ACTUALITZACIÓ PERMANENT DE LA PARAULA
Volem
fer homenatge al més gran antropòleg català, el monjo de montserrat, finat,
Lluís Duch. D’ell és l’expressió emparaular. Solia citar Rilke: “Benaurats
els qui saben / que més enllà de tots els llenguatges / està l’inefable”.
El
salm 78 posa una corona a la narració de Nehemies. La converteix en pregària,
com sempre ho hem fet notar. Ens hauríem de sentir concernits i implicats. Quin
himne més esplendorós de i a la Paraula! És propi dels salms el fet de que eren
cantats. Ja deia sant Agustí que cantar de cor era pregar dues vegades. El goig
de fer-ho serà la nostra fortalesa i el nostre coratge. Convé experimentar-ho.
És una part important de la litúrgia.
Ja
sabem de la relació entre evangeli i la primera lectura, fistonejada pel salm. Avui, iniciem el relat
de l’evangeli de Lluc, evangeli que ens acompanyarà durant tot l’any. És el
cicle C, després del de Mateu, que és el del primer cicle, l’A; Marc és el
segon; i es deixa Joan perquè ens acompanyi en les festes majors que són la de
Nadal i la de Pasqua. Després de la dedicació que fa a un tal Teòfil (que ve
podria traduir-se per “l’aimant de Déu” i, per tant, adreçat a tothom qui
vulgui sentir-se-hi invitat, si volem respondre a aquest nom xifrat. Passa a
continuació a presentar un lloc i auditori, el de la sinagoga del seu poble, Natzaret. Llegeix
el passatge d’Isaïes (61, 1-2a) I en un to declaratiu els fa aquesta proclama: “Això que avui sentiu contar de mi és el
compliment d’aquestes Paraules de l’Escriptura”. Veieu la relació tant
estreta entre L’Èxode-Moisès; després de l’exili-Nehemies; Natzaret-Jesús;
Església-nosaltres.
Sacramentalment,
simbòlicament l’expressió: Avui
connota la permanent eficàcia i valor d’actualització de la declaració
de la identitat de Jésús. En Ell es compleixen les Escriptures, és a dir: les
Paraules que el manifesten ens el donen com a Paraula definitiva. Les promeses
messiàniques en Ell s’han acomplert en un avui
que ja no tindrà ni passat, ni futur, s’eternitza en un avui permanent viu
i actual. La Paraula es va fer home, Jesús és l’alfa i l’omega, principi i fi.
És la Persona, misteri de presència i d’acció, de missió i de comunió. Ell és
l’evangeli fet Persona.
Però
la cosa no acaba aquí. La Paraula agafa volada. Estem en el Concili Vaticà II i
el dia 18 de novembre del 1965 el papa Pau VI proclama solemnement la
Constitució sobre la Revelació (Dei Verbum, Paraula de Déu) i en el capítol
sisè que parla de “La Sagrada Escriptura en la vida de l’Església” se’ns diu:
L’Església ha venerat sempre les
sagrades Escriptures com ho ha fet també amb el Cos del Senyor, prenent sempre
de la taula i distribuint als fidels
el Pa de vida, tant el de la Paraula com el de Crist, molt especialment en la
litúrgica. Les ha considerat i les considera juntament amb la Tradició, com la
regla suprema de la FE, ja que inspirada per Déu i escrites una vegada per
sempre, comuniquen, sense canviar res, la Paraula del mateix Déu... I és tan
gran l’eficàcia que té la Paraula de Déu, que és veritat, puntal i força per a
l’Església, fortalesa de la Fe pels seus fills, aliment de l’ànima, font pura i
perenne de la vida espiritual. Escauen bé a les sagrades Escriptures aquestes
paraules: “Perquè viva i eficaç és la Paraula de Déu (Hebr. 4, 12), que té
poder d’edificar i de donar-vos l’heretatge entre tots els santificats”. Però
cal que l’oració s’agermani a la lectura a fi d’encetar un diàleg entre
Déu i l’home; perquè “li parlem quan preguem, i l’escoltem quan llegim les
paraules divines” (sant Ambròs). Així, doncs, amb la lectura i l’estudi dels
llibres sagrats aconseguim que “La Paraula es propagui i sigui glorificada” i
el Tresor de la Revelació, lliurat a l’Església ompli cada vegada més el cor
dels homes. Així com la vida de l’Església rep el seu increment de la constant renovació
del misteri de l’Eucaristia, semblantment cal esperar un nou impuls per
a la vida espiritual de la creixent veneració per la Paraula de Déu, que “roman
per sempre” (Isaïes 40, 8)
Encara
més, en la Constitució sobre la sagrada Litúrgia en el número 51 ens diu:
“Perquè la taula de la
Paraula de Déu sigui parada amb més abundància a favor dels fidels, s’han
d’obrir molt més els tresors bíblics, de manera que, en un espai d’anys
determinat (tres cicles), s’hagin llegit el poble les parts més importants de
la sagrada Escriptura”.
I
més encara: Després del Sínode sobre “La Paraula de Déu en la vida i missió de
l’Església” de l’any 2008 el papa Benet XVI, com és habitual, ens feu l’obsequi
de dirigir-nos l’Exhortació corresponent a aquest Sínode i ens hi donà tot un
“arsenal” documentari de reflexions proactives per a refer-nos, posant en valor
l’Escriptura, refent-nos –dic- després de l’exili de la Paraula, captiva des de
la Reforma de Luter, quan se’ns va privar
d’accedir a la Paraula traduïda a les llengües entenedores pels “laics”,
com ho feu Luter, que va fer les traduccions a l’alemany, en un moment propici
després de la invenció de la impremta, que tanmateix ho facilità. Aquest temor
a les heretgies que ens infantilitzà fins passats temps i temps. Una Paraula
només d’oïdes... Torno al principi: el seu document es diu “La Paraula de Déu”
que és d’una riquesa molt notable i que ens ajudaria en el despertar de la
consciència bíblica, tan desitjada avui.
El
papa Francesc també ens invita a recuperar temps i hàbits de lectura de la
Paraula de Déu no conreats, ai, làs! I ara ens costarà un esforç indispensable
per accedir al conreu personal i comunitari de la Veu-Moció-Unció de Déu. Però
val i val la pena, perquè així se’ns obren horitzons impensables. En el seu
document programàtic “La Joia de l’Evangeli” en parla amb llenguatge molt
entenedor en l’apartat”La personalització de la Paraula (núm. 149-151): Primer
ens fa una bona repassada als predicadors i, pel contingut, farem bé de
sentir-nos al·ludits tots: “El predicador “ha de ser el primer a tenir una gran
familiaritat personal amb la Paraula de Déu: no n’hi ha prou que en
conegui l’aspecte lingüístic o exegètic, que és també necessari; necessita
acostar-se a la Paraula amb un cor dòcil i orant, perquè aquesta penetri
a fons en els seus pensaments i sentiments i engendri dins d’ell una mentalitat
nova”. Ens fa bé renovar cada dia, cada diumenge, el nostre fervor en preparar
l’homilia, i verificar si en nosaltres mateixos creix l’amor a la Paraula que
prediquem. No és bo oblidar que, en particular la major o menor santedat del
ministre influeix realment en l’anunci de la Paraula” com diu sant Pau,
“prediquem no mirant d’agradar els homes, sinó a Déu, que examina els nostres
cors” (1 Tes. 2, 4). Si es viu aquest desig d’escoltar primer nosaltres la
Paraula que hem de predicar, aquesta es transmetrà d’una manera o altra al Poble
fidel de Déu: ”de l’abundància del cor en parla la boca”. (Mt 12, 34) Les
lectures del diumenge ressonaran amb tota la seva esplendor en el cor del poble,
si primer ha ressonat així en el cor del pastor. La Paraula de Déu és viva i eficaç, que com una espasa,
penetra fins a la divisió de l’ànima i de l’esperit, articulacions i moll dels ossos,
i escruta els sentiments i els pensaments del cor (He 4, 12). Això té un valor
pastoral. També en aquesta època la gent s’estima més escoltar els testimonis.
Té set d’autenticitat... Exigeix dels evangelitzadors que li parlin d’un Déu a
qui ells coneixen i tracten familiarment, com si l’estiguessin veient”(Pau VI “L’anunci
de l’evangeli”, d’això ja en parlava el llunyà 1975) “L’Esperit Sant, que va inspirar la Paraula, és qui “avui, igual que en els començaments de
l’Església, actua en cada evangelitzador, que es deixa posseir i conduir per
Ell, i posa en els seus llavis les paraules que per ell no podria trobar. A
continuació parla de “La lectura espiritual” Hi ha una forma concreta
d’escoltar el que el Senyor ens vol dir en la seva Paraula, i de deixar-nos
transformar per l’Esperit, És el que anomenem Lectio divina. Consisteix en la lectura de la Paraula de Déu en un
moment de pregària per a permetre-li que ens il·lumini i ens renovi. A la
presència de Déu, en una lectura reposada del text, és bo de preguntar-se, per
exemple: “Senyor, què em diu a mi aquest
text? Què voleu canviar en la meva
vida amb aquest missatge? Què em molesta en aquest text? Perquè això no m’interessa?”
o bé : Què m’agrada? Què m’estimula d’aquesta Paraula? Què m’atrau? Per què
m’atrau?
- Acostumar-nos a buscar-la
directament de la Bíblia. Hi ha contexts, línies generals, enllaços, sobretot
en la lectura contínua en que es llegeixen fragments en continuïtat.
Necessitem fer pràctiques de buscar cites. Saber l’ordre que segueixen sobretot
en el NT.
- Tenim el que és el Missal mini
en “La missa cada dia”, o bé en “Paraula i vida”.
- Mai anar a Missa sense haver
llegit-orat els texts corresponents.
- Seleccionar llibres o comentaris
senzills publicats pel Centre de Pastoral Litúrgica. Aprofito l’avinentesa per
recomanar-vos “La Missa, cor de l’Església Catequesis del papa Francesc, fetes
recentment (2017 i 2018).
- Participar vol dir: posar els sis
sentits en el que es proclama, es canta i sobretot en l’acció eucarística.
- La lectura bíblica sempre té
sorpreses. Son Veu, Moció, Unció, Invitació, mai constricció, “la veritat ens
farà lliures”
L’actualització
que narra la primera lectura d’avui és una de les pàgines més emotives que
podem llegir a l’A T. És la redescoberta
del llibre de la Torà. Fou a la tornada de l’Exili de Babilònia que comportà
passar de la dispersió a la reconstrucció del Poble. Restituïts ja novament a
Jerusalem havien de reconfirmar el
pacte entre Déu i el poble i el compromís de fidelitat. Varen fer com una
concentració i anaven llegint el text retrobat,
proclamant-lo amb una solemnitat plena d’emocions. Tota la gent plorava mentre
els llegien i comentaven el text sagrat, la Paraula de Déu que primerament en
temps passats, Moisès al peu del Sinaí fou promotor d’una Aliança i Déu es feia
així Déu del poble, i aquest es considerava com a poble de la seva pertenència.
Era com tornar a viure aquesta història de salvació narrada en el llibre del
Èxode. Un Déu que salva i allibera dels esclavatges d’Egipte. Aquests pobles
transmitien les seves tradicions pàtries a través de l’oralitat. Eren els
mestres de la Llei qui transmitien la Paraula de Déu, fent una lectura i
explicació que ells escoltaven, bo i plorant. Els seus amens eren
expressió d’adhesions molt sentides. Avui se’ns fa difícil entrar a fons en
sentiments que són d’altres temps. “La diada d’avui és santa, dedicada a Déu,
nostre Senyor. El goig del Senyor serà la vostra força”
P. Josep Mª Balcells
Diumenge III de durant l'any. 27 de gener del 2019. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada