dissabte, 20 d’abril del 2019

Homilia de Pasqua del 2019


TRÍDUUM  SACRE: EUCARISTIA, PASSIÓ, MORT, DOL I RESURRECCIÓ

                                               És determinant no separar, com si fossin “esdeveniments” separats els Misteris que revivim i actualitzem aquests tres dies últims de Setmana Santa, perquè, en realitat,  en conformen un, no només seqüenciat, sinó com formant un continuum, entrellaçats per l’alè últim de la vida “apassionada” de Crist, arribant al clímax històric amb la mort-entrega vital de Jesucrist, que donarà entrada a la resurrecció seva, i nostra per participació, que és a la base del nostre ésser d’humans i de cristians.

                                               No recordo on llegia en Francesc que no hi ha Quaresma sense Pasqua (té reversibilitat); ni, pel que ara ens afecta no hi ha “Àpat pasqual-passió-mort-sense Resurrecció (també aquí hi ha reversibilitat).

                                               Proposo com a bàsics i ben pertinents per a aquests dies de gràcia. Primera proposta: fer una “Lectio divina” de la Carta de Pau als filipencs, dirigida a ells i també a nosaltres, ben macerats per una quaresma que potencialment ens ha esta guaridora, més i més entenedora del misteris de Crist, portats a últimes consideracions-revelacions del seu misteri. És el trànsit fet de i per a tots els misteris de goig, de llum, de passió i de glòria, els de Crist i que -per gràcia- hem pogut fer nostres. Proposta primera bis: Fer la “lectio divina” de la Primera Carta de Joan, que ha estat hoste litúrgic durant aquests dies quaresmals, tot a l’ample del mes d’abril, sobretot els darrers. Totes dues es complementen o millor s’imbriquen i ens portaran a una captació dels misteris salvífics d’aquests dies, de màxima solemnitat i importància, per viure una evangèlica espiritualitat digna d’aquesta apel·lació. No en dubteu pas. Molt ens hi juguem! Concentrats afanyem-nos a viure’ls des de perspectives noves.

Imatge relacionada                                               Segona proposta: Seria bo tornar a encetar, per tant reencetar (ai, l’importància de les relectures!) la “Lectio divina” de la lluminosa Exhortació del papa Francesc “La Joia de l’Evangeli”. La tinc dues vegades subratllades i ara ho penso fer amb un bolígraf de diferent color, primaveral com correspon al temps que disfrutem... Mai no m’ha decaigut l’encís de la primera lectura. Arriba tant i tan a dins que la lectura esdevé perfumada com l’oli crismal, beneït justament ahir a la Missa crismal. Copio per la connexió argumental que té aquest número 36 i que ens serà il·luminador per endinsar-nos en el misteri d’aquests dies sants. “Totes les veritats revelades procedeixen de la mateixa font divina i són cregudes amb la mateixa fe, però algunes són més importants, perquè expressen més directament el cor de l’evangeli. En aquest nucli fonamental el que resplendeix és la bellesa de l’amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat. En aquest sentit, el Concili Vaticà II va explicar “que hi ha un ordre o “jerarquia” en les veritats en la doctrina catòlica, pel fet de ser diferent la seva connexió amb el fonament de la fe cristiana”. “Això val tant per als dogmes de fe com per al conjunt dels ensenyaments de l’Església, i fins i tot per a l’ensenyament moral”. Estem, doncs, en el nucli fonamental i bàsic de la fe i de la pràctica cristianes. Atenció a no deixar perdre la gràcia que hi ha inclosa en les assemblees d’aquests Dies Sants. són oportunitats úniques. Espabilem-nos

                                               Estem a les portes del rovell d’aquests dies sants i caldrà entrar-hi amb pas contingut i  amb el cor commogut i anhelant al temps, per tal de viure personalment i conviure comunitàriament amb la major intensitat el “tot de la visió CRISTiana” d’aquests dies en què acompanyem l’últim tram de la vida del nostre Mestre, que ens donarà allò seu i de més preuat de la seva vida i missió. De passada, torno a insistir  que els capítols del 5 en endavant de l’evangeli de Joan ens seran reveladors i definitivament entesos en els més pregons misteris de Jesús, que era la finalitat primordial que ens fixàrem en iniciar l’èxode i retorn a la Casa del Pare on en el conviure recomençat s’hi desvelen els misteris de Pare, Fill i Esperit Sant.
                                                                                 
                                               Ara, com a preàmbul de tot, vull transcriure un paràgraf del document del Vat. II,  Gaudium et Spes, “Goig i Esperança” cristianes; que l’un promou l’altra i que l’esperança es torna motor i delícia de l’altre; in-destriables, en comunió dual i generadora”. És dins del primer capítol que porta per títol englobant: “La dignitat de la persona humana”. No estaria de més, tot el contrari,  que comencéssiu pel número 10.  Posaré en cursiva les paraules transcrites i en faré uns comentaris per insistir en el què diu el text. Diu: “En realitat, Això ens fa rellegir tot el que havia dit abans i ho resumeixo en aquest paràgraf final: “L’Església sap perfectament que el seu missatge concorda amb els secretíssims desigs del cor de l’home quan defensa la dignitat de la vocació humana, amb la qual cosa restitueix l’esperança a aquells qui ja desesperen del seu destí més alt. El seu missatge, en lloc d’empetitir l’home, infon llum, vida, i llibertat en profit seu; i fora d’Ell (el Crist) res no pot satisfer el cor de l’home: “Ens heu fet per a Vós, Senyor, “i el nostre cor està inquiet fins que reposi en Vós”.(sant Agustí).

                                               Jo començo pel número 22 que trobo excepcional en la seva densitat doctrinal i antropològica: “El misteri de l’home no s’esclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. En efecte, l’home –tot home!- és misteri. Què és l’home? Aquesta pregunta ens l’havem feta respecte de nosaltres mateixos en moments cimals que en diu Maslow, moments d’exaltació o bé de depressió. No solament ho som, de misteri, un a un, sinó que l’admiració pren volada quan constatem que ho som molt més inexplicablement en aquest en inclusiu, en no gens menys que en la mateixa encarnació del Verb encarnat. Per tant ho som en la participació en la humanitat de Jesús. I això tots els humans. En l’encarnació cobrem un lligam estret, comunional amb Jesús.

                                               Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Era figura =preanunciava. En tot l’A.com N T hi ha fets i símbols que profèticament donen entenent anticipadament fets o persones que han de venir. Adam, com a home prefigurava la humanitat sencera de forma similar a com Jesús era el primer home d’una nova creació. Per això l’irrupció de Jesús en la història de la humanitat obre “una nova humanitat”, recreant l’antiga, representada en Adam. Es pot veure que un ens porta cap al pecat i l’altre ens el treu i instaura l’era de la gràcia. Crist a través de la revelació del misteri del Pare i del seu Amor ens dóna una nova visió de creatura a imatge nova en Crist, dignificant la que va quedar entorpida pel primer pecat. Així manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva renovada vocació altíssima. És com si ens veiéssim en el mirall de la humanitat de Jesús. Ara podríem rememorar tota la profunditat del què significa el misteri de la Comunió dels sants. De Crist rebem el que som i a través de Crist vivim renascuts a imatge d’Ell. Per això, “Res d’estrany, que les veritats sobre l’home trobin en Ell la seva font i hi atenyin las seva coronació”. Adona’t, oh, home –deia sant Lleó, el Gran, papa, el dia de Nadal- de la teva dignitat, fet ja partícip de la naturalesa divina... El sagrament del baptisme t’ha fet temple de l’Esperit Sant: no vulguis fer marxar un estadant tan magnífic. No oblidis el cap ni el cos dels quals ets membre. És la sang de Crist la que t’ha comprat” “Perquè el Fill de Déu, en la plenitud dels temps, disposada per l’altesa inescrutable de la determinació divina, va assumir la naturalesa humana per reconciliar-la amb el seu autor, a fi que l’inventor de la mort, el diable, fos vençut en aquella naturalesa que li havia proporcionat la victòria” Quina manera tan profunda de conjuntar Nadal amb Pasqua!

                                               Ell és la imatge del Déu invisible (Col 1, 15), Ell és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer pecat. Com que en Ell la natura humana ha estat assumida, no pas absorbida, per això mateix ha estat elevada a una dignitat sublim. Nosaltres, tant si en som conscients com no, som també imatge del Déu visible, vull dir de Crist. Ai, com hauríem de ser testimonis vivents del Déu que és Crist i del Pare!

                                               Ell, el Fill de Déu, per la seva encarnació, en certa manera, s’ha unit amb tots els homes. Afirmació que denota l’arrel divina de la dignitat de tota persona humana. Som d’alguna manera encarnació de Déu en nosaltres. Mai havíem sentit tan gran misteri d’encarnació del Verb en la nostra natura humana. Hauríem de demanar que el Verb es torni paraula en nosaltres. No és estrany la citació d’aquesta afirmació que en feia Joan Pau II. Ell en tenia entranyada convicció. Qui com ell? Que aquesta Pasqua s’introdueixi en el nostre sentir, experiència, goig pasqual!

                                               Ell va treballar amb mans humanes, va pensar amb intel·ligència humana, va obrar amb voluntat humana, va estimar amb cor humà. Nascut de Maria Verge, es va fer veritablement un de nosaltres, semblant en tot a nosaltres, fora del pecat”. No hi llegiu l’himne cristològic del començament de la Carta als filipencs?

                                               Anyell innocent, amb la seva sang vessada lliurament, ens va merèixer la vida, en Ell Déu ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres”. Altra vegada ressonàncies de la mateixa carta al·ludida. Tan pròpia d’aquest triduum pasqual. I ens va arrencar de la servitud del diable i del pecat, talment que cadascun de nosaltres pot dir amb l’Apòstol: el Fill de Déu em va estimar i es va donar a si mateix per mi (Ga. 2, 20) Patint per nosaltres, no sols va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va instaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit”. Què més podríem dir de la significació global d’aquests dies sants?

                                               Donem un pas més: “El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, que és el primogènit entre molts germans, rep les “primícies de l’Esperit” amb les quals es fa capaç de complir la nova llei de l’amor. Per aquest Esperit, que és la penyora de l’herència, tot home és restaurat interiorment, fins a la redempció del cos. (Rm. 8, 23): “Si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en nosaltres, el qui va ressuscitar Jesucrist d’entre els morts vivificarà també els vostres cossos mortals per mitjà del seu Esperit que habita en vosaltres. Certament assetgen el cristià la necessitat de lluitar per  moltes tribulacions contra el mal, i fins de sofrir la mort; però associat  al Misteri Pasqual, configurat a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança”. Què puc comentar a risc d’empobriment? Només silenci i contemplació!. Dues actituds que hauríem de ressuscitar aquests dies sants, per fer-los amables, viscuts, experimentats. Tant de bo, ai!

                                               Encara hi ha un paràgraf per a aquells que veuen que fills o néts no senten la fe i l’esperança com ells la senten i voldrien poder-les compartir... “Això no sols és vàlid per als cristians, sinó també per a tots els homes de bona voluntat, en el cor dels quals la gràcia actua d’una manera invisible. Donat que Crist va morir per tots, i que l’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina, hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat, un cop Déu conegut, d’associar-se a aquest misteri pasqual”. Déu els estima tant com a nosaltres: És Paraula explícita del Vaticà II. I acabem amb aquest paràgraf final: “Tal és i tan gran el misteri de l’home, que per als creients és il·l.uminat per la Revelació cristiana. Per Crist i en Crist, doncs, és il·luminat l’enigma del dolor i de la mort, que, fora del seu Evangeli, ens esclafa. Crist va Ressuscitar, va destruir la mort amb la seva mort i ens va donar la vida a fi que, fets fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà Pare”.

                                               No volia fer res més que un descosit i descolorit comentari a l’Himne sobre Crist fet en la Carta als Filipencs: “Jesucrist no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu i prengué la condició d’esclau. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort i una mort de Creu... que tota llengua reconeixi que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.

P. Josep Mª Balcells
Dijous Sant més Triduum Sacre, 18 fins al 21 d’abril del 2019.  Sabadell