dissabte, 2 de febrer del 2019

Homilia del diumenge 03/02/2019


ELS  FRACASSOS  DE JESÚS  SON  TAMBÉ  ELS  NOSTRES

                                                           Avui tenim una confirmació de com s’han de llegir directament de la Bíblia els textos de la Missa, perquè la litúrgia té les seves raons que no sempre apareixen a la primera. La primera part de l’evangeli d’avui repeteix part de la del diumenge anterior, però la part afegida dóna una visió completament diferent de la que va donar el text passat. Per dir-ho amb senzillesa, el d’abans queda fortament en contradicció amb el posterior.  La reacció última de la proclamació de la identitat messiànica és altament decebedora. No solament el rebutgen, sinó que fins i tot el volen estimbar pels cingles del seu poble. De l’estranyesa i sorpresa per les seves “paraules de gràcia” passen a la decepció  i a l’agressiu blasme. El poble té interessos i lectures dels fets molt a ras de terra. Volen que el que feia a Cafar-Naüm també ho realitzés al seu poble. No entenen res, àdhuc els mateixos deixebles, com nosaltres, que moltes vegades voldríem un Déu instrumentalitzat i “paràs” en relació amb els nostres desitjos. Com costà que l’entenguessin i com ens costa a nosaltres! Jesús argüeix la poca i interessada visió que tenen del què “aporta” el Messies, no el de la tergiversació popular, zelota i endogàmic, sinó el que els posa al descobert que el pensament de Déu no és el d’ells.

Resultat d'imatges de jesus a cafarnaun                                                           La història es repeteix, així som de pobres per entendre el pensament de Déu en aquest cas! Cosa semblant passà amb els primers deixebles i en l’empobrida visió que de Déu en tenim nosaltres. Canviats els temps, emperò les reaccions son ben semblants. No entenem que Déu parla diferent i que tot i tenir-nos per deixebles i seguidors de Crist ens trobem tan distanciats dels projectes i plans divins. No és fàcil l’evangeli per aquells que es busquen a si mateixos i no el voler de Déu. Ens guanyen les respostes puerilitzades, que pretenen rebaixes i acomodacions. L’evangeli és per als qui han guanyat la maduresa de tornar a ser senzills o bé per als ardits que no volen reduir les esperances de Déu a les nostres mandres i volades de gallina, com es sol dir.

                                                           Fa uns pocs mesos que les revistes més obertes i sensibles a fer un xic d’estudis sobre la realitat del cristianisme –llastat- d’aquests moments, ens han ofert unes consideracions molt madurades sobre l’”Església catalana: Present i Futur”, que s’adiuen al tema de l’evangeli d’avui i a la no recepció de la persona i missió de Jesús, anunciada als seus convilatans. Se n’han fet ressò en el darrer número de la Revista de Pastoral Litúrgica de la qual en faré alguns extractes, perquè ens situa en uns paral·lels que hi tenen una certa semblança, per la qual ens permet entrar-hi per estimular-nos a tenir una visió realista i esperançada de com vivim i de com hauríem de viure als cristians, dels que els redactors en diuen els de la Segona Fase del postconcili, corresponent amb el papat de Francesc, que ens suggereix un “camí d’una conversió pastoral i missionera en el seu document programàtic tantes vegades al·ludit: “La Joia de l’Evangeli” que una altra volta l’hem de portar als desigs i esperances nostres, adequades al dies de gràcia que ens toca viure. Fem nostre el desig reiterat i ple de força motivadora del papa: “constituïm-nos en totes les regions de la terra en un “estat permanent de missió”. Si no el teniu agencieu-vos-el perquè n’hem d’estudiar i portar a la pràctica els estímuls que ens hi ofereix. Ens hi acompanya, com sempre, la col·lecta tan senzilla i propera d’avui: “Déu Pare proper i entranyable, feu que visquem d’acord amb la vostra voluntat (d’aquesta, Pau en diu formosament pla d’amor), i que en nom del vostre Fill, donem fruit abundant de bones obres ( en una Església en marxa vers les perifèries geogràfiques i existencials, com diu Francesc).

                                                           Els redactors es fan unes primeres preguntes de caire informatiu de com estem en decadència religiosa, abandonada la visió de cristiandat dels darrers anys del nacionalcatolicisme i accentuada en la primera fase del Postconcili amb les seves empentes i els seus bloquejos; i ens volen situar declaradament en el papat de Francesc que ha pres un caire realista, joiós i esperançat, del seu tarannà més aviat pastoral i de proximitat al poble real, en llenguatge entenedor i en actituds misericordioses i “samaritanes” (paràbola del bon samarità).

                                                           Ja de bon començament ens diuen que hem de fer amb coratge la proposta cristiana que “té com a subjecte la comunitat de fe i d’amor que és l’Església o qualsevol de les seves realitats comunitàries. I té com a objecte el món on aquesta vol comunicar l’Evangeli de Jesús, això és, en la societat catalana”.

                                                           En l’apartat sobre l’envigoriment de la vida cristiana se’ns proposen aquests tres eixos fonamentals: la vida fraterna al voltant de la Paraula de Déu, la celebració del misteri de l’Eucaristia i l’atenció als pobres i necessitats”. A més, se’ns invita a evitar les actituds de replegament; aquest, “conseqüència del desànim i el desencís o bé d’una actitud defensiva. Aquest perill creix quan l’Església no queda identificada com un espai de missió, ni de cara endins ni de cara enfora”.

                                                           “La situació de buit existencial, de sentit de pèrdua i de desconcert,  de replegament en el propi “jo”, caracteritza les formes de vida actuals i es palesa amb el gaudi immediatista i consumista, que dóna sovint al forat negre de la solitud. L’Església ha de maldar “per emprendre el camí de l’austeritat i reforçar una praxi, personal i col·lectiva basada en la veritat, l’amor, la justícia i la pau –les “notes” del  Regnat de Crist”. L’Evangeli és el contrari de la resignació i la lamentació, de la indiferència i la passivitat. L’evangeli és goig, és a dir, negació de la por i obertura a un futur d’esperança. L’Evangeli és l’antítesi de l’odi i de la destrucció de l’altre. Ha d’oferir la vivència, sobretot als qui es troben orfes, d’humanitat i d’humanització. Afavorir l’experiència espiritual és del tot necessari, ja que molta gent té fam de Déu, sovint sense saber-ho o, simplement, intuint-ho. Per això calen espais –el patrimoni espiritual del cristianisme és immens- per tal d’oferir-los als qui cerquen la contemplació i la pau del cor. El gran espai és, òbviament la litúrgia, font i cimal de la vida cristiana, font d’espiritualitat i de pregària”.

                                                                                                                                                                      El període eclesial del Segon Postconcili,  començat amb el papa Francesc, que es caracteritza per una Església  que vol partir de les perifèries del món i estar atenta  als mons que el configuren. Vol construir una alternativa al món tal com és ara i insisteix en la necessitat de transformar-lo. Els canvis en l’estil de vida (del malbaratament a la sobrietat), en la construcció de la història (els pobres, els perifèrics i els exclosos com a punt d’arrencada d’aquesta construcció) i en una ecologia que salvaguardi la terra (la terra com a casa comuna), col·loquen l’Església en una posició profètica, que s’activa no des de la confrontació, sinó des de la misericòrdia. Es tracta de “sortir de la pròpia comoditat i d’anar a la perifèria. Res del que és humà no pot ser aliè a una Església que viu i comunica la profecia del Regne de Déu, i resta propera al sofriment dels homes i dones del món”

                                                           Rebla el dibuix una Església que se sent com a veritablement Poble de Déu, com el va definir precisament el Vaticà II: Una Església que malda per viure com una comunitat àmplia de Fe i d’Amor. Aquesta Església integra tots els qui se senten atrets per l’Evangeli de Jesús, ni que sigui en nivells diversos, recull tots els qui hi acuden per trobar-hi consol i esperança”. “Deixebla i missionera, espiritual i joiosa. Una Església de comunió i de diàleg, amb vocació d’arribar a tothom, convençuda que Jesús és el missatge i que té possibilitats de fer créixer l’Evangeli com a nucli i ànima d’un país que cerca el seu camí en la història. El futur comença a existir  quan el present  s’omple de visió. El present s’esponja quan el futur s’obre amb esperança”. (Març de 2018). Quin goig l’esperança ancorada en Crist!

P. Josep Mª Balcells 
Diumenge IV de durant l’any, 3 de febrer del 2019.  Sabadell