LA REVIVISCÈNCIA
DEL NOSTRE BAPTISME
Perdoneu
els que ja sabeu de què va. No és de cap manera un punt immodest d’erudició,
tot el contrari. Després de pensar quina fora la paraula més adequada, no n’he
trobat cap de més precisa per significar allò de què us vull parlar, avui.
Busco el diccionari. L’arrel és clara: una derivada de vivència; el
prefix és obvi: tornar a repetir o a actualitzar la vivència. Diu el diccionari
de la IEC: “acció de reviure; l’efecte, i també reaparició en la consciència d’un
fet anterior. Molt emparentat tot plegat al reviure que té aquestes accepcions:
“viure de nou, tornar a la vida. També: renovar-se i tornar a la vivacitat
primera. També tenim el paral·lel: revifar, fer adquirir nou vigor, nova vida.
Dintre d’aquests bosc semàntic hi ha com insinuada la millor interpretació del
què suposa el batisme, ara i aquí, als anys que tinguis de ser i/o tenir-te per
cristià, que és el millor apel·latiu
en què i de què ens podem embellir.
Mireu:
el baptisme (faig una distinció amb
el bateig, la seva celebració) per més llunyà que sigui no és un “fet”,
ni és en el passat. És un estat personal,
una “marca”, un -permeteu-m’ho- un “tatuatge”; i no és una invenció
moderna, aquesta; surt sovint en la Bíblia. Es diu literalment i simbòlicament
del signe gravat en l’ànima, en el nostre ésser (Ef 1, 13; 4, 30; 2 Co
1, 22). Àdhuc ho trobarem en el sentit més esposalici en el Càntic dels
Càntics. Els místics en seran els grans testimonis i ho narraran poèticament,
perquè essent inefables, no hi ha paraules que s’hi adiguin. “Oh, cristalina
fuente, / si en esos tus semblantes plateados / formases de repente / los ojos
deseados, / que tengo en mis entrañas dibujados”. Marcats indeleblement,
per més precisió, que no es pot esborrar, perquè l’ha dibuixat “l’Amant a
l’Aimada, que ets tu i que sóc jo, a vistes i al mirar del Déu Amor. Per tant,
malgrat ser-ne oblidadissos o potser, ignorants; ser-hi, hi és! Us diu quelcom
allò de que el baptisme imprimeix “caràcter”. Deu ser ben bé això, i jo
ignar, despistat, desnortat, de mí!
I
aquesta “marca” hi és, i sempre operativa,
només a condició de ser-ne conscients, sabedors, “sencients” que ens diria el
vell amic Zubiri.
Anem
a l’explicació de “manual”. Anem-hi de la mà de Pau, que després de la divina
“ensopegada” pel camí de Damasc, Crist el va fer batejar, tot i la suspicàcia
que li tenia el vell Ananies. (Fets 9, 17) D’ença d’aleshores, Pau es
convertirà en el promotor eximi del baptisme dels pagans; i en dirà les
mil experiències per ell mateix viscudes. Als romans (6, 3-4) els diu amb
èmfasi: “O bé ignoreu que tots els qui hem estat batejats en el Crist Jesús hem
estat batejats en la seva mort? Hem estat, doncs, sepultats amb Ell pel baptisme en la mort, per
tal que, així com el Crist va ressuscitar d’entre els morts per la glòria del
Pare, així també nosaltres portem una vida nova” (També Col 2,12). I
també als gàlates (3, 27): “els batejats han estat “revestits” del Crist”. Per
l’Esperit Sant, el baptisme és un bany que purifica,
santifica i justifica.
(I Co 6, 11; 12-13).
Tot
això s’esdevé en el terreny de la FE, que ens dona consciència de la
nostra identitat de fills i filles de
Déu. Sense la Fe viva, avivada, revifada, confirmada, el Baptisme és un
tresor que resta amagat i ignorat, tantes vegades. Atenció a la paràbola sobre
el Regne del cel i en la terra. És semblant a aquell o que
inesperadament o conscienciosament busca, anhela, es desficia, i al final, un
bon dia que podria -perquè no?- trobar l’acompliment dels seus neguits...
Troba
el, no un tresor i
s’hi impossessiona i el guarda i el mira i admira sovint com allò de més valuós
que té, el llegeix-mirant-lo, en persona. Jo (tu) i tresor som(sou) una mateixa
cosa! Un baptisme, però, sepultat en les meves ignoràncies o en les meves
inconsciències, tot i tenir el valor que li és propi, en no valorar-lo
explícitament, el convertim en un “fet”, en pura memòria de què ni en tenim
record; és per persones interposades que en sabem el “fet” (fou i poca cosa
més). Així, és un record liquat que no ens suscita gairebé res més que un
somieig llunyà infantil, lligat a terceres persones, potser molt estimades,
però no eleva el nivell de vivència, el tenim “negat” en aigües passades... I
la unció de l’Esperit Sant i l’aigua de la font de vida, i el foc que
tot ho purifica, de tot això què en sabem?, què en queda?
Aboquem
totes les precisions de l’inici de l’escrit i apliquem-les una per una al fet- estat- vida reviscudes del nostre
baptisme. Lliguem-lo amb els llaços d’amor amb el mateix baptisme de Jesús
que avui commemorem i reactualitzem en el seu, el nostre propi!. Això ho valida
Pau en persona i escrits. Ell, ja major d’edat per la vida i per la fe
estupefacta (ai, camí de Damasc!), ell en té una consciència vivíssima que transmet vívida amb puresa i profunditat
als seus deixebles. (Fem-nos passar per
uns vertaders “fans” seus!). Ens invita a sentir-nos en comunió baptismal amb
Jesús, avui proclamat com a Fill,
presentat, investit com a Messies, l’Esperat dels pobles, singularitzat com a
dilecte, predilecte, invitats a ser-ne deixebles, oients, a fer-nos u amb Ell,
tot el que es pot pensar, sentir, compartir sobre i per Ell, amb Ell i en Ell
“Per Crist Senyor nostre, pel qual vós continueu creant tots els béns, els
doneu vida, els beneïu, als santifiqueu i ens els doneu” (Pregària eucarística
1).
Baptisme,
porta de tots els “Sagraments de vida i vida dels sagraments”(Boff), que ens
faculta, ens capacita per a tot el caramull de gràcia i de gràcies que es van
posar en marxa, larvat primer, i esclatat en el millor dia en què hem accés a
la conversió, “vertits” a Crist d’una manera volgudament definitiva. Seria
bonic, si en tenim, posar a la vista la fotografia del nostre “bateig” i donant
gràcies a Déu. Convertim-lo en la fotografia “remodelada” (pixelada) del nostre gloriós BAPTISME.
“La iniciació cristiana: “el fet
d’esdevenir cristià es realitza, des dels temps dels apòstols, a través d’un
encaminament i d’una iniciació amb diverses etapes. Aquest camí pot ser recorregut
ràpidament o bé lentament. Però sempre haurà d’incloure alguns elements
essencials: l’anunci de la Paraula, l’acolliment de l’Evangeli que comporta una
crida, una conversió, la professió de FE, el Baptisme. L’efusió de l’Esperit
Sant, l’accés a la comunió eucarística”.
“Aquesta
iniciació ha variat molt al llarg dels segles i d’acord amb les circumstàncies.
Als primeres segles de l’Església, la iniciació cristiana conegué un gran
desplegament, amb un llarg període de catecumenat
i un seguit de ritus preparatoris que jalonaven litúrgicament el camí de
preparació catecumenal i conduïen a la celebració dels sagraments de la
iniciació cristiana (baptisme, confirmació, eucaristia). Quan el baptisme
d’infants esdevingué llargament la forma habitual de la celebració d’aquest
sagrament, aquest es convertí en acte únic integrant de forma molt abreujada
les etapes prèvies a la iniciació cristiana. Per la seva pròpia natura, el
baptisme d’infants exigeix un catecumenat
postbaptismal. No es tracta únicament de la necessitat d’una instrucció
posterior al baptisme, sinó del necessari desenvolupament de la gracia baptismal
en el creixement de la persona. És
el lloc propi de la catequesi. Avui,
donada l’escassetat de idees i més àdhuc de vivències es faria del tot imprescindible
de fer un catecumenat d’adults
en recerca de la profunditat que suposa el baptisme com a punt de conversió, el
jo natural vers el Crist. La coneixença experimental del que significa la vida
de la fe, esperança i amor teologals. Hi hauria d’haver una con-versió
comunitària per enllaçar amb Jesús, en els camins tantes vegades inconeguts
i mancats d’experiència... “Allí on abundà catequèticament el pecat ha de
sobreabundar tot una experiència de la GRACIA. Vegi’s els números 176 – 184 de
“La Joia de l’Evangeli”. Seria bo llegir “La gravetat i la gràcia” de Simone
Weil.
Diumenge
del Baptisme del Senyor, 13 de gener del 2019.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada