NOBLESA OBLIGA
No
sabia com titolar-ho. M’ha temptat l’expressió que surt aquests dies d’entre
setmana: “Reconcilieu-vos amb mi de tot cor –diu el Senyor-, que soc clement i
misericordiós”. La paraula re-concilieu-vos
és de les més atraients que es poden llegir i sentir. A la segona lectura d’aquest
diumenge l’apòstol Pau en fa no solament l’elogi, sinó com una invitació,
posada en imperatiu, exhortatiu. Diu: “Us ho demanem (com qui suplica,
perquè en sap la fondària i després vindrà el canvi en veure les coses, a
partir d’aquesta expressió) en nom de CRIST: reconcilieu-vos amb Déu”.
Quan a inici de quaresma dèiem que volíem una quaresma plena d’evangeli, us
volíem dir canviem la mentalitat (convertir-se); no ens posem
nosaltres al centre, sinó llegim bé què ens demana Crist que hi surt anomenat sis vegades en aquest fragment de la
Carta als cristians de Corint. En Crist les coses es plantegen
diversament a com es va fer anys i anys, tot barrat i empastifat de les nostres
nicieses. Pecat i més pecat i un Déu que no respon al Pare de l’Evangeli
d’aquest diumenge. No és la paràbola del fill pròdig, sinó de la gran “prodigalitat
del Pare”. Sant Pau ens digué -a veure si ho aprenem d’una vegada!: “Allí on
abundà el pecat, allí hi sobreabundà (sobreabundà!)
la gràcia”. Deixem que Déu sigui Déu i nosaltres amb les mans obertes a
entomar tot el devessall –mireu què significa: pluja a doll; no els degotalls!-
que ens ve a sobre! A Déu no l’interessen els nostres pobretons pecats, Ell el
que vol és poder estimar-nos, i més enllà del què ni podríem somiar. Comença
així la segona lectura: “Germans: aquells qui viuen en Crist son una creació
nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un mon nou. I tot això és
obra de Déu, que ens ha reconciliat
amb Ell mateix, per Crist. Ho creus tot això? “Finesse obligue”, que diuen
els francesos. Hem de demanar a Déu que ens eixampli el seu Sant Nom. Com més
s’enlairi el sentiment, la idea, la grandesa, la proximitat, la dignificació de
Déu en els nostres cors, més petits ens tornem nosaltres en la grandesa que té
un fill pel seu Pare! Sabeu per què Jesús quan es dirigia a Déu l’anomenava
Pare? Parlar amb Déu és com tornar a casa. Allí sempre hi ha qui ens espera i,
a més, té la gran sorpresa de que ja feia temps i temps que ens estava esperant...
Això és evangeli pur, depurat, simplicíssim. A l’aclamació abans de l’evangeli diem:”Aniré
a trobar el meu Pare”. Millor exclamació no en trobaríem pas
cap altra, de ben segur!
A voltes, algú em diu: quin llibre podria llegir aquests dies de
quaresma? Fa de mal aconsellar; que cadascú agafi el que més li plagui… Amb tot,
si puc suggerir-ne un que trobo encertadíssim i que us pot centrar en els
treballs quaresmals en els què ens trobem tots plegats, us n’aconsellaria un
que ha fet molt de bé a tantes persones que l’han llegit, l’han meditat, que -glopada
a glopada- l’han passat pel cor, tancant els ulls per no perdre la focalització
a què ens porten els sentiments, la finesa, la capacitat de no ser espectadors,
sinó actors d’allò que llegim, el perdre’ns en les invitacions que el text ens
encomana… I va, ara sí, el títol del llibre: “El retorn del fill pròdig”, que
porta per subtítol. “Una història de tornada a casa”. El seu autor: Henri J. M.
Nouwen, publicat per l’Editorial Claret. Amb l’afegit que el seu traductor al
català és de l’enyorat monjo de Montserrat, Miquel Estradé, a qui devem tants i
tants llibres d’espiritualitat, anys enrere, quan encara no s’havia dissociat
la vida de la fe de la vida quotidiana. Déu se sentia bategar al cor de casa i
teníem ulls i cor per anar al dedins de tot… La fe ens era una actitud
domèstica i en el trobar-nos-hi a pleret, això mateix ens portava a aprofundir
en la interioritat. I això ens omplia de sentit el viure i el conviure.
Quanta pèrdua, abans d’entendre l’evangeli, ai, las!
A
veure com plantegem bé les nostres coses! El punt central de la Quaresma, de la
Pasqua, de tota la vida no som nosaltres. Què lluny ens queden els reduccionismes del déu de la
raó, les ciències, de saber-ho tot! Poso una paraula que cita sovint el papa
Francesc, l’autoreferencialitat. Nosaltres sempre amb aquest auto-
que ens agradaria posar-ho com a targeta de visita, que vol dir, sense
vergonya: “jo, jo i sempre jo”. Com és possible que posem al centre geomètric
de l’univers (el meu, s’entèn!) una petita mota, un bull que s’emporta el vent
de qualsevol bufada? Crist és el centre dels centres!
Donem-nos
espai i temps per llegir-nos a nosaltres mateixos i als qui conviuen al nostre
redós. Mirem-los amb benvolença. Acollim-los, estiguem per ells, escoltem-los
–aquesta és la paraula màgica que fa casa, que fa llar, que fa intimitat-. Fem
festa quan algú arribi. La festa del pobre que com que no té res per a donar i
oferir, dona temps, acolliment, potser silenci, que és oxigenació espiritual.
Siguem Marta, però millor Maria bocabadada, tota ulls pendents de l’Hoste. No
tant donar, sinó donar-se!
Finesa
obliga. Déu ens tracta com a Pare, Ell que és clement i misericordiós, sobre manera! Tinguem els
mateixos sentiments que ens té el Fill (Jesús) d’un Pare que ens acull a tots.
A tots ens té un amor preferencial. I és un miracle que no faci comparacions,
amb l’afecte que l’entenem singularment com a propi, ben propi...
Estem
gairebé a les portes del misteri Pasqual que és el que obre l’enteniment, el
cor i els sentiments per a entrar en el misteri del què significa veritablement
aquesta expressió reconciliació.
Tornar a casa. Recalar-hi. El sentir-hi la tebior de sempre. Tornar-nos-hi
infants. Amb la porta sempre entreoberta i amb un Déu vos guard, a punt. “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”.
Contrastem
les col·lectes del primer i del quart diumenges de quaresma i veureu si anem
fiats pel bon camí:
“Déu
benigne i entranyable, feu que les celebracions anyals de la santa Quaresma en
siguin profitoses per a (finalitat
explícita!) conèixer més i més el misteri del Crist; per a viure’l
d’acord amb les seves exigències (sorpreses, meravelles). Primer diumenge.
“Oh,
Déu, Vós per mitjà del vostre Fill, reconcilieu
meravellosament amb Vós el llinatge humà; feu que el poble cristià s’afanyi amb
deler amb una fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten”.
Quart diumenge.
Ara,
segur que entendreu per què he posat el títol de Noblesa Obliga, Déu ens vol
ben a prop per poder experimentar que ens és més a prop del que crèiem, fent
bona la dita del Deuteronomi que llegíem dimecres: “I realment, ¿quina és la
nació que tingui els déus tan a prop, com el Senyor, el nostre Déu, és a prop
sempre que l’invoquem? Estigues atent i
guarda‘t d’oblidar mai els fets que has vist amb els teus ulls. Que en
tota la teva vida no se’n vagin del teu cor, i fes-los conèixer dels teus fills
i als fills dels teus fills”. Ara, resem el salm i encomanem-nos-el. “Tasteu i veureu...” Salm 33.
“Hi ha una memòria de Déu, per
expressar-la d’alguna manera, és com una “música sense paraules”, la qual,
ignorant fins i tot negant la gramàtica de l’oralitat... fa present i honora en
una atmosfera musical beneficiosa i pacificadora la cara del proïsme, s’hi
aproxima, se n’ocupa i se’n preocupa, mitjançant la gramàtica de l’amor que és,
pròpiament, la gramàtica veritable i universal compartida per Déu i per tots
els éssers humans; és, en resum, la gramàtica de la fraternitat universal...
“Ja us dic jo que en la mesura –afirma Déu en una paràbola de judici- en què ho
vau fer a un d’aquests germans meus tan petits, a mi m’ho féreu” (Mt 25, 40) El
veritable coneixement de Déu consisteix en la praxi quotidiana de la
misericòrdia, que és, en realitat, coneixement de Déu a través del reconeixement
del proïsme (pròxim)” Son paraules del monjo Lluís Duch. Ja ho hem dit a
bastament: La noblesa de Déu envers nosaltres, demana noblesa envers els
altres. Generositat per generositat. “Tot el que teniu ho heu rebut” (Pau), per
tant finor...
Diumenge
quart i setmana successiva, del 31 de març al 7 d’abril del 2019. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada