L’OBRA DE
DÉU: RECONCILIATS PER I EN CRIST
Els
nostres èxodes i els nostres exilis han retornat al lloc on havien començat,
desencarrilats com anàvem pels nostres disbarats i atzagaiades. Diumenge passat
es va produir -finalment- el nostre Retorn al Pare. Allí vàrem ser acollits amb
sorpresa afegida per la liberalitat i prodigalitat del Pare que està sempre a l’espera
de tots els retorns, els nostres i els de tots; i meravellats –també tots!- de que
el Pare organitzi festa major per la tornada del qui sigui, tots fills
preferents: tots cabem en el si entranyable del Pare; sense cap proporcionalitat
a res, perquè afortunadament Déu és Déu i Ell no és solament molt, molt humà, a tot el que dona
sinó humanament diví. Si sabrà què és l’humà, essent Ell el Creador de tota
creatura i la minsa mesura humana! Establerts, amb goig –noblesa obliga!- amb
la delicadesa a flor de pell, de que no es perdi aquest encanteri nostre a la
Casa del Pare, que és i serà sempre Casa nostra! Posem, doncs, amb aquest final
incomparable la nostra errant història que hem fet sense Pare ni Casa, sense
consciència de les nostres errades, valga’m Déu!. Aquí acaba la nostra
quaresma, treballada o no... Final feliç sobre manera! I que Déu no ens
permeti de fer altra vegada una escapada –que sempre és fugida!- sense
miraments ni delicadesa.
Ara, als dos diumenges següents hem de
seguir i viure, si ens és possible, el final de la Quaresma Fonamental, que és la
de Jesús. Una tragèdia, seguida d’un final radiant. La Primera Quaresma
seguida de la Primera Pasqua, la de Jesús, MORT
I RESSUSCITAT. Atents, doncs, que aquestes dues setmanes són de Passió:
Aquest diumenge i setmana quinta i la Setmana Santa les hem de viure amb l’ai
al cor de no perdre’n gota. Amb el sottovoce de la Passió de Bach, segons sant
Mateu. Amarem-nos-hi i no pensem més que en el nostre Salvador i Redemptor. Ell és el centre neuràlgic de totes les
quaresmes que es fan i es desfan. Punt i apart. Silenci de l’ànima. Punyent
tragèdia a la qual no ens hi podrem acostar pietosament, si Déu no propicia
l’entrada suaument o amb tantes esgarrifances! La litúrgia d’aquests dies –parem
atenció plena- és ja la de tots els misteris de goig, de dolor i de glòria. Ho
llegia avui dijous:”Déu estima (en present)
tant al món, que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en Ell tenen vida eterna”. No et dic
res! Feu que ho entengui una mica; més no demano...
Començo
empalmant amb el primer paràgraf de la segona lectura del diumenge passat:
“Germans, aquells que viuen en Crist
són una creació nova: tot el que era antic ha passat; ha començat un món nou. I
tot això és obra de Déu, que ens ha
reconciliat amb Ell mateix en
CRIST”. Aquell començament lliga en un tot amb la mai ben ponderada segona
epístola de Pau als de Filip. No conté cap incís que no tingui el millor dels sentits.
Llegim-la les vegades que calguin, fins que ens enterri pors, pecats, dubtes; i
fins que ens sentim invitats a reviure allò que hauria de ser consciència
sostinguda que doni deler, esperança i convicció a la nostra pobreta fe,
esperança i amor. Entre cada una d’aquestes anomenades virtuts teologals hi
faig un inspiració que m’arriba a les entranyes fondals del meu ésser.
Començo a copsar de lluny els llindars del misteri... Estupefacció! Dèiem que
exilis i èxodes, tots –el viscut per Jesús i els nostres- tots paren a Casa, la
del Pare, la de Crist i també la nostra! Només cal fer una llarga pausa i
deixar així concluses les nostres quaresmes amb un final eminentment de llar,
de casa nostra i fer festa en trobar-nos amb la família, sobretot amb el Pare i
Jesucrist, el Fill, en qui té totes les seves predileccions. Totes elles
posades a la nostra disposició! Ara ens hem d’endinsar durant aquestes dues
setmanes següents en el final de la quaresma de la vida de Jesús, el Crist.
Aquests diumenges que venen son de la Confrontació amb els “jueus”, de la Passió
–“obedient fins a la Mort”-, i aquesta en
Creu, i de la Resurrecció de Jesús. Caldrà fer silenci per poder
acompanyar Jesús, el nostre Mestre, que ara intensivament es convertirà en el
nostre Salvador i Redemptor.
Demanant el do d’una proximitat amb i en Ell per poder copsar –i és do!-
el misteri que amaga i revela al mateix temps el seu tràgic i també esplendorós
final, que dona començament a tot el misteri que podem compartir del què
significa que Jesús és la nostra SALVACIÓ.
Poso,
a continuació, la col·lecta d’avui per a centrar-nos, ja a partir d’ara, en els
misteris que celebrem aquests dies. Només per gràcia podem atansar-nos-hi! Son els
fonaments de la nostra fe: “Us demanem, Senyor, la gràcia de progressar
contínuament en aquella caritat, per la
qual el vostre Fill va estimar tant el món, que es va entregar a la mort”.
Recordeu, a més a més, la col·lecta que pregàvem el primer diumenge on
atalaiàvem on ens havia de portar-nos la venturosa Quaresma: “Oh, Déu benigne i
entranyable, feu que les celebracions anyals de la Santa Quaresma ens siguin
profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves
exigències”.
Durant
aquests dies d’entre setmana ens hem trobat ja perles que ens afecten dins,
dins, tant i tant: “Déu meu, creeu en mi un cor pur (senzill a tot ser-ho).
Torneu –me el goig de la vostra salvació”.
Ja tot es decanta cap al final de la vida de Jesús on Ell es mostrarà Salvador i Redemptor. No ho diguem
d’oïdes, parem atenció a tots els indicis que ens ho certifiquen, captant
detalls plens de Déu: “Us preguem que els vostres sagraments ens renovin, ens
donin vida, ens santifiquin i ens menin a la glòria eterna”. “Senyor, que
l’exercici quaresmal disposi els nostres cors, perquè puguin celebrar
dignament el misteri pasqual i anunciïn la grandesa de la salvació”.
“Que el valor d’aquest sacrifici ens alliberi de l’antiga vida de pecat i ens
endinsi en la nova vida de redimits”. “Déu envià el seu Fill al món no perquè
el condemnés, sinó per salvar el món, gràcies a Ell” “jo sóc la Resurrecció i
la vida, els qui creuen en Mi no moriran mai més”. “Déu estima tant el món, que
ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en Ell tenen vida eterna”.
L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. “El
Senyor és a prop dels cors que sofreixen”. “Oh, Déu, Vós doneu l’ajut
convenient a la feblesa humana; feu que rebem amb alegria i reproduïm en el
nostre capteniment els efectes de la vostra gràcia”. “Que l’acció de la vostra
misericòrdia, Senyor, mogui els nostres
cors, ja que sense Vós no us podem complaure”. “Per la riquesa dels favors de
Déu hem estat rescatats amb la sang de Crist, les nostres culpes han estat
perdonades”. Deliciosament perdut entre tantes crides, invitacions i gràcia.Tot
això ja només en pla d’entrenament, abans de la celebració del diumenge cinquè
de QUARESMA, ara la del Crist, muts i expectants. Que tot ens sigui profitós de
cara as la immersió propera en la Pasqua de Crist i també nostra, rebatejats en
Crist: Això és PASQUA, germans!
No
puc deseixir-me de la segona lectura, hi torno una i altra vegada, i mai en
tinc prou! Tot el que no sigui “poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor, ho
considero un desavantatge. Tot ho conceptuo como un llast pesant, a canvi de
guanyar Crist i veure’m INCORPORAT
(in- corporat... M’hi perdo!) a ELL. I continua Pau, conscient com mai que res
m’ha portat a cap guany, sinó l’amor de Crist i del Pare. Dirà admirat Joan
evangelista per boca de Jesús: “El Pare i Jo son U”. I encara va més enllà,
Pau. “No puc exhibir cap justícia de part meva i del meu esforç patit i escrit
amb tinta escorreguda, il·legible. Res de res, de tant poca cosa que es creu i
de veres. Qui no és humil es que és un innoble!; no sé com dir-ho. Fixeu-vos
què diu, oh cels!: “Aquella justícia que prové d’haver cregut en Crist,
aquella que Déu dona als creients. Insisteix Pau: “el meu desig és conèixer
Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió
i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar
d’entre els morts”. Se sincera Pau: “Encara no he obtingut aquella plenitud que
busco” (la salvació total). “Corro amb l’esperança d’apoderar-me’n. I soc
conscient de que puc fer-ho, ja que Crist s’apoderà de mi”. Tot queda oblidat i
menystingut –ja ho havia dit a l’inici- com aquell que del sarró va alleugerint
el pes de les andròmines, fins a deixar caure i tot el sarró, i lliure ja de
qualsevol impedimenta “es llança tot ell cap allò que tinc al davant; corro cap
a la meta”, sabent que el vent de l’Esperit m’és favorable. M’adono que
Jesucrist, com a Salvador i Redemptor meu, em dona franquícia per trucar a una
altra casa de més gran o admirable: la del Déu de cel i terra. Diu la pietat
popular: Que allà ens puguem veure!
No
he dit res de l’evangeli d’avui que és de l’evangelista Joan, com ho seran els
dels dies que venen. Joan és un experimentat que parla del que ha viscut. Cal
fer-li atenció. Amb ell arribem al cim de la predicació de Jesús, perquè
espigola trets gairebé en exclusiva i el seu evangeli ens vol portar als
llindars del misteri de Jesús i nostre per gràcia. No vull parlar del patriarcalisme
del més vell, vellíssim encuny que traspuen les escenes, com la de
l’adúltera... Es veu que els altres, els barons, per no dir-ne penjaments,
s’escapolien sense més. (Com hi ha món!) No mereix cap comentari, per no
espatllar el bàlsam que transpira el millor Pau. Només poso un apunt de com
Jesús resol la situació delicada. S’escorren, un a un començant pels més vells,
i queden sols: Jesús i la dona. Jesús diu no pas retòricament. Ningú t’ha
condemnat? Ningú, Senyor! Tampoc jo no et condemno, i d’ara endavant no pequis
més. Absolució General, sense ni confessió com li passà a l’atribolat primer i
després sorprès, fill pròdig. “Aniré al meu pare i li diré...” L’abraçada li ofega la seva
confessió. No atabaleu amb preguntes als que van a confessar-se, ens digué
Francesc a l’any jubilar de la Misericòrdia. A veure si Pau ens parla al cor.
La Salvació és la paraula-actitud-misteri fonamental de la nostra fe. Hi creus
tu, jo, l’altre? De tot el que hem parlat, si això té algun sentit, els TÉ
TOTS. Ens veiem la Setmana entrant. Tant de bo que ens sigui aclaridora, bo i encenent
una flameta molt endins, endins. Deia Agustí: “Us he estimat ben tard, oh
Bellesa tan antiga i tan nova. Us he estimat ben tard! I Vós éreu dintre i jo
fora, i era fora on jo us cercava... M’heu tocat, i m’ha arborat la vostra
Pau”. (Confessions).
Diumenge
i cinquena setmana de Quaresma, 7- 13 d’abril del 2019. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada