ELS FRACASSOS DE JESÚS
SON TAMBÉ ELS
NOSTRES
Avui
tenim una confirmació de com s’han de llegir directament de la Bíblia els
textos de la Missa, perquè la litúrgia té les seves raons que no sempre
apareixen a la primera. La primera part de l’evangeli d’avui repeteix part de
la del diumenge anterior, però la part afegida dóna una visió completament
diferent de la que va donar el text passat. Per dir-ho amb senzillesa, el
d’abans queda fortament en contradicció amb el posterior. La reacció última de la proclamació de la
identitat messiànica és altament decebedora. No solament el rebutgen, sinó que
fins i tot el volen estimbar pels cingles del seu poble. De l’estranyesa i
sorpresa per les seves “paraules de gràcia” passen a la decepció i a l’agressiu blasme. El poble té interessos
i lectures dels fets molt a ras de terra. Volen que el que feia a Cafar-Naüm
també ho realitzés al seu poble. No entenen res, àdhuc els mateixos deixebles,
com nosaltres, que moltes vegades voldríem un Déu instrumentalitzat i “paràs”
en relació amb els nostres desitjos. Com costà que l’entenguessin i com ens
costa a nosaltres! Jesús argüeix la poca i interessada visió que tenen del què “aporta”
el Messies, no el de la tergiversació popular, zelota i endogàmic, sinó el que
els posa al descobert que el pensament de Déu no és el d’ells.
Fa
uns pocs mesos que les revistes més obertes i sensibles a fer un xic d’estudis
sobre la realitat del cristianisme –llastat- d’aquests moments, ens han ofert
unes consideracions molt madurades sobre l’”Església catalana: Present i Futur”, que s’adiuen al tema de
l’evangeli d’avui i a la no recepció de la persona i missió de Jesús, anunciada
als seus convilatans. Se n’han fet ressò en el darrer número de la Revista
de Pastoral Litúrgica de la qual en faré alguns extractes, perquè ens situa
en uns paral·lels que hi tenen una certa semblança, per la qual ens permet
entrar-hi per estimular-nos a tenir una visió realista i esperançada de com
vivim i de com hauríem de viure als cristians, dels que els redactors en diuen
els de la Segona Fase del postconcili, corresponent amb el papat
de Francesc, que ens suggereix un “camí d’una conversió pastoral i
missionera en el seu document programàtic tantes vegades al·ludit: “La Joia de l’Evangeli” que una altra
volta l’hem de portar als desigs i esperances nostres, adequades al dies de
gràcia que ens toca viure. Fem nostre el desig reiterat i ple de força
motivadora del papa: “constituïm-nos en totes les regions de la terra en un “estat permanent de missió”. Si no el
teniu agencieu-vos-el perquè n’hem d’estudiar i portar a la pràctica els
estímuls que ens hi ofereix. Ens hi acompanya, com sempre, la col·lecta tan
senzilla i propera d’avui: “Déu Pare proper i entranyable, feu que visquem
d’acord amb la vostra voluntat (d’aquesta, Pau en diu formosament pla d’amor), i que en nom del vostre
Fill, donem fruit abundant de bones obres ( en una Església en marxa vers les perifèries geogràfiques i
existencials, com diu Francesc).
Els
redactors es fan unes primeres preguntes de caire informatiu de com estem en
decadència religiosa, abandonada la visió de cristiandat dels darrers anys del
nacionalcatolicisme i accentuada en la primera fase del Postconcili amb les
seves empentes i els seus bloquejos; i ens volen situar declaradament en el
papat de Francesc que ha pres un caire realista, joiós i esperançat, del seu
tarannà més aviat pastoral i de proximitat al poble real, en llenguatge
entenedor i en actituds misericordioses i “samaritanes” (paràbola del bon
samarità).
Ja
de bon començament ens diuen que hem de fer amb coratge la proposta cristiana
que “té com a subjecte la comunitat de fe i d’amor que és l’Església o
qualsevol de les seves realitats comunitàries. I té com a objecte el món
on aquesta vol comunicar l’Evangeli de Jesús, això és, en la societat
catalana”.
En
l’apartat sobre l’envigoriment de la vida cristiana se’ns proposen aquests tres
eixos fonamentals: la vida fraterna al voltant de la Paraula de Déu, la
celebració del misteri de l’Eucaristia i l’atenció als pobres i necessitats”. A
més, se’ns invita a evitar les actituds de replegament; aquest, “conseqüència
del desànim i el desencís o bé d’una actitud defensiva. Aquest perill creix
quan l’Església no queda identificada com un espai de missió, ni de cara endins
ni de cara enfora”.
“La
situació de buit existencial, de sentit de pèrdua i de desconcert, de replegament en el propi “jo”, caracteritza
les formes de vida actuals i es palesa amb el gaudi immediatista i consumista,
que dóna sovint al forat negre de la solitud. L’Església ha de maldar “per
emprendre el camí de l’austeritat i reforçar una praxi, personal i col·lectiva
basada en la veritat, l’amor, la justícia i la pau –les “notes” del Regnat de Crist”. L’Evangeli és el contrari de
la resignació i la lamentació, de la indiferència i la passivitat. L’evangeli
és goig, és a dir, negació de la por i obertura a un futur d’esperança.
L’Evangeli és l’antítesi de l’odi i de la destrucció de l’altre. Ha d’oferir la
vivència, sobretot als qui es troben orfes, d’humanitat i d’humanització.
Afavorir l’experiència espiritual és del tot necessari, ja que molta gent té
fam de Déu, sovint sense saber-ho o, simplement, intuint-ho. Per això calen
espais –el patrimoni espiritual del cristianisme és immens- per tal
d’oferir-los als qui cerquen la contemplació i la pau del cor. El gran espai
és, òbviament la litúrgia, font i cimal de la vida cristiana, font
d’espiritualitat i de pregària”.
El període eclesial del Segon Postconcili, començat amb el papa Francesc, que es
caracteritza per una Església que vol
partir de les perifèries del món i estar atenta
als mons que el configuren. Vol construir una alternativa al món tal com
és ara i insisteix en la necessitat de transformar-lo. Els canvis en l’estil
de vida (del malbaratament a la sobrietat), en la construcció de la història
(els pobres, els perifèrics i els exclosos com a punt d’arrencada d’aquesta
construcció) i en una ecologia que salvaguardi la terra (la terra com a
casa comuna), col·loquen l’Església en una posició profètica, que s’activa no
des de la confrontació, sinó des de la misericòrdia. Es tracta de “sortir de la
pròpia comoditat i d’anar a la perifèria. Res del que és humà no pot ser aliè a
una Església que viu i comunica la profecia del Regne de Déu, i resta propera
al sofriment dels homes i dones del món”
Rebla
el dibuix una Església que se sent com a veritablement Poble de Déu, com
el va definir precisament el Vaticà II: Una Església que malda per viure com
una comunitat àmplia de Fe i d’Amor. Aquesta Església integra tots els qui se
senten atrets per l’Evangeli de Jesús, ni que sigui en nivells diversos, recull
tots els qui hi acuden per trobar-hi consol i esperança”. “Deixebla i
missionera, espiritual i joiosa. Una Església de comunió i de diàleg, amb
vocació d’arribar a tothom, convençuda que Jesús
és el missatge i que té possibilitats de fer créixer l’Evangeli com a nucli
i ànima d’un país que cerca el seu camí en la història. El futur comença a
existir quan el present s’omple de visió. El present s’esponja quan
el futur s’obre amb esperança”. (Març de 2018). Quin goig l’esperança ancorada
en Crist!
Diumenge IV de durant l’any, 3 de febrer del 2019. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada