VOSALTRES QUE
PORTEU LA PARAULA
DE VIDA
Abans
que res voldria posar l’accent en el verset d’aclamació que acostumem a
cantar embolcallat entre al·leluies. Cal destacar que acostuma a ser un
pensament molt rellevant i que sol condensar el que s’explanarà en l’evangeli o
bé en dóna una interpretació sintètica en profunditat. En aquest cas nostre,
abans de que per unes setmanes del cicle pasqual, continguts, silenciem els
al·leluies, voldria cridar l’atenció, atenent les sigles de què s’acompanya, de
que el verset procedeix de l’epístola
als filipencs i que la paraula de vida té la significació de l’evangeli
viscut que el cristià professa i que l’identifica en el millor dels cassos.
Vegeu la complementarietat de l’evangeli d’avui, amb el qual es conclou el Sermó de la plana, que així es coneix
la versió de Lluc, que completa els
evangelis dels dos darrers diumenges. Així, en el seu conjunt, tenim
configurada la diferenciada identitat del cristià. Tinguem present també
que deixarem interromput el treball continuat dels diumenges de durant l’any,
per iniciar aquest proper dimecres el temps de quaresma del cicle pasqual. Convé,
doncs, endinsar-nos-hi en ambdós amb la consciència neta de qui som i de a què
ens crida aquesta “paraula de vida” que portem “com un tresor evangèlic en el
més noble del que conté el cor: imatge i símbol d’identitat viscuda.
Avui,
la mirada va dirigida a allò fonamental
que, segons Pau en la lectura continua que hem anat fent els darrers diumenges
com a segona lectura treta de la carta primera adreçada als corintis; fonament
que és precisament la victòria de Jesús sobre la mort, participada per i en
cadascun dels creients, que som nosaltres. Marcats per aquesta identitat
evangèlica, Pau ens hi encoratja així: “Germans meus estimats, manteniu-vos
ferms, incommovibles sobre aquest fonament: prodigueu-vos (quina riquesa
no té aquesta inusitada expressió!; té tota la força parenètica que no tindrien
tantes paraules d’encoratjament); sí, prodigueu-vos cada dia en l’obra del
Senyor, segurs que el vostre treball no serà en va”.
I
entrem de ple en l’evangeli a través de proverbis i comparacions: el cec que
pretén guiar, el deixeble que “mestreja” i la hipocresia de qui veu i retreu en
l’altre coses que en nosaltres fan de més embalum. Entrem també en el què per a
mi és una de les lliçons més importants i de més actualitat com és tot el que
fa referència a no jutjar, un dels
capítols més evangèlics i que porta a la valoració que podem i devem fer de la convivència.
Punt de clar lligam amb les actituds de no voler per als altres allò que no
volem per a nosaltres mateixos. Tot judici pressuposa una implícita, si no una explícita,
pretensió d’alliçonament de l’altre. L’expressió hipòcrita és prou
cridanera per entendre que estem jugant desconsideradament i que fer-ho suposa
dues coses: la nostra immaduresa d’una banda i la nostra malevolència, d’altra.
Un
tema que avui mateix omple diaris i informatius televisats. Estem en una època
de les què menys fiabilitat podem esperar, perquè la ideologia sobretot, la mentida,
les mitges paraules, les fakes news i les posveritats omplen la quotidianitat.
Estem lluny del “sí, sí” i del “no és no”. Estem en una veritable pandèmia on
cal ser molt prudent per avançar o –pitjor- llançar paraules o enverinades o bé
malintencionades o bé insensates. Avui ser persones de seny en el que pensem,
diem o malinterpretem ens hauria de fer ser ben previnguts, les honorabilitats
avui van massa menystingudes i podem fer mal quan sembla que tothom i en tot volem
dir-hi la nostra.
Vivim
una època en què les emocions, diguem-ho clar les passions estan desbordades, no
contingudes. Avui, és freqüent que ens deixem portar per una manca de reflexió,
i per parers no ben fonaments, fruits d’interessos solapats, inconfessables.
Manca honradesa i sobren paraules. La paraula hauria de tornar a ser sagrada,
com als vells temps en que, nues només, feien contracte. Qui pot assegurar que
el que sona és el que és veritat? Rumors, murmuracions, hipercriticisnmes...
Hauríem
de pensar que la presumpció d’innocència hauria de passar per endavant
de qualsevol judici o pronunciament. Ens aniria molt bé fer objecció de
consciència de tanta paraula sobrera, de tanta garleria, de tanta taula rodona,
de parlar de tot i més. Menys tertúlies i més llegir articles de fons i, a més,
contrastats.
Tornem
al tresor del cor del què ens parla l’evangeli d’avui. Posa dos extrems:
el tresor de bondat i el de tresor de maldat. Els efectes són ben clars: Un, el
de cor net i ple de la simplicitat evangèlica; l’altre, turmentat i
turmentador. Acaba l’evangeli d’avui amb una perla: “La boca parla d’allò que
desborda del seu cor”. “Pels seus fruits els coneixereu”. Per les seves
paraules endevinareu els seus cors. Ja ens diu l’Escriptura: “En el molt parlar
no hi mancarà el pecat”. El savi es valida més pels seus silencis que no pas
per l’abundància del seu parlar. Si la teva paraula no conté més saviesa que el
teu silenci, millor calla-la.
Les
paraules diuen més de nosaltres que dels altres. Quan volem donar lliçons no
demanades, donem peu als altres que es formin de nosaltres allò que potser
recriminem en ells. Llegíem divendres passat: “La conversa amistosa multiplica
els amics, molta gent saluda el qui parla afablement”. L’afabilitat és un promotor
d’aproximació. Afable és aquell amb qui es pot parlar. Avui hi ha pocs amics,
companys potser, estirant una mica la cosa. Ai del virtual i dels emoticons! El
nostre mestre Pla distingia entre “amics, coneguts i saludats”. Hem
perdut el bon costum de saludar amb un bon dia empàtic (!), no fa falta
més per amorosir la convivència. Abans –no sé si ara també- els muntanyencs se
saludaven amb dos mots i un somriure. Espero que encara sigui així. Amb els coneguts
una mica de conversa, un bon dir hi estarà la mar de bé. I pels amics fidels,
una bona parada: En diu l’Escriptura d’aquests “amics fidels que són un
tresor trobat; no té preu i és d’un valor inestimable, és remei que retorna la
vida”. I acaba d’una manera sorpressiva: “i el trobaran l’amic fidel els qui
estimen el Senyor. El qui venera el Senyor estrenyerà aquella amistat, perquè
tal com és ell, és el seu amic”. El “venerador” del Senyor és humà, divinament
humà: ho diu Ell!
La
comunicació no verbal és una mena de comunicació prevalent, moltes vegades
potser inconscient. Un bon somriure val més que moltes paraules. El to, el gest, les
vibracions, la presència, l’escoltar parlen un llenguatge ben i ben
profundament humà. Discrets, atents, mirant als ulls, donar la mà afectuosament
i contingudament, quanta amabilitat no donen entenent! Fer humans els humans,
sobretot els propers, rubrica mestre Casaldàliga!
“Sacsegeu
el garbell, i quedarà el rebuig. Així serà l’escòria de l’home quan serà
examinat. L’obra del terrisser ha de
superar la prova del forn: així serà provat l’home al moment de donar comptes.
El fruit de l’arbre demostra el bon conreu”.
L’evangeli d’avui, quantes, quantes reflexions
ens porta a fer i quant d’evangeli no trasllueixen! Posem punt final, de
moment, a tot el Sermó del Pla i fem que “vosaltres que porteu la paraula de
vida resplendiu
com estrelles en un cel de nit”.
Setmana
VIII de durant l’any, diumenge 3 de març del 2019. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada