ÈTICA DEL
“MÉS I/O MILLOR”? O
DEL “DIFERENT?”
L’Ètica
cristiana o dimanant de l’Evangeli, per dir-ho millor, no és tan sols de
superació, que no és pas poc, sinó “tallats” segons la manera de fer i d’obrar
de Jesús, això ens és un repte constant. Cal sorprendre’ns a nosaltres mateixos
amb “sortides” davant de les circumstàncies de la vida, que no siguin ni les
habituals, ni aquelles que hem après de menuts, mancats encara de perspectives
evangèliques. Ja ho afirmava Jesús amb l’expressió: “Se us ha dit, però Jo us
dic”. Hi ha quelcom que successivament va marcant la diferència. No n’hi
ha prou no fent comparacions, a no ser les que hauríem de fer amb allò “millor”
de nosaltres mateixos, que no seria pas poc. No podem agafar com a patrons allò que el comú de la gent fa. A
aquest propòsit el papa Francesc ens diu que “encara que les paraules de Jesús
(fa referència a les Benaurances) puguin semblar–nos poètiques (que també ho
son, afegeixo jo), tanmateix van molt contra
corrent respecte al que és costum, al que es fa en la societat (amb
tanta permissivitat, àdhuc fluixesa, afegeixo jo també!) i, si bé aquest
missatge de Jesús ens atrau, en realitat el món ens duu cap a un altre estil
de vida”. El paràgraf següent ens aclareix dues coses: primer, les benaurances
de cap manera no son una cosa lleugera o superficial; ans al contrari, segon, ja
que només podem viure-les, si l’Esperit Sant ens envaeix amb tota la
seva potència i ens allibera de la feblesa de l’egoisme, de la
comoditat, de l’orgull”.
El
creixement ètic es va donant per estímul, per ensenyament o bé per confrontació
(bé o mal) en allò que ens diuen o que veiem. En definitiva, l’ètica comença
des de ben menuts (“fes, no facis”) i l’hem d’anar madurant; d’això se n’aprèn
o no durant l’adolescència, quan sovint rebutgem allò que ens havien imposat i
fem l’experiència de fer un discerniment pel nostre compte, assumint
comportaments que considerem adequats o bé seguint inconscientment allò que
“toca” al grup, o bé ja adquirint normes o costums que considerem bons per
saber conviure o per punts de saviesa que considerem ben “nostres”. És una
seqüenciació que pot anar del rebuig de la llei del Talió (no ser venjatius, ni
tornar mal per mal), passant cap a expressions d’amor o estima, amb una “consciència”
que va guanyant terreny i que encara que no ho semblin son reflex d’una
estimació pròpia. Aquí venen a compte els tres també que surten a
l’evangeli d’avui. Jesús diu: “això també ho fan els “pecadors” (curiosament
diu pecadors!), perquè responen a “t’estimo perquè també tu m’estimes”. D’aquí
surt la norma universal de “feu als altres allò que voleu que ells us facin”. “Do
ut des”. No sembla pas poc, però Jesús ens diu que l’evangeli és encara una
altra cosa.
Si
voleu entrar en l’ètica de l’evangeli, caldrà fer un pas més, que d’entrada ens
pot semblar gairebé impossible. Caldrà arribar a aquells verbs dels quals en parla l’evangeli d’avui: “estimar els enemics,
fer bé als qui no us estimen, beneir als qui us maleeixen, pregar pels qui us
ofenen, oferir l’altra galta a qui ens hi donen una plantofada, excedir-nos a donar
amb un “a més a més”, no reclamar allò que t’han pres... No puc seguir, la
veritat és que m’hi ofego d’alguna manera. I em dic: Fins on? Sempre? No deixo
de recordar allò de “set vegades set” pel perdó!
A
veure: d’això, de gent d’aquesta mena, ben poca a jutjar per allò que es veu al
voltant. Només amb ulls del cor es poden endevinar persones d’aquesta
extraordinària qualitat humana; encara més, fan falta ulls de la fe per
copsar aquests models de vida i és que la bondat, així en general, cerca
l’anonimat i cal perspicàcia evangèlica per adonar-nos-en. Només qui viu així
té capacitat d’entreveure el cor dels altres. Només per afinitat un descobreix
el valor dels altres “consanguinis”, podríem ben dir-ne.
Replantegem
les coses des de bon començament sense temença: Jesús ens diu: “Sigueu
perfectes com el Pare n’és de perfecte”. Hem de desxifrar aquesta paraula
“perfecte”. Expressió composta de per- i –fecció: -fecció igual a fer; el per-
vol donar a entenent que és rodonament o simplement ben fet en grau més que
normal, no pas, però, absolutament bé. Estem en un atzucac: no podem argüir el
sentit habitual de perfecció, a menys que ho entenguem “a mesura humana”, que
voldria dir: anar creixent en més i millor, o bé d’una manera diferent. Com
serà possible tot plegat? Jesús ens dirà que fent-ho així, “serem fills de
l’Altíssim”. Que, segons l’aportació del salm 102 que és el d’avui: “El Senyor
és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. No ens castiga com
mereixíem, no ens paga com deuria les nostres culpes... Com un pare s’apiada
dels fills, el Senyor s’apiada dels fidels”. “És bo amb els desagraïts i amb
els dolents”. I per reafirmar-ho pren per l’aclamació o al·leluia d’abans de
l’evangeli, com qui el sintetitza: “Us dono un manament nou que us
estimeu els uns altres, tal com Jo us he
estimat” (tret de Joan 13, 34). Tal com vol dir a la manera que un
pot anar percebent, anant veient-ho més i més, mai arribant a un ple total, per
impossible, ja per definició. Què bé que
hi consona això amb la col·lecta del diumenge passat: “Oh Déu, vós prometeu
d’habitar en els nets i humils de cor; feu que, “per la vostra gràcia”,
siguem dignes de la vostra estada en nosaltres”. Aquesta menció a la gràcia és
fonamental. A cada do que se’ns fa d’excedir-nos evangèlicament, hi ha
un oferiment de gràcia per poder-ho portar a terme. Crida=Do de Gràcia-Fer-ho
lliurement.
Torno
tot just al primer capítol del document “Alegreu-vos-en
i celebreu-ho” que és on se’ns
diu que “tot és gràcia” i que sense la gràcia no som res. Recordeu el capítol 15 de Joan, el del cep i les sarments: “Sense
mi no podeu fer res”. I amb mi, tot. “Així, sota l’impuls de la gràcia divina,
amb molts “gestos”, àdhuc els senzills del dia a dia, “anem construint la
figura de santedat que Déu volia, però no com a éssers autosuficients sinó “com
a bons administradors de la múltiple i variada gràcia de Déu” (I Pe 4, 10). “És
possible estimar amb amor incondicional al Senyor, perquè el Ressuscitat
comparteix la seva vida poderosa amb les nostres fràgils vides; “el seu amor no
té límits i un cop donat no es fa mai enrere”. Va ser incondicional i restà
fidel. Estimar així no és tan fàcil, perquè som tan febles. Però precisament per
a provar d’estimar tal com Crist ens estimà, Crist comparteix la seva
pròpia vida ressuscitada amb nosaltres. D’aquesta manera, les nostres vides
demostren el seu poder en acció, àdhuc enmig de la debilitat humana. Per a un
cristià no és possible pensar en la pròpia missió
a la terra sense concebre-la com un camí de santedat, perquè “aquesta és la
voluntat de Déu que visquem santament”
(I Te 4, 3) Cada sant és una missió;
és un projecte del Pare per a
reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de
l’Evangeli”. “Aquesta missió té el seu sentit ple en Crist i només s’entén
des d’Ell. En el fons la santedat és viure en unió amb Ell els misteris de la
seva vida. Consisteix a associar-nos a
la mort i resurrecció del Senyor d’una manera única i personal, a morir i
ressuscitar constantment amb Ell. El designi del Pare és Crist, i
nosaltres en Ell. En darrer terme, és Crist estimant en nosaltres, perquè “la
santedat no és sinó la caritat plenament viscuda”. Per tant, “la santedat es
mesura per l’estatura que Crist assoleix en nosaltres, pel grau com amb la
força de l’Esperit Sant, modelem tota la nostra vida segons la seva”. “Així
cada sant és un missatge que l’Esperit Sant pren de la riquesa de
Jesucrist i regala al seu poble.
Arribats
aquí sentim les paraules del papa: “Deixa’t transformar, deixa’t renovar per
l’Esperit, perquè això sigui possible, i així la teva preciosa missió no es farà malbé. El Senyor la
complirà també enmig dels teus errors i mals moments, a condició que no
abandonis el camí de l’amor i estiguis sempre obert a la seva acció
sobrenatural que purifica i il·lumina”.
Acabem amb la col·lecta d’avui: “Deu benigne i entranyable, feu que, per la meditació assídua del bé, complim de
paraula i d’obra la vostra voluntat”.
Diumenge
VII de durant l’any, 24 de febrer del 2019.
Sabadell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada