultate: Alegreu-vos-en i celebreu-ho. Núm 19, 20). Escrit pensant en cadascú de nosaltres, sense que s’exclogui cap creient. Tots, tots...

                                               Aquesta és la nostra fe i la FE de l’Església. Siguem humilment conscients de la nostra dignitat de fills de Déu. Sense pors ni urcs, ni pretensions! Nadal, testimonis que hauríem de ser dels misteris del Déu Humanat en Jesucrist i en tots els homes, en siguin conscients o no. En tots, tots, tots.  A Ell sigui donada la glòria pels segles. Amén.

P. Josep Mª Balcells

Solemnitat de l’Epifania -revelació- del Senyor. 6 de gener del 2019.  Sabadell