dissabte, 2 de març del 2019

Homilia del diumenge 03/03/2019


VOSALTRES  QUE  PORTEU  LA  PARAULA  DE  VIDA

                                               Abans que res voldria posar l’accent en el verset d’aclamació que acostumem a cantar embolcallat entre al·leluies. Cal destacar que acostuma a ser un pensament molt rellevant i que sol condensar el que s’explanarà en l’evangeli o bé en dóna una interpretació sintètica en profunditat. En aquest cas nostre, abans de que per unes setmanes del cicle pasqual, continguts, silenciem els al·leluies, voldria cridar l’atenció, atenent les sigles de què s’acompanya, de que el  verset procedeix de l’epístola als filipencs i que la paraula de vida té la significació de l’evangeli viscut que el cristià professa i que l’identifica en el millor dels cassos. Vegeu la complementarietat de l’evangeli d’avui, amb el qual es conclou el Sermó de la plana, que així es coneix la versió de Lluc,  que completa els evangelis dels dos darrers diumenges. Així, en el seu conjunt, tenim configurada la diferenciada identitat del cristià. Tinguem present també que deixarem interromput el treball continuat dels diumenges de durant l’any, per iniciar aquest proper dimecres el temps de quaresma del cicle pasqual. Convé, doncs, endinsar-nos-hi en ambdós amb la consciència neta de qui som i de a què ens crida aquesta “paraula de vida” que portem “com un tresor evangèlic en el més noble del que conté el cor: imatge i símbol d’identitat viscuda.

                                               Avui, la mirada va dirigida a allò fonamental que, segons Pau en la lectura continua que hem anat fent els darrers diumenges com a segona lectura treta de la carta primera adreçada als corintis; fonament que és precisament la victòria de Jesús sobre la mort, participada per i en cadascun dels creients, que som nosaltres. Marcats per aquesta identitat evangèlica, Pau ens hi encoratja així: “Germans meus estimats, manteniu-vos ferms, incommovibles sobre aquest fonament: prodigueu-vos (quina riquesa no té aquesta inusitada expressió!; té tota la força parenètica que no tindrien tantes paraules d’encoratjament); sí, prodigueu-vos cada dia en l’obra del Senyor, segurs que el vostre treball no serà en va”.

                                               I entrem de ple en l’evangeli a través de proverbis i comparacions: el cec que pretén guiar, el deixeble que “mestreja” i la hipocresia de qui veu i retreu en l’altre coses que en nosaltres fan de més embalum. Entrem també en el què per a mi és una de les lliçons més importants i de més actualitat com és tot el que fa referència a no jutjar, un dels capítols més evangèlics i que porta a la valoració que podem i devem fer de la convivència. Punt de clar lligam amb les actituds de no voler per als altres allò que no volem per a nosaltres mateixos. Tot judici pressuposa una implícita, si no una explícita, pretensió d’alliçonament de l’altre. L’expressió hipòcrita és prou cridanera per entendre que estem jugant desconsideradament i que fer-ho suposa dues coses: la nostra immaduresa d’una banda i la nostra malevolència, d’altra.

                                               Un tema que avui mateix omple diaris i informatius televisats. Estem en una època de les què menys fiabilitat podem esperar, perquè la ideologia sobretot, la mentida, les mitges paraules, les fakes news i les posveritats omplen la quotidianitat. Estem lluny del “sí, sí” i del “no és no”. Estem en una veritable pandèmia on cal ser molt prudent per avançar o –pitjor- llançar paraules o enverinades o bé malintencionades o bé insensates. Avui ser persones de seny en el que pensem, diem o malinterpretem ens hauria de fer ser ben previnguts, les honorabilitats avui van massa menystingudes i podem fer mal quan sembla que tothom i en tot volem dir-hi la nostra.

                                               Vivim una època en què les emocions, diguem-ho clar les passions estan desbordades, no contingudes. Avui, és freqüent que ens deixem portar per una manca de reflexió, i per parers no ben fonaments, fruits d’interessos solapats, inconfessables. Manca honradesa i sobren paraules. La paraula hauria de tornar a ser sagrada, com als vells temps en que, nues només, feien contracte. Qui pot assegurar que el que sona és el que és veritat? Rumors, murmuracions, hipercriticisnmes...

                                               Hauríem de pensar que la presumpció d’innocència hauria de passar per endavant de qualsevol judici o pronunciament. Ens aniria molt bé fer objecció de consciència de tanta paraula sobrera, de tanta garleria, de tanta taula rodona, de parlar de tot i més. Menys tertúlies i més llegir articles de fons i, a més, contrastats.

                                               Tornem al tresor del cor del què ens parla l’evangeli d’avui. Posa dos extrems: el tresor de bondat i el de tresor de maldat. Els efectes són ben clars: Un, el de cor net i ple de la simplicitat evangèlica; l’altre, turmentat i turmentador. Acaba l’evangeli d’avui amb una perla: “La boca parla d’allò que desborda del seu cor”. “Pels seus fruits els coneixereu”. Per les seves paraules endevinareu els seus cors. Ja ens diu l’Escriptura: “En el molt parlar no hi mancarà el pecat”. El savi es valida més pels seus silencis que no pas per l’abundància del seu parlar. Si la teva paraula no conté més saviesa que el teu silenci, millor calla-la.

                                               Les paraules diuen més de nosaltres que dels altres. Quan volem donar lliçons no demanades, donem peu als altres que es formin de nosaltres allò que potser recriminem en ells. Llegíem divendres passat: “La conversa amistosa multiplica els amics, molta gent saluda el qui parla afablement”. L’afabilitat és un promotor d’aproximació. Afable és aquell amb qui es pot parlar. Avui hi ha pocs amics, companys potser, estirant una mica la cosa. Ai del virtual i dels emoticons! El nostre mestre Pla distingia entre “amics, coneguts i saludats”. Hem perdut el bon costum de saludar amb un bon dia empàtic (!), no fa falta més per amorosir la convivència. Abans –no sé si ara també- els muntanyencs se saludaven amb dos mots i un somriure. Espero que encara sigui així. Amb els coneguts una mica de conversa, un bon dir hi estarà la mar de bé. I pels amics fidels, una bona parada: En diu l’Escriptura d’aquests “amics fidels que són un tresor trobat; no té preu i és d’un valor inestimable, és remei que retorna la vida”. I acaba d’una manera sorpressiva: “i el trobaran l’amic fidel els qui estimen el Senyor. El qui venera el Senyor estrenyerà aquella amistat, perquè tal com és ell, és el seu amic”. El “venerador” del Senyor és humà, divinament humà: ho diu Ell!
Resultat d'imatges de pedro casaldaliga 
                                               La comunicació no verbal és una mena de comunicació prevalent, moltes vegades potser inconscient. Un bon somriure val més  que moltes paraules. El to, el gest, les vibracions, la presència, l’escoltar parlen un llenguatge ben i ben profundament humà. Discrets, atents, mirant als ulls, donar la mà afectuosament i contingudament, quanta amabilitat no donen entenent! Fer humans els humans, sobretot els propers, rubrica mestre Casaldàliga!

                                               “Sacsegeu el garbell, i quedarà el rebuig. Així serà l’escòria de l’home quan serà examinat. L’obra del terrisser  ha de superar la prova del forn: així serà provat l’home al moment de donar comptes. El fruit de l’arbre demostra el bon conreu”.

                                                L’evangeli d’avui, quantes, quantes reflexions ens porta a fer i quant d’evangeli no trasllueixen! Posem punt final, de moment, a tot el Sermó del Pla i fem que “vosaltres que porteu la paraula de vida resplendiu
 com estrelles en un cel de nit”.

P. Josep Mª Balcells
Setmana VIII de durant l’any, diumenge 3 de març del 2019. Sabadell